M'assento una estona...

Està molt bé que la gent puguem dir la nostra. Només faltaria. Ara tenim aquest mitjà magnífic que són els blocs; ràpids i fàcils d’utilitzar.

La diatriba de la segregació de Segur ha enganxat de seguida. Molts hi hem ficat cullerada. S’han donat opinions diverses i valentes i s’ha mantingut una correcció i un respecte lloables. El tema és d’una gran sensibilitat i en diverses vessants els sentiments estan a flor de pell.

Parlo per mi i expresso tan sols la meva opinió: no vull anar més lluny. Crec que, ara, no és el moment de donar ales a aquest debat. Si les reflexions que hem expressat prenen el camí dels mitjans de comunicació –sigui ràdio, setmanaris comarcals o d’altres– les conseqüències són imprevisibles. Pot dir-se que l’opinió de la ciutadania és sobirana, que el diàleg sempre afavoreix la convivència i que el que hagi de ser, serà, tard o d’hora. Tot enaltidor i molt maco.

Aquests comentaris que ENS dirigim, si es popularitzen, qui ELS acabarà dirigint?

Em sembla veure gent molt entusiasmada en una cosa que, cas de produir-se, no deixa de ser la confirmació d’un fracàs col·lectiu. Em sembla veure més curiositat en la consumació, en la justificació i en la viabilitat, que en el perquè s’ha produït. Deia el savi que “qui no aprèn de les situacions les tornarà a reviure”.

Potser els qui postulen per la segregació tenen tota la raó, és un encert i anticipen la solució ideal. De vegades, es dona voltes i voltes a un problema quan la resolució és evident.

Hi ha qui pot pensar que, aquest plantejament, comporta amagar el cap sota l’ala. Bé, buscar el moment de fer les coses també és important. Hem patit unes darreres legislatures municipals convulses i no són el millor marc per qüestionar el model de poble (com deien a l’”Un, dos, tres”: “hasta aquí puedo leer”).

No pretenc dir a ningú quan ha de parlar de quelcom, me’n guardaré prou. Si més no, puc deixar de contribuir-hi (tampoc no es notarà).

Segur, nucli o ajuntament

Hi ha la calafellesfera remoguda per vents segregacionistes. És un dir. Diferents articles fan referència a les discriminacions –reals o suposades– que pateix el sector, barri o nucli de Segur. Com sempre que es toca un assumpte com aquest surten les balances fiscals (tan de moda), el deute històric, l’origen –tipus western– de la urbanització de Segur...

Per fer-vos-en una idea de les opinions, podeu llegir:

http://segurdecalafell.blogspot.com/2008/07/busca-las-77-diferencias.html

http://calafell2008.blogspot.com/2008/07/carta-al-director.html

http://xivarri.blogspot.com/2008/07/mha-fet-decidir-escriure-aquestes.html

Tot plegat dona a entendre que hi ha gent que no es troba còmode amb tal com s’estan fent les coses i, el pitjor de tot, que no creu que es puguin adreçar. Al primer dels links podeu observar-hi una enquesta on se’t pregunta que és el què més necessita Segur. L’opció més valorada és la d’”UN AJUNTAMENT PROPI”. Clar i català.

És curiós que en varis dels comentaris es fa esment què, aquest sentiment de menys tinença, és assumit per tots els nuclis: Platja, Poble i Segur. Tots es tenen per víctimes. Algú deu tenir raó...o potser la tenen tots. Ja hem vist el que ha costat que el Govern central hagi publicat les balances fiscal. Efectivament, la manca d’informació pot fer tan de mal com qualsevol campanya malintencionada.

Per qualsevol visitant –aliè a la controvèrsia– les obres del nou port i la remodelació de la C-31 són obres importants i que milloren en infraestructures i possibilitats el desenvolupament del sector de Segur. Malgrat tot, és obvi que no satisfà, ni de bon tros, les expectatives dels segurencs.

Cal dir que la principal xacra de Segur, no correspon als asfaltats, ni a les escombraries, ni les zones verdes, ni l’assistència sanitària, ni de la tercera edat, ni de tantes altres que poden ser tan o més pròximes com aquell veí del costat que potser no sabem ni com es diu. L’extensió residencial de Segur a afavorit un aïllament, no tan sols de sectors, si no d’individus. Senyors, Segur de Calafell no té una xarxa d’associacions culturals (ni d’orientació catalana ni de castellana) que canalitzin les necessitats, les ambicions, la veu –en definitiva– de l’afectat. Són 10.000 individualitats convivint en 1 Km². Els joves de Segur gaudeixen de punts de trobada però, aquests, són més a la vora de l’aspecte lúdic que al del cultural. Amb això, ja està tot dit.

Les persones de referència s’han erigit des de la política. Les eleccions municipals han esdevingut l’únic mitja per obtenir representació. Això a permès que s’hagi identificat erròniament les necessitats vitals, amb les socials i culturals.

En l’aspecte econòmic, podem plantejar alguns càlculs senzills que ens ajudaran a tenir una visió més aproximada:

a) Seria bo saber quina part dels ingressos es recapta a Segur per les taxes municipals. No en va, hi resideixen més de la meitat dels empadronats. Cal saber també, la quantitat, en concepte de serveis, que s’atenen. La relació entre les dues quantitats, que podem valorar com a percentatge, ens donaria una idea més clara de sí la segregació és possible o no.

b) Un altre factor que ens ajudaria a tenir-ne una opinió més precisa seria les quantitats ingressades per les activitats empresarials (comerços, empreses de serveis, industries, etc) i relacionar-ho amb la renda dels residents a Segur.

c) També caldria tenir a mà l’escalat d’edat del sector.

Amb el primer paràmetre coneixerem sí el manteniment dels serveis del sector s’ajusta a qualsevol dels municipis independents. El segon ens donarà una idea de si és sostenible en un futur pròxim i el tercer ens orientarà sobre el creixement que tindrem, les necessitats d’ensenyament, serveis assistencials i ocupació.

No crec, en absolut, que la suposada millora econòmica beneficiés una major convivència. Tampoc que una augment del registre d’associacions culturals a Segur (sí no m’erro, partint de “0”) produís un ingent entrada de recursos. Si més no, cal dir ben alt que un poble és quelcom més que un full de càlcul.

El congrés del PSC també s'obre als blocaires no militants

El PSC celebra a partir de demà divendres el seu 11è congrés. I com ja va fer CDC el cap de setmana passat, els socialistes catalans han decidit obrir el seu congrés als blocaires que escrivim de política. Als blocaires no militants, com he volgut destacar en el titular, perquè quedés ben clar on estava el mèrit de la cosa.

Aquesta setmana, un amic que milita al PSC, i amb el qual parlava sobre aquesta iniciativa, no es va poder estar de dir que, tot i el decalatge de dades, segur que era Convergència qui s'havia copiat la iniciativa. Consti que jo no havia parlat en cap moment de plagi d'idees ni de res que se li pugués assemblar. Però els dirigents polítics tenen certa propensió a saltar a la més mínima quan es tracta de portar la contrària a l'adversari. És una mania que de vegades també s'encomana als militants d'"infanteria".

En realitat, diguem que copiar, el que es diu copiar, han copiat tots. D'Estats Units, que és d'on venen aquestes idees, ja que els americans són pioners en gairebé totes les innovacions en matèria d'acció política o electoral. Comentari afegit: quina llàstima d'inventiva quan es veuen segons quins resultats; per exemple, reelegir Bush, perquè el primer cop encara, però el segon ja no enganyava ningú. En tot cas, la història de com els blocaires polítics han passat a tenir un paper important en el seguiment de les campanyes americanes ja ho vaig escriure a propòsit del congrés convergent i si a algú li pot interessar pot llegir-ho clicant aquí.

És més, si Convergència ha pogut quedar com el primer partit que obria el seu conclave a gent que parla de política als blocs, ha estat possiblement fruït de la casualitat. Simplement, perquè el seu congrés era el cap de setmana abans. Quan un es posa en aquestes històries, descobreix que explicacions tan senzilles com aquestes són sovint les correctes.

Per tant, és de justícia dir que, malgrat el que la breu diferència en el calendari podria fer pensar, tot el que vaig dir a propòsit del congrés convergent ho reitero pel que fa al congrés socialista. Si no ho repeteixo textual i íntegrament és per no fer-me el pesat. A part, es pot llegir tirant una mica enrera: canvieu-li les sigles i serveix igual.

Això sí, celebro que la taca d'oli es vagi escampant. Com també vaig dir, en un sentit més crític, sobre el congrés convergent, tot plegat és més publicitat que una altra cosa. Però no és mala publicitat. I tot i que aquesta mena de passes que fan els partits són molt tímides, si més no són passes en la direcció correcta. El gran repte de tots els partits, però, és aconseguir anar més enllà dels gests. Aquest és un objectiu no assolit encara.

Convergència obre el seu congrés als blocaires

Demà divendres a la tarda me'n vaig a Barcelona, per tal d'assistir a una jornada blocaire que Convergència Democràtica de Catalunya ha organitzat amb motiu del seu 15è congrés. En realitat, aquest acte és la primera part d'una iniciativa que crec que mereix una felicitació pública. CDC acreditarà blocaires que escriuen habitualment sobre política perquè segueixin in situ el congrés, durant tot aquest cap de setmana. La gràcia està en què no cal ser militant d'aquest partit per participar-hi.

Aquesta idea no és nova. En realitat, és una còpia. Però deixeu-me dir que és una bona còpia. Les eleccions presidencials americanes de 2004 van significar una gran victòria per l'Internet 2.0. Per primer cop a la història, els dos grans partits americans van acreditar blocaires que escrivien de política per assistir a les convencions i seguir, en general, la campanya. Hi ha qui va pensar que la victòria venia de l'"equiparació" entre blocs i mitjans de comunicació tradicionals. Tal com va anar la batalla, crec que l'autèntica victòria va ser que es reconeguessin realitats noves que la xarxa ha creat.

Perquè allò va ser una peripècia curiosa de debó. Quan alguns blocaires van demanar l'acreditació per seguir les campanyes, tots dos partits els la van negar. Els responsables de comunicació van comprovar les seves llistes de periodistes i de comentaristes i opinadors professionals diversos, van veure que els sol·licitants no hi sortien i aquí s'acabava tot. O això es pensaven.

Poc desprès, van descobrir que un dels blocs en qüestió rebia tres milions de visites diàries, un altre, dos milions... Evidentment, van dubtar molt que aquestes xifres fossin reals, tot i que a Estats Units, amb més de 300 milions d'habitants, no resulten disparatades. Però es van haver de rendir a l'evidència. Havien infravalorat la "potència" i la capacitat informativa dels blocs, però no pas per desconèixer la seva audiència, com podria semblar, sinó per un defecte de concepció.

Els responsables de la negativa inicial pensaven en opinadors de mitjà clàssic que, si de cas, s'havien obert un bloc com a un afegit. Els blocaires amb audiències mil·lionàries eren opinadors nous (bé, si més no ho eren aquell moment, desprès ja no) que s'havien fet un forat (quin forat, per cert) a base de dos factors que alguns no entenien. D'una banda, l'excepcional eficàcia del boca-orella en aquestes coses d'Internet. De l'altra, que els interessats deien coses que interessaven a la gent. És clar, l'eina ho fa possible, però sí el que es diu no fa trempar ningú...

Fins aquí l'explicació dels antecedents. Però si deia que la còpia era bona (de fet, és molt japonesa en aquest sentit) és perquè CDC ha fet una passa encara més endavant, a banda d'acollir-nos i donar-nos facilitats. El partit d'Artur Mas ha decidit que els blocaires acreditats podrem participar en una de les ponències del congrés, encara que no siguem militants. En concret a la ponència número 4, titulada "Regeneració i qualitat democràtica" i a la qual es pot accedir clicant aquí.

Aquesta ponència ha de debatre, segons CDC, aspectes relacionats amb les noves tecnologies i la participació, però també sobre el funcionament del partit o el dret a decidir de la ciutadania, segons diu el correu electrònic en què m'han confirmat l'acreditació.

Aviam, jo tinc tendència natural a pensar que en qüestions d'Internet els partits en general parlen molt i fan poc, bàsicament perquè no controlen la xarxa (afortunadament) i, a més, no l'entenen. I només hi ha una cosa que faci més por a un partit que allò que no domina: allò que no comprén.

Per tant, no sé si la ponència en qüestió portarà enlloc, però considero un símptoma positiu que una reunió en principi interna i no pública s'obri a persones de fora del partit. No és que sigui gran cosa, però sí molt més que el que han fet altres partits en els seus recents congressos.

Vull acabar fent una petita confessió, una mica maliciosa. Quan vaig pescar per Internet que existia aquesta possibilitat, em vaig apuntar pensant que seria una mera jugada de cara a la galeria, un bridis al sol... De fet, ja tenia mig composada mentalment una entrada posant-los verds i destacant la contradicció entre el que deien i el que feien, i tota la retòrica que podeu imaginar-vos. Bé, aquesta entrada ja no la faré. Tampoc donaré importància al fet perquè m'hagin convidat a mi, és clar. I en el fons la passa que fa CDC és més tímida del que sembla. Però en aquesta vida les coses es comencen per algun lloc. I la passa, per petita que sigui, es fa en la direcció correcta.

Al llarg del cap de setmana, que em passaré anant entre Calafell i Barcelona, aniré afegint algun altre comentari. A més, diumenge a la nit o dilluns miraré de fer un resum general de les impressions que en tregui de tot plegat.

Show a Can Barça...

No hem direu que a Can Barça no estem distrets. Per si no en teníem prou –doncs fa 2 anys que no toquem calent- ara s’hi ajunta el show del president del club.

Els presidents de clubs de futbol estan fets d’una pasta especial: pasta folrada de calés, aires de notorietat, algun complex mal dissimulat i vocació de capità aranya.

Amb tots aquests requisits no és d’estranyar que una colla de fatxendes estiguin dirigint els clubs més coneguts del planeta.

No cal passar llista dels qui, darrerament, han presidit el Barça. Després d’Agustí Montal (el darrer mohicà de les filatures): Josep Lluís Núñez (Cal Cantonades), Joan Gaspar (l’hoteler de l’Opus que va aplicar-se el seu cilici particular rebent aquella esbroncada monumental a la llotja del Camp Nou) i...Joan Laporta (advocats i procuradors, al infern de dos en dos).

Semblava que l’estil de Laporta era més temperat, mes senyor, simpàtic i modern que el dels seus antecessors. Ha estat un miratge. Dues temporades sense èxits i els tics del “típic president de futbol” han aparegut. Tan criticar Núñez –recordem que va ser la cara visible de l’Elefant Blau– i ha acabat assemblant-se a la seva víctima com dues gotes d’aigua; fins i tot plora.

Havent-se guanyat tants amics el seu final és del tot previsible. A la primera ensopegada un munt de “perjudicats” s’han afanyat a cavar-ne la fosa i acabar de fer-lo caure dins. La guàrdia pretoriana de que s’ha encerclat s’ha dedicat a protegir-lo a ell, prescindint del que és el millor pel Barça. Al soci no se’l pot enganyar i se n’ha adonat.

Si el president de la comissió econòmica –el prestigiós Xavier Sala i Martín– hagués estat enemic seu no ho hagués fet millor per a liquidar-lo. Primer, va donar el seu parer sobre afers esportius desvelant que Ronaldinho i Deco estaven apartats de l’equip, no lesionats com es deia aleshores (automàticament, el seu valor al mercat va quedar reduït a la meitat). Segon, amenaça de no fer cap compra ni cap venda en el cas de que hagi de presidir el club si guanya l’opció de la moció de censura (amenaça amb bloquejar-lo, vaja). En fi, ha estat sortir als mitjans i fotre al club i la directiva en un compromís. Si no el coneixeu, Sala i Martín, gran economista, és un personatge que, de 100 minuts parlant, només 1 ho fa d’economia, amb el que es passa el 99% pixant fora de test. El dia que inverteixi els papers el Premi Nobel serà seu. En el que respecte al futbol les opinions de Sala i Martín van parells al seu gust per les americanes: donen color i ambient però no convencen a ningú.

Marc Ingla –a qui Laporta va posar de cap de l’àrea esportiva– ha resultat ser “el convidat de pedra”. Un veritable “Don Tancredo” que li ha passat tota una pel·lícula pel davant i no se n’ha adonat de res. Tinc un amic que diu que el temps que havia d’estar treballant pel club se l’ha passat davant del mirall, arreglant-se la barba. Perdoneu, tinc amics molt malpensat, però força eloqüents.

El seu entrenador predilecte, Rijkaard, va cobrir-se de glòria quan, després de cinc anys, afirmava que als jugadors, ell no els ha de dir com s’han d’entrenar, que ja són prou grans. A uns joves amb la butxaca plena i molt de temps lliure cal deixar-los fer. Va canviar el concepte d’entrenar pel d’entretenir. Una bona persona, vaja. Llàstima que cobrava. Ho dic per que, ja que era entrenador però no entrenava, tampoc calia que cobrés.

Resumint, s’ha comentat que Johan Cruyff ha assessorat Laporta en tota la faceta esportiva. Fins i tot un amic malpensat –d’aquests meus– diu que l’advocat és un titella de l’holandès. Sigui una cosa, l’altre, totes o cap, aparèixer diumenge passat de bracet per anar a votar va ser lamentable. Sense cap dubte, l’assessor d’imatge i planificació de l’actual president del Barça ho està de vacances o és, ni més ni menys, Carmen de Mairena.

I no es pot dir que l’època Laporta hagi estat realment dolenta. Però hi ha una cosa que el soci no permet: la mentida i la manca de títols (fins i tot us diria que no n’estic segur de l’ordre preferit).

Aquesta Junta Directiva, sobretot el seu president, se n’ha afartat de jugar amb mitges veritats i mitges mentides. Des del fitxatge de Beckham a les eleccions del 2003 fins la suposada malaltia de Ronaldinho i al futbol si la piloteta no entra ja cal que et posis a punt; surten totes les misèries.

Imitant la frase de Casablanca podem dir que: “sempre ens quedarà Ferran Soriano”.

I ara...què?

La Bisbal acollirà un polígon de 56 hectàrees, la meitat de les quals es destinaran a una nau logística de distribució de El Corte Inglés.

Per molt que es parli d’unitat i d’interessos comuns aquesta decisió representa un torpede a la línea de flotació del “NO FEM EL CIM”.

Sembla ser que el que no era bo per l’Arboç, Banyeres i Sant Jaume sí que ho és per a La Bisbal. És fàcil calcular que les hectàrees ocupades –en un sol municipi– representen el 30% de les que es volen ocupar en la construcció del CIM. N’hi ha qui diu que, realment, ocuparà la meitat de superfície d’aquest.

Puigibet –alcalde de La Bisbal– que, fins ara, s’ha mostrat bel·ligerant amb el centre logístic impulsat per la Generalitat, manifesta que “s’ha de tocar de peus a terra. Estem en un moment de crisi i la responsabilitat dels ajuntaments és generar llocs de treball”.

Sempre que es produeix un canvi de parer sobtat s’edueix a les compensacions. En aquest cas, ràpidament, s’ha posat a la balança la creació de 500 a 700 llocs de treball i l’aportació de 750.000 euros per a la construcció d’una nova guarderia. Es parla d’un aval bancari, sense especificar-ne ni el import ni la finalitat.

La qüestió de fons, però, és més complicada: els principis tenen preu?

Sempre s’ha plantejat el tema del CIM com un tema de principis, de valors. El garbuix general que representaria (trànsit, contaminació, impacte paisatgístic, desestructuració del territori) no compensava en absolut els suposats factors positius d’una inversió d’aquesta mena. A banda, el Baix Penedès volia mantenir-se lliure de residus i concentracions logístiques i industrials.

Malgrat tot, una crisi econòmica que es percep cada vegada més propera ha desencadenat uns esdeveniments que, per molta imaginació que est tingués, ningú n’havia previst al guió comarcal.

De que serveix oposar-se –tan fermament com s’ha fet– a la construcció d’un polígon si l’únic que s’aconsegueix és traslladar-lo 5 quilòmetres enllà de la seva primera ubicació.

Ah! I no ha estat amb nocturnitat i traïdoria, com podia dir-se de l’actuació de la Generalitat l’any 2002/03; ha estat amb llum i taquígrafs, en un ple d’ajuntament. Un dels signants del manifest del CIM s’ha plegat a les suposades necessitats laborals del municipi o a la possibilitat de créixer més acceleradament del que la pròpia inèrcia de La Bisbal conduïa.

És fàcil, ara, dir: “ja us ho deia”. Sí més no, ja no són els articles i/o comentaris als blocs –aquestes converses de cafè cibernètiques–. És l’evidència de que la planificació comarcal és INEXISTENT. Aquí, podem trobar-nos –cada vegada que vulgueu– per firmar, sortir a les fotos, empaitar el president del Consell Comarcal, manifestar-se o pel que desitgeu. Els qui tallen el bacallà, ho tenen més clar que tots nosaltres...cadascú mira per ell.

No hi ha una estructura de decisió comarcal, ni ganes de crear-la, ni ganes de donar-li força, ni ganes de respectar-la. Així, cada batlle és el “senyoret” del seu territori. Fins al punt que, ara, ja juguen a enfrontar la gent del territori. Anireu a manifestar-vos a La Bisbal? La gent de La Bisbal (no els de fora) sortirà al carrer per exigir la derogació de l’acord municipal que permet la construcció del nou polígon? Permeteu-me que sigui força escèptic.

El temps donarà la raó als uns o als altres.

El Financial Times la clava sobre la crisi a Espanya

Tinc la lletja mania de llegir la premsa internacional. Internet ho facilita, evidentment. I hi ha situacions en què no queda més remei, com quan l'11-M, que ens va portar als temps de Radio Pirenaica per poder saber el que passava realment. En el millor dels casos, es pot obtenir una perspectiva lleugerament diferent dels temes d'actualitat. La llunyania resta, certament, però també és capaç d'oferir una visió més desapassionada i imparcial de les coses.

Avui resulta molt recomanable llegir l'editorial que publica el Financial Times. És un retrat molt precís de l'actual situació econòmica espanyola. No tan sols està molt ben documentat, sinó que demostra una capacitat d'anàlisi més que notable. La premsa britànica, ja se sap, que té alguns dels millors diaris del món (al costat d'algunes capçaleres sensacionalistes que són gasòfia, també s'ha de dir).

Recomano vivament la lectura d'aquesta editorial. El nivell d'anglès és alt, però bastant accessible. En tot cas, el diari espanyol Expansión en publica una traducció. No és completa i alguna frase traduïda no és el súmmum de la literalitat, però ja s'entén.

Estepona, algo más que una segunda parte de Marbella (1)

El nuevo escándalo económico-urbanístico destapado en el Ayuntamiento de Estepona es algo más que una mera segunda parte de lo ocurrido tiempo atrás en Marbella. Ya no podemos escudarnos tras la teoría que la corrupción es cosa de unos cuantos desaprensivos y sinvergüenzas que montan un partido de corte populista para saquear las arcas públicas si acompaña la suerte en las elecciones. Ahora comprobamos que la tentación de meter la mano es más bien transversal.

El alcalde de Estepona detenido por la policía era militante de uno de los grandes partidos nacionales. Damos por descontado que su partido ignoraba las andazas de su edil. Y alabamos su inmediata expulsión. Pero el daño ya está hecho. Estepona es la demostración empírica de que la corrupción puede anidar en todas partes, no sólo en inventos como fue en su día el GIL.

Que el Ayuntamiento implicado estuviera gobernado por el PSOE es lo de menos, si mucho nos apuran. En este momento, el PP puede buscarle la yugular al tema porque ciertamente hay dónde morder. No obstante, en estas cuestiones los populares no deberían olvidar que han tenido la suerte de que en la Costa del Sol nadie les saliera rana, y les corresponde por tanto un papel muy cómodo, pero que en otras partes han sufrido y sufren desgracias parecidas.

Es sabido que la corrupción provoca la quiebra de la confianza que los ciudadanos depositan en sus electos. Pero comparar las imágenes de un alcalde que sale esposado del Ayuntamiento con las de sus mítines, en los que se presentaba como un adalid de la honradez, resulta devastador para la democracia. No porque el edil sea o no un chorizo, sino por el efecto que produce el engaño.

No es que dicho efecto sea antipedagógico, por decirlo de forma elegante. Es que pervierte los conceptos hasta extremos que no pueden ser más paradójicos. Convendría no olvidar que el GIL llegó al poder en Marbella y otros municipios aprovechando las dudas que dejaba tras de sí la actuación de los partidos tradicionales. Es más, quienes acabaron montados a largo plazo en el carro de la corrupción fueron quienes previamente más la habían denunciado. Sólo nos queda la duda de si se hartaron de predicar en el desierto y prefieron trabajarse una jubilación de oro, o si sólo se trataba de un “quítate tú para ponerme yo”. Es difícil decidir cual es la peor.

No ayuda para nada que tropecemos repetidamente en la misma piedra. ¿Dónde están los buenos propósitos y las mejores intenciones que se formularon tras la Operación Malaya en Marbella? Dijimos entonces que no se requerían nuevas leyes ni medidas de excepción para atajar la corrupción. El caso de Marbella puso de manifiesto que bastaba con tomarse en serio los recursos legales ya existentes. El caso de Estepona lo ratifica.

Sin embargo, las victorias contra la corrupción nos dejan siempre un regusto amargo. Seguramente porque se trata de batallas individuales y aisladas de una guerra mucho más amplia. Pero no hay que cejar en el empeño. El tópico dice que la inmensa mayoría de electos son honrados. Y es un tópico que dice la verdad. Que un gobernante no nos guste, que se equivoque en sus decisiones o que creamos que se ha puesto un sueldo demasiado alto, no significa que sea una manzana podrida.

Por eso hay que separar el grano de la paja y expulsar de la vida pública a quienes no tienen reparo en ensuciarse las manos. No hay que olvidar que la deslegitimación de la democracia por la vía de la abstención, el populismo peligroso y hasta ciertos proyectos políticos basados en la xenofobia, acechan tras la proclama, infundada, de que todos son iguales.