Acabo en aquesta entrada les notes sobre l'assassinat de JFK com a primera tragèdia mediàtica de la història. Abans he comentat que les emissions televisives sobre catàstrofes segueixen encara el mateix patró. I és literalment cert. El migdia del 22 de novembre de 1963, les televisions van interrompre la programació en rebre els primers teletips d'agència, van llançar la notícia als quatre vents, però acte seguit es van plantejar què calia fer. Era el primer cop que s'enfrontaven a una situació d'aquestes característiques i no hi havia cap manual. Van improvisar i la solució que se'ls va acudir sobre la marxa va ser acudir als arxius i recuperar material gràfic i anar-lo emetent, si més no com a fons dels comentaris parlats que s'anaven fent.
També sobre la marxa van anar incorporant tertulians a l'estudi i connexions en directe, a mesura que les unitats mòbils podien arribar als escenaris de la notícia. En definitiva, es tractava d'omplir hores i hores de contingut intentant introduir-hi novetats, tot i que sovint la novetat era merament la cara que apareixia en pantalla (la cara, en particular, es limitava a repetir el mateix que havien dit un munt de cares anteriors).
Suposo que tot plegat els sonarà molt als espectadors actuals. 45 anys desprès les televisions continuen fent exactament el mateix. Fins i tot les que no es donen per al·ludides perquè la desgràcia ocorre quan estan emetent un programa de màxima audiència i grans ingressos publicitaris. El 22 de novembre de 1963, la CBS americana va continuar la emissió del seu colobrot de més èxit com si res no hagués passat. En realitat, la notícia va saltar a l'hora de dinar, quan els directius eren menjant fora, i cap subaltern va voler assumir la responsabilitat de tallar el programa més rentable de la cadena..., però això tampoc no és una disculpa.
En l'entrada anterior he comentat que molt possiblement és la repetició sistemàtica, sense noves aportacions, el que més angoixa a l'espectador. L'assassinat de Dallas va produir precisament i exacta aquest efecte. En les primeres hores no hi havia pràcticament ni novetats reals del cas ni imatges dels fets i l'ús de l'arxiu gràfic va ser intensíssim. Com hom es pot imaginar, eren imatges del president Kennedy en vida. Moltes biografies dels amics personals de JFK o dels membres del seu equip a la Casa Blanca coincideixen en un detall: l'assassinat els havia provocat un dolor profundíssim, però el que els aixafava de debó era "veure'l" i "escoltar-lo" sabent que era mort.
Amb això no vull dir que no s'hagi d'informar de les coses, és clar, però no renuncio a aportar idees com les del paràgraf anterior perquè crec que com a mínim mereixen l'honor de la discussió.
I per això també he recollit alguns dels arguments que es van escoltar en el seu moment en contra d'aquella cobertura televisiva. No és que n'hi hagués moltes, també s'ha dir. En realitat, fins i tot van abundar els elogis. Però també s'han de matisar un parell de coses: aquests elogis van ser més aviat autobombo de les cadenes i, a més, no és tan sols que fos el primer cop que passava una cosa semblant, que també, sinó que la gent va començar a reflexionar sobre totes les derivades del que havia passat un cop les emocions es van asserenar una mica.
Potser el més interessant és el criteri que va expressar l'expresident Eisenhower. Al seu parer, la interrupció de la programació ordinària era un senyal de respecte, però a la vegada pensava que un resum de cinc minuts cada hora sobre les novetats que s'anessin produint hauria estat suficient. Eisenhower pensava que la cobertura televisiva estava transtornant al poble americà i advocava per una "dieta televisiva" (l'expressió és seva) menys abassagadora.
La idea d'Eisenhower mereix, com deia abans, l'honor d'una mínima anàlisi. És una línia d'acció que no resulta fàcil de traslladar a la pràctica. Tothom pot estar d'acord que quan s'ha produït una gran desgràcia potser no és lògic continuar emetent "Gran Hermano" o "Dónde estás corazón". És bo garantir la màxima normalitat possible quan hi ha una gran commoció, ni que sigui a títol de prevenir un pànic nacional. És el que més preocupa al meu amic i company de fatigues digitals Jordi Voltà, que ho explica en aquesta entrada del seu bloc. Però també s'ha de dir que és millor que les emocions desfermades es canalitzin a través d'un procés de dol, que permetrà pair-les i superar-les raonablement. Millor que deixar-les en mans de mitja dotzena d'incendiaris que pensant-se que guanyaran un premi Pulitzer es dediquen a voler apagar el foc amb benzina, i millor fins i tot que no fer o dir res.
Continuo sense saber si aconsegueixo explicar-me i em sembla que parlo més de les emocions humanes que de la feina dels mitjans de comunicació. El que possiblement vull dir és que les manifestacions de tristesa davant d'una desgràcia tenen la possibilitat de ser dignes. I, per descomptat, de ser útils per generar la necessària catarsi. El millor funeral de la història, des d'aquest punt de vista, ha estat precisament el de JKF. Els Estats Units van viure quatre dies d'una angoixa que no els havien provocat ni les guerres ni les catàstrofes naturals; una angoixa que s'ha d'estudiar a fons en llibres d'història i en els estudis d'opinió de l'època per valorar en tota la seva amplitud. Però el funeral va complir a la perfecció el paper de fer servei als vius més que als morts. I gràcies a la televisió aquesta catarsi va arribar a tots els racons d'Estats Units, no ho oblidem.
Per anar acabant, ja dic que jo em veig incapaç de dir quin seria el terme mig ideal per cobrir la demanda d'informació d'una societat moderna, molt més altes que en el passat, sense generar dolor gratuït o alarma innecessària. Però crec que val la pena discutir-ho. Tots som conscients que qualsevol consens que arribéssim a assolir duraria just el temps que passés fins a una nova catàstrofe o desgràcia. Sembla que tenim una tendència a l'espectacle, tot i que això passa més en unes cultures que en altres. I la pela és la pela, és clar. En tot cas, encara que el resultat previsible sigui magre, crec que no hauríem de renunciar a fer-nos unes quantes preguntes i a contestar-nos-les amb sinceritat.
Aprofito per recomanar un llibre molt útil sobre aquestes qüestions. Es titula "Mort d'un president" i és obra de William Manchester, un historiador americà traspassat l'any 2004 i relativament poc estimat entre el gremi dels historiadors, però bastant més entre els lectors, si més no els nord-americans. Manchester es va fer famós per escriure biografies i narracions de fets històrics amb ganxo comercial i llenguatge planer. Per això les seves obres van ser molt populars. Se li critica sovint que explicava molts detalls i moltes anècdotes, sense aprofundir prou en la qüestió. És així certament, però si prescindim de les seves interpretacions i anàlisis (o de la seva mancança), el volum d'informació que obtenim és immens i, de vegades, absolutament insospitat.
"Mort d'un president" relata minuciosament l'assassinat de JFK des de quatre dies abans fins a quatre dies desprès. L'autor va tenir accès a la ingent quantitat d'informació que ens ofereix gràcies al fet de ser una narració autoritzada per la família Kennedy. Això li permetia accès a material que es negava a autors que punxaven. És més, el llibre peca de creure's al peu de la lletra la llavors versió oficial del magnicidi: ja saben, l'indaptat que un dia puja a l'últim pis i des del finestral es carrega, amb un fusell comprat per correspondència, a qui passa pel carrer, que resulta ser el president dels Estats Units. Avui ja sabem que això no va ser així. Però prescindint d'aquesta errada fonamental, la informació que ens facilita l'autor no és menyspreable i ens descobreix un munt de curiositats que ignorem.
Una part important de l'obra està dedicada a la gran commoció emocional que van viure els Estats Units i el paper que hi van tenir els mitjans de comunicació. El conjunt no mata, però la lectura resulta quelcom més que un simple entreteniment.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
No hay comentarios:
Publicar un comentario