Podríem continuar el post anterior sobre les pallassades de les dictadures referint-nos a les primeres mesures de "liberalització" del nou president de Cuba, Raúl Castro. Alguns comentaristes les han definit de "tímides". Jo les qualificaria de còmiques, si no directament de befa. Vegem-ho.
El primer gran què va ser autoritzar els cubans a poder comprar ordinadors, telèfons mòbils i microones. El segon, permetre els autòctons d'allotjar-se als hotels reservats fins ara als turistes estrangers. No nego que a Cuba hi hagi demanda de béns i serveis com els aquí enunciats. Però si prou ridícul era considerar un microones com una arma de l'enemic imperialista, la pretesa llibertat ara concedida és esperpèntica.
Telèfons, ordinadors, hotels i microones estan del tot fora del poder adquisitiu de la immensa majoria de cubans. En realitat, el preu de qualsevol d'aquests aparells o d'una nit d'hotel superarà el sou mig mensual, que en feines bones i qualificades ronda més o menys l'equivalent a trenta euros.
Perquè ens entenguem: és com si aquí el govern decidís que tothom podrà comprar-se un Ferrari, un pis de 1.000 metres quadrats al Passeig de Gràcia o un helicòpter privat. Què bonic, no? Però qui s'ho pot pagar? Això sí, per decret hauríem ingressat en la categoria dels països que lliguen els gossos amb llonganissa. O aquells on la inflació no "existeix" perquè ha estat prohibida.
És més, l'apertura dels hotels als cubans té un esperpent afegit. Perquè és una mesura que fomentarà molt directament la prostitució i el turisme sexual. Qui no ho sàpigue, que s'informi, però aquí podem avançar que la possibilitat d'emportar-se nois o noies autòctons a l'habitació era una demanda molt insistent de certa mena de turistes que arriben a l'illa caribenya. En realitat, la prohibició havia creat una indústria paral·lela d'allotjaments on es pot anar acompanyat o acompanyada sense cap dificultat.
Però fins i tot en això el règim castrista no ha pogut evitar històricament la cua de palla còmica. Motius moralistes? És possible. Però jo em quedo amb una entrevista sensacional que fa una vintena d'anys li va fer "La Vanguardia" a Fidel Castro. El titular reflectia la frase més al·lucinant de les moltes xarlotades que hi sortien: "Nuestros jóvenes no se prostituyen por necesidad, lo hacen por la alegría natural del cubano". Ni per gana, ni per lliure ús del propi cos, ni per altres històries pseudoprogres: prostitució per alegria natural. Calen més comentaris?
lunes, 31 de marzo de 2008
domingo, 30 de marzo de 2008
Les pallassades de les dictadures
Fa tres o quatre anys em vaig delectar amb una lectura sensacional. L'historiador britànic Hugh Trevor-Roper plantejava, en una de les seves obres de referència sobre el nazisme, una reflexió intel·ligentíssima sobre les dictadures.
Suggeria Trevor-Roper que no ens hem de fixar en com acaben la major part, sinó en com comencen, perquè aquí està l'autèntic perill que es repeteixin certs episodis històrics. Apuntava que, al principi, alguns règims autoritaris poden resultar molt eficaços i fins i tot arribar a representar, en un moment donat, la voluntat popular. Personalment, discrepo bastant.
El propi Trevor-Roper acabava concloent que les dictadures tenien una naturalesa intrinsicament ineficaç i que aquesta ineficàcia estava en la mateixa arrel de la seva caiguda. Jo afegiria, si se'm permet la immodèstia, que les eficàcies que no tenen en compte com s'arriba als resultats no sempre són desitjables. I que moltes vegades és millor fruir d'una mica menys de benestar i estalviar-se la vergonya.
Pel que fa a la "representativitat" d'una dictadura, he de reconèixer que es pot donar el cas, per mera llei de probabilitats, que n'hi hagi alguna que realment representi el sentiment o la voluntat popular. Però considero que l'única forma de mesurar si un govern representa la voluntat del poble és mitjançant unes eleccions democràtiques. Perquè, és clar, una cosa és dir-ho i una de molt diferent, demostrar-ho. No és un mètode perfecte, però sí el menys dolent, com ja sabrà qualsevol lector.
He recordat aquestes idees aquest cap de setmana, mentre llegia alguns reportatges sobre les eleccions a Zimbabwe. No ho dic perquè sigui un exemple de manual de com una dictadura mata la intel·ligència política (concepte també de Trevor-Roper) fins al punt de portar a la misèria un país ric en recursos naturals. Ho dic per algunes pallassades del règim de Robert Mugabe, que farien riure si no fossin tan greus.
Sembla que algunes dictadures (potser totes, en realitat?) tenen una derivada cap a l'esperpent. El súmmum del règim de Zimbabwe ha estat decretar la prohibició de la inflació. Això és com votar per majoria que Déu no existeix. Entre altres motius, perquè Zimbabwe té una inflació del 100.000% anual. Hi ha dies que els preus es multipliquen per deu o per cent del matí a la tarda. El bitllet més petit és de 10.000 milions de dòlars de Zimbabwe, per no parlar d'un atur del 80% o la caiguda de l'esperança de vida fins als 37 anys...
Tot plegat, recorda aquelles escenes de l'Alemanya dels anys vint en què s'havia de portar un carretó ple a vessar de de bitllets per comprar una barra de pa. Però al país africà no passa ni això, perquè l'economia ha fet tal col·lapse i és tal la distància entre la realitat i la versió oficial, que les botigues estan literalment buïdes. Això sí, per al govern la inflació no existeix. Està prohibida. Que vigili la inflació, no sigui que l'afusellin un dia d'aquests.
Però cap règim autoritari té l'exclusiva d'aquesta mena de pallassades. No fa gaire, l'inefable Hugo Chávez va decidir que l'hora a Veneçuela s'havia d'avançar o retardar trenta minuts, no per hores completes. Poc importava el sistema horari internacional. Es tracta de crear un horari bolivarià. El propi Chávez va fer marxa enrera del despropòsit alguna estona que devia tenir el cap clar.
M'imagino que si ens hi posem, la llista de "xarlotades" comeses per dictadors no s'acabaria mai. Si els lectors ho desitgen poden deixar comentaris explicant les que coneguin.
Suggeria Trevor-Roper que no ens hem de fixar en com acaben la major part, sinó en com comencen, perquè aquí està l'autèntic perill que es repeteixin certs episodis històrics. Apuntava que, al principi, alguns règims autoritaris poden resultar molt eficaços i fins i tot arribar a representar, en un moment donat, la voluntat popular. Personalment, discrepo bastant.
El propi Trevor-Roper acabava concloent que les dictadures tenien una naturalesa intrinsicament ineficaç i que aquesta ineficàcia estava en la mateixa arrel de la seva caiguda. Jo afegiria, si se'm permet la immodèstia, que les eficàcies que no tenen en compte com s'arriba als resultats no sempre són desitjables. I que moltes vegades és millor fruir d'una mica menys de benestar i estalviar-se la vergonya.
Pel que fa a la "representativitat" d'una dictadura, he de reconèixer que es pot donar el cas, per mera llei de probabilitats, que n'hi hagi alguna que realment representi el sentiment o la voluntat popular. Però considero que l'única forma de mesurar si un govern representa la voluntat del poble és mitjançant unes eleccions democràtiques. Perquè, és clar, una cosa és dir-ho i una de molt diferent, demostrar-ho. No és un mètode perfecte, però sí el menys dolent, com ja sabrà qualsevol lector.
He recordat aquestes idees aquest cap de setmana, mentre llegia alguns reportatges sobre les eleccions a Zimbabwe. No ho dic perquè sigui un exemple de manual de com una dictadura mata la intel·ligència política (concepte també de Trevor-Roper) fins al punt de portar a la misèria un país ric en recursos naturals. Ho dic per algunes pallassades del règim de Robert Mugabe, que farien riure si no fossin tan greus.
Sembla que algunes dictadures (potser totes, en realitat?) tenen una derivada cap a l'esperpent. El súmmum del règim de Zimbabwe ha estat decretar la prohibició de la inflació. Això és com votar per majoria que Déu no existeix. Entre altres motius, perquè Zimbabwe té una inflació del 100.000% anual. Hi ha dies que els preus es multipliquen per deu o per cent del matí a la tarda. El bitllet més petit és de 10.000 milions de dòlars de Zimbabwe, per no parlar d'un atur del 80% o la caiguda de l'esperança de vida fins als 37 anys...
Tot plegat, recorda aquelles escenes de l'Alemanya dels anys vint en què s'havia de portar un carretó ple a vessar de de bitllets per comprar una barra de pa. Però al país africà no passa ni això, perquè l'economia ha fet tal col·lapse i és tal la distància entre la realitat i la versió oficial, que les botigues estan literalment buïdes. Això sí, per al govern la inflació no existeix. Està prohibida. Que vigili la inflació, no sigui que l'afusellin un dia d'aquests.
Però cap règim autoritari té l'exclusiva d'aquesta mena de pallassades. No fa gaire, l'inefable Hugo Chávez va decidir que l'hora a Veneçuela s'havia d'avançar o retardar trenta minuts, no per hores completes. Poc importava el sistema horari internacional. Es tracta de crear un horari bolivarià. El propi Chávez va fer marxa enrera del despropòsit alguna estona que devia tenir el cap clar.
M'imagino que si ens hi posem, la llista de "xarlotades" comeses per dictadors no s'acabaria mai. Si els lectors ho desitgen poden deixar comentaris explicant les que coneguin.
sábado, 22 de marzo de 2008
jueves, 20 de marzo de 2008
Economia, economia i economia
La tranquil·litat que el PSOE i Zapatero han aconseguit a les eleccions hauria de servir perquè el Gobern oferís majors resultats que fins ara. Encara que el PP torni a aixecar el cap en el sentit de la passada legislatura, l'extrema crispació no pot constituir-se en excusa. I, a més, l'economia hauria de convertr-se en la primera prioritat.
Ja no val recitar de memòria estadístiques positives. Ni contestar les entrevistes televisives amb una ganyota perquè l'entrevistador no es rendeix d'admiració davant de "les millors xifres de la història". Entre altres raons perquè ja ni els beneïts percentatges dissimulen que hi ha crisi.
Cal aclarir un parell de coses. Estem vivint una crisi que, en gran part, és més psicològica que una altra cosa: com totes les crisis, per cert, però aquesta potser per damunt del promig. D'altra banda, conservem el record de com van ser algunes crisis passades i ens consta reconèixer que les xifres, malgrat el freqüent maquillatge que se'n fa, són dolentes, però no pèssimes.
Però d'aquí a pensar que estem al paradís, o alguna cosa semblant, hi ha un bon tros. Tampoc serveixen de pretext la conjuntura internacional o la cada cop menor autonomia econòmica dels estats (ja se sap que a Brussel·les només se li fa cas quan interessa, però és una gran excusa). Quan els indicadors apunten reiteradament una tendència negativa, s'ha d'agafar el toro per les banyes i començar a prendre mesures.
El canvi de cicle era inevitable i només persones il·luses podien creure que la bonança duraria sempre. No és tan sols perquè l'economia no funciona així. És també, i sobretot, perqueles bases del creixement dels darrers anys eren febles. L'Esetat espanyol ha seguit una política econòmica bastant afortunada. No ha corregit els problemes de fons (poca competitivitat i productivitat, la dependència de la totxana...), però l'estabilitat ha donat un marge per encaixar la trompada.
Però aquest marge no és ilimitat. Com més es trigui a reaccionar, més empinada serà la costa cap amunt.
Ja no val recitar de memòria estadístiques positives. Ni contestar les entrevistes televisives amb una ganyota perquè l'entrevistador no es rendeix d'admiració davant de "les millors xifres de la història". Entre altres raons perquè ja ni els beneïts percentatges dissimulen que hi ha crisi.
Cal aclarir un parell de coses. Estem vivint una crisi que, en gran part, és més psicològica que una altra cosa: com totes les crisis, per cert, però aquesta potser per damunt del promig. D'altra banda, conservem el record de com van ser algunes crisis passades i ens consta reconèixer que les xifres, malgrat el freqüent maquillatge que se'n fa, són dolentes, però no pèssimes.
Però d'aquí a pensar que estem al paradís, o alguna cosa semblant, hi ha un bon tros. Tampoc serveixen de pretext la conjuntura internacional o la cada cop menor autonomia econòmica dels estats (ja se sap que a Brussel·les només se li fa cas quan interessa, però és una gran excusa). Quan els indicadors apunten reiteradament una tendència negativa, s'ha d'agafar el toro per les banyes i començar a prendre mesures.
El canvi de cicle era inevitable i només persones il·luses podien creure que la bonança duraria sempre. No és tan sols perquè l'economia no funciona així. És també, i sobretot, perqueles bases del creixement dels darrers anys eren febles. L'Esetat espanyol ha seguit una política econòmica bastant afortunada. No ha corregit els problemes de fons (poca competitivitat i productivitat, la dependència de la totxana...), però l'estabilitat ha donat un marge per encaixar la trompada.
Però aquest marge no és ilimitat. Com més es trigui a reaccionar, més empinada serà la costa cap amunt.
avís important
Una amiga em fa arribar aquest e-mail. Potser ja l'haureu rebut.
Millor que sigui una falça alarma. Però mai hi ha prous precaucions amb aquesta mena de bèsties immundes.
Asunto: ES MOLT IMPORTANT.> ES MOLT IMPORTANT. L'HAN PASSAT DE LA DIRECCION GENERAL DE LA POLICIA, IDEL MINISTERIO DEL INTERIOR.>>
NO RECOLLIU CAP MÒBIL QUE TROBEU I LLEGIU AQUEST MISSATGE ATENTAMENT :> PER DETERMINADES CIUTATS ESPANYOLES, INCLOENT MADRID, BARCELONA IVALÈNCIA, S'ESTAN PREPARAN ATEMPTATS INDISCRIMINATS AMBELS DETONADORS ROBATS RECENTMENT A 'GRENOBLE' PER E.T.A.> EL 'MODUS OPERANDI' ES ACOMPANYAR-LOS D'UNS GRAMS DE DINAMITA E INSERTAREN ELS TELÈFONS MÒBILS, CLAUERS, ETC... QUEDESPRÈS S'ABANDONEN PELS CARRERS. TENEN POTÈNCIA SUFICIENT COM PER ARRANCARUNA MA.> ALERTEU AL MAJOR NÚMERO DE PERSONES QUE PUGUEU.>>
Millor que sigui una falça alarma. Però mai hi ha prous precaucions amb aquesta mena de bèsties immundes.
Asunto: ES MOLT IMPORTANT.> ES MOLT IMPORTANT. L'HAN PASSAT DE LA DIRECCION GENERAL DE LA POLICIA, IDEL MINISTERIO DEL INTERIOR.>>
NO RECOLLIU CAP MÒBIL QUE TROBEU I LLEGIU AQUEST MISSATGE ATENTAMENT :> PER DETERMINADES CIUTATS ESPANYOLES, INCLOENT MADRID, BARCELONA IVALÈNCIA, S'ESTAN PREPARAN ATEMPTATS INDISCRIMINATS AMBELS DETONADORS ROBATS RECENTMENT A 'GRENOBLE' PER E.T.A.> EL 'MODUS OPERANDI' ES ACOMPANYAR-LOS D'UNS GRAMS DE DINAMITA E INSERTAREN ELS TELÈFONS MÒBILS, CLAUERS, ETC... QUEDESPRÈS S'ABANDONEN PELS CARRERS. TENEN POTÈNCIA SUFICIENT COM PER ARRANCARUNA MA.> ALERTEU AL MAJOR NÚMERO DE PERSONES QUE PUGUEU.>>
viernes, 14 de marzo de 2008
Algunas reflexiones postelectorales
Zapatero volverá a ser presidente del Gobierno, tras la victoria socialista en las elecciones del pasado domingo. Fue una victoria clara, pero no rotunda. Ello nos lleva a hacer algunas consideraciones sobre el resultado y sobre el escenario político que se abre a partir de ahora.
–El triunfo socialista se ha debido más a una hábil campaña sobre el peligro de la derecha que al balance de gobierno, que no siendo pobre tampoco daba para muchas alegrías.
–Recurrir a asustar a la gente tiene mucho de injusto y hasta de demagógico. Pero el PP debería preguntarse qué ha puesto de su parte para que este tipo de campaña haya tenido éxito.
–El PP ha demostrado que tiene suelo electoral, pero que no va a pasar de ahí si no cambian mucho las cosas. Las primeras cabezas que han comenzado a rodar parecen indicar que el principal partido de la oposición ha comprendido que debe soltar ciertas amarras con el pasado reciente
–Sólo el tiempo dirá si se trata sólo de un gesto de cara a la galería y si el PP ha asumido realmente que el resentimiento y el mal perder son malos consejeros.
–Zapatero tiene cuatro años por delante de relativa tranquilidad, sobre todo si el PP abandona la estrategia de tensión extrema de la pasada legislatura. Puede que así se le vean más frutos a la gestión del Gobierno socialista.
–Zapatero puede gobernar perfectamente en minoría, con pactos puntuales para cuestiones concretas. El resultado le da para ello. Sin embargo, tras la agitación de los últimos cuatro años, parece querer blindarse mínimamente la tranquilidad.
–Ello no significa necesariamente que entren otros partidos en el Gobierno. Zapatero, que durante la campaña proclamó por activa y por pasiva que quería un ejecutivo monocolor, parece querer únicamente un apoyo externo que no deba negociar en cada ocasión.
–Pero puede optar por la menor si el precio a pagar resulta demasiado alto. A fin de cuentas, los acuerdos con los pequeños partidos del Congreso pueden serle más asumibles y cómodos que ciertas ententes con repercusiones en otras instituciones, leáse Catalunya.
–CiU debe aclarse sobre si pretende entrar el Gobierno o influir desde fuera. Y no dejarse llevar por la abstinencia de poder, que también es mala consejera.
–Zapatero no va a complicarse la vida “entregando” la Generalitat de Catalunya a quien pudiera convenir. Pero no por consideración hacia el PSC, al que sacrificaría sin dudar si de ello dependiera su reelección, sino porque no lo necesita. Tiene alternativas más sencillas.
–El PSC, no obstante, se está poniendo la venda antes que la herida. No lo hace, ciertamente, porque su espectacular resultado haga difícil plantearle ciertas exgiencias. Lo hace porque el traspié de ERC crea un escenario en el que no es disparatado imaginar un adelanto electoral en Catalunya.
–Esas hipotéticas elecciones, que no llegarían como mínimo hasta después del verano, podrían proporcionar encajes que por ahora parecen inviables. De ahí las alarmas despertadas en el sento del tripartito.
–Del resto del resultado poco puede comentarse aparte la cuasi-desaparición de Izquierda Unida del panorama político español. Estamos ante una fuerza que resulta perjudicada objetivamente por el bipartidismo y por la fórmula proporcional vigente. Pero que tampoco ofrece una alternativa al voto útil.
–El triunfo socialista se ha debido más a una hábil campaña sobre el peligro de la derecha que al balance de gobierno, que no siendo pobre tampoco daba para muchas alegrías.
–Recurrir a asustar a la gente tiene mucho de injusto y hasta de demagógico. Pero el PP debería preguntarse qué ha puesto de su parte para que este tipo de campaña haya tenido éxito.
–El PP ha demostrado que tiene suelo electoral, pero que no va a pasar de ahí si no cambian mucho las cosas. Las primeras cabezas que han comenzado a rodar parecen indicar que el principal partido de la oposición ha comprendido que debe soltar ciertas amarras con el pasado reciente
–Sólo el tiempo dirá si se trata sólo de un gesto de cara a la galería y si el PP ha asumido realmente que el resentimiento y el mal perder son malos consejeros.
–Zapatero tiene cuatro años por delante de relativa tranquilidad, sobre todo si el PP abandona la estrategia de tensión extrema de la pasada legislatura. Puede que así se le vean más frutos a la gestión del Gobierno socialista.
–Zapatero puede gobernar perfectamente en minoría, con pactos puntuales para cuestiones concretas. El resultado le da para ello. Sin embargo, tras la agitación de los últimos cuatro años, parece querer blindarse mínimamente la tranquilidad.
–Ello no significa necesariamente que entren otros partidos en el Gobierno. Zapatero, que durante la campaña proclamó por activa y por pasiva que quería un ejecutivo monocolor, parece querer únicamente un apoyo externo que no deba negociar en cada ocasión.
–Pero puede optar por la menor si el precio a pagar resulta demasiado alto. A fin de cuentas, los acuerdos con los pequeños partidos del Congreso pueden serle más asumibles y cómodos que ciertas ententes con repercusiones en otras instituciones, leáse Catalunya.
–CiU debe aclarse sobre si pretende entrar el Gobierno o influir desde fuera. Y no dejarse llevar por la abstinencia de poder, que también es mala consejera.
–Zapatero no va a complicarse la vida “entregando” la Generalitat de Catalunya a quien pudiera convenir. Pero no por consideración hacia el PSC, al que sacrificaría sin dudar si de ello dependiera su reelección, sino porque no lo necesita. Tiene alternativas más sencillas.
–El PSC, no obstante, se está poniendo la venda antes que la herida. No lo hace, ciertamente, porque su espectacular resultado haga difícil plantearle ciertas exgiencias. Lo hace porque el traspié de ERC crea un escenario en el que no es disparatado imaginar un adelanto electoral en Catalunya.
–Esas hipotéticas elecciones, que no llegarían como mínimo hasta después del verano, podrían proporcionar encajes que por ahora parecen inviables. De ahí las alarmas despertadas en el sento del tripartito.
–Del resto del resultado poco puede comentarse aparte la cuasi-desaparición de Izquierda Unida del panorama político español. Estamos ante una fuerza que resulta perjudicada objetivamente por el bipartidismo y por la fórmula proporcional vigente. Pero que tampoco ofrece una alternativa al voto útil.
martes, 11 de marzo de 2008
l'ombra de Rajoy
No us hi capfiqueu
Vaig a fer la meva valoració personal i transferible dels resultats electoral del diumenge passat. M'ha agradat sempre, ficar cullerada.
Serà una modesta gota en mig de la torrevisca que s’ha despenjat després del triomf del PSOE o, per dir-ho d’una forma més adient, de Zapatero.
Parlant d’anar per casa, com sempre solc fer jo, he de dir que la cosa estava cantada.
A Zapatero li ha regalat la presidència en Mariano Rajoy, o sigui, el PP.
Aquest tsunami, en versió molt encertada d’algun candidat malferit (Herrera, potser), que ha sembrat el desastre polític arreu, no l’ha provocat ningú més que el PP.
Mireu les dades. Zapatero ha guanyat gràcies a Catalunya. Sense els vots catalans, s’ho enduia Rajoy.
Parlant d’anar per casa, com sempre solc fer jo, he de dir que la cosa estava cantada.
A Zapatero li ha regalat la presidència en Mariano Rajoy, o sigui, el PP.
Aquest tsunami, en versió molt encertada d’algun candidat malferit (Herrera, potser), que ha sembrat el desastre polític arreu, no l’ha provocat ningú més que el PP.
Mireu les dades. Zapatero ha guanyat gràcies a Catalunya. Sense els vots catalans, s’ho enduia Rajoy.
L'equip Zapatero, ha aprofitat el pastís del PP, servit amb safata.
Una de les eines clau que ha emprat el PSC-PSOE a casa nostra, es conclou en la consigna de la campanya: “Si tu no hi vas ells tornen”, emulant a Tarantino (Reservoir dogs). Aquest és l’eslògan que implanta definitivament el bipartidisme a Espanya. Si bé té connotacions nostàlgiques ( amb tuf de “A las barricadas”), pel què fa a contundència publicitària, es per treure’ns el barret.
“O blanc o negre”
“O el llop o la caputxeta”
“O el ying o el yang”
“O Zapatero o Rajoy”.
“O el cel o l’Infern”
Vaig comentar amb el meu lloro eclèctic el debat de TV3, amb les cinc forces polítiques de Catalunya. El meu lloro Met em va dir: “Has sentit la Chacón?
No has vist com els ha acollonit amb el perill del “Llop”?
Aquesta serà la clau, el desllorigador d’aquestes eleccions, no t’hi capfiquis més”
Com sempre, vaig haver de donar la raó al lloro.
El dia abans del debat, alguns mitjans de comunicació escrita, van assenyalar “En el debat de demà, tots contra la Chacón”. Però la Chacón i els seus, que no són tontos de quatre dies, que ho són de cent anys, portaven la lliçó apresa. Allí tots es van esplaiar contra el PSC-PSOE, com era d’esperar. Alliçonats pel PP: que si rodalies,amb la ministra “rota y torcia”,que si l’Estatut, que si l’AVE, que si el terrorisme, que si la balança fiscal, que si el català....Ella va defensar-se amb els tòpics de sempre però, al final, com diuen en tauromàquia, els va endinyar una estocada “en todo lo alto”. Els va passar l’eslògan pels morros.
“Senyors, tot això que dieu està molt bé però, abans de res, hem d’evitar que el dia 10 ho hagueu d’explicar tot al Sr. Rajoy. Aleshores sí que ho teniu clar. Aquí no hi ha només que un dilema: Zapatero o Raloy”.
I els catalans ho vam tenir clar: Malgrat l’AVE, el retall de l’estatut, els papers de Salamanca, la negativa de les balances fiscals, les mancances de la joventut, l’immigració, i tantes “coses mal fetes”, en Zapatero va arrasar i, amb la seva embranzida, va ventilar els mini- partits associats, com si fossin un munt de fullaraca: ERC va perdre cinc regidors (Puigcercós a la cuneta, crisi d’ERC) i en Llamazares, extremunciat (Només calia veure la cara de l’Herrera).
Si Zapatero ha estat “el malo de la peli” en aquesta legislatura, imagineu-vos si hagués estat el “bueno”.
I com he dit al principi, al veïnat ens feia molta por el PP, amb la seva política anticatalana, casposa i agressiva. Molta por.
La única defensa era Zapatero “del mal el menos”. I ho van pagar els “petits”, encara que CIU, malgrat el seu diputat de més, tampoc ha quedat en una situació massa optimista, per molts coets que aviin.
Això, i ja acabo, ens fa pensar (al meu lloro i a mi) que, quan torni la calma de la vida parlamentària, els partits derrotats, s’aniran refent. Segur que sí. Aquesta només haurà estat una crisi conjuntural, de circumstàncies. El que sí que ho té més magre, és el PP, perquè anava de guanyador. I en una final, el subcampió, ningú el recorda.
Abans d’anar-me’n, destacar una sorpresa que he patit al consultar els resultats a
Calafell.
PSC........4844
PP...........2110
CIU........1799
Mare, mare, mare, mare.....
Josep Mèlich, Març 2008
“O blanc o negre”
“O el llop o la caputxeta”
“O el ying o el yang”
“O Zapatero o Rajoy”.
“O el cel o l’Infern”
Vaig comentar amb el meu lloro eclèctic el debat de TV3, amb les cinc forces polítiques de Catalunya. El meu lloro Met em va dir: “Has sentit la Chacón?
No has vist com els ha acollonit amb el perill del “Llop”?
Aquesta serà la clau, el desllorigador d’aquestes eleccions, no t’hi capfiquis més”
Com sempre, vaig haver de donar la raó al lloro.
El dia abans del debat, alguns mitjans de comunicació escrita, van assenyalar “En el debat de demà, tots contra la Chacón”. Però la Chacón i els seus, que no són tontos de quatre dies, que ho són de cent anys, portaven la lliçó apresa. Allí tots es van esplaiar contra el PSC-PSOE, com era d’esperar. Alliçonats pel PP: que si rodalies,amb la ministra “rota y torcia”,que si l’Estatut, que si l’AVE, que si el terrorisme, que si la balança fiscal, que si el català....Ella va defensar-se amb els tòpics de sempre però, al final, com diuen en tauromàquia, els va endinyar una estocada “en todo lo alto”. Els va passar l’eslògan pels morros.
“Senyors, tot això que dieu està molt bé però, abans de res, hem d’evitar que el dia 10 ho hagueu d’explicar tot al Sr. Rajoy. Aleshores sí que ho teniu clar. Aquí no hi ha només que un dilema: Zapatero o Raloy”.
I els catalans ho vam tenir clar: Malgrat l’AVE, el retall de l’estatut, els papers de Salamanca, la negativa de les balances fiscals, les mancances de la joventut, l’immigració, i tantes “coses mal fetes”, en Zapatero va arrasar i, amb la seva embranzida, va ventilar els mini- partits associats, com si fossin un munt de fullaraca: ERC va perdre cinc regidors (Puigcercós a la cuneta, crisi d’ERC) i en Llamazares, extremunciat (Només calia veure la cara de l’Herrera).Si Zapatero ha estat “el malo de la peli” en aquesta legislatura, imagineu-vos si hagués estat el “bueno”.
I com he dit al principi, al veïnat ens feia molta por el PP, amb la seva política anticatalana, casposa i agressiva. Molta por.
La única defensa era Zapatero “del mal el menos”. I ho van pagar els “petits”, encara que CIU, malgrat el seu diputat de més, tampoc ha quedat en una situació massa optimista, per molts coets que aviin.
Això, i ja acabo, ens fa pensar (al meu lloro i a mi) que, quan torni la calma de la vida parlamentària, els partits derrotats, s’aniran refent. Segur que sí. Aquesta només haurà estat una crisi conjuntural, de circumstàncies. El que sí que ho té més magre, és el PP, perquè anava de guanyador. I en una final, el subcampió, ningú el recorda.
Abans d’anar-me’n, destacar una sorpresa que he patit al consultar els resultats a
Calafell.
PSC........4844
PP...........2110
CIU........1799
Mare, mare, mare, mare.....
Josep Mèlich, Març 2008
sábado, 8 de marzo de 2008
Seguiment de la jornada electoral per Twitter
Ja sé que el Twitter és instantani i breu i que, per tant, permet penjar-hi cosetes tothora. Suposo que jo, que sóc d'escrit llarg més de tant en tant, m'hi ha d'acabar d'acostumar. Però em sembla que això del Twitter també és una bona eina per comentar, bastant punt per punt, algun esdeveniment d'actualitat.
L'altre dia, vaig acabar comentant per Twitter el segon debat Zapatero-Rajoy (o Rajoy-Zapatero pels primmirats). La cosa va sorgir gairebé sobre la marxa, però l'experiència va resultar molt satisfactòria. Avui faré el mateix amb el desenvolupament de la jornada electoral. Suposo que la majoria de comentaris sorgiran cap al vespre. De fet, ara mateix marxo a fer un tomb pels col·legis electorals de Calafell i no tornaré ben bé fins al migdia. És un encàrrec professional: la web de l'Ajuntament farà un seguiment del desenvolupament de les eleccions al municipi.
No obstant, ara mateix deixo el primer comentari i si, durant el matí, tinc un moment per alliberar-me de la feina, intentaré dir alguna cosa més.
Ja sabeu, podeu llegir les entrades clicant aquí.
L'altre dia, vaig acabar comentant per Twitter el segon debat Zapatero-Rajoy (o Rajoy-Zapatero pels primmirats). La cosa va sorgir gairebé sobre la marxa, però l'experiència va resultar molt satisfactòria. Avui faré el mateix amb el desenvolupament de la jornada electoral. Suposo que la majoria de comentaris sorgiran cap al vespre. De fet, ara mateix marxo a fer un tomb pels col·legis electorals de Calafell i no tornaré ben bé fins al migdia. És un encàrrec professional: la web de l'Ajuntament farà un seguiment del desenvolupament de les eleccions al municipi.
No obstant, ara mateix deixo el primer comentari i si, durant el matí, tinc un moment per alliberar-me de la feina, intentaré dir alguna cosa més.
Ja sabeu, podeu llegir les entrades clicant aquí.
ETA, fins quan?
Infeliç
No entendrà mai que Visca! Vol dir viure
és ignorant i a més és assassí
diu que ho fa en nom d’una terra més lliure,
i “lliure”, no sap ni el que vol dir
Ja només té la sang per poder escriure
La pobre història d’un galdós destí
Quan quedi sol assajarà un somriure
Serà el seu rictus i ja es podrà morir.
Heroi de què? heroi d’un cementiri
Quina bestreta li deixarà a l’hereu?
Que quan vegi quin ha estat el seu deliri
per merèixer aquest feixista mausoleu,
no li retrà ni la minsa llum d’un ciri.
Tanta mort per un tros de conreu.
Vull terra lliure però no a aquest preu!
No entendrà mai que Visca! Vol dir viure
és ignorant i a més és assassí
diu que ho fa en nom d’una terra més lliure,
i “lliure”, no sap ni el que vol dir
Ja només té la sang per poder escriure
La pobre història d’un galdós destí
Quan quedi sol assajarà un somriure
Serà el seu rictus i ja es podrà morir.
Heroi de què? heroi d’un cementiri
Quina bestreta li deixarà a l’hereu?
Que quan vegi quin ha estat el seu deliri
per merèixer aquest feixista mausoleu,
no li retrà ni la minsa llum d’un ciri.
Tanta mort per un tros de conreu.
Vull terra lliure però no a aquest preu!
Josep Mèlich
viernes, 7 de marzo de 2008
Es veia a venir
ETA ha apostat per rebentar la campanya en el darrer moment. Un ja fa temps que ha renunciat a entendre quines "estratègies" poden existir darrera de les accions dels grups terroristes. Matar avui a un exregidor basc no porta enlloc i l'única explicació (que no justificació) que admet aquest fet és la dels que pensen que "cuanto peor, mejor".
El problema és que alguna salvatjada com aquesta, comesa en el darrer moment, es veia a venir de feia dies. Algunes informacions que apareixien a publicacions confidencials apuntaven, però, a que l'objectiu podia ser la gent del PP, però sense negar la major. És a dir, que no era improbable que ETA ho intentés.
En realitat, tan se val cap on es disparin els trets. L'important és enterbolir l'ambient, remoure la merda, liar-la tot el que es pugui. Si avui s'han carregat un exregidor és perquè era un atemptat "bueno, bonito y barato", i ho dic sense cap mena de frivolitat: una persona ja retirada de la política, que no portava escorta i que ves què havia de témer.
Tanmateix, no ens confoguem en una cosa. Agafar una pistola i matar algú no requereix més esforç que les ganes de fer-ho i quan es fa en les circumstàcies d'avui resulta molt fàcil. Però que el blanc elegit fos fàcil no vol dir que ETA no sigui capaç de fer una altra cosa. Des que fa uns anys ETA va començar a assassinar regidors, al principi indefensos, vaig tenir una cosa molt clara: matar persones normals i corrents fa molta més por. Terrorisme deriva de terror, no ho oblidem.
El problema és que alguna salvatjada com aquesta, comesa en el darrer moment, es veia a venir de feia dies. Algunes informacions que apareixien a publicacions confidencials apuntaven, però, a que l'objectiu podia ser la gent del PP, però sense negar la major. És a dir, que no era improbable que ETA ho intentés.
En realitat, tan se val cap on es disparin els trets. L'important és enterbolir l'ambient, remoure la merda, liar-la tot el que es pugui. Si avui s'han carregat un exregidor és perquè era un atemptat "bueno, bonito y barato", i ho dic sense cap mena de frivolitat: una persona ja retirada de la política, que no portava escorta i que ves què havia de témer.
Tanmateix, no ens confoguem en una cosa. Agafar una pistola i matar algú no requereix més esforç que les ganes de fer-ho i quan es fa en les circumstàcies d'avui resulta molt fàcil. Però que el blanc elegit fos fàcil no vol dir que ETA no sigui capaç de fer una altra cosa. Des que fa uns anys ETA va començar a assassinar regidors, al principi indefensos, vaig tenir una cosa molt clara: matar persones normals i corrents fa molta més por. Terrorisme deriva de terror, no ho oblidem.
ETA, meating "final de campanya"
ETA ha assassinat avui a Isaías Carrasco, ex-regidor del PSE a l’Ajuntament de Mondragón. S’ha de ser un desgraciat per matar una persona voluntàriament, sigui qui sigui. Dona la coincidència, però, de que es tracta d’un treballador que anava a la feina. Quina fal·làcia, una organització terrorista que s’omple la boca de secessió i socialisme matant un obrer. Quin fàstic de gent!
No hi ha cap excusa, evidentment. Sembla estrany, si més no, com encara poden reclutar –entre els joves i els no tan joves– nous elements a afegir a aquesta cursa de disbarats. Es comenta que l’atur, les drogues, ambients radicals i de l’entorn de la banda nodreixen les baixes que, cada vegada més sovint, mermen ETA. Els tribunals internacionals no es fan ressò de les queixes dels familiars d’etarres referent a les tortures i a l’allunyament deliberat del govern espanyol als empresonats. Les demandes –sembla que no mancades de raó– no prosperen. Això afavoreix difondre un ambient victimista sobre les famílies dels presos i intenta justificar el modus operandi dels terroristes. Encara hi ha qui “lamenten” però no “condemnen”. Amics, hi dormen cada dia! De quina pasta deuen estar fets?
Se t’encongeix el cor al pensar que, als terroristes, els hi és igual la vida d’en Carrasco, la seva família, el poble de Mondragón i Euskadi. No en trauran res de la mort d’aquest home. Ell, no li feia cap mal a ningú i demà, passat demà, l’altre o d’aquí 100 anys, ningú n’haurà tret res de la seva mort.
L’intent, doncs, és tan sols per afectar el transcurs de la campanya. Des de Catalunya –tot i que encara es pot respirar un cert oasi polític– costa d’entendre el interès dels terroristes. Quina intenció amaga l’atemptat? El succés podria semblar que mobilitza els votants cap al PP, però el difunt és un militant socialista. Quina perversió!
Influirà l’assassinat en la campanya? Es podrà apreciar, mes o menys, en les enquestes que tot i estar prohibides es difonen per Internet. Seria lamentable que aquesta raça de gent portes la batuta de les eleccions, però, es clar, el poble no és de pedra. Recordeu fa quatre anys? Les circumstàncies no són, ni de bon tros, les mateixes però algun moviment es reflectirà, suposo.
Reitero la impotència quan te n’adones que no servirà ABSOLUTAMENT PER RES! Això sí, una família plora, un poble està de dol i la gent de bé té el rau-rau de tenir-ne els collons plens.
Jordi Voltà
Calafell (Baix Penedès)
Calafell (Baix Penedès)
jueves, 6 de marzo de 2008
Periodisme avui: realitat o ficció (III)
La Universitat Pompeu Fabra ofereix als interessats en estudiar la llicenciatura de Periodisme una presentació que “ofereix, en règim de segon cicle, preparar professionals per a la premsa, la ràdio, la televisió, els mitjans telemàtics, les agències informatives i els gabinets de comunicació d'empreses i d'institucions”.
“Els estudiants reben un ensenyament molt professional, experimental, tècnic i pràctic, que es conjumina amb una preparació teòrica rigorosa, sobretot pel que fa als aspectes culturals i deontològics de l'exercici del periodisme”.
“El model educatiu dels Estudis de Periodisme de la UPF enllaça amb les fórmules més acreditades d'arreu d'Europa i dels Estats Units, però continua sent una novetat a Espanya. Es basa en un pla d'estudis de segon cicle (llicenciatura) al qual es pot accedir des de qualsevol altre títol superior o des de qualsevol primer cicle o diplomatura”.
És una oferta seriosa i disposada a deixar els estudiants en perfecta posició en la línea de sortida, laboralment parlant. Tanmateix, hem de suposar que no difereix gaire de qualsevol de les altres opcions –llegeixis universitats– del territori espanyol.
Dels estudiants es demana “capacitat per a l'anàlisi, capacitat de síntesi i bona expressió escrita i oral”.
No són demandes exagerades a la matèria prima (estudiants).
Ja tenim, doncs, la matèria prima amb unes certes característiques favorables i el motllo amb unes condicions òptimes. Al cap d’uns anys, tot i que surt el producte resultant nou de trinca, hem de verificar les revisions per mantenir-lo sempre a punt.
Si més no, al nostre país, els tindrem afiliats al CPC. “El Col·legi de Periodistes de Catalunya i el Col·legi de Periodistes de Galícia són els dos únics Col·legis de periodistes existents a Espanya. El CPC manté relacions institucionals amb la FAPE (Federació d'Associacions de Premsa d'Espanya), amb qui té signat un conveni de col·laboració, alhora que està integrat en la Federació Internacional de Periodistes (FIP). El Col·legi de Periodistes de Catalunya té 3.500 associats”.
El codi deontològic del CPC consta de 12 criteris i 4 annexes. No patiu, només en citaré 4 dels criteris:
1er – “Observar sempre una clara distinció entre els fets i opinions o interpretacions, evitant tota confusió o distorsió deliberada d'ambdues coses, així com la difusió de conjectures i rumors com si es tractés de fets”.
2on – “Difondre únicament informacions fonamentades, evitant en tot cas afirmacions o dades imprecises i sense base suficient que puguin lesionar o menysprear la dignitat de les persones i provocar dany o descrèdit injustificat a institucions i entitats públiques i privades, així com la utilització d'expressions o qualificatius injuriosos”.
7è – “...no s'ha de simultaniejar l'exercici de l'activitat periodística amb altres activitats professionals incompatibles amb la deontologia de la informació, com la publicitat, les relacions públiques i les assessories d'imatge, ja sigui en l'àmbit de les institucions o organismes públics, com en entitats privades”.
12è – “Actuar amb especial responsabilitat i rigor en el cas d'informacions o opinions amb continguts que puguin suscitar discriminacions per raons de sexe, raça, creences, extracció social i cultural i malaltia, així com incitar a l'ús de la violència, evitant expressions o testimonis vexatoris o lesius per a la condició personal dels individus i la seva integritat física i moral”.
Mare de Déu, Senyor! Si la matèria prima es bona, el motllo perfecte, l’anem revisant i tot. De on han sortit el Federico J. Losantos, el César Vidal, la de Telemadrid, el Pedro J. Ramírez –l’Anson si que ho sabem: dins una gorra del “Frente de Juventudes”–.
Al primer món, els codis deontològics són, teòricament, normes d’obligat compliment. N’hi ha en l’exercici del periodisme, del dret, de la medicina... Hi ha sentències judicials exemplars respecte del dret i la medecina. Les de periodisme, però, acostumen a ser més simbòliques que exemplars. La llibertat d’expressió –el periodisme n’és l’estendard– hi fa molt.
Al món occidental es tracta com un dret inalienable. Malgrat tot, en molts països del món és inexistent i s’acompanya sempre de règims dictatorials, repressió, assetjament, presó, tortura i mort de periodistes. No cal anar gaire lluny; observem Rússia, un exemple de suposada democràcia que assassina o fa desaparèixer els periodistes dissidents. Diaris, emissores de ràdio i cadenes de televisió es sortegen entre les màfies amb el beneplàcit del govern, que no deixa de mostrar-se com un tentacle d’aquestes associacions delictives.
Vist el panorama, diríem allò del fervorós creient descregut: “Virgencita, Virgencita, que me quede como estoy”. Quina solució tenim? Cal que, cadascun, vagi renovant el filtre –tal com fem amb el de l’aire i el de l’oli amb els cotxes– no sigui que una ventada ens faci trontollar el criteri. Ah! I no perdem de vista els mentiders compulsius.
Tanmateix, en nom d’aquest gran dret –la llibertat d’expressió– s’han conquerit grans èxits i s’han escampat grans disbarats. Tots els polítics , de tots els temps, han entès l’oportunitat que els brindaven els mitjans de comunicació com a vehicle per arribar a les masses i per manipular-les a la seva conveniència. Una cita lapidària de Joseph Goebels, ministre de propaganda (ull amb el nom, propaganda!) de l’Alemanya nazi, és repetida, avui en dia, amb profusió: “una mentida repetida mil vegades es converteix amb una veritat”.
Quantes veritats –que tenim assumides– no són res més que mentides reiterades?
Jordi Voltà
Calafell (Baix Penedès)
miércoles, 5 de marzo de 2008
Una mica d'humor, si em permeteu
Proposo una estona "de pati". Un relaxament general per donar pas a l'humor. Després de tanta crònica seriosa, de tant debat enllaunat, de tanta correcció política, assajar una rialla no va malament. Mentre juguem una mica a la "xarranca" o al "pam i pet " (Joc de patacons), us demano una rialla distesa:
Campanya a baix consum
El meu bon amic Miquel Casellas, en el seu blog, proposava, fa uns dies, amb la bonhomia que el caracteritza, un us moderat de les despeses de campanya electoral. Cosa molt assenyada en aquests temps de restriccions i de vaques magres.Fa uns quants anys, quan va arribar de nou la democràcia i es van reinstaurar les eleccions, se'm va ocòrrer escriure un sonet en clau d'humor, en veure la paperassa que es penjava pels carrers amb els slogans dels partits polítics. Amb el temps, la cosa ha anat a més. Crec que ara ve a tomb recordar-lo.
Llegim el comentari del Miquel Casellas i seguidament, el meu malgirbat sonet.
(Miquel, amb el teu permís)
Per una propaganda electoral limitada
El dia 21 de febrer a la nit comença la campanya electoral per a les properes eleccions legislatives. Una de tantes ocasions que es menystenen molts diners amb unes finalitats més que qüestionables, si més no d'utilitat i rendibilitat dubtosa. Jo proposo que a cada municipi, en especial els grans, es posesin tres o quatre vies importants per posar la propaganda electoral. A partir d'aquí, que es faci la repartició entre els partits, però que deixin la resta del municipi lliure. Estem sobre informats per terra, mar i aire. No cal tantes pancartes que al final no serveixen per res. Amb els diners que sobre es poden dedicar a benestar social que bona falta que fan i més ara que sembla que no passem per uns bons moments. Ja ho sabeu. És un proposta. A veure si algun dia es pot fer realitat.
Miquel Casellas
I seguidament el sonet d'un sonat
Paperassa
Aviat ens cridaran a Sometent
i omplirem de vots la guardiola
amb els noms dels aspirants a la cassola
del congrés o de l’Ajuntament.
Abans haurem sofert el patiment
de contemplar rostres sorgits com la verola,
empastifant el poble amb manta banderola
i eslògans que demà s’endurà el vent.
No t’hi capfiquis, amic meu i mira enlaire
Veus que bonic el paperam multicolor?
Tu fes com jo i no t’encaparris gaire
perquè les coses agafen aquest caire.
A mi em consola imaginar el favor
que fan a les impremtes o al drapaire.
J. Mèlich
Campanya a baix consum
El meu bon amic Miquel Casellas, en el seu blog, proposava, fa uns dies, amb la bonhomia que el caracteritza, un us moderat de les despeses de campanya electoral. Cosa molt assenyada en aquests temps de restriccions i de vaques magres.Fa uns quants anys, quan va arribar de nou la democràcia i es van reinstaurar les eleccions, se'm va ocòrrer escriure un sonet en clau d'humor, en veure la paperassa que es penjava pels carrers amb els slogans dels partits polítics. Amb el temps, la cosa ha anat a més. Crec que ara ve a tomb recordar-lo.
Llegim el comentari del Miquel Casellas i seguidament, el meu malgirbat sonet.
(Miquel, amb el teu permís)
Per una propaganda electoral limitada
El dia 21 de febrer a la nit comença la campanya electoral per a les properes eleccions legislatives. Una de tantes ocasions que es menystenen molts diners amb unes finalitats més que qüestionables, si més no d'utilitat i rendibilitat dubtosa. Jo proposo que a cada municipi, en especial els grans, es posesin tres o quatre vies importants per posar la propaganda electoral. A partir d'aquí, que es faci la repartició entre els partits, però que deixin la resta del municipi lliure. Estem sobre informats per terra, mar i aire. No cal tantes pancartes que al final no serveixen per res. Amb els diners que sobre es poden dedicar a benestar social que bona falta que fan i més ara que sembla que no passem per uns bons moments. Ja ho sabeu. És un proposta. A veure si algun dia es pot fer realitat.
Miquel Casellas
I seguidament el sonet d'un sonat
Paperassa
Aviat ens cridaran a Sometent
i omplirem de vots la guardiola
amb els noms dels aspirants a la cassola
del congrés o de l’Ajuntament.
Abans haurem sofert el patiment
de contemplar rostres sorgits com la verola,
empastifant el poble amb manta banderola
i eslògans que demà s’endurà el vent.
No t’hi capfiquis, amic meu i mira enlaire
Veus que bonic el paperam multicolor?
Tu fes com jo i no t’encaparris gaire
perquè les coses agafen aquest caire.
A mi em consola imaginar el favor
que fan a les impremtes o al drapaire.
J. Mèlich
Algunes reflexions preelectorals (2)
Entrem ja en matèria. Un no ha recomanat mai el vot per cap conducte. Sí que ha intentat interpretar el que estava en joc en cada cas, analitzant els balanços i les noves propostes. Des d'aquest punt de vista, un es pot permetre el luxe de dir que aquesta vegada, com en altres d'anteriors, la campanya ha estat pobra i el pronòstic, encara que les enquestes apunten en general a una nova victòria socialista, és relativament incert.
Si alguna novetat ha ofert aquesta campanya és la tensió. No la tensió per ella mateixa, ja que la política té un component intrínsec de polèmica i confrontació, que s'esvalota en època electoral. De fet, potser seria més ajustat a la realitat dir que la política és "follonera" per naturalesa. El que aquesta vegada hem pogut constatar és l'ús deliberat de la tensió no com a quelcom accessori o fins i tot connatural, sinó com a l'estratègia principal.
Tot plegat té el seu origen en el fet que, en realitat, aquestes eleccions són una mena de segona volta de les de fa quatre anys. Consti que a mi sempre m'ha disgustat aquest plantejament, però si l'introdueixo no és perquè els principals aspirants a presidir el govern d'Espanya s'hagin llençat l'11-M pel cap, amb esmerç digne de millor causa. És que en aquestes qüestions electorals, mal que ens pesi, quan es confirma si una cosa és una tendència de fons o simplement flor d'un dia, és a les següents eleccions. Sobretot si les eleccions que hi hagi pogut haver pel mig no han ajudat a aclarir-ho mentrestant.
Fa quatre anys, la gestió de la crisi dels atemptats duta a terme per l'anterior govern del PP va indignar un nombre de ciutadans en quantia suficient per empènyer Zapatero a la presidència del Govern. Es va discutir molt en el seu moment si el PSOE havia retallat ja molta distància amb el PP en els dies previs als atemptats i si, per tant, aquella onada va ser més imaginària que real. Però serà ara quan es comprovi si el resultat de 2004 s'ha assentat o si, efectivament, va ser producte d'unes circumstàncies molt concretes i especials.
La sociologia electoral espanyola fa la resta. El PP té una bse de vots molt ferma, que ho aguanta tot. L'11-M ho va demostrar amb rotunda claredat. Aquests 10 milions de vots no són fàcils de superar. I per això el PSOE crida a derrotar a la dreta i, en general, a presentar-la com un perill públic. Per a fer por? És clar. Per fer por i mobilitzar molts votants que, motu propio, es quedarien a casa.
Aquesta és una altra característica de la sociologia electoral espanyola que condiciona aquesta campanya i aquestes elecciones. Com que els comportaments electorals ja estan molt assentats, ara no es tracta de robar-li vots a l'adversari sinó de mobilitzar els votants potencials que s'abstenen. Es tracta de convocar els electors més desenganyats. Per això s'ha de pujar el to i fer sonar la campana d'incendis o de cridar a somatent. Ve la dreta? Sí, però no ve sola. A més d'Acebes i Zaplana, ve acompanyada per la COPE, els bisbes..., i no es posen bíblics perquè seria un contrasentit conceptual, però si no apel·len a les set plagues d'Egipte és perquè no se'ls ha acudit. S'entén el que vull dir?
Però el mateix es pot dir del PP. Espanya es trenca? Algú que regeixi es creu que a Catalunya es persegueix la llengua castellana? Els indicadors econòmics no serien més o menys els mateixos amb un govern que amb l'altre, considerant que les respectives polítiques econòmiques són pràcticament clòniques? Si Zapatero menteix sobre ETA, menteix més o menys que el PP quan l'11-M? Qui la diu més grossa sobre immigració?
Bona part d'aquestes estratègies basades en el retret i l'acusació gruixuda es deuen també a l'estretor del marge existent entre els dos partits principals. S'han d'esgarrapar dècimes de punt, perquè la diferència és de de poquíssims punts (de vegades, la diferència es menor que el marge d'error de les enquestes). Com deia fa uns dies aquí mateix, és com quan a la Fòrmula 1 s'inventen el que calgui per fer una volta en dues dècimes de segon menys. Quan els temps es mesuren en mil·lèssimes, dues dècimes son la diferència entre guanyar i arribar l'últim. D'aquí a desitjar que el dia de les eleccions plogui o faci fred (o a plantejar debats a vida o mort), hi ha una passa.
Naturalment, tot això pot tenir efectes negatius sobre l'ànim dels votants. Quan es tiba tan la corda, fins i tot la formulació de propostes, que és quelcom que sempre reclamem els electors, esdevé també una arma llencívola contra l'adversari. En el millor dels casos sembla una subhasta, de vegades indecent. És més, tanta crispació pot ser que allunyi més votants de les urnes dels que pugui convocar-hi.
Si alguna novetat ha ofert aquesta campanya és la tensió. No la tensió per ella mateixa, ja que la política té un component intrínsec de polèmica i confrontació, que s'esvalota en època electoral. De fet, potser seria més ajustat a la realitat dir que la política és "follonera" per naturalesa. El que aquesta vegada hem pogut constatar és l'ús deliberat de la tensió no com a quelcom accessori o fins i tot connatural, sinó com a l'estratègia principal.
Tot plegat té el seu origen en el fet que, en realitat, aquestes eleccions són una mena de segona volta de les de fa quatre anys. Consti que a mi sempre m'ha disgustat aquest plantejament, però si l'introdueixo no és perquè els principals aspirants a presidir el govern d'Espanya s'hagin llençat l'11-M pel cap, amb esmerç digne de millor causa. És que en aquestes qüestions electorals, mal que ens pesi, quan es confirma si una cosa és una tendència de fons o simplement flor d'un dia, és a les següents eleccions. Sobretot si les eleccions que hi hagi pogut haver pel mig no han ajudat a aclarir-ho mentrestant.
Fa quatre anys, la gestió de la crisi dels atemptats duta a terme per l'anterior govern del PP va indignar un nombre de ciutadans en quantia suficient per empènyer Zapatero a la presidència del Govern. Es va discutir molt en el seu moment si el PSOE havia retallat ja molta distància amb el PP en els dies previs als atemptats i si, per tant, aquella onada va ser més imaginària que real. Però serà ara quan es comprovi si el resultat de 2004 s'ha assentat o si, efectivament, va ser producte d'unes circumstàncies molt concretes i especials.
La sociologia electoral espanyola fa la resta. El PP té una bse de vots molt ferma, que ho aguanta tot. L'11-M ho va demostrar amb rotunda claredat. Aquests 10 milions de vots no són fàcils de superar. I per això el PSOE crida a derrotar a la dreta i, en general, a presentar-la com un perill públic. Per a fer por? És clar. Per fer por i mobilitzar molts votants que, motu propio, es quedarien a casa.
Aquesta és una altra característica de la sociologia electoral espanyola que condiciona aquesta campanya i aquestes elecciones. Com que els comportaments electorals ja estan molt assentats, ara no es tracta de robar-li vots a l'adversari sinó de mobilitzar els votants potencials que s'abstenen. Es tracta de convocar els electors més desenganyats. Per això s'ha de pujar el to i fer sonar la campana d'incendis o de cridar a somatent. Ve la dreta? Sí, però no ve sola. A més d'Acebes i Zaplana, ve acompanyada per la COPE, els bisbes..., i no es posen bíblics perquè seria un contrasentit conceptual, però si no apel·len a les set plagues d'Egipte és perquè no se'ls ha acudit. S'entén el que vull dir?
Però el mateix es pot dir del PP. Espanya es trenca? Algú que regeixi es creu que a Catalunya es persegueix la llengua castellana? Els indicadors econòmics no serien més o menys els mateixos amb un govern que amb l'altre, considerant que les respectives polítiques econòmiques són pràcticament clòniques? Si Zapatero menteix sobre ETA, menteix més o menys que el PP quan l'11-M? Qui la diu més grossa sobre immigració?
Bona part d'aquestes estratègies basades en el retret i l'acusació gruixuda es deuen també a l'estretor del marge existent entre els dos partits principals. S'han d'esgarrapar dècimes de punt, perquè la diferència és de de poquíssims punts (de vegades, la diferència es menor que el marge d'error de les enquestes). Com deia fa uns dies aquí mateix, és com quan a la Fòrmula 1 s'inventen el que calgui per fer una volta en dues dècimes de segon menys. Quan els temps es mesuren en mil·lèssimes, dues dècimes son la diferència entre guanyar i arribar l'últim. D'aquí a desitjar que el dia de les eleccions plogui o faci fred (o a plantejar debats a vida o mort), hi ha una passa.
Naturalment, tot això pot tenir efectes negatius sobre l'ànim dels votants. Quan es tiba tan la corda, fins i tot la formulació de propostes, que és quelcom que sempre reclamem els electors, esdevé també una arma llencívola contra l'adversari. En el millor dels casos sembla una subhasta, de vegades indecent. És més, tanta crispació pot ser que allunyi més votants de les urnes dels que pugui convocar-hi.
Algunes reflexions preelectorals (1)
M'agradaria dir alguna cosa davant les eleccions de diumenge. No es tracta de recomanar el vot. Cadascú és ben lliure de fer el que vulgui i jo, potser pel meu passat com a periodista, me'n guardo prou d'explicar-ho quan pretenc fer comentaris d'actualitat.
De fet, n'hi hauria prou amb ser honrat. I si estiguéssim a Estats Units, l'honradesa estaria en explicar què voto jo i a continuació comentar el que fos. Així tothom podria posar en perspectiva allò que afirmés i en cap cas podria fer-ho passar com a veritat de fe. Ja saben, allò del bou i la bèstia grossa. Però el factor cultural no és menyspreable. Aquí, dir què voto m'encasellaria automàticament i les meves protestes d'honradesa no les escoltaria ningú. Deu ser que allò que, a banda d'honrat s'ho ha de semblar, ve de la nostra cultura mare.
Si d'alguna cosa serveix, només puc al·legar en la meva defensa que el meu esperit crític es manifesta més que mai en les meves creences (o en la seva falta, altrament anomenada escepticisme). Si algú es pren la molèstia de repassar els textos d'aquest bloc, ja haurà observat que tinc relativament poques manies. No obstant, suposo que les persones que ens embarquem en aquestes qüestions ja tenim assumides un seguit de coses. I si no, pitjor per a nosaltres.
Escric sovint sobre política perquè m'agrada i perquè sospito que trobo a faltar escriure-hi als diaris. Tot i que en una etapa de la meva vida com a periodista vaig arribar a avorrir la informació política, ara he retrobar el gust per la cosa. Però gràcies a que Internet em permet la possibilitat de dir el que penso de cada cosa, sense cap altre límit que el que em vulgui posar jo. No saben vostès la felicitat que això representa. I com deia fa un parell de dies, com que no visc d'aquest bloc, m'importa l'alegria que em dóna esciure'l i no l'audiència que pugui tenir.
La introducció és llarga, però valia la pena fer-la. També és una forma de posar en perspectiva el que diré en la segona part d'aquest post.
martes, 4 de marzo de 2008
Vicenç Papiol, un personatge de Calafell
La vida del Vicenç s’ha apagat. Ja feia dies que era com una espelma que qualsevol brisa podia donar un ensurt. El Vicenç ha estat mirant al mar tota la seva vida i això que jo no li conec tota, ni molt menys.
Jo he conegut al Vicenç als futbolins del carrer Montserrat. Els divendres, cap allà a les 7 de la tarda, es trobaven dos vells amics (Gabriel Mestre i Vicenç Papiol) per fer una partida de billar. En aquell temps –en que tothom pitjava les boles de qualsevol manera– en Vicenç i en Gabriel donaven la seva lliçó particular. No us penseu, era seriós, congregaven un bon rotllo d’afeccionats car el seu nivell superava amb escreix el de tots els observadors. En aquell temps, era un orgull poder jugar una partida amb qualsevol dels dos. Si tenien temps, no tenien un no per ningú. El primer que et sobtava, era la senzillesa amb que t’alliçonaven. Si, després de 30 anys encara hi ha algú que ho recorda és que els enyorem.
Posteriorment, vam coincidir en diversos actes relacionats amb la Confraria doncs tenia, com diu l'havanera: "les venes salades".
Va ser un honor –parlo en nom de tot el grup de Veles i Vents– participar en l’homenatge que se li va oferir a la III Trobada d’Havaneres. Si reconèixer la tasca dels qui tan han fet és un gest d’honestedat, en el cas del Vicenç dona una satisfacció especial. Ell és qui estava sempre atent a qualsevol necessitat a les trobades i l’eficient encarregat d’obrir i vetllar pel local de la Confraria que servia de vestidor i lloc d’assaig als grups participants. Pot semblar una feina no gaire enrevessada però us puc assegurar que, si al cap davant, hi ha una persona –amb totes les lletres– la cosa esdevé entranyable i agraïda d’allò més.
Entre els futbolins i la Trobada d’Havaneres hem coincidit en moltíssimes ocasions. Cap mal moment (tot i trobar-se malalt), sempre un somriure, sempre el detall de preocupar-se de com estàs tu i la família.
El sentit condol a l’esposa Rafi (cantant del Cor-Orfeó Calafellenc) i la seva filla Mercè.
A la Va Trobada d’Havaneres, a celebrar el proper 1 i 2 d’agost, el grup d’havaneres de Calafell oferirà les cançons a la seva memòria.
Descansi en pau...
Jordi Voltà
Calafell (Baix Penedès)
lunes, 3 de marzo de 2008
Vostè és un mentider - 2a part
El debat –o hauríem de dir discussió– d’avui entre Zapatero i Rajoy m’ha generat un seguit de preguntes:
a) Què hi guanyen volen demostrar, una vegada i una altra, que l’adversari és un mentider?
b) Perquè utilitzen dades de milions i milions d’euros si el ciutadà no les pot assimilar?
c) Perquè s’ha posat nerviós Zapatero en alguns moments del debat? Perquè li costava agafar el fil?
d) Perquè s’ha posat nerviós Rajoy en algunes fases? Perquè parla tan accelerat?
e) Perquè no es contesten les preguntes de l’un a l’altre?
f) Perquè ensenyen els gràfics si els posen torts i no es veu res?
g) On desviava la mirada –un cop i un altre– Rajoy?
h) Sisplau, algú no afiliat hem pot dir, de veritat, quina va ser la primera pregunta de Rajoy a Zapatero en aquesta legislatura? (bé, ara que hi penso, tan me fa)
i) Qui ha sigut l’il.luminat que ha assessorat a Rajoy parlar de la guerra d’Irak?
j) Qui és l’ignorant que ha enviat al Rajoy la comunicació de la multa de 400 € pel rètol en castellà? Que no ho sap que hi ha rètols per menys de 400 €?
k) L’assessor d’imatge de Zapatero en el tema de les celles, vota al PP?
l) Perquè surt sempre el nen que no pot estudiar en castellà? (pobret)
m) Perquè hem desitja “bona sort” Zapatero? La necessitaré?
n) Jo tinc dos nens, podran acollir-se als avantatges de “la nena de Rajoy”?
o) Recordo un altre cas en que un home tenia una nena al cap: James Mason interpretant el professor Humber Humbert a “Lolita”; havent-se mort Kuprick ,qui dirigirà la versió de Rajoy pel 2008?
Nosaltres, els que voldrem, anirem a votar el proper diumenge. Votem el que votem, Déu hi faci més que nosaltres.
“Jo soc ateu, gracies a Déu” (Luis Buñuel)
Jordi Voltà
Calafell (Baix Penedès)
Calafell (Baix Penedès)
Una experiència fantàstica amb el Twitter
He començat sense proposar-m'ho. De fet, fins que un amic no m'ha instat per sms a continuar, els comentaris que anava fent a Twitter, reproduïts al meu bloc, no pretenien ser res més que les impressions que m'anava causant el debat electoral. Vull dir que probablement no n'hagués fet més de quatre o cinc.
Però al final m'he animat i els comentaris han passat de la dotzena. Els podeu llegir aquí. He de dir que ha estat una experiència fantàstica. Jo m'he incorporat molt recentment a Twitter. Si heu llegit el meu bloc haureu vist que jo sóc de text llarg publicat amb certa separació en el temps. Però la prova amb aquest sistema de comentaris brevíssims i instantanis ha estat fascinant.
Naturalment, la gràcia no està en els comentaris concrets, que reflecteixen impressions del moment, sense anàlisis més aprofundides. La gràcia autèntica està en la possibilitat que qualsevol persona pugui fer un seguiment al minut de qualsevol cosa i tingui la possibilitat de "publicar-la" de franc i sense cap mena de dificultat tècnica.
Coses com aquestes estaven reservades fins fa molt poc a uns quants. Gràcies a Internet, avui és a l'abast de tothom. Poca audiència, diuen? Jo no visc del meu bloc. L'escric per l'alegria que em dóna. Avui me n'ha donat molta.
Però al final m'he animat i els comentaris han passat de la dotzena. Els podeu llegir aquí. He de dir que ha estat una experiència fantàstica. Jo m'he incorporat molt recentment a Twitter. Si heu llegit el meu bloc haureu vist que jo sóc de text llarg publicat amb certa separació en el temps. Però la prova amb aquest sistema de comentaris brevíssims i instantanis ha estat fascinant.
Naturalment, la gràcia no està en els comentaris concrets, que reflecteixen impressions del moment, sense anàlisis més aprofundides. La gràcia autèntica està en la possibilitat que qualsevol persona pugui fer un seguiment al minut de qualsevol cosa i tingui la possibilitat de "publicar-la" de franc i sense cap mena de dificultat tècnica.
Coses com aquestes estaven reservades fins fa molt poc a uns quants. Gràcies a Internet, avui és a l'abast de tothom. Poca audiència, diuen? Jo no visc del meu bloc. L'escric per l'alegria que em dóna. Avui me n'ha donat molta.
domingo, 2 de marzo de 2008
Periodisme d'avui: realitat o ficció (II)
Una de les opcions per entendre el periodisme d’avui en dia es fer-ne un seguiment fins als nostres dies.
Anem a repassar. Primer trobem la ja referida ”Acta diurna” que Juli César manava col.locar al fòrum romà (segle I aC). A la baixa Edat Mitjana, els fulls escrits amb notícies comercials i econòmiques eren molt comuns en els bulliciosos carrers de les ciutats burgeses. A Venècia, s’hi venien fulls al preu d’una “gazzetta” (moneda utilitzada a Venècia el segle XVI), d’on provenen els noms de molts diaris publicats en l’Era Moderna i la Contemporànea. Els segles XVIII i XIX, els líders polítics prengueren consciència del gran poder que podien tenir les gasetes per influir en la població i proliferaren els diaris de faccions i partits polítics. Cap a finals del segle XIX, els empresaris descobriren el potencial comercial del periodisme i sorgiren les primeres publicacions semblants als diaris actuals. Als Estats Units, Joseph Pulitzer i William Randolph Hearst crearen grans diaris destinats a la venda massiva. Nous invents, com ara el telègraf, van facilitar l’obtenció de notícies. Ja al segle XX, sorgiren empreses dedicades a la colecció d’informacions sobre actualitat que eren venudes als diaris. Aquestes empreses foren conegudes com agències periodístiques o agències de premsa. La fotografia es va comença a utilitzar en la premsa diària el 1880. Alemània fou el primer país que produí revistes gràfiques ilustrades amb fotografies.
A la dècada dels 20 del segle XX van nèixer les primeres emissores de ràdio, que prengueren gran part del protagonisme als diaris en el seguiment pas a pas de l’actualitat. Les primeres emissions de televisió es feren als Estats Units als anys 30 i, ja als anys 50, la televisió competia amb la ràdio en la possibilitat de transmetre instantàneament la informació, amb el seductor agregat de la imatge.
Convertit en el "quart poder" de les grans democràcies occidentals, el periodisme oscil.la actualment entre la imatge romàntica d’àrbitre social i portaveu de l’"opinió pública", i la d’empresa comercial sense escrúpols que recorre a qualsevol mitjà per cridar l’atenció i multiplicar les seves vendes, sobre tot, la intrusió a les vides privades (amb permís i sense), l’exagerada dimensió que atorga a notícies escandaloses i fets policials. El cert és que el periodisme s’ha convertit en un component fonamental de la vida contemporànea i sembla inseparable dels sistemes polítics democràtics. El periodisme creà, per les necessitats de ràpida lectura, comprensió i suposada neutralitat, un estil de redacció que ha nodrit a nombrosos escriptors, que formen part dels seus plantés i que han destacat i destaquen en llurs columnes.
La història del periodisme és, doncs, plena de noms de gran prestigi, de figures que han esdevingut referents de la independència, l'objectivitat, la claredat expositiva, la comprensió dels fets, l'erudició..., no sols per als periodistes, sinó per a tothom en general. Nogensmenys, passa a vegades que la faceta periodística d'alguns personatges és eclipsada per una altra en què han tingut més relleu públic. Un exemple: Sir Winston Churchill, un dels polítics més importants del segle XX, el primer ministre que va empènyer i capitanejar la resistència britànica durant la Segona Guerra Mundial (1939-1945); doncs bé, molt abans d'esdevenir símbol de la lluita contra el nazisme, Churchill havia fet de corresponsal de guerra a Cuba i a Sud-àfrica, on fou empresonat però aconseguí de fugir-ne.
Igual es pot dir de molts escriptors, més coneguts per l'activitat, diguem-ne, estrictament literària que no pas periodística: Charles Dickens, George Orwell, Ernest Hemingway...; encara que també hi ha casos com el d'Émile Zola, escriptor cèlebre per les seves novel·les, però, també, per la carta “J'Accuse...” (“Jo acuso”), que va aparèixer a la premsa arran de l'afer Dreyfus.
Vull fer, però, especial esment en tres figures internacionals del periodisme i l’adjectiu que cascuna d’elles a pres com a estandart : Indro Montanelli, Walter Cronkite i Ryszard Kapuściński.
Independència periodística
Indro Montanelli (1909-2001) és tingut per un model d'indep
endència periodística. De figura i esperit quixotescs, tenia la llibertat en molta estima, i per això els poders no el van fer arronsar mai. La seva trajectòria periodística va ser tosca i lligada, en gran part, al gran diari milanès Corriere della Sera, tot i que el 1974 va fundar Il Giornale, que va deixar per desavinences amb l'editor, Silvio Berlusconi, que volia entrar en política, cosa que va acabar fent, com ja sabem. Home de gran cultura, va publicar una pila de llibres d'història, entre els quals “Història dels grecs” i “Història de Roma”, instructius i amens.
endència periodística. De figura i esperit quixotescs, tenia la llibertat en molta estima, i per això els poders no el van fer arronsar mai. La seva trajectòria periodística va ser tosca i lligada, en gran part, al gran diari milanès Corriere della Sera, tot i que el 1974 va fundar Il Giornale, que va deixar per desavinences amb l'editor, Silvio Berlusconi, que volia entrar en política, cosa que va acabar fent, com ja sabem. Home de gran cultura, va publicar una pila de llibres d'història, entre els quals “Història dels grecs” i “Història de Roma”, instructius i amens.Credibilitat
El nord-americà Walter Cronkite és una llegenda viva del periodisme televisiu. Nat el 1916, Cronkite, corresponsal a Europa durant la Segona Guerra Mundial (1939-1945), va presentar durant una vintena d'anys, del 1962 al 1981, les notícies vespertines de la cadena CBS, en què va atènyer moltíssima credibilitat, fins a ésser considerat l'home més creïble de la vida pública americana, la figura que inspirava més confiança, honor que s'adeia amb l'expressió que tancava el noticiari: 'And that's the way it is' ('Les coses són com són').
Compromís
Ryszard Kapuściński (1932-2007) ha estat considerat un dels millors
reporters del món, un home que ha sabut retratar vívidament la realitat de molts indrets de l'Àfrica, l'Àsia i l'Amèrica Llatina. Aquests periodista polonès, ha fet de la gent corrent els protagonistes de reportatges i llibres, testimonis d'un periodisme audaç, compromès, que defuig les comoditats per penetrar al fons de les coses. Destaquem-ne “L'emperador”, “El xa o la desmesura del poder”, “L'imperi”, “La guerra del futbol” i “Els cínics no serveixen per a aquest ofici”
Podem trobar, avui, periodistes amb independència, credibilitat i compromís?
reporters del món, un home que ha sabut retratar vívidament la realitat de molts indrets de l'Àfrica, l'Àsia i l'Amèrica Llatina. Aquests periodista polonès, ha fet de la gent corrent els protagonistes de reportatges i llibres, testimonis d'un periodisme audaç, compromès, que defuig les comoditats per penetrar al fons de les coses. Destaquem-ne “L'emperador”, “El xa o la desmesura del poder”, “L'imperi”, “La guerra del futbol” i “Els cínics no serveixen per a aquest ofici”Podem trobar, avui, periodistes amb independència, credibilitat i compromís?
Fons: Viquipèdia, Vilaweb i Youtube.
Jordi Voltà
Calafell, Baix Penedès
sábado, 1 de marzo de 2008
Periodisme d'avui: realitat o ficció (I)
“Havia agafat el diari de la bústia, res d’important, tret de les coses que els periodistes havien decidit que havíem de saber, estar-ne al corrent, o prendre una decisió al respecte.”
És un fragment llegit a la pàg. 72 de l’obra de Paulo Coelho, “La bruixa de Portobello”. L’exemplar correspon a la 1a edició Proa feta per Enciclopèdia Catalana en la seva traducció al català de M. Dolors Ventós.
Aquest comentari aïllat no té res a veure amb el transcurs de l’argument però, recordo, que vaig subratllar-lo, doncs va fer-me pensar en un cert element transgressor amagat en el concepte que exposava. Convertia la suposada asèpsia de la informació en la voluntat d’un individu, de nom: periodista. Ràpidament, l’associació d’idees em portà a informar-me sobre l’anomenat “quart poder”.
Les primeres publicacions em porten a Juli César que va fer circular una llista d’esdeveniments dita “Acta Diurna” (esdeveniments del dia), en la República Romana de l’any 59 aC, i va haver-hi una publicació del govern imperial xinés l’any 713 dC que es va dir Noticies Barrejades.
El primer que hem de saber, però, és que si ha arribat al quart lloc, és perquè Charles-Louis de Secondat Senyor de la Brède i Baró de Montesquieu, cronista i polític francès de la Il·lustració (segle XVIII) va proclamar i deslligar els tres primers poders de la democràcia: legislatiu, executiu i judicial. Montesquieu, va ressaltar –sense donar-li encara cap lloc en l’escalafó– a la premsa, en al·lusió a l’extraordinària influència que aquesta exercia als anys previs a la Revolució Francesa.
Malgrat això, ens diu l’enciclopèdia virtual Vikipèdia (...) que la seva creació es atribuïda a l’escriptor, orador i polític anglo-irlandès, Edmund Burke (1729-1797), molt famós i influent a la seva època.
Per deixar les coses al seu lloc, Vikipèdia ens aclareix que “és el més poderós de tots perquè dona la seva pròpia opinió, sigui correcte o no ho sigui. La premsa pot fer-nos creure que és cert el que diu”. Afegeix: “no es limita a reflexar l’opinió pública en la que suposadament es basa tota democràcia, si no que pot crear aquesta mateixa opinió pública, proporcionant la quasi totalitat de la informació amb la que aquesta compta en qualsevol moment”.
Vaig cercar a l’enciclopèdia de la Real Academia Española: “quart poder”; no hi és. Però com que tan me fa que sigui el quart com el quinzè vaig provar amb “poder”:
- 1a accepció - Dominio, imperio, facultad y jurisdicción que alguien tiene para mandar o ejecutar algo.
- 5a accepció - Fuerza, vigor, capacidad, posibilidad, poderío.
L’Enciclopèdia Catalana –que tampoc reconeix el “quart poder”– ens diu del mot “poder”:
- Domini legal o efectiu que hom té sobre algú o sobre alguna cosa.
- Tenir el dret, l'autorització, la llibertat (de fer o de dir quelcom).
Ronald Reagan, en un dels pocs actes de lucidesa va reconèixer que: “la política se suposa que és la segona professió més antiga. Amb el temps, he arribat a la conclusió que manté moltes similituds amb la primera”.
Veient les polaritzacions dels mitjans de comunicació, en general, en vers les diverses opcions polítiques cal pensar que, el periodisme d’avui, pot disputar-li lloc i similituds a les dues professions més antigues, segons Reagan.
Jordi Voltà
Calafell (Baix Penedès)
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
