Dissabte a l'Arboç alguns van pixar fora de test

El Molt Honorable president de la Generalitat José Montilla va visitar l’Arboç del Penedès el passat dissabte al migdia. A la porta de l’ajuntament –on l’esperaven les autoritats locals i comarcals– va ser rebut per unes 100 persones que portaven pancartes referents a la plataforma “NO FEM EL CIM”. Aquests, no es van conformar amb escridassar el president sinó que van llançar-li ous. En Montilla anà a l’Arboç per a visitar el remodelat complex de “La Giralda” que ara acull un hotel i un centre de congressos. L’empresari Manuel Camino –que així es diu el propietari– ha invertit més de 6 milions d’euros en el projecte.

Si feu una repassada als titulars de la gran majoria de mitjans de comunicació que es fan ressò de la noticia, aquesta ha estat més l’escridassada i el llançament d’ous que no el nou al·licient turístic que representa la inversió de Camino.

S’ha de caure en la estupidesa per no adonar-se que “La Giralda” porta valor afegit a la comarca: diners, feina per a empreses de serveis i llocs de treball directes i indirectes. Ah! I ho ha fet remodelant tots els elements arquitectònics i conservant-los. I ara, em pregunto, qui és l’il·luminat que pot carregar-se aquest acte de reconeixement a una actuació que podíem classificar com a exemplar?

Crec que això, sense cap dubte, no animarà a d’altres inversors cap a la nostra comarca, al contrari. Si poden triar voldran aprofitar la visita d’un personatge –polític o mediàtic– per recolzar i donar publicitat al seu negoci, sense crits ni ous que li pispin el protagonisme. Davant un acte que es podria classificar com a violent esperàvem la reacció de la plataforma: podia reconèixer que se li havia anat la mà o que certs individus que integraven la protesta es van passar de mare. M’he quedat de pedra quan he llegit –al seu bloc– les següents perles:

“Són molts els moviments socials nascuts al Penedès degut a la planificació del Territori feta des dels despatxos de Barcelona per gent que ni coneix la realitat de les nostres comarques ni tan sols venen a veure-les més que quan hi ha inauguracions com la de dissabte”

A mi em semblava que als despatxos de Barcelona i havia gent de tots els àmbits i comarques. Que potser al Parlament de Catalunya no hi ha diputats del Baix Penedès? Que heu anat a demanar-los responsabilitats o ajut? Continuen dient:

“No hauria de sobtar a ningú que quan el nostre president ve a fer una inauguració al Penedès es trobi protestes contra l'obsolet Macropolígon Logístic i a favor de la Vegueria Penedès. Una Vegueria Penedès que haurà sens dubte de permetre decidir quin tipus de Penedès volem pel futur.”

El president de la Generalitat no és tant sols un polític d’un partit o un altre. Representa la institució més important d’aquest país. A mi, com a ciutadà de Catalunya, no hem va agradar gens que a la meva comarca –perquè en aquesta comarca som 90.871 segons les dades del 2007 de l’Idescat- 100 persones (300 segons els organitzadors) us concedíssiu la interpretació de la voluntat de tots. Si teniu 5.000 signatures, només representeu el 5,50% dels baix penedesencs i el 2,64% dels penedesencs (si parlem del gran Penedès).

Sobta, i molt, que no sapigueu quan heu de fer les coses i quan no les heu de fer. Que podeu anar a protestar sempre que vulgueu a la plaça de Sant Jaume –només cal demanar hora- o al Parlament. Sobta que, utilitzant un dret suposadament atorgat no se sap on, ni per qui, es vulnerin drets fonamentals, s’escridassi la gent, se’ls intimidi perseguint-los pel carrer (cas d’en Jordi Sánchez) o se li llencin ous (ara amb José Montilla). Esteu segurs que amb actes com els de dissabte podeu representar a ningú? Tots els qui han signat les al·legacions i han prestat les seves signatures us han autoritzat a muntar aquests merders en nom seu?

I, finalment, compte amb cercar aliats on no n’hi ha:

“El Penedès demana la retirada "Total i Definitiva del Logis Penedès" i ho fa des del carrer amb 5 manifestacions, més de 70 actes convocats, més de 80 associacions en contra, més de 1000 al·legacions contra el Pla Territorial, més de 5.000 signatures recollides, però també ho fa des de les institucions amb el rebuig del Logis Penedes per part dels 2 Consells Comarcals de l'Alt i del Baix Penedès, amb 13 ajuntaments que s’hi oposen i amb el consell d'alcaldes del Baix Penedès en contra.”

Dubto que proposéssiu o comuniquéssiu als Consells Comarcals, a les associacions que us recolzen, ni a ningú dels que us signen quelcom el tipus d’accions que vareu emprendre. Si l’heu cagada, no busqueu ara engegar el ventilador per escampar la merda entre tothom. Accepteu que les coses no es fan així.

Crisi? Cap problema: privatització de beneficis i socialització de pèrdues.

Sembla que el castanyot dels bancs i asseguradores nord-americans no té aturador. Tothom resa per que les fallides en cadena no agafin el transport transoceànic i arribin a Europa. De moment, els Bancs Centrals estan injectant calés a dojo per fer surar segons quines empreses.

Ràpidament, tots els grans tòtems de l’economia s’han afanyat a escampar responsabilitats entre els diferents actors: que si els inversors no han entès el perill dels productes que les asseguradores els han ofert; que si les asseguradores no han valorat suficientment el risc que assumien; que si els bancs no han estat curosos en seleccionar els clients hipotecaris; que si els clients no han estat realistes amb la seva situació econòmica...Bé, partim de la base de que els EE.UU. no és un país on qualsevol pelacanyes pugui anar a demanar un préstec o un crèdit. No senyors, allà hi ha una figura que podem anomenar assessor financer que et gestiona tots els tràmits d’una compra immobiliària: contracte, finançament, formalització, impostos. Revisa que el contracte sigui correcte i no amagui cap punt contrari al adquirent, cerca la millor oferta segons les condicions econòmiques del client, posar d’acord les parts amb el fedatari públic, controlar la fidelitat al contracte, inscriure els bens al registre de la propietat a nom dels seus clients, pagar les factures dels professionals que intervenen a la transacció i, finalment, pagar els impostos a qui pertoqui. D’aquests, però, ningú en parla.

Tothom, o ningú, tindrà la culpa de tot, o de part. Però el sistema, ah nois! el sistema, no! Quan hi ha bonança econòmica, tots som liberals. I tant, al capsal del llit hi tenim una fotografia de l’Adam Smith. Però, si ara poguéssim donar una volta pels dormitoris dels grans economistes veuríem que, presidint la paret, han ressuscitat (mai més ben dit) el Sant Cristo gros.

Els mercats exigeixen que l’administració no deixi caure aquestes empreses, víctimes terminals del liberalisme. L’administració...aquest ser impersonal que, com Superman, surt quan algú està a punt de tirar-se del terrat o quan un cataclisme espaordidor ha d’esdevenir. Que bé, no, tenir l’administració? Aquesta gran guardiola que pot guarir el malalt financer i retornar-lo a la vida. Tot molt maco si no fos que l’administració, en el fons, som nosaltres i que els fons de l’administració que omplen la gran guardiola són els nostres.

Que ha passat, doncs, quan aquest liberalisme tan collonut rebia beneficis? Que uns senyors –anomenats accionistes, els amos de l’empresa– es repartien els guanys per gastar-los amb les seves vivendes de Beberly Hills, les seves quotes a clubs privats, als seus exclusius camps de golf, els seus iots, esportius, joies i, sobretot, pagar les matrícules dels seus fills a les universitats de Chicago, Harvard o Toronto on seguiran amb fervor la doctrina de Leo Strauss per seguir el negoci del papa –sí és que en queda, de negoci – o fer carrera com a alt càrrec de l’administració. Així, quan faci falta, podrem donar un cop de mà a la família i els amics quan faci falta.

Quin sarcasme que la doctrina que propugna la desaparició de tot obstacle institucional a la iniciativa privada corri a suplicar a l’administració. A més, la causa per demanar ajuda és...humanitària. Si l’empresa cau, al darrera hi aniran els mils i mils de petits inversors que, aquest sí, tenen tots els ous a la mateixa panera. Hi tenen agafats els ous, vaja!

Ahir, en l’article “La globalización sin leyes ha descarrilado”, Lluís Foix posa el dit a la nafra i demanava un marc legal que protegeixi els petits inversors davant les multinacionals que propugnen aquest liberalisme salvatge que els conductors de l’economia americana dels darrers 30 anys han propiciat i encoratjat. Recordem, també, que quan el vent bufava a favor un munt de professionals de l’economia i el periodisme feien d’altaveu de les ensenyances d’aquests semidéus.

Per als qui cerquin una opinió crítica del liberalisme poden adquirir el llibre “La doctrina del shock –el auge del capitalismo del desastre–“ de la canadenca Naomi Klein (Ed. Paidós, 2007). Valora, en primer lloc, la casualitat entre els shocks socials (atacs terroristes, guerres, cops d’estat, desastres naturals) i el detonant en la imposició de polítiques de lliure mercat. En segon lloc, critica –i molt– l’Escola de Chicago i el seu principal exponent, Milton Friedman. En tercer lloc, exposa que la imposició de polítiques econòmiques dràstiques i impopulars en nom d’una suposada llibertat de mercat pot afectar els principis de la democràcia i els drets fonamentals.

Els liberals han atacat Klein –no podia ser d’una altra manera– acusant-la de falta de rigor (sembla que no sigui el millor moment per parlar de rigor) i de pertànyer als antiglobalització (que deu ser com pertànyer a qualsevol altre grup com, per exemple, ser liberal). També li retreuen que escrigui el llibre barrejant economia, política i periodisme (la premsa va plena d’economistes que aconsellen com s'ha de fer política). Podeu llegir les crítiques a www.liberalismo.org.

Resumint, el liberalisme pateix en carns pròpies l’aplicació –portada a l’extrem– de les seves màximes. Mentrestant, la resta de mortals que ignorem aquestes teories tan modernes, suggestives i fructíferes per a la humanitat anem patint la privatització de beneficis i la socialització de les pèrdues.

El CIM, to be or not to be, that is the question!

Es preveu una tardor moguda al Baix Penedès. Si més no, les declaracions de la gent implicada –en declaracions als mitjans– ho dona a entendre.

Tal com era previsible, comencen les esquerdes als suposats dics de contenció que formaven els polítics favorables a la plataforma “No fem el CIM”. Josep Maria Puigibet, alcalde de La Bisbal ha tirat pel dret i sembla que la proposta del polígon per ubicar-hi la logística de “El Corte Inglés” tira endavant. Les raons de l’alcalde són les següents: “si, home, no...”

Josep M Puigibet - 1a part

Si encara no enteneu per què la consideració popular dels polítics està a l’alçada del betum, qualsevol de les gravacions que volten per Internet de l’entrevista amb Puigibet, us ajudarà a entendre-ho.

Josep M Puigibet - 2a part

A veure, la política necessita adaptar-se a les circumstàncies socials i econòmiques. Efectivament, segons les necessitats dels nostres conciutadans haurem de ser més sensibles amb les noves mancances que els aniran sorgint. També, depenent dels cicles econòmics, podem ser més o menys generosos amb els recursos destinats a l’estat del benestar. Estem parlant d’evolucionar segons certs paràmetres i és així des que el temps és temps. En el que hem d’estar alerta –que diria el Monegal– és en que els polítics canviïn tan fàcilment de principis. Una de les característiques dels humans és la capacitat de prioritzar en una escala de valors. Així, donem més valor a la família que als amics, la salut per sobre d’altres coses. Tot plegat, afegint-hi qualitats humanes i distribuint-les graó a graó ens forgem fins a ser millor persones. Sobre aquests valors –que han generat costums– s’han forjat les lleis que ens protegeixen i alhora ens responsabilitzen. Dels qui les transgredeixen en diem delinqüents. Hi ha normes –que no lleis– de la moral i l’ètica que ajuden a l’home, no tan ha controlar-se si no, a progressar com a persona. Als individus que s’allunyen d’aquestes normes se’ls pot anomenar transgressors morals.

El que no s’entén és que un alcalde –suposat exemple d’esquerres, republicà i catalanista– es presti a canviar el destí dels bisbalencs i de la comarca depenent d’un cicle econòmic. Si un d’aquests cicles pot durar vuit anys (com a molt) aquest senyor hipoteca una part dels sol del Baix Penedès durant dècades i dècades.

Jordi Sánchez - 1a part

A l’altra banda i trobem al president del Consell Comarcal, Jordi Sánchez. Obrant en nom del Consell no desaprofita cap oportunitat per mostrar-se amic del CIM i lloar-ne les virtuts. Si el Consell Comarcal del Baix Penedès, els ajuntaments que el configuren, són en majoria contraris al polígon, que hi fa aquest senyor fent doctrina a favor? Moralment, no hauria de dimitir? Si tens un conflicte moral, pots viure COBRANT de les dues bandes? Es veu que, si ets polític, sí. Ara bé, hem tingut ocasió de veure com se l’ha intimidat públicament i de com se l’hi ha impedit realitzar actes relatius al Consell Comarcal. Sota quina bandera i sota quins ideals es pot menyspreà els drets dels altres? Permeteu-me dir que aquest tipus d’accions diuen ben poc a favor de qui les acompanya i de les raons sota les que, teòricament, s’emparen. He vist les imatges a Internet i, si no sabés de que va, les relacionaria amb qualsevol aldarull d’una república “bananera” o d’un típic llogarret de la Catània siciliana.

Jordi Sánchez - 2a part

En front l’actitud d’en Jordi Sánchez hi trobem la dels integrants del “No fem el CIM”, darrerament emparats en un ambient i comentaris bucòlics. Sabeu que passa? Que si els números no els fem servir amb rigor no serveixen per a res. Parlar de la mitjana de llocs de treball per hectàrea és ridícul si s’utilitza per dir que encara en tenim massa, de llocs de treball. Ai senyor! Algú ha provat a comparar-ho amb d'altres sectors perifèrics equidistants de Barcelona? Potser ens quedarem amb un pam de nas! En un altre apartat comuniquen que la Generalitat té prevista la construcció de 2.400 habitatges i que a 1 o 2 possibles treballadors per família ja donen els 3.600 llocs de treball que donaria el CIM. Ah, molt bé! Què voleu dir? Què si no es fa el CIM

no faran els 2.400 habitatges? Així, podem dir que no cal que facin habitatges protegits per que, en realitat, el que fan és augmentar l’atur de la comarca? De boixos!

Pau Batlle - 1a part

Articles, posts, comentaris, entrevistes, declaracions explicant el que no volem, poques propostes. Enrocats i a veure-les venir. Fa temps vaig fer una pregunta que encara ningú ha contestat: de debò ens pensem què, distant només 60 quilòmetres de Barcelona, no ens pot esquitxar res? No ens en dona cap idea la voràgine de l’estiu, dels cap de setmana?

Pau Batlle - 2a part

S’insisteix molt en evitar un barri metropolità perifèric. Si? Com? Si ja el tenim! La comarca del Baix Penedès, per a la majoria d’opinions que llegeixo, comença de Bellvei en amunt.

D’altres proposen crear un Pla Director Urbanístic abans del Pla Director d'Infraestructures com si el Baix Penedès fos un solar, sense res ni ningú, a punt per a col·locar-hi el "Mecano" i el "Playmobil". Es demana una moratòria; al país de l’especulació, una moratòria!

Els que s’il·lusionen amb preservar l’agricultura els suggeriria que donessin una ullada a la política agrària de la Comunitat Econòmica Europea. Creixen els latifundis com a únic mitja de subsistència empresarial, tendència a l’especialització i el monocultiu, podent arribar a l’arrencada de segons quin tipus de planta, arbre o arbust (amb subvenció o sense). Tot donat per l’efervescència dels països emergents i, és clar, la seva mà d’obra barata que esmicola els nostre preu final del producte. Va nois! Qui li vendrà el terreny al veí, baratet, sempre que ens juri i perjuri que serà per conrear-lo? Qui estarà a punt per anar a fer la pluriocupació si la collita no dona prou per mantenir la família? Qui arrencarà els ceps –si ho mana la CEE– i anirà canviant de cultiu depenent de la demanda?

La decisió no és gens fàcil, tots ho sabem. Però, sisplau, no ens pensem que tancant els ulls ja no estem en perill. Som on som; massa a la vora de la capital. Negociem un CIM a la baixa (ara ja n’hi haurà una part a La Bisbal) amb contraprestacions socials, assistencials i ambientals. Proposem una ruta de turisme rural (ara seria el moment d’exigir les subvencions) vinculat al mon del raïm, el vi i el cava. Bescanviem-ho per obtenir un paper preponderant i decisori en l’execució del Pla Director Urbanístic i del Pla Director d’Infraestructures viàries, ferroviàries i LOGÍSTIQUES, amb majoria d’agents socials propis.

Per molt que salteu, a l’interior, no veureu el mar i, a la costa, la majoria no saben de quin color són els pàmpols. Fem comarca d’una vegada per totes, cohesionem-nos, per un projecte comú on defensar les inquietuds de la majoria. Perdoneu que sigui tan franc però, si no fem un esforç per convertir-ho amb un repte per a tots els municipis del Baix Penedès és un cas perdut.

R.I.P.

P.D. Els títols i les imatges dels talls de veu són extrets de Youtube

Digui'm que li dec, que haig de marxar!

Aquest comentari va en relació a l'escrit per en Toni Gallardo.

Garzón ha demanat un llistat dels enterrats a les diferents fosses procedents de la Guerra Civil. Un cop la tingui veurà si en fa alguna cosa, si emprèn accions. La revisió de la memòria històrica és un fet pruent doncs part de la gent a qui podria afectar encara és viva i els beneficis que van obtenir de la seva fidelitat i col·laboracionisme són als comptes corrents i registres de la propietat a nom dels seus hereus. No fos que les responsabilitats derivin a la via civil i els hi costi uns quants calerons.

El pacte de la transició podria definir-se, per qualsevol observador independent, com un xantatge encobert. El poder estava copat pels mateixos que tallaven el bacallà amb Franco. Van pactar el “canvi de règim sempre que ells pugessin menjar de tot”. Només cal que, avui, mireu els cognoms dels membres dels consells d'administració de les principals empreses espanyoles (i d'alguna multinacional) i veureu que sonen a "rancio abolengo". Si hi ha algun indecís podeu revisar l’article de la Constitució (que per cert, Joan Carles I encara no ha jurat) que diu que el cap de les forces armades és el rei. “Atado y bien atado...”

Als observadors polítics els hi preguntaria si, el recomanar de no posar-s’hi és per mandra o per justícia. M’explico: els humans tenim una esperança de vida d’uns 80 anys (ara per ara). Si pels motius que siguin no jutgem les conseqüències de segons quins actes, anem ven arreglats. Ja ens podem anar preparant per una pila de: “agafa la cartera i fuig”. Potser val la pena cometre qualsevol delicte –sempre que tinguem la paella pel mànec– si el fi és preservar el patrimoni familiar i mirar de fotre el del veí? Senyors, estem parlant d’un genocidi ideològic i cultural acompanyat d’una repressió persistent i cruel. Si girem la mirada cap una altra banda, no estem dient que pot tornar-se a fer sense cap problema? Als qui encara han sentit o senten, a casa seva, les carns de la família esqueixades pel franquisme, els hi diem que s’ho mereixien, que als seus morts no cal plorar-los? Que per a ells no hi ha justícia? O millor encara, que la justícia és per aplicar-la,només, a uns; per a d’altres no, doncs tenen i tindran “patent de cors”?

Es cert que la carrera judicial del jutge mediàtic per excel·lència ha fruit d’èxits notables i de derrotes doloroses, algunes d’elles per deixadesa administrativa. Malgrat això, la popularitat del jutge de l’Audiencia Nacional no se n’ha ressentit excepcionalment. Precisament Garzón ha acceptat de incoar diverses causes judicials contra dictadors (Xile) i botxins i torturadors (Argentina). Les protestes i comentaris dels sectors més reaccionaris dels països afectats ha estat sempre amortida pels nostres mitjans de comunicació: “Com és possible que, Espanya, es manifesti valedora dels drets humans i vulgui jutjar els nostres si encara no ho ha fet amb els seus?” Han passat 33 anys i no hi ha cap condemnat per la seva implicació en l’anterior règim. Déu n’hi do!

Escoltin! ...que ara fa poc van renyar un senyor gran per què es passejava per una sala del Congrés de Diputats amb una bandera republicana! Que fa només uns mesos que van aprovar la llei de memòria històrica! Que aquesta llei podríem anomenar-la de l’amnèsia històrica, si més no, parcial! Que encara hi ha símbols i museus franquistes (no d’informació, d’apologia) per a molts racons –fins i tot places– de la geografia espanyola! Que hi ha associacions franquistes rebent subvencions estatals!

De que hi ha por? Que potser iniciant una revisió del “per què de tot plegat” els sectors monàrquics tenen por de que la “moma” trontolli?

En fi, si volem, podem dir que hi ha coses més importants a les que dedicar els nostres esforços i diners. Potser sí però, sisplau, aleshores no ens queixem de manca de sentiment de país, de crisi de la solidaritat ni de falses unitats de no sé ben bé que collons s’ha d’unir. En aquests moments et ve de gust acabar-ho amb un: Sisplau, digui’m que li dec, que haig de marxar!

Garzón entra en la memòria històrica: quina por

El jutge Baltasar Garzón ha entrat amb el seu estil en la memòria històrica. He estat a punt d'escriure que ho ha fet amb el seu inimitable estil, però el problema és que la "garzonitis" és una epidèmia més o menys escampada. El ressó mediàtic ja ha estat aconseguit per un personatge que ha convertit l'habilitat per sortir a les portades i obrir els informatius en un autèntic art. Que la cosa acabi en alguna cosa (ja no dic positiva, simplement en alguna cosa) ja és una altra qüestió.

Jo no crec que no s'hagi de judicialitzar la història i potser remo contra corrent, a la vista i a l'oïda del que aquest matí veig i sento en boca de la major part d'opinadors professionals. És evident que a la història li correspon el judici històric. I no oblidem que el pacte de l'oblit de la Transició es basava, entre no gaires temes més, en la no exigència de responsabilitats als botxins i torturadors. Si llavors, que era quan tocava, es va optar per girar full...

Però em direu que allò que planteja Garzón és donar una empenta a la recuperació de la memòria històrica, que, com és sabut, es troba amb un munt d'entrebancs. Hi estic d'acord. Hi ha coses que no caldria haver de discutir. Tanmateix, hi ha molta mala fe i molta gent, no únicament del PP, que semblen encantats de "preservar" la memòria franquista. Potser no del tot conscientment, però si d'una forma de facto molt eficaç. Fins i tot per part de gent jove (si més no relativament jove, considerant que parlem de fets de fa més de 70 anys) i d'un grau considerable de progressisme. És una mena de síndrome d'Estocolm absolutament incomprensible.

No. Si crec que n'hi ha per sentir-se preocupat és perquè l'enrenou que provocarà Garzón encendrà ànims (que si anem a mirar és el de menys) sense cap resultat pràctic. Garzón és un especialista de les "causes perdudes", tot i que seria més ajustat dir que és especialista dels titulars de premsa. Però els seus resultats pràctics són més aviat decebedors. Això no ocorre únicament perquè es posi en afers com aquest de la memòria històrica, que per molt bé que surtís sempre tindria efectes incomplert i parcial. És que Garzón és el jutge espanyol que més delinqüents internacionals, terroristes, mafiosos i similars ha detingut... i el que menys condemnes reals ha aconseguit.

Garzón és molt conegut per dominar els contactes amb els mitjans de comunicació i per instruir pèssimament les causes que li corresponen... o les que s'autoadjudica pel seu compte i risc. No voldria que un tema seriós com la memòria històrica acabés ni en mans incendiàries, ni en un simple titular ni en una idea lluminosa cobada durant el "panxing" de les vacances.

Alguns blocs i blocaires deplorables

He aprofitat el mes d'agost (la primera meitat de vacances, la segona meitat de feina a mig gas) per posar-me al dia en matèria de blocs. Tenia una llista llarguíssima de llocs per visitar o revisitar. Ja saben, cases digitals de gent que només has pogut veure un moment i t'has proposat tornar-hi algun dia per una estada més llarga i amb un deteniment major. O cases digitals que no et motiven el suficient interès per anar-hi cada dia, però t'aporten alguna cosa que et fa entrar-hi de tant en tant. Com passa sempre en aquests casos, tant en uns com en els altres, al final se't va acumulant la feina i has d'aprofitar vacances o ponts llargs per donar-hi una empenta.

Tot això em passa, naturalment, perquè Internet és un vici que tinc. Un vici molest, ja ho sé, que s'ha agreujat amb els blocs. Però també és sabut que cadascú té els vicis que vol, o més ben dit els que pot, i escriure un bloc, parlant clar i fins i tot amb certa dosi de mala llet, no ho prohibeix ni el codi penal ni el catecisme. De moment.

Anem al gra. Aquesta exploració estiuenca de la blocosfera m'ha produït una considerable decepció. He constatat la proliferació de blocs d'un estil francament deplorable. Ja es poden imaginar que tots pertanyen a la categoria de blocs anònims. Però si els crec deplorables no és perquè siguin anònims, sinó per l'ús que fan de l'anonimat.

Sobre l'anonimat a Internet n'he parlat tantes vegades que no voldria cansar innecessàriament a la parròquia. No obstant, és imprescindible fer-ne un resum per situar al possible lector. A mi l'anonimat no em sembla malament..., per la senzilla raó que no és dolent per ell mateix. Permet, per exemple, que molta informació pugui veure la llum quan d'altra forma no podria. Què li han d'explicar a un que ha estat periodista la major part de la seva vida! Però no hauríem d'oblidar que l'anonimat també pot emparar les més grans rucades o les misèries més absolutes.

No obstant, que Internet sigui usat per fer-se palles mentals, per fer guerra bruta o per saldar comptes personals, tampoc és que sigui una novetat. Però també cal dir que s'ha de ser una autèntica ànima de càntir per no adonar-se'n de quan darrera d'un bloc hi ha una mà que tira la pedra. I que no es confongui ningú pensant que defenso els polítics que són freqüent blanc d'aquesta mena de maniobres. No, que va. Aquí mateix tinc escrit que, quan un polític se't queixi de l'anonimat a Internet, cal facilitar-li les adreces de les pàgines anònimes que manté el seu partit.

No. Tampoc em preocupen aquesta mena de misèries de tercera regional. El que em produeix cert disgust és veure com alguns dels anònims més lamentables es presenten, a més, com a poc menys que màrtirs de la llibertat d'expressió. També en alguna ocasió anterior he manifestat, i per tant no sonarà a nou, el meu menyspreu per certa mena de personatges que se les donen d'herois de la llibertat en règim de Juan Palomo. Només afegiré que no me'n fio gaire de qui va amb l'escala preparada sota el braç per poder-se enfilar a algun pedestal.

No obstant, la sevícia que he pogut detectar aquest agost en certs paratges digitals obliga a dir-ne alguna cosa més. El més lamentable no és que algú tingui d'ell mateix una opinió molt superior a l'objectivable. No. El més trist són les pel·lícules de ciència ficció amb què s'embolcallen alguns per autojustificar-se com a màrtirs o herois ningú sap ben bé de què.

He llegit a una bona mitja dotzena de blocs entrades escrites pels seus autors "denunciant" que són pressionats, perseguits i fins i tot amenaçats. Ningú no els pressiona, ningú no els persegueix i ningú no els amenaça i la millor prova que això no ocorre és que continuen publicant a diari ja no rucades sinó material que entra directament en l'àmbit del codi penal.

Tot això no vol dir que les pressions, les persecusions i les amenaces no existeixin. El poder no tolera fàcilment la discrepància i té moltes formes d'enviar avisos. Però en general els que en són víctimes no ho expliquen. Si més no, no ho expliquen amb tanta insistència. I, per descomptat, no tenen necessitat de "demostrar" la persecució, com els passa a alguns màrtirs d'ocasió.

Que algú se senti obligat a justificar-se quan ningú no li ho ha demanat és bastant indicatiu de per on van els trets. Però fins i tot això es podria fer sense caure en el ridícul. Com que el guió de la pel·lícula és bastant feble, els màrtirs recorren a fantàstiques explicacions tècniques. Explicacions que no tan sols són falses de tota falsedat, sinó que resulten patètiques.

Malgrat tot, fins aquí podríem ignorar completament a personatges tan nefastos i maliciosos. Certament, la seva actitud és una befa per als autèntics repressaliats o amenaçats per exercir la llibertat de dir el que pensen. Però tot plegat no ens ha de treure el son ni alterar-nos la digestió. El que resulta intolerable, no obstant, és que a sobre pretenguin donar lliçons, que també és el cas, i especialment que practiquin allò que denuncien.

Seria molt fàcil despatxar aquesta darrera qüestió esmentant que tals subjectes parlen sovint de les mitges veritats dels altres, quan ells són els primers a usar-ne. I una mitja veritat, que és una mitja mentida o una gran mentida com ells mateixos ens recorden, és mal assumpte vingui de qui vingui. I, en tot cas, això de les mitges veritats ja forma part de les misèries que es ventilen en aquests blocs. També seria molt fàcil fer memòria dels casos en què els màrtirs anònims critiquen l'anonimat dels altres o reclamen que les cantades de canya vagin signades amb nom i cognoms. L'acudit és sensacional i fa gràcia i tot.

No. Allò realment sagnant és que els màrtirs de la llibertat d'expressió, els perseguits, els censurats en definitiva, practiquen ells mateixos la censura amb una barra digna de millor causa. No m'ho han explicat, ho he vist amb els meus propis ulls. Tinc el lleig costum de llegir-me, de vegades, els comentaris que els lectors deixen a les entrades. I és curiós comprovar com són esborrats tots aquells que posen en evidència al màrtir de torn. De vegades, no cal ni això, ja que són comentaris que simplement porten una mica la contrària, sense entrar en gran polèmica. No sempre és constatable el fet, ja que els màrtirs semblen disposar de força temps per vigilar constantment el seu racó d'internet, però en ocasions s'obra el miracle.

Ja veuen com són les coses. Ja veuen la cridòria que fan els que més haurien de callar. I és una llàstima, perquè hi ha casos en què el que es diu als blocs està molt bé, però queda arruïnat per unes actituds tan deplorables i, en definitiva, puerils.

Hi ha una cosa en tot plegat que no aconsegueixo entendre: com persones que han patit problemes per dir el que pensen poden solidaritzar-se, i fins i tot confraternitzar, amb aquests usos tan matussers de la llibertat d'expressió. No ho entenc perquè també tinc la mania de pensar que ser demòcrata no és sinònim de parar l'altra galta.

Però de vegades l'afany de protagonisme fa adoptar curioses actituds, als pobles potser més que a les ciutats. I tampoc caldria confondre el proïsme amb la poca feina, que possiblement és la raó profunda de tot plegat.


P.S.– S'equivocarà greument qui pensi que aquesta entrada està dedicada al meu poble. És evident que a Calafell passen coses d'aquestes, potser més que a altres llocs pel peculiar folklore polític local. Però el mal està escampat per tot arreu i jo m'he volgut referir tothora a un problema general.

Algunes notes sobre la primera tragèdia mediàtica de la història ( i 2)

Acabo en aquesta entrada les notes sobre l'assassinat de JFK com a primera tragèdia mediàtica de la història. Abans he comentat que les emissions televisives sobre catàstrofes segueixen encara el mateix patró. I és literalment cert. El migdia del 22 de novembre de 1963, les televisions van interrompre la programació en rebre els primers teletips d'agència, van llançar la notícia als quatre vents, però acte seguit es van plantejar què calia fer. Era el primer cop que s'enfrontaven a una situació d'aquestes característiques i no hi havia cap manual. Van improvisar i la solució que se'ls va acudir sobre la marxa va ser acudir als arxius i recuperar material gràfic i anar-lo emetent, si més no com a fons dels comentaris parlats que s'anaven fent.

També sobre la marxa van anar incorporant tertulians a l'estudi i connexions en directe, a mesura que les unitats mòbils podien arribar als escenaris de la notícia. En definitiva, es tractava d'omplir hores i hores de contingut intentant introduir-hi novetats, tot i que sovint la novetat era merament la cara que apareixia en pantalla (la cara, en particular, es limitava a repetir el mateix que havien dit un munt de cares anteriors).

Suposo que tot plegat els sonarà molt als espectadors actuals. 45 anys desprès les televisions continuen fent exactament el mateix. Fins i tot les que no es donen per al·ludides perquè la desgràcia ocorre quan estan emetent un programa de màxima audiència i grans ingressos publicitaris. El 22 de novembre de 1963, la CBS americana va continuar la emissió del seu colobrot de més èxit com si res no hagués passat. En realitat, la notícia va saltar a l'hora de dinar, quan els directius eren menjant fora, i cap subaltern va voler assumir la responsabilitat de tallar el programa més rentable de la cadena..., però això tampoc no és una disculpa.

En l'entrada anterior he comentat que molt possiblement és la repetició sistemàtica, sense noves aportacions, el que més angoixa a l'espectador. L'assassinat de Dallas va produir precisament i exacta aquest efecte. En les primeres hores no hi havia pràcticament ni novetats reals del cas ni imatges dels fets i l'ús de l'arxiu gràfic va ser intensíssim. Com hom es pot imaginar, eren imatges del president Kennedy en vida. Moltes biografies dels amics personals de JFK o dels membres del seu equip a la Casa Blanca coincideixen en un detall: l'assassinat els havia provocat un dolor profundíssim, però el que els aixafava de debó era "veure'l" i "escoltar-lo" sabent que era mort.

Amb això no vull dir que no s'hagi d'informar de les coses, és clar, però no renuncio a aportar idees com les del paràgraf anterior perquè crec que com a mínim mereixen l'honor de la discussió.

I per això també he recollit alguns dels arguments que es van escoltar en el seu moment en contra d'aquella cobertura televisiva. No és que n'hi hagués moltes, també s'ha dir. En realitat, fins i tot van abundar els elogis. Però també s'han de matisar un parell de coses: aquests elogis van ser més aviat autobombo de les cadenes i, a més, no és tan sols que fos el primer cop que passava una cosa semblant, que també, sinó que la gent va començar a reflexionar sobre totes les derivades del que havia passat un cop les emocions es van asserenar una mica.

Potser el més interessant és el criteri que va expressar l'expresident Eisenhower. Al seu parer, la interrupció de la programació ordinària era un senyal de respecte, però a la vegada pensava que un resum de cinc minuts cada hora sobre les novetats que s'anessin produint hauria estat suficient. Eisenhower pensava que la cobertura televisiva estava transtornant al poble americà i advocava per una "dieta televisiva" (l'expressió és seva) menys abassagadora.

La idea d'Eisenhower mereix, com deia abans, l'honor d'una mínima anàlisi. És una línia d'acció que no resulta fàcil de traslladar a la pràctica. Tothom pot estar d'acord que quan s'ha produït una gran desgràcia potser no és lògic continuar emetent "Gran Hermano" o "Dónde estás corazón". És bo garantir la màxima normalitat possible quan hi ha una gran commoció, ni que sigui a títol de prevenir un pànic nacional. És el que més preocupa al meu amic i company de fatigues digitals Jordi Voltà, que ho explica en aquesta entrada del seu bloc. Però també s'ha de dir que és millor que les emocions desfermades es canalitzin a través d'un procés de dol, que permetrà pair-les i superar-les raonablement. Millor que deixar-les en mans de mitja dotzena d'incendiaris que pensant-se que guanyaran un premi Pulitzer es dediquen a voler apagar el foc amb benzina, i millor fins i tot que no fer o dir res.

Continuo sense saber si aconsegueixo explicar-me i em sembla que parlo més de les emocions humanes que de la feina dels mitjans de comunicació. El que possiblement vull dir és que les manifestacions de tristesa davant d'una desgràcia tenen la possibilitat de ser dignes. I, per descomptat, de ser útils per generar la necessària catarsi. El millor funeral de la història, des d'aquest punt de vista, ha estat precisament el de JKF. Els Estats Units van viure quatre dies d'una angoixa que no els havien provocat ni les guerres ni les catàstrofes naturals; una angoixa que s'ha d'estudiar a fons en llibres d'història i en els estudis d'opinió de l'època per valorar en tota la seva amplitud. Però el funeral va complir a la perfecció el paper de fer servei als vius més que als morts. I gràcies a la televisió aquesta catarsi va arribar a tots els racons d'Estats Units, no ho oblidem.

Per anar acabant, ja dic que jo em veig incapaç de dir quin seria el terme mig ideal per cobrir la demanda d'informació d'una societat moderna, molt més altes que en el passat, sense generar dolor gratuït o alarma innecessària. Però crec que val la pena discutir-ho. Tots som conscients que qualsevol consens que arribéssim a assolir duraria just el temps que passés fins a una nova catàstrofe o desgràcia. Sembla que tenim una tendència a l'espectacle, tot i que això passa més en unes cultures que en altres. I la pela és la pela, és clar. En tot cas, encara que el resultat previsible sigui magre, crec que no hauríem de renunciar a fer-nos unes quantes preguntes i a contestar-nos-les amb sinceritat.

Aprofito per recomanar un llibre molt útil sobre aquestes qüestions. Es titula "Mort d'un president" i és obra de William Manchester, un historiador americà traspassat l'any 2004 i relativament poc estimat entre el gremi dels historiadors, però bastant més entre els lectors, si més no els nord-americans. Manchester es va fer famós per escriure biografies i narracions de fets històrics amb ganxo comercial i llenguatge planer. Per això les seves obres van ser molt populars. Se li critica sovint que explicava molts detalls i moltes anècdotes, sense aprofundir prou en la qüestió. És així certament, però si prescindim de les seves interpretacions i anàlisis (o de la seva mancança), el volum d'informació que obtenim és immens i, de vegades, absolutament insospitat.

"Mort d'un president" relata minuciosament l'assassinat de JFK des de quatre dies abans fins a quatre dies desprès. L'autor va tenir accès a la ingent quantitat d'informació que ens ofereix gràcies al fet de ser una narració autoritzada per la família Kennedy. Això li permetia accès a material que es negava a autors que punxaven. És més, el llibre peca de creure's al peu de la lletra la llavors versió oficial del magnicidi: ja saben, l'indaptat que un dia puja a l'últim pis i des del finestral es carrega, amb un fusell comprat per correspondència, a qui passa pel carrer, que resulta ser el president dels Estats Units. Avui ja sabem que això no va ser així. Però prescindint d'aquesta errada fonamental, la informació que ens facilita l'autor no és menyspreable i ens descobreix un munt de curiositats que ignorem.

Una part important de l'obra està dedicada a la gran commoció emocional que van viure els Estats Units i el paper que hi van tenir els mitjans de comunicació. El conjunt no mata, però la lectura resulta quelcom més que un simple entreteniment.

Algunes notes sobre la primera tragèdia mediàtica de la història

Aquests dies s'ha discutit molt sobre la cobertura mediàtica de les catàstrofes. L'accident aeri de Barajas es presta a aquesta mena de debat, perquè una part de la colla periodística s'hi ha lluït especialment, en el sentit negatiu del terme. Aquí s'ha encetat una discussió sobre si els mitjans de comunicació no exageren les desgràcies, tot augmentant l'angoixa o la desconfiança de la gent. Jo mateix em vaig quedar a gust sobre la meva antiga professió en aquesta entrada.

No és fàcil trobar el punt de la justa mesura a l'hora d'informar davant d'una catàstrofe. Però una cosa és que no sigui fàcil trobar-lo i una altra que no es busqui. Que sigui difícil encertar-la no dóna dret a anar-se'n a l'altre extrem i a convertir una desgràcia en un espectacle. I els que es dediquen o ens hem dedicat al periodisme no hauríem d'oblidar que la llibertat d'informació té alguns límits. I que els que més ens saltem són els deontològics, que, paradoxalment, són els que nosaltres mateixos ens hem imposat. Que el mal estigui molt escampat no és cap consol. Com a molt, és una excusa d'ocasió.

Però com que insisteixo que la mesura és difícil de determinar, he volgut anar a la història per trobar precedents i veure què hi va ocórrer i com s'ho van manegar. La primera tragèdia mediàtica de la història és molt probablement l'assassinat del president nordamericà John Kennedy. Quan parlo de tragèdia mediàtica em refereixo a la primera gran desgràcia (un magnicidi en aquest cas) que va tenir una cobertura mediàtica de gran abast. I molt en particular, una cobertura televisiva massiva.

La televisió era encara un mitjà relativament nou als propis Estats Units i els fets del 22 de novembre de 1963 a Dallas van ser el seu bateig de foc en aquests "fregados". Sí que altres episodis anteriors, a partir sobretot de la guerra de Corea, havien tingut ja cobertures televisives remarcables. No obstant, cap d'aquests episodis és equirable, si més no qualitativament a l'assassinat de Kennedy, que va ser un cop en fred amb una càrrega psicològica afegida enorme, atés que la víctima no tan sols era molt popular, sinó que tenia una empatia superlativa.

Les televisions no tenien experiència en cops d'aquesta mena. Sí amb altra mena de crisis, però de durada més llarga i d'aparició menys sorpresiva, que semblen ser factors que poden atenuar una mica la intensitat de les reaccions emocionals davant de la desgràcia. Perquè s'entengui el que vull dir: en una guerra es reben cops molt dolorosos, però el clima general predisposa a esperar-los. O dit en el terreny personal, no és el mateix que se'ns mori un familiar sobtadament (en un accident o per una malaltia d'avui per demà), que desprès d'una malaltia llarga. No és que sigui menys lamentable la pèrdua, és que hem tingut temps de fer-nos-en el compte i, quan arriba, el cop és menys sec. Potser igual de fort, però menys sec, perquè la sorpresa és un factor fonamental en les reaccions emocionals.

El més curiós de repassar la història és que el magnicidi de Dallas ha acabat sentant una mena de paradigma de funcionament dels mitjans de comunicació quan la notícia és una catàstrofe i, a la vegada, de la discussió perpètua sobre si la informació atabala i angoixa. Els mitjans continuen reaccionant exactament igual 45 anys desprès, amb les mateixes fórmules que el dia de l'assassinat de Kennedy es van improvisar sobre la marxa. Els avenços tecnològics (per exemple, la major facilitat les per connexions en directe) han permès únicament accelerar la velocitat de les coses, però el repertori de recursos és idèntic: interrupció sobtada de la programació, repetició ad nauseam d'imatges i arguments, incorporació d'"experts" (que no sempre aporten res útil, però omplen) i més sovint entrada en escena d'opinadors universals, que com que s'hi dediquen professionalment, són més fàcils de localitzar urgentment.

Hom es podria preguntar si en gairebé mig segle ningú ha ideat alguna fórmula alternativa. Aviam, que els fets arribin sobtadament és disculpable, perquè les televisions han pogut arribar a decidir l'hora dels desembarcaments a la primera Guerra del Golf, però, com tothom, estan amb els pixats al ventre quan la desgràcia arriba sense avisar. La resta, potser ja no tant. I si parlo d'alternatives és perquè la discussió sobre la idoneïtat sobre les fórmules informatives en aquesta mena de situacions es refereix precisament al com i no al què.

No se senten veus que critiquin que s'informi de les coses, ni del fet que s'informi en calent, quan poca cosa més es pot oferir a banda de l'enunciat. I les crítiques als espectacles lamentables, estil periodistes d'investigació de proeses d'alcova que sobre la marxa es converteixen en experts en terrorisme o seguretat aèria, em sembla que provenen més del propi gremi periodístic que del públic. No. Les queixes principals venen de la fórmula consistent a dedicar hores i hores a anar repetint el mateix, bàsicament unes mateixes imatges, sense aportar res que sigui ben bé nou.

Aquests dies he llegit molt sobre el particular i he conclós que és això el que no acaba d'agradar, el que pot provocar angoixa. És a dir, et posen l'ai al cor i desprès no te'l deixen treure. Et posen en un tensió sense desenllaç a curt termini. Et carreguen els neulers amb la desgràcia sense permetre't el relatiu alliberament que podria significar anar sabent les novetats. No sé si aconsegueixo explicar-me, perquè tampoc sóc psicòleg i el que vull dir és complicat d'explicar.

Però tot plegat confirma que una de les emocions més angoixants dels humans és la incertesa. Assumir que quelcom pot passar ja és bastant mal assumpte, però qui més qui menys és capaç d'aprendre a conviure amb molts riscos. Tanmateix, els mitjans de comunicació contemporanis li han donat una volta de clau a la incertesa: ens permeten saber que la cosa ha passat de forma pràcticament immediata, però el fet de no saber com o perquè ha passat o a qui li ha passat, mentre ens van repetint constantment que ha passat, ens desconcerta i ens angoixa.

Una foto de Vandellòs 2 amb força sarcasme

M'he permés manllevar aquesta foto de l'agència Efe, que he trobat publicada a l'edició digital del diari El Punt. És que la imatge no té pèrdua. Lògicament, això que la zona la zona està sota control es refereix a què es tracta d'un espai vigilat. Però considerant les constants i repetides avaries que pateix aquesta central nuclear, i la crisi de confiança que afecta aquesta mena d'instal·lacions, la senyal en qüestió té un sarcasme impressionant.

És un cartell brutal, equivalent a un que es pot trobar als punts fronterers de Melilla. És un rètol d'aquells que hi ha a les entrades de molts pobles i ciutats, amb la bandera europea i la llegenda "Municipi d'Europa". El de Melilla es va fer famós als anys vuitanta, quan es va viure una forta crisi a aquesta ciutat, una espècie d'intifada que al final va quedar en no res, però que va posar molt neguitós el govern espanyol durant unes setmanes. Recordo una portada de la revista "El Temps", que reproduïa el cartell a tota pàgina. No n'hi havia per a menys. Cal explicar-ne la contradicció conceptual?

La imatge de Vandellòs 2 dóna l'oportunitat, a més, de reflexionar sobre si els mitjans de comunicació exagerem notícies com aquesta, o si contribuim a crear més alarma entre la ciutadania. Al bloc La Marfanta s'ha iniciat una petita discussió al respecte, que em sembla molt oportuna, bàsicament per aclarir conceptes.

Els periodistes no sempre l'encertem i és possible que la necessitat de tenir titulars ens indueixi a exagerar una mica les coses. No ho nego. És més, en successos com el de l'accident d'un avió a l'aeroport de Barajas, comprovem que això de convertir en espectacle una desgràcia fa dir moltíssimes rucades, a més d'incrementar el dolor dels afectats d'una forma gratuïta i absolutament innecessària.

Però també s'ha de dir que la desconfiança que podem sentir cap a les nuclears no es deu a què els mitjans de comunicació en parlin més o menys. No. S'ho han guanyat a pols les elèctriques titulars de les centrals amb unes actuacions d'una iresponsabilitat que costa de qualificar. No ho dic tant per Vandellòs 2 com per l'increïble episodi de la fuita radioactiva d'Ascó, de la qual n'he escrit abastament aquí mateix.

Paguen justos per pecadors? És possible. És el que tenen les crisis de confiança. La mala pràctica d'un operador concret escampa l'ombra del dubte sobre tot el sector. Però la reiteració de les aixecades de camisa, no tant de les incidències per elles mateixes, consolida precisament la idea que a la indústria nuclear de justos n'hi ha pocs en els darrers temps.

Una multa mucho menos histórica de lo que parece ( y 2)

El otro día comentamos que la multa propuesta para la nuclear de Ascó era, cifras en mano, literalmente la propina del café para los titulares de la central. Aunque la ley determina la cuantía de las sanciones, como no podía ser de otro modo, hay que preguntarse por qué no se aplica un castigo más ejemplar simplemente considerando los hechos como una falta muy grave, en lugar de hacerlo como falta grave. Es una pregunta que intentaremos responder a continuación.

Un lego puede preguntarse, con razón, que si lo ocurrido no fue gravísimo, qué más debería haber pasado entonces. Los sucesos en la nuclear de Ascó fueron alarmantes en grado extremo. Pero no tanto por la fuga de radiación en sí, que de todas formas no fue ninguna fruslería, como por el hecho de ocultar lo sucedido, al extremo incluso de mantener las visitas escolares.

La escena de los niños de una escuela de Girona pasando una revisión para comprobar que no se hubieran irradiado fue una imagen desvastadora, la peor campaña publicitaria posible para la energía nuclear. Pero lo mismo podría aplicarse a proveedores y a los mismos empleados, que no por trabajar en una instalación con riesgos potenciales deben acceptar películas de miedo. En definitiva, lo realmente grave no es que la nuclear de Ascó esté en manos de personas incompetentes, sinó que lo esté en manos de personas irresponsables.

Dada esta preocupante circunstancia, ¿basta con una multa, irrisoria por otra parte? El problema radica en que la sanción para las faltas muy graves consiste en la suspensión de la licencia de explotación, temporal o definitivamente. Lo que significa el cierre de la central. Y a tanto no se va a llegar. Existe un statu quo no escrito que lo impide.

En estos días, se han podido leer muchos comentarios relativos a si la severidad de la Administración puede estar condicionada por futuras expectactivas laborales de los técnicos y responsables encargados de controlar a las grandes industrias. Dichos comentarios no están necesariamente fundados, pero estamos ante un serio problema de confianza.

La central nuclear no guardó silencio por la convicción de que en realidad no había peligro, que, aunque difícil de creer, podría tener alguna disculpa. Lo hizo simplemente para ahorrarse las pérdidas económicas que se originarían al pararse la central, de acuerdo con los protocolos de seguridad. Y anteponer el beneficio a la seguridad mina cualquier credibilidad. Lo mismo puede decirse de la Administración. Si no detectó el problema, malo, y si colaboró en la ocultación, peor. Damos por supuesto que se trató del primer caso, pero se trata de un consuelo muy relativo.

Sin embargo, todo ello nos hace preguntarnos por qué la Administración, pese al afán justiciero con que trata de salvar la cara, no toma medidas más drásticas, que estarían más que merecidas. Pero cerrar una nuclear no tiene nadie que ver con que alguien se arruine un buen puesto en ese sector, sino con que, se esté de acuerdo con la energía nuclear o no, hoy por hoy no podemos prescindir de una central de la noche a la mañana.

No decimos esto porque la electricidad de origen nuclear sea más barata o su generación no emita CO2, como nos recuerdan quienes proponen construir nuevas centrales. No, es que simplemente nos falta mucho trecho para que las energías limpias y renovables puedan sustituir nuestras actuales fuentes principales, basadas en combustibles fósiles o nucleares. Basta con ver lo que ocurre cuando una central nuclear se para por alguna avería.

Ni la compra de electricidad a Francia es suficiente para cubrir el hueco y tenemos que recurrir a poner en marcha vetustas térmicas a fuel, que deberían estar desmanteladas hace años pero que se conservan como reserva de emergencia. La dependencia se ve agravada por la creciente antigüedad del parque nuclear español. Construidas inicialmente para una vida operativa de treinta años, que las novedades técnicas han permitido ampliar a cuarenta, la mayor parte ronda el cuarto de siglo. Y, lógicamente, las incidencias comienzan a multiplicarse y a hacerse insidiosas.

Por lo tanto, no es que el Consejo de Seguridad Nuclear o el ministerio de Industria estén conchabados con las eléctricas. Es que la mano dura acaba creando otro problema. Pero ello no debe ser óbice para que el Gobierno vigile más y mejor a un sector que no se gana la confianza que depositamos, a la fuerza, en él. Una vigilancia que en este suceso ha demostrado ser manifiestamente mejorable.

Quanta misèria acumulada en l'accident de Barajas

Hauria volgut no dir res. Davant la mort, sobretot davant de la mort a gran escala en una catàstrofe, prefereixo contenir les emocions. No perquè no en senti, sinó perquè les lamentacions excessives i grandiloquents falten al respecte a les víctimes. També perquè un accident d'aviació pot ser molt complex tècnicament, com sembla ser que ha estat el cas de l'ocorregut a Barajas, i no se'n pot parlar amb frivolitat si a un no li agrada dir més rucades del compte.

Però és tal la nàusea que sento davant l'espectacle denigrant que, a tots nivells, s'està vivint, que no me'n puc estar. No és que rebentaria si no ho dic. És que quan la immoralitat assoleix tals nivells l'única reacció decent que existeix és parlar clar i dir les coses pel seu nom.

Sento fàstic, en primer lloc i perquè no sigui dit, de la meva professió. Què baix que ha arribat a caure el periodisme en aquest succés! No em refereixo als periodistes i mitjans que informen amb més o menys normalitat, tot i ser conscient que la informació és dolorosa per ella mateixa. Parlo dels programes televisius on l'equip de comentaristes habituals ha passat de practicar "periodisme d'investigació" sobre proeses d'alcova a "investigar" catàstrofes aèries.

Em refereixo també als diaris que han obert portada amb una foto de la morgue d'Ifema. Lògicament amb els morts aliniats i dins de les seves corresponents bosses de plàstic, perquè on estaria, si no, l'interès de la cosa... Una cosa és informar i l'altra causar dolor gratuït. Què aporten aquestes fotos que no sapiguem o ens puguem imaginar, sense necessitat de burxar en la desgràcia?

I parlo sobretot, amb un fàstic suprem, dels "periodistes" que s'han colat als hospitals o a les reunions d'afectats fent-se passar per familiars dels morts. No hi ha adjectius suficients per qualificar aquesta conducta.

Però n'hi ha més. De fet, n'hi ha per a tothom. Sento fàstic dels (i)responsables de Barajas, que, com si fos la central nuclear d'Ascó, van deixar que l'avís als serveis d'emergència arribés per trucades dels que van veure l'accident des de la carretera o des de casa seva.

Sento fàstic dels polítics que expressen dolor simplement perquè toca i per aquesta espècie de xantatge emocional, originat en els atemptats terroristes, segons el qual si actues amb una mínima compostura ets una mala persona. Però encara sento més fàstic dels oportunistes que si es posen al capdavant de la situació (bé, això de posar-se al capdavant és un dir) és perquè els morts són de la seva parròquia. O dels que expliquen fins i tot el que encara no es pot explicar, augmentat la confusió i el dolor, perquè havent demostrat que no tenen la situació controlada, volen salvar la cara sent més justiciers que ningú.

Sento fàstic de la justícia, que decideix no divulgar informació sense confirmar, no sense bon criteri, quan tots sabem què s'hi veu a les filmacions, perquè, sense arribar a veure-les (tot arribarà), ens les han explicades amb pèls i senyals.

Sento fàstic de la companyia aèria. Però no perquè no es pugui tenir un accident, sinó per reaccions que sóc incapaç d'entendre. Què hi guanya una aerolínia retardant l'entrega de la llista de passatgers en una situació així?

Sento fàstic de l'asseguradora de la companyia aèria, que el primer que ha fet no és posar-se a disposició dels afectats sinó comunicar a la Borsa que el pagament d'indemnitzacions no afectarà la seva liquidesa. La seva primera preocupació ha estat evitar una caiguda de la seva cotització, no atendre als seus propis clients, que li pagaven les corresponents pòlisses.

Quanta misèria acumulada, oi? Però el fàstic suprem i absolut me'l provoquen uns quants familiars dels morts i ferits. Els que van a la pela, o a l'euro. La bilis em puja fins a la gola quan llegeixo que, si la primera reunió dels familiars amb la companyia va durar un quart d'hora "perquè no ens donaven informació", va ser perquè en aquest breu interval no s'havia parlat de calers. No van ser tots, és veritat. Però la impresentable a la qual se li va escapar que s'havien aixecat perquè no es comentava res sobre les imdenitzacions, es mereix alguna cosa més que no cobrar. Lamentablement, aquesta mena d'immoralitat no està prevista en el codi penal.

Acabo per no ofegar-me amb la ràbia. Puc entendre (no justificar) als directius de l'aerolínia o als de l'asseguradora. Són mercenaris ben pagats i fan la seva feina. Conec el país en què visc i no puc sorprendre'm de constatar, un cop més, que és un país decoratiu. També sé el pa que s'hi dóna a la política. Estic curat de mal d'espant. Però no fins al punt d'empassar-me coll avall segons quines desvergonyes.

Tragèdia i drama...

Avui s’ha produït una nova catàstrofe aèria. Més de 140 persones han perdut la vida a les proximitats de Barajas, a Madrid. Passades les 3 de la tarda la noticia s’ha estès pels mitjans de comunicació. Fins aquí, tot ha seguit el curs d’una notícia d’aquesta envergadura. A partir d’aleshores ha seguit uns esdeveniments que, si bé darrerament segueixen una línea habitual, no són ni de bon tros: normals, ètics, humans ni racionals.

Cadenes de ràdio i televisió substituint la seva emissió anunciada per a donar imatges i comentaris de l’accident. Repetició una vegada i una altra dels mateixos comentaris, les mateixes seqüències, els mateixos personatges: angoixats, desesperats, desinformats, sobrepassats per la tragèdia.

Desenes i desenes de “periodistes” en un intent patètic per conquerir l’entrevista amb el/la: espòs, esposa, fill, filla, mare, pare, avi, avia...parent que –totalment fora d’ell mateix– arriba als hospitals i punts d’informació amb un patetisme colpidor en no saber on han d’anar, que han de fer...que els espera.

De tant en tant –cada dues hores aproximadament– “alguna” notícia nova, un nou intent per mantenir la corda tensa. Mentrestant, hem patit una vegada i una altra, aquelles imatges inconsistents, moltes vegades sense cap informació, sense cap valor, ni informatiu ni documental.

Un intent penós de voler-te fer sentir, de qualsevol manera, un dolor que pots entendre però no pots plorar. A qualsevol de nosaltres se’ns posen els pels de punta en pensar una desgràcia per un dels nostres. No calen programes d’hores i hores veient voltors cercant la carronya sentimental d’unes persones que, desesperades, roden com a baldufes pendents del destí d’aquell esser proper. “Gurús”, informadors de plastilina buscant-te una vegada i una altre, provant d’induir-te a un sentimentalisme fàcil, mal·leable, suggestiu i banal.

Tota aquesta faràndula s’ha establert, darrerament, en qualsevol catàstrofe; sobre tot s’hi ha terrorisme pel mig (què no és el cas d’avui).

Sembla que a moltes cadenes els ha salvat aquesta tercera setmana d’agost on sempre costa d’omplir de contingut.

Casualment, he trobat a Internet que per setmana Santa del 2007 van morir en accidents de trànsit més de 100 persones. Més de 100 el 2006 i el 2007. Només el 2008 s’ha reduït a 63 morts en el mateix període. Malgrat tot, si conduïu per a qualsevol autopista els cartells informadors us faran saber que, al llarg d’aquest any, les persones que han perdut la vida –només a les carreteres catalanes– sobrepassa els 200 morts.

Sí nois, desgràcies en passen a tot arreu i a tot hora. Qui és l’il·luminat que decideix en què ens hem de preocupar i en què no cal. Aquesta manca aparent de criteri –de criteri induït– fa sospitar que, a la llarga, estarem immunitzats per a qualsevol contingència, com a soldats preparats per la guerra informativa de quatre desorganitzats mentals, incompetents i programadors frustrats.

Si més no, una abraçada sentida per a tots aquells que avui ploren per un motiu digne, reflex d’un sentiments, un dolor tot sovint inexplicable en notar un espai vuit on, fa unes hores, podies acariciar un esser volgut.

Començo un nou bloc, per si a algú li pot interessar

He començat un nou bloc, que porta per títol No sugar baby i que podeu visitar clicant aquí. Disculpeu l'autopublicitat, però penjo aquesta notícia per si a algú li pot interessar el tema. Tot i la temàtica no té res a veure amb la que podeu trobar aquí, que crec que val la pena. Gràcies.

Una multa mucho menos histórica de lo que parece (1)

En pleno mes de agosto, el Consejo de Seguridad Nuclear ha propuesto una multa para la central de Ascó por el grave incidente de la fuga radioactiva que se produjo en noviembre pasado y que fue ocultado por las eléctricas durante varios meses. Probablemente al calor de la supuesta escasez veraniega de noticias, se ha trompeteado la sanción como la más alta de la historia. Pero esta afirmación es mucho menos rotunda de lo que parece, ya que hay que matizarla prácticamente por tierra, mar y aire.

En primer lugar, no es la sanción más alta impuesta por la sencilla razón de que se trata de una propuesta. El ministerio de Industria decidirá finalmente y lo que sería histórico es que la sanción final, una vez agotados todos los recursos adminstrativos y judiciales, fuera realmente la más alta de cualquier ránquing sancionador que quisiéramos aplicar al caso.

La misma propuesta deja un margen amplísimo, ya que la posible sanción es por falta grave y, según la normativa, puede oscilar entre 9 y 22 millones de euros. El ministro de Industria, Miguel Sebastián, ha manifestado que la multa, sin precisar cifras, será “contundente”, por usar su adjetivo. Ello parece indicar que la cosa iría por la banda alta de la horquilla. Estamos de acuerdo en que el castigo a la nuclear de Ascó debe ser ejemplar, porque compartimos la opinión del ministro de que, se esté a favor o en contra de la energía nuclear, ésta debe ser segura. Y que eso comporta que no pueda haber ni manipulaciones ni ocultaciones, como fue el caso.

Un castizo podría resumir las buenas intenciones del ministro exclamando aquello de “Leña al mono”. Pero no debemos olvidar que la frasecilla acaba con una segunda parte que reza que el mono es de goma. Es decir, que ya le podemos dar palos que al bichejo le es igual, ya que encaja los trompazos sin inmuntarse. Las organizaciones ecologistas nos recuerdan que la multa, incluso aplicada en su grado máximo, equivale al beneficio que la central nuclear obtiene en unos pocos días de funcionamiento.

Y tienen razón, más allá de la autoridad que les da haber sido quienes descubrieron el tomate, que no fue detectado por ninguno de los mecanismos del Estado que ahora, para salvar la cara, se nos han vuelto justicieros. Lamentablemente, en un país decorativo como el nuestro hay que malfiar hasta de la mano dura.

Vale la pena entretenerse un momento en las cifras para valorar en su justa medida esa histórica sanción que no le va a hacer ni cosquillas a la industria nuclear. La Asociación Nuclear Ascó-Vandellòs II facturó en 2006 (último año consultable en el Registro Mercantil) 160 millones de euros. Puede que una multa de 22 millones fastidie bastante la cuenta de resultados. Pero si consideramos los beneficios de los socios de dicha Asociación, la cosa ya cambia bastante, al punto de volverse ridícula.

Iberdrola ha tenido durante el primer semestre de este año un beneficio neto (beneficio y neto, no facturación) de 1.959 millones de euros. A Endesa las cosas le van de una forma todavía más espectacular. Su beneficio neto durante este primer semestre ha llegado a 6.002 millones de euros. La multa más alta de la historia representa más o menos la mitad de lo que ganan ambas eléctricas en un solo día.

Den por supuesto que se resistirán al máximo, pero no porque les duela, sino para no sentar precedentes. O porque sus abogados les cuestan dinero, tanto si trabajan como si no. La multa, por sí misma, no les provocará ni una raspadura en la pintura.


He escrit aquest text per a un altre lloc, però he cregut que valia la pena penjar-lo també aquí, tot i ser repetitiu, en part, amb l'entrada anterior. Com veieu, tindrà una segona part.

La multa a Ascó: no n'hi ha per a tant

El Consell de Seguretat Nuclear proposa sancionar la central d'Ascó amb una multa que pot arribar als 22 milions d'euros, per l'increïble episodi de la fuita radioactiva que s'hi va produir el novembre de l'any passat i l'ocultament subsegüent. Avui, quan he aterrat altra vegada per aquí, ha estat tot una engegar la ràdio i escoltar aquesta notícia a tothora, amb la cantarella afegida que és la sanció més alta de la història a una central nuclear espanyola. Aquesta afirmació tan rotunda necessita alguns aclariments, que gentilment ofereixo a qui li pugui interessar.

En primer lloc, no és la sanció más alta imposada per la senzilla raó que es tracta d'una proposta. El ministeri d'Indústria decidirà finalment i el que seria històric és que aquest departament es decantés per una sanció màxima, sobretot quan la pressió popular ja ha quedat molt enrera. En segon lloc, la possible sanció és per falta greu i, segons la normativa, pot anar de 9 a 22 milions d'euros. O sigui que el marge és moooooolt ample.

Ja veurem, en tot cas, en què queda tot plegat. Jo m'he quedat sorprés que la proposta de sanció qualifica els fets ocorreguts com a falta greu (fins a quatre faltes greus, a més de dues de lleus), en comptes de qualificar-los com a molt greus. Si l'episodi del passat novembre no va ser gravíssim, un no sap què hauria d'haver passat perquè el govern prengués mesures més dràstiques. Perquè aquella fuga no va demostrar exactament que la nuclear d'Ascó estigui en mans incompetents, sinó en mans de persones irresponsables, com vaig escriure en aquesta entrada.

Però la falta molt greu comporta la retirada de la llicència d'explotació, eufemisme que no vol dir altra cosa que el tancament de la central, amb caràcter temporal o definitiu. I a això sí que no hi arribarem. No és que hi hagi connivència entre l'administració i les empreses propietàries d'Ascó (Endesa i Iberdrola), però sí que hi ha un cert statu quo difícil de trencar. Segons aquest statu quo, l'empresa pagarà de gust la multa, si bé la rebaixarà tot el possible via recursos administratius i judicials, perquè això ja li entra en com té organitzat el negoci. I l'Administració podrà fer veure davant dels ciutadans que aplica mà dura, tot i que les coses continuaran més o menys com sempre.

Al final, com sempre passa en les multes, tot està en determinar si surt més a compte pagar-les que corregir els errors i defectes que les han originat. Recordo de quan treballava de periodista a Tarragona que una coneguda empresa del sector petroquímic preferia anar pagant multes per contaminar. Els filtres que haurien evitat les emissions valien 2.000 milions de pessetes de les de llavors. La multa màxima que li podien posar era de 5 milions. És a dir, podia permetre's el luxe de pagar fins a 400 multes abans que la broma deixés de sortir-li a compte. En realitat, la cosa es va resoldre quan els contribuents (via subvencions medioambientals) li vam pagar a aquesta companyia el 90% del cost de la solució del problema.

Per això he volgut veure si la multa és tan històrica i tan espectacular com ens han venut aquest dilluns els mitjans de comunicació. De veure-ho no en relació a un reglament administratiu, sinó en relació als comptes de l'empresa. Ja sé que això és tenir molt mala llet, però les xifres ratifiquen la meva malfiança innata. L'Associació Nuclear Ascó-Vandellòs II va tenir una facturació, l'any 2006 (l'últim que he trobat disponible al Registre Mercantil), de 160 milions d'euros. Potser una multa de 22 milions els fastidiarà bastant, però no tant si considerem els beneficis dels titulars d'aquesta associació.

Iberdrola ha tingut durant el primer semestre d'enguany un benefici net (un benefici i net, no una facturació) de 1.959 milions d'euros (punxeu aquí per veure la informació a la web de la pròpia empresa). A Endesa li van les coses d'una forma encara més espectacular. El seu benefici net durant el primer semestre ha estat de 6.002 milions d'euros (vegeu-ho aquí).

La veritat, 22 milions d'euros són una picossada (uns 3.660 milions de pessetes), però si les elèctriques faran el teatre de resistir-se tot el que puguin és per no sentar precedents. La multa, per ella mateixa, no els rascarà ni la pintura. Per tant, no n'hi ha per fer-ne tant soroll.

Pervez Musharraf i Internet

Aquest matí, quan era a punt d'agafar l'avió per tornar a Catalunya, he vist la notícia de la dimissió del president del Paquistan, Pervez Musharraf. No he pogut evitar recordar una anècdota curiosíssima relacionada amb Internet, dels dies posteriors al cop d'Estat que va portar Musharraf al poder, l'any 1999. Tot i que l'ara dimitit va donar un cop d'Estat de la primera fins a l'última lletra, es van guardar unes certes formes pseudodemocràtiques per obtenir alguna mena de legitimitat o, si més no, de reconeixement internacional. Desprès, l'11-S i la geopolítica van donar al règim de Musharraf carta de naturalesa davant d'Occident. Com deia Kissinger referint-se a Pinochet: "és un fill de puta, sí, però és el nostre fill de puta".

Anem al gra. En aquells primers dies posteriors al canvi de règim, una de les tècniques per disfressar la situació va ser no implantar una censura excessivament severa i tolerar mínimament un cert grau de llibertat d'expressió. En aquestes qüestions, només es pot dir que n'hi ha o no n'hi ha i els termes mitjos no valen. Però la jugada els va sortir relativament bé.

Potser per ignorància, més que per càlcul, els colpistes no van "tocar" Internet. I es va produir la paradoxa que aquell cop d'Estat es va convertir en la mare de totes les discussions als fòrums de debat de la xarxa existents al Paquistan. El 99% de les intervencions posava "a caldo" el cop d'Estat i que això ho consentís el principal destinatari de les invectives (és a dir, el llavors nou president Musharraf) va aconseguir enganyar algunes ànimes de càntir. D'aquelles que es pensen que hi ha cops d'Estat en pro de la democràcia i del bé del país.

Però el moment en què la xarlotada va arribar al nivell del deliri va ser quan el propi fill de Musharraf va iniciar una guerra virtual en defensa del seu pare, tot participant en els esmentats fòrums amb una energia i uns horaris de dia i nit que fan dubtar que la cosa no tingués algun cop amagat. En definitiva, aquelles ànimes càndides que s'autoenganyen de la forma més innocent van arribar a pensar que molt males intencions no devia tenir el règim paquistanés si els seus contraris, en comptes de ser afusellats, gaudien de tanta llibertat...

Poc desprès, ja dins l'any 2000, es va produir un altre fet que, a mi, que sóc molt rebuscat, em va convèncer definitivament que Internet ja no tenia cap aturador. A les Illes Fiji, microestat remot d'Oceania, es va produir un altre cop d'Estat. De fet, va ser una moguda especialment pintoresca. No es va sublevar l'exèrcit, que podeu comptar quin devia ser. El moviment estava encapçalat per George Speight, un fill del país que havia emigrat a Estats Units, on havia fet fortuna. Per fer-se amo de les Fiji, Speight s'ha limitat a tirar de talonari per contractar un batalló de mercenaris.

Amb aquesta tropa va desembarcar una tarda per sorpresa a Suva, la capital. Inicialment, va semblar que els colpistes s'havien fet amb el control de la situació. Però la migradesa dels seus efectius només els va permetre controlar dos edificis importants: el Parlament i un edifici administratiu on "residia" físicament el servidor d'Internet del govern. Sobre la marxa es va originar un contracop encapçalat per un dels caps de les forces armades, que va derrotar els insurrectes originals en qüestió d'uns pocs dies.

Presumptament es va restablir la democràcia, però el líder dels segons colpistes va imposar un nou govern i es va convertir de facto en l'home fort del país. El 2006, tal individu va acabar donant un altre cop d'estat (contra els seus, si anem a mirar) i assumint el govern de forma directa. Hi ha hagut més altibaixos en una situació que ha tingut moments esperpèntics, però no era això el que volia comentar, sinó el fet que el cop d'Estat de les Illes Fiji va ser el primer de la història en què els sublevats no es van preocupar d'ocupar la televisió o els mitjans de comunicació clàssics, sinó de controlar Internet. En particular, la informació que el govern que volien derrocar pugués llençar al món mitjançant la seva web.

Si anem a mirar, l'objectiu no podia ser més estratètic. Si els colpistes volien aillar les Fiji de la resta del món, quina fòrmula millor podien usar, considerant la situació geogràfica del país?

Ja sé que considerar que una nova tecnologia està definitivament assentada a partir d'un "mal ús" no és gaire engrescador. Ho accepto. Però també estareu d'acord amb mi en què la confirmació, tot i que per un pèssim camí, es va produir de forma efectiva. El que són les coses...

El "pare" dels sous polítics, a Dublín

He estat uns dies a Dublín i he anat a tombar, entre altres llocs, pel Trinity College. No si sé si els irlandesos s'ofendran pel que diré, però aquest centre universitari m'ha recordat els tradicionals campus britànics. A Dublín aquest campus està al cor de la ciutat. No és el campus que tenim conceptuat aquí, estil Bellaterra, és a dir emmig de ben bé no res. Tampoc és Cambridge o Oxford, que tampoc són campus sinó ciutats universitàries en sentit literal (tot i que Oxford cada dia menys perquè ha diversificat molt la seva activitat). Però els seus orígens són clarament britànics: va ser fundat durant l'ocupació britànica d'Irlanda i de les seves aules han sortit una colla de premis Nobel, la major part de Literatura, que escrivien del primer a l'últim en anglès.

El Trinity College té un prestigi de considerables dimensions (tant, que el nom contemporani d'Universitat de Dublín no ha acabat d'arrelar mai), fruït d'una llarga tradició històrica i del seu "palmarés" acadèmic. Molt sovint, s'associa aquest centre amb els estudis de lletres, tot oblidant que, ciència al marge, les aportacions al pensament polític que hi han sortit han estat també de primera línia.

A l'entrada per la qual he accedit al Trinity College m'he trobat una estàtua dedicada a Edmund Burke. És un personatge peculiar, format a aquesta universitat, un pensador del segle XVIII molt conservador a qui, no obstant, val la pena llegir per la seva defensa de l'individu davant la societat i dels costums davant les lleis positives. Això no vol dir que hi estigui d'acord, sinó que reconec que l'argumentació és consistent i que, malgrat tot, hi ha aportacions interessants.

És més, Burke no tenia la mateixa gràcia que Churchill o Oscar Wilde per parir frases rodones que arribessin a tothom i continuessin sent dites molts anys desprès, però algunes de les seves sentències admeten com a mínim l'honor de ser reproduïdes. "Els diners són el substitutiu tècnic de Déu" és una afirmació rotunda, que pot semblar frívola però que hauria d'obligar a pensar.

Hi ha dues sentències de Burke amb les quals em sento molt identificat. Una és la que resa que l'únic que es necessita perquè triomfi el mal és que els homes bons no facin res. L'altra diu que hi ha un límit en què la tolerància deixa de ser una virtut. Són, de fet, actituds vitals a les quals, tot i tenir molt poca confiança en el gènere humà, encara dono valor.

Però si he fet una foto a l'estàtua de Burke a Dublín i he començat a escriure aquesta entrada és perquè fa uns mesos, al meu bloc personal, en vaig escriure una altra sobre el mateix personatge per recordar que havia estat el principal "ideòleg" dels sous polítics. En aquesta entrada recordava que Burke s'havia posat en política per problemes econòmics i que aquesta paradoxa potser tenia a veure amb la mala premsa que sempre han arrossegat les retribucions dels càrrecs electes.

Aprofito per recordar que, tal com vaig dir llavors, estic a favor que els polítics cobrin. Ho prefereixo abans que acceptar que als càrrecs públics hi accedeixin només els rics, els que busquen algun interès o els que ja s’ho cobraran d’alguna altra forma. En aquell comentari, si de cas, opinava que potser els sous dels polítics han perdut vigència com a garantia de l'accès universal als càrrecs electius i que calia mesurar-los si més no en part pel retorn que n'obtenien els ciutadans, tot evitant també els abusos indecents que de vegades es produeixen.

En definitiva, un comentari que picava, però molt ponderat, que no han entés determinats polítics coneguts meus, els quals no s'han estat d'estirar-me repetidament les orelles. Bé, més aviat d'intentar-ho, perquè un servidor ja fa anys que no s'immuta per aquesta mena de comentaris. D'alguna cosa ha de servir col·leccionar anys i cabells blanc.

En tot cas aquestes reaccions m'han confirmat (i no era el primer cop) una sospita que tinc de fa molt de temps. Els polítics (individualment o com a organitzacions) no volen que la gent pensi. Ni tan sols que pensi com ells. Ni que pensin com ells? Ni això. Pensar és perillós. Bàsicament, pots canviar d'opinió.

M'assento una estona...

Està molt bé que la gent puguem dir la nostra. Només faltaria. Ara tenim aquest mitjà magnífic que són els blocs; ràpids i fàcils d’utilitzar.

La diatriba de la segregació de Segur ha enganxat de seguida. Molts hi hem ficat cullerada. S’han donat opinions diverses i valentes i s’ha mantingut una correcció i un respecte lloables. El tema és d’una gran sensibilitat i en diverses vessants els sentiments estan a flor de pell.

Parlo per mi i expresso tan sols la meva opinió: no vull anar més lluny. Crec que, ara, no és el moment de donar ales a aquest debat. Si les reflexions que hem expressat prenen el camí dels mitjans de comunicació –sigui ràdio, setmanaris comarcals o d’altres– les conseqüències són imprevisibles. Pot dir-se que l’opinió de la ciutadania és sobirana, que el diàleg sempre afavoreix la convivència i que el que hagi de ser, serà, tard o d’hora. Tot enaltidor i molt maco.

Aquests comentaris que ENS dirigim, si es popularitzen, qui ELS acabarà dirigint?

Em sembla veure gent molt entusiasmada en una cosa que, cas de produir-se, no deixa de ser la confirmació d’un fracàs col·lectiu. Em sembla veure més curiositat en la consumació, en la justificació i en la viabilitat, que en el perquè s’ha produït. Deia el savi que “qui no aprèn de les situacions les tornarà a reviure”.

Potser els qui postulen per la segregació tenen tota la raó, és un encert i anticipen la solució ideal. De vegades, es dona voltes i voltes a un problema quan la resolució és evident.

Hi ha qui pot pensar que, aquest plantejament, comporta amagar el cap sota l’ala. Bé, buscar el moment de fer les coses també és important. Hem patit unes darreres legislatures municipals convulses i no són el millor marc per qüestionar el model de poble (com deien a l’”Un, dos, tres”: “hasta aquí puedo leer”).

No pretenc dir a ningú quan ha de parlar de quelcom, me’n guardaré prou. Si més no, puc deixar de contribuir-hi (tampoc no es notarà).

Segur, nucli o ajuntament

Hi ha la calafellesfera remoguda per vents segregacionistes. És un dir. Diferents articles fan referència a les discriminacions –reals o suposades– que pateix el sector, barri o nucli de Segur. Com sempre que es toca un assumpte com aquest surten les balances fiscals (tan de moda), el deute històric, l’origen –tipus western– de la urbanització de Segur...

Per fer-vos-en una idea de les opinions, podeu llegir:

http://segurdecalafell.blogspot.com/2008/07/busca-las-77-diferencias.html

http://calafell2008.blogspot.com/2008/07/carta-al-director.html

http://xivarri.blogspot.com/2008/07/mha-fet-decidir-escriure-aquestes.html

Tot plegat dona a entendre que hi ha gent que no es troba còmode amb tal com s’estan fent les coses i, el pitjor de tot, que no creu que es puguin adreçar. Al primer dels links podeu observar-hi una enquesta on se’t pregunta que és el què més necessita Segur. L’opció més valorada és la d’”UN AJUNTAMENT PROPI”. Clar i català.

És curiós que en varis dels comentaris es fa esment què, aquest sentiment de menys tinença, és assumit per tots els nuclis: Platja, Poble i Segur. Tots es tenen per víctimes. Algú deu tenir raó...o potser la tenen tots. Ja hem vist el que ha costat que el Govern central hagi publicat les balances fiscal. Efectivament, la manca d’informació pot fer tan de mal com qualsevol campanya malintencionada.

Per qualsevol visitant –aliè a la controvèrsia– les obres del nou port i la remodelació de la C-31 són obres importants i que milloren en infraestructures i possibilitats el desenvolupament del sector de Segur. Malgrat tot, és obvi que no satisfà, ni de bon tros, les expectatives dels segurencs.

Cal dir que la principal xacra de Segur, no correspon als asfaltats, ni a les escombraries, ni les zones verdes, ni l’assistència sanitària, ni de la tercera edat, ni de tantes altres que poden ser tan o més pròximes com aquell veí del costat que potser no sabem ni com es diu. L’extensió residencial de Segur a afavorit un aïllament, no tan sols de sectors, si no d’individus. Senyors, Segur de Calafell no té una xarxa d’associacions culturals (ni d’orientació catalana ni de castellana) que canalitzin les necessitats, les ambicions, la veu –en definitiva– de l’afectat. Són 10.000 individualitats convivint en 1 Km². Els joves de Segur gaudeixen de punts de trobada però, aquests, són més a la vora de l’aspecte lúdic que al del cultural. Amb això, ja està tot dit.

Les persones de referència s’han erigit des de la política. Les eleccions municipals han esdevingut l’únic mitja per obtenir representació. Això a permès que s’hagi identificat erròniament les necessitats vitals, amb les socials i culturals.

En l’aspecte econòmic, podem plantejar alguns càlculs senzills que ens ajudaran a tenir una visió més aproximada:

a) Seria bo saber quina part dels ingressos es recapta a Segur per les taxes municipals. No en va, hi resideixen més de la meitat dels empadronats. Cal saber també, la quantitat, en concepte de serveis, que s’atenen. La relació entre les dues quantitats, que podem valorar com a percentatge, ens donaria una idea més clara de sí la segregació és possible o no.

b) Un altre factor que ens ajudaria a tenir-ne una opinió més precisa seria les quantitats ingressades per les activitats empresarials (comerços, empreses de serveis, industries, etc) i relacionar-ho amb la renda dels residents a Segur.

c) També caldria tenir a mà l’escalat d’edat del sector.

Amb el primer paràmetre coneixerem sí el manteniment dels serveis del sector s’ajusta a qualsevol dels municipis independents. El segon ens donarà una idea de si és sostenible en un futur pròxim i el tercer ens orientarà sobre el creixement que tindrem, les necessitats d’ensenyament, serveis assistencials i ocupació.

No crec, en absolut, que la suposada millora econòmica beneficiés una major convivència. Tampoc que una augment del registre d’associacions culturals a Segur (sí no m’erro, partint de “0”) produís un ingent entrada de recursos. Si més no, cal dir ben alt que un poble és quelcom més que un full de càlcul.