CIM, ni si, ni no, tot el contrari?

Una de les polèmiques de referència a la nostra comarca és la construcció del CIM (Centre Integral de Mercaderies) en terrenys dels municipis de l’Arboç i Banyeres. Per informar-se sobre l’assumpte –si feu anar el Google– hi ha 188.000 possibles entrades, si bé la que us donarà més informació és la www.nofemelcim.org.

En ella hi podem llegir:

"La Plataforma "NO FEM EL CIM" és va crear l'any 2003 arrel de la sospita que la Generalitat volia construir un Centre d'Intercanvi de Mercaderies que en un principi ocupava 220 ha. Aquest projecte s'estava portant d'amagat i en aquell moment ni Generalitat ni Ajuntaments oferien informació als veïns que la sol·licitaven"

Efectivament, per aquelles dates, la Generalitat va gestionar l’adquisició d’una gran quantitat de sòl. Al contrari del que diu la Plataforma, si més no, la cosa fou més que evident. Sobre tot quan hi ha algú que paga els terrenys per sobre del preu de mercat La informació corre que se las pela; la informació que interessa, és clar. La de que hi havia algú comprant massivament, corregué com la pólvora. Hi hagué diversos propietaris –que disposaven d’una gran quantitat de sòl– que esperaren fins el darrer moment per donar el si. El preu que n’obtenir-en fou, si fa o no fa, el mateix que els qui van vendre primer. N’hi ha que van assessorar-se del fet de voler-se plantar i no vendre (no se sap si per interès o per interès) i, segons sembla, la resposta dels professionals del dret va ser que acceptessin, doncs, a males, els expropiarien i aplicarien el "preu just". O sigui, en diners, el mateix. La fal.lera per saber que s’hi faria venia donada per albirar si se’n podia treure alguna cosa de tenir, al costat, ...un parc logístic. Els veïns que van adreçar-se als ajuntaments –posem un cas, el de l’Arboç– eren informats que s’hi faria un centre de mercaderies. Per tant, no és del tot cert que l’afer fou tractat amb més nocturnitat i traïdoria que qualsevol altre compra de sòl de les que, habitualment, tots coneixem del municipi de cadascun.

Si esbrinem els regidors d’aleshores, els que s'han afegit a la Plataforma i els que manen actualment, es donen coincidències que et fan venir el riure.

També, la pàgina web de la Plataforma, ofereix la possibilitat de adherir-se:

"A la Plataforma “NO FEM EL CIM”, amb l’objectiu d’unificar els esforços de les entitats i persones que treballen per tal de reivindicar la protecció i ordenació dels espais de la nostra comarca, amenaçats per actuacions urbanístiques com aquesta"

Bé, observant com s’ha “protegit i ordenat els espais de la nostra comarca, amenaçats per actuacions urbanístiques” en els darrers 50 anys, ja n’hi ha per començar a córrer cap a les armeries i formar piquets per a cavar barricades.

La Plataforma es declara apolítica. El capítol d’adhesions, però, s’encapçala, després de “les signatures recollides que es compten per milers” –anònimes–, pels “Ajuntaments i Polítics contra el CIM” (ull amb les majúscules d’ajuntaments i de polítics) on hi figuren els dos consells comarcals del Penedès i una relació d’ajuntaments. Només comentaré que no hi són (pot ser per oblit, omissió o vocació) els de: Albinyana, Bonastre, Calafell, Cunit, Masllorenç, El Montmell i Santa Oliva, tots ells del Baix Penedès (50% dels municipis). Respecte a l’Alt Penedès hi ha 3 adherits de 27 existents (l’11%); del Garraf, 1 de 6 (el 16%).

En un altre apartat, “NO FEM EL CIM” ens informa de que:

"El CIM Penedès (Centre Integral de Mercaderies) és un projecte que pretén convertir 186 hectàrees entre els municipis de Banyeres, l'Arboç i Sant Jaume en un MACRO Polígon Industrial. Aquesta superfície de ciment, equivalent a uns 250 camps de futbol i 4 vegades més gran que el CIM Vallès, convertirà aquesta zona en un parc logístic sense valor afegit i generarà un tràfic diari de més de 10.000 vehicles. La construcció del CIM suposarà el col·lapse de carreteres, l'augment de la contaminació, la falta d'aigua, l'increment desmesurat de la població, la saturació dels serveis sanitaris i la pèrdua de la identitat pròpia de cadascun dels nostres pobles i de tot el Penedès"

Del projecte, efectivament, es pot dir que: és faraònic (:)), ocupa un lloc excessiu i crearà tensions d’infraestructures. Ara bé, dir que el parc no tindrà valor afegit...no entenc com es pot fer caber, en el mateix paràgref, amb “l’increment desmesurat de la població”. Vaja, que els nous habitants no menjaran, no es vestiran, no gaudiran, no viuran, ni conviuran. A part, només cal mirar el cordó de la costa (també punts de l’interior de la comarca) a l’estiu i caps de setmana per adonar-se de que hi ha col·lapse de carreteres, augment de la contaminació i saturació dels serveis sanitaris. La manca d’aigua, per desgràcia, està tan generalitzada, que ja no se sap per on posar-hi ma. A la “pèrdua de la identitat pròpia de cadascun dels pobles” no hi veig cap problema, en observar com –tots ells– han solucionat amb un èxit total els problemes de la immigració (la dels anys 50, la dels 90 i la d’ara).

Si fem una foto d’ara, doncs, els problemes no són gaire diferents dels que ens plantejaria el CIM.

Malgrat el període estival, la nostra comarca està mancada del nivell industrial d’altres. Lògicament, també és inferior el seu percentatge en empreses de serveis, una cosa porta a l’altre. Només cal veure les andanes de les estacions de tren i els nusos de carreteres de la comarca a certes hores del matí per adonar-se que la majoria de la nostra gent ha de desplaçar-se a comarques veïnes per a treballar. Podem defensar que això es deu als nouvinguts de Barcelona i rodalies. El cert és, però, que una gran part dels nostres fills han de trobar feina lluny del Penedès. Un símptoma no gens favorable.

La que, tot sovint, anomenem “societat del benestar” es basa en un equilibri tan delicat com macabre. Generem una quantitat ingent de necessitats que comporten una gran quantitat de residus i noves necessitats. Dels darrers, la nostra comarca en pateix a l’estiu. Hem d’afegir-hi les vies de comunicació (carretera i ferrocarril) que parteixen en dos el territori...

Fins fa dos anys, les úniques comarques de Catalunya que no disposaven d’hospital comarcal eren Les Garrigues i el Baix Penedès. Ells encara no en disposen. Critiquem, amb tota la raó del món, la poca descentralització; però la volem interessadament. Ens interessa la de la sanitat, l’educativa, la que ens afavoreix. No volem la que porti conflictes o tensions. Semblem la sogra que deia: Qui els hi fa el nas, que els porti al braç! Malgrat que el qui posa el braç i el qui puja al braç hauran de pagar-li a la sogra la pensió de jubilació, la despesa sanitària i si cal, integrar-la a la llei de dependència. N’hi ha d’altres que diuen que, ells, ja paguen els seus impostos per què els hi solucionin. Que feliç viure enganyat. I perillós. Per altra banda, la voluntat de la gent és important, organitzar-la és positiu. Prou difícil és posar-nos d’acord uns quants com per no donar-li embranzida i representativitat.

Senyors, no sé com ni de quina manera però, tard o d’hora, haurem d’entrar al club de la vessant negativa de la cooperació. Igual ho fem, ara, amb el CIM o més tard amb no sabem què. El número de loteria el tenim a la butxaca i als jocs d’atzar, a la llarga, sempre si perd. No voldria caure en la demagògia d’aventurar que el que vindrà, si no es fa el CIM, serà pitjor. Si més no, renego dels altres demagogs que postulen en el sentit d’oposar-se a tot i fer pensar (ells no ho pensen) de que sempre es podrà sortir incòlume del “progrés”, tal com aquest s’entén en els nostres dies.

Ni sogres, ni innocents, ni demagogs. Si més no, sempre queden les armeries. Formar piquets, al preu que va la ma d’obra, és insostenible.

Jordi Voltà
Calafell, Baix Penedès (no adherit).

Debats, campanyes i Fórmula 1

Aquests dies s'ha plantejat perquè serveixen els debats electorals. El de dilluns passat va tenir una audiència televisiva espectacular (més que un Barça-Madrid, que és el paradigma en aquestes qüestions), tot i ser molt fluix com a espectacle. Però no tot el que mata engreixa. I considerant que els debats, com les pròpies campanyes, no s'usen per explicar propostes, ens hem de preguntar si al menys serveixen per fer canviar la gent de vot. O més ben dit, per mobilitzar els potencials votants situats en l'abstenció, que és el que es porta en èpoques en què els comportaments electorals estan assentadíssims.

L'evidència, no sé si trista o positiva, és que un debat com el de dilluns passat entre Zapatero i Rajoy no té una traslació pràctica en el resultat electoral més enllà d'un punt percentual, dos sent generosos. Es pot discutir si aquesta minsa diferència se suma a la que pugui produir la campanya globalment considerada, o si hi queda subsumida. Amb aquests marges tan petits, importa poc. O si més no és el que sembla.

Lògicament, hom es pot plantejar perquè cal fer campanyes com les actuals si ben just tenen cap incidència en el resultat. Però aquí és on entra l'al·lusió a la Fórmula 1 que feia en el titular. Un punt o dos de diferència són vitals quan les distàncies són de tres punts. És com tots els invents i provatures que es fan a un monoplaça de Fórmula 1 per aconseguir que faci una volta dues dècimes de segon més ràpid. Quan els temps es mesuren en mil·lèssimes, dues dècimes són una diferència decisiva.

Després del debat de dilluns, Zapatero ha obert forat en relació a Rajoy en les enquestes. Entre un punt i mig i dos punts, per ser precisos. Si això es confirmés el dia 9, aquest mínim canvi pot decidir les coses. No és necessàriament la diferència entre una majoria relativa i una eventual, tot i que poc probable, majoria absoluta. És la diferència entre que a uns els surtin els números per governar si cal en minoria o els altres no puguin sumar ni a trets.

Les campanyes actuals a tot drap podran ser molt qüestionables. Més encara si valorem els mitjans emprats en relació als limitats objectius que poden assolir. Però si els partits van a per totes és perquè el que es juguen s'ho juguen en un marge molt estret. Altra cosa és que els partits es juguin molt més que poder portar a la pràctica, des del govern, el seu programa. Aquest és un dels efectes colaterals de la professionalització de la política.

PSOE-PP "El yugo y las flechas"

De batre.

A mi, “ni fu ni fa”.
Està bé que es debati cara a cara. I que ho facin els dos líders de la política espanyola. Està bé. I els demés que es fotin. Es veu que és en la única cosa que s’han posat d’acord, en fer un debat.
A mi, particularment, se me’n fot. Vaig aguantar davant la tele fins que ja en vaig tenir prou. No em van aportar cap novetat, res que no sabés o intuís. La mateixa cançó de l’enfadós: Les desqualificacions. El meu interès per aquest ball de gestos, corbates, mirades, to de paraula, no anava més enllà d’això, una posada en escena políticament perfecta, enllaunada, asèptica com un llençol d’hospital. Un bon exercici pels especialistes en semiòtica com l’admirat Sebastià Serrano. L’escena: Un moderador de cartró pedra, amb un cronòmetre a la mà i unes regles de joc sense concessions a cap mena de voluptuositat dialèctica. Ah! I amb publicitat inclosa. Qui paga mana. Un parell d’actors (?) amb monòlegs rovellats que tornen més que la ceba. Un espectacle pesat, repetitiu i somnífer.
Em va fer l’efecte que veia un debat tant llunyà que abans d’acabar me’ls vaig deixar xerrant. Finalment, des del llit em vaig anar endormiscant amb la cadena SER i la seva “nana” de comentaris i enquestes.
Desinterès? Sí. I diré el perquè: Perquè no van parlar de mi. Ni de mi ni de molts catalans com jo. Naturalment ells viuen a Espanya. I si es van posar Catalunya a la boca, només va ser per escopir-se retrets l’un a l’altre sobre la nostra nació i a la nostra esquena. La seva Catalunya, a molts catalans com jo, ni ens va ni ens ve. Amb aquests senyors em passa com amb l’església catòlica. Com que no partim dels mateixos postulats, no m’interessen.
Ja sé que em direu que, mal que em pesi, el meu viure, depèn inexorablement d’ells. Ja ho sé; fa anys que ho sé i mai ho he pogut evitar. He votat contra ells des del dia en que em van deixar fer-ho. Ells segueixen. Això m’ha convençut de que em moriré sense poder foragitar-los de casa. No m’ho dec merèixer. Potser són ells els qui tenen la raó. Malgrat tot, seguiré somniant i lluitant per l’utopia.
I per aquest motiu, perquè els hauré d’aguantar tota la vida, sigui el PP , sigui el PSOE, mentre en el meu DNI digui “Nacionalidad:espanyol”, les seves consignes no me les escoltaré. Ja en tinc prou amb patir-les.
Dit això, he d’afegir, si vull ser coherent amb la meva ideologia d’esquerres, que prefereixo el triomf de Zapatero, al d’aquesta dreta rància pudenta de naftalina; com prefereixo el triomfs dels socialistes francesos, alemanys o dels laboristes anglesos. I per descomptat, dels independentistes de Kosovo. Però això és un altre tema.

I, per acabar, una curiositat ben remarcable. Vaig sentir unes declaracions molt curioses d’en Gaspar LLamazares, rebotat, com la majoria de militants dels partits minoritaris. Va dir que li pesava l’exclusió de les altres veus del Parlament en el debat i aquest camí emprès, irremissiblement, cap al bipartidisme. El seu partit es veu que no té res a dir o no li deixen dir res. Tot està dat i beneït. I quan li van demanar que fes una valoració del debat, va saltar: “Sí hombre, encima de que nos excluyen, aún me pedís que les ponga nota...Anda ya, que se la pongan ellos”.
I ja, per arrodonir la collonada, el dilluns que ve, més ceba.

Josep Mèlich

Font de l'imatge CDC (Google)

Blocs electorals, cor dividit

Aquests dies de campanya tornem a veure a les televisions i ràdios públiques els blocs d'informació electoral. I la queixa dels seus professionals, expressada en no signar aquestes informacions. Es queixen de no poder explicar la campanya amb criteris informatius i no a partir d'espais de durada taxada per la junta electoral.

Jo, personalment, tinc el cor dividit davant d'aquesta qüestió. D'una banda, em sembla fantàstic que la informació electoral sigui realitzada per professionals seriosos i rigorosos. I que els criteris siguin periodístics i no els que vulgui donar per bons la junta electoral. De l'altra, tinc els meus dubtes que els mitjans públics, que depenen dels governs, puguin garantir ja no la seriositat i el rigor, que se'ls hauria de donar per suposats, sinó l'equanimitat que els correspon pel fet de ser públics.

Quan feia de periodista, vaig treballar tant a mitjans públics com a mitjans privats. I els puc assegurar que els privats no són cap model de neutralitat informativa. La diferència és que els primers els paguem els contribuents i això crea algunes obligacions afegides. Que no es compleixen pràcticament mai, per cert.

Hi ha exemples més que suficients, passats i presents, de control governamental sobre els mitjans públics: podríem dir manipulació i intoxicació, però deixem-ho en control; s'entén prou. I la temptació és encara més gran en època electoral. Podem confiar en la neutralitat d'un govern que es juga la reelecció?

I no ho dic pels governs actuals, de la Generalitat o de l'Estat, sinó com a reflexió general. La temptació d'usar la televisió pública com a instrument de propaganda és bastant transversal. No tots els governs són iguals, és veritat. Alguns no tenen manies. Altres ho fan amb prou dissímul i fins i tot és possible que sigui per una resta de mala consciència. Per mera llei de probabilitats, algú deu anar pel món amb el lliri a la mà, pensant-se que la BBC no és un canal de bodes, bateigs i comunicacions, sinó un model a seguir. En tot cas, les garanties d'una societat democràtica estan també per prevenir certa mena de temptacions.

I ja que esmentem la BBC, sovint posada com a paradigma universal, cal no oblidar que no és només una qüestió de model formal, sinó de la cultura política que hi ha darrera del model.

A casa nostra acabem de veure-ho recentment. Hem reformat els mitjans públics de la Generalitat, amb la idea de confiar la seva administració a un consell professionalitzat. La cosa, però, ha acabat com era de preveure: amb els partits repartint-se els seients del consell per quotes de partit i col·locant-hi, per part de tothom, tota mena de compromisos. Incloses jubilacions de luxe per a militants de llarga trajectòria.

La BBC és la BBC perquè la cultura política que hi ha al darrera del model és molt diferent. No obstant, no cal quedar-se només amb l'exemple britànic. Anem, si voleu, a Israel. Sabeu qui va "aixecar" la informació sobre assetjament sexual que li va costar el càrrec a l'anterior president del país? La televisió pública. En una situació de guerra pràcticament permanent, que permetria argumentar la censura, la televisió pública no és que sigui lliure. És que pot informar tan lliurement que és capaç de fer caure el cap de l'Estat. Us imagineu una situació semblant a casa nostra?

Però anem també a Estats Units. Al paradís de la comunicació privada, descobrirem que hi existeix una televisió pública. I que, passada la sorpresa que pot produir aquest descobriment, resulta ser un model molt vàlid i interessant. Creada en l'època de Kennedy i del seu successor, Lyndon B. Johnson, ha resistit els intents d'asfíxia econòmica promoguts pels posteriors presidents del Partit Republicà. Avui és una referència de televisió al servei de l'educació i d'equanimitat informativa. La cobertura que ha fet de la guerra d'Iraq explica perquè Bush s'ha esforçat tant a aconseguir que no la vegi ningú.

Però tot i així, ens adonem que el govern nord-americà no pot fer altra cosa amb la seva televisió pública que tancar-li l'aixeta pressupostària. Però considerant que, llei en mà, la podrien militaritzar i tot, em meravella que a la Casa Blanca no decideixin amb què s'obren cada dia els telenotícies.

Potser amb un model i amb una cultura política diferents, podrien fer-se les coses com d'altra banda és lògic que es facin.

Una bona iniciativa

Les noves tecnologies permeten crear punts de trobava dins l’extensa xarxa, espais on el debat i la reflexió són una constant. La meva inquietud entorn el món que m’envolta i les ganes de dir quelcom respecte aquells fets que ocorren en el si de les nostres complexes societats em va fer obrir una petita finestra dins d’enigmàtic món virtual.

Des d’aquelles primeres passes fins avui en dia en faig una valoració molt positiva, ja que a través del blog s’estableix un espai on els lectors poden trobar les reflexions personals, introspectives combinades amb l’opinió o les anàlisis més diverses. A més, a través dels comentaris es permet a les persones que visiten l’espai dir la seva. D’aquesta manera es crea un espai de comunicació profundament interessant entre l’autor del blog i aquells que el visiten.

Tanmateix, els espais comunicatius no han d’esdevenir centres concèntrics i tancats perquè arriba un moment que la força centrífuga genera uns moviments constants i lineals que redueixen el ritme i la intensitat. Precisament aquest espai, camina en la direcció d’evitar que aquest fenomen tingui lloc i obre la porta a totes les persones que desitgin opinar sobre aquells temes o aspectes que considerin oportuns. A més, aquest blog col·laboratiu centra la mirada vers aquells blocs polítics i/o d'opinió perquè es sumin a un projecte que s'inicia com un experiment, posant totes les facilitats però ara cal que les persones responguin adherint-se aquest projecte.

Personalment, no m’ho he pensat dues vegades quan m’han proposat formar-ne part i aquest és el primer text que publico en aquest espai. Ara ens trobem en una època un xic agitada pels partits polítics, en plena campanya electoral, però em sembla un moment encertat per engegar un projecte que esperem que es prolongui en el temps durant molts anys.

Procuraré escriure de tant en tant amb una certa assiduïtat, esperant que ben aviat s’animin moltes persones afavorint la creació d'un bonic garabuix d’opinió. En definitiva, un espai plural i divers, fidel reflex de la nostra societat.

Acte de campanya d'ERC de Calafell

ERC de Calafell ens ha fet arribar informació sobre l'acte de campanya que celebraran demà al vespre, amb el prec de la seva difusió

L’acte s’iniciarà a les 8 de la tarda, a la sala d’actes de les dependències municipals de la Platja (carrer Sant Pere 29-31). L’acte serà obert pel regidor d’ERC a l’Ajuntament de Calafell, Carles Rión. Hi prendrà la paraula el cap de llista al Congrés per la circumscripció de Tarragona, Lluís Aragonès. També intervindrà Marina Llansana, diputada al Parlament de Catalunya i portaveu del partit.

Com està evolucionant tot plegat

La cosa comença a córrer, encara que aquí no se'n vegi el resultat. Hem començat a contactar amb els partits i amb blocaires polítics. Hem fet també una nota de premsa per fer la bola grossa. Comptem que és qüestió d'uns pocs dies més que les forces polítiques comencin a penjar coses. De moment, la idea sembla que agrada.

Algunes persones a les quals ha arribat la informació sobre l'existència d'aquest bloc, han demanat de col·laborar-hi a títol personal. No ens sembla malament, però tenim dubtes sobre les col·laboracions anònimes. No perquè perquè autors anònims no puguin fer aportacions valuoses, sinó perquè es poden induir dinàmiques molt negatives que s'han acabat carregant més d'un bloc. Sent com és aquest un espai de discussió política, que de natural tendeix a la polèmica, no voldríem equivocar-nos amb un risc tan a la vista.

Per no decebre tampoc les expectatives d'algunes persones, proposem fer una enquesta oberta. La trobareu a la dreta d'aquí. Aprofitem per dir que passem del centenar de lectors (en un parell de dies) i que ens agradaria que els partits i els blocaires polítics fessin el pas de donar-se d'alta per poder començar a publicar. Recordeu que només cal tenir una adreça de gmail i fer-nos-la saber al telèfon 685 121 610 o al correu info@consultoralocal.com

Com participar en aquest bloc

El mecanisme de funcionament és molt senzill. Per accedir als blocs blogspot és imprescindible disposar d'una adreça de correu de gmail. Un cop s'obté (és gratuïta i molt fàcil d'aconseguir), cal comunicar-la a l'administrador del bloc. Amb aquesta adreça es dóna d'alta l'usuari i aquest ja pot començar a publicar.

Fem saber que aquest serà un bloc moderat. La intenció és aplicar el principi de mínima intervenció possible. Però cal un mínim, que no és altre que el de la legislació vigent. Afegim que ens agradaria, tot i que sabem que és molt esperar, que l'experiment no esdevingués un galliner. Per descomptat, que fos un espai d'intercanvi d'opinions i de discussió seriosa, no el simple pim-pam-pum a què ens tenen acostumats els polítics. En tot cas, també depén d'ells que això funcioni raonablement.

Si voleu més informació sobre com donar-vos d'alta i començar a participar, podeu enviar un correu electrònic a info@consultoralocal.com o trucar al telèfon 685 121 610, preguntant per Toni Gallardo.

Quelcom més que un experiment

Aquest nou bloc té un component d'experiment. Posarem a prova la idea d'un bloc col·laboratiu, una de les noves eines de l'Internet 2.0. Farem l'assaig en un terreny, el polític, especialment propici per als blocs. I si comencem en època electoral és perquè sabem que tindrem als partits especialment disposats a col·laborar.

Però aquest invent voldria ser alguna cosa més que un simple experiment. No som tan il·lusos per pensar que d'aquí puguin sorgir enteses polítiques àmplies o projectes conjunts. És esperar molt. I en un període electoral encara més.

Sabem perfectament que la confrontació és connatural a l'activitat política. Fins i tot, la mera confrontació, en el sentit d'acarament públic, d'idees i propostes.

No obstant, aquest bloc pot ser una eina útil. Hi ha experiències prèvies que demostren que un bloc d'aquestes característiques, restringit voluntàriament a l'àmbit local i comarcal, serveix per difondre informació que difícilment arribaria a la ciutadania mitjançant els mitjans de comunicació tradicionals. De vegades, ni tan sols a través dels mitjans locals i comarcals.

Quan diem que voldríem que això fos més que un experiment, ens referim al nostre desig d'aconseguir un bloc que sigui capaç d'anar més enllà del 9 de març. Seríem molt feliços si aquest projecte esdevingués si no un punt de trobada de les diferents opinions polítiques, sí un fórum de discussió.

El Penedès, la regió on veu la llum aquest bloc, està immers en molts debats creuats, que confiem que enriqueixen el debat. Un debat que serà del tot lliure amb una única i necessària condició: l'acceptació de la pluralitat, que no és una mera teoria, sinó que exigeix el respecte a les opinions alienes, sobretot quan no coincideixen amb les pròpies.

Dependrà de tots. Especialment, és clar, dels que hi vulguin participar. La plataforma que ho fa possible és aquí. I és ben senzilla per tots.