Algunes notes sobre la primera tragèdia mediàtica de la història ( i 2)

Acabo en aquesta entrada les notes sobre l'assassinat de JFK com a primera tragèdia mediàtica de la història. Abans he comentat que les emissions televisives sobre catàstrofes segueixen encara el mateix patró. I és literalment cert. El migdia del 22 de novembre de 1963, les televisions van interrompre la programació en rebre els primers teletips d'agència, van llançar la notícia als quatre vents, però acte seguit es van plantejar què calia fer. Era el primer cop que s'enfrontaven a una situació d'aquestes característiques i no hi havia cap manual. Van improvisar i la solució que se'ls va acudir sobre la marxa va ser acudir als arxius i recuperar material gràfic i anar-lo emetent, si més no com a fons dels comentaris parlats que s'anaven fent.

També sobre la marxa van anar incorporant tertulians a l'estudi i connexions en directe, a mesura que les unitats mòbils podien arribar als escenaris de la notícia. En definitiva, es tractava d'omplir hores i hores de contingut intentant introduir-hi novetats, tot i que sovint la novetat era merament la cara que apareixia en pantalla (la cara, en particular, es limitava a repetir el mateix que havien dit un munt de cares anteriors).

Suposo que tot plegat els sonarà molt als espectadors actuals. 45 anys desprès les televisions continuen fent exactament el mateix. Fins i tot les que no es donen per al·ludides perquè la desgràcia ocorre quan estan emetent un programa de màxima audiència i grans ingressos publicitaris. El 22 de novembre de 1963, la CBS americana va continuar la emissió del seu colobrot de més èxit com si res no hagués passat. En realitat, la notícia va saltar a l'hora de dinar, quan els directius eren menjant fora, i cap subaltern va voler assumir la responsabilitat de tallar el programa més rentable de la cadena..., però això tampoc no és una disculpa.

En l'entrada anterior he comentat que molt possiblement és la repetició sistemàtica, sense noves aportacions, el que més angoixa a l'espectador. L'assassinat de Dallas va produir precisament i exacta aquest efecte. En les primeres hores no hi havia pràcticament ni novetats reals del cas ni imatges dels fets i l'ús de l'arxiu gràfic va ser intensíssim. Com hom es pot imaginar, eren imatges del president Kennedy en vida. Moltes biografies dels amics personals de JFK o dels membres del seu equip a la Casa Blanca coincideixen en un detall: l'assassinat els havia provocat un dolor profundíssim, però el que els aixafava de debó era "veure'l" i "escoltar-lo" sabent que era mort.

Amb això no vull dir que no s'hagi d'informar de les coses, és clar, però no renuncio a aportar idees com les del paràgraf anterior perquè crec que com a mínim mereixen l'honor de la discussió.

I per això també he recollit alguns dels arguments que es van escoltar en el seu moment en contra d'aquella cobertura televisiva. No és que n'hi hagués moltes, també s'ha dir. En realitat, fins i tot van abundar els elogis. Però també s'han de matisar un parell de coses: aquests elogis van ser més aviat autobombo de les cadenes i, a més, no és tan sols que fos el primer cop que passava una cosa semblant, que també, sinó que la gent va començar a reflexionar sobre totes les derivades del que havia passat un cop les emocions es van asserenar una mica.

Potser el més interessant és el criteri que va expressar l'expresident Eisenhower. Al seu parer, la interrupció de la programació ordinària era un senyal de respecte, però a la vegada pensava que un resum de cinc minuts cada hora sobre les novetats que s'anessin produint hauria estat suficient. Eisenhower pensava que la cobertura televisiva estava transtornant al poble americà i advocava per una "dieta televisiva" (l'expressió és seva) menys abassagadora.

La idea d'Eisenhower mereix, com deia abans, l'honor d'una mínima anàlisi. És una línia d'acció que no resulta fàcil de traslladar a la pràctica. Tothom pot estar d'acord que quan s'ha produït una gran desgràcia potser no és lògic continuar emetent "Gran Hermano" o "Dónde estás corazón". És bo garantir la màxima normalitat possible quan hi ha una gran commoció, ni que sigui a títol de prevenir un pànic nacional. És el que més preocupa al meu amic i company de fatigues digitals Jordi Voltà, que ho explica en aquesta entrada del seu bloc. Però també s'ha de dir que és millor que les emocions desfermades es canalitzin a través d'un procés de dol, que permetrà pair-les i superar-les raonablement. Millor que deixar-les en mans de mitja dotzena d'incendiaris que pensant-se que guanyaran un premi Pulitzer es dediquen a voler apagar el foc amb benzina, i millor fins i tot que no fer o dir res.

Continuo sense saber si aconsegueixo explicar-me i em sembla que parlo més de les emocions humanes que de la feina dels mitjans de comunicació. El que possiblement vull dir és que les manifestacions de tristesa davant d'una desgràcia tenen la possibilitat de ser dignes. I, per descomptat, de ser útils per generar la necessària catarsi. El millor funeral de la història, des d'aquest punt de vista, ha estat precisament el de JKF. Els Estats Units van viure quatre dies d'una angoixa que no els havien provocat ni les guerres ni les catàstrofes naturals; una angoixa que s'ha d'estudiar a fons en llibres d'història i en els estudis d'opinió de l'època per valorar en tota la seva amplitud. Però el funeral va complir a la perfecció el paper de fer servei als vius més que als morts. I gràcies a la televisió aquesta catarsi va arribar a tots els racons d'Estats Units, no ho oblidem.

Per anar acabant, ja dic que jo em veig incapaç de dir quin seria el terme mig ideal per cobrir la demanda d'informació d'una societat moderna, molt més altes que en el passat, sense generar dolor gratuït o alarma innecessària. Però crec que val la pena discutir-ho. Tots som conscients que qualsevol consens que arribéssim a assolir duraria just el temps que passés fins a una nova catàstrofe o desgràcia. Sembla que tenim una tendència a l'espectacle, tot i que això passa més en unes cultures que en altres. I la pela és la pela, és clar. En tot cas, encara que el resultat previsible sigui magre, crec que no hauríem de renunciar a fer-nos unes quantes preguntes i a contestar-nos-les amb sinceritat.

Aprofito per recomanar un llibre molt útil sobre aquestes qüestions. Es titula "Mort d'un president" i és obra de William Manchester, un historiador americà traspassat l'any 2004 i relativament poc estimat entre el gremi dels historiadors, però bastant més entre els lectors, si més no els nord-americans. Manchester es va fer famós per escriure biografies i narracions de fets històrics amb ganxo comercial i llenguatge planer. Per això les seves obres van ser molt populars. Se li critica sovint que explicava molts detalls i moltes anècdotes, sense aprofundir prou en la qüestió. És així certament, però si prescindim de les seves interpretacions i anàlisis (o de la seva mancança), el volum d'informació que obtenim és immens i, de vegades, absolutament insospitat.

"Mort d'un president" relata minuciosament l'assassinat de JFK des de quatre dies abans fins a quatre dies desprès. L'autor va tenir accès a la ingent quantitat d'informació que ens ofereix gràcies al fet de ser una narració autoritzada per la família Kennedy. Això li permetia accès a material que es negava a autors que punxaven. És més, el llibre peca de creure's al peu de la lletra la llavors versió oficial del magnicidi: ja saben, l'indaptat que un dia puja a l'últim pis i des del finestral es carrega, amb un fusell comprat per correspondència, a qui passa pel carrer, que resulta ser el president dels Estats Units. Avui ja sabem que això no va ser així. Però prescindint d'aquesta errada fonamental, la informació que ens facilita l'autor no és menyspreable i ens descobreix un munt de curiositats que ignorem.

Una part important de l'obra està dedicada a la gran commoció emocional que van viure els Estats Units i el paper que hi van tenir els mitjans de comunicació. El conjunt no mata, però la lectura resulta quelcom més que un simple entreteniment.

Algunes notes sobre la primera tragèdia mediàtica de la història

Aquests dies s'ha discutit molt sobre la cobertura mediàtica de les catàstrofes. L'accident aeri de Barajas es presta a aquesta mena de debat, perquè una part de la colla periodística s'hi ha lluït especialment, en el sentit negatiu del terme. Aquí s'ha encetat una discussió sobre si els mitjans de comunicació no exageren les desgràcies, tot augmentant l'angoixa o la desconfiança de la gent. Jo mateix em vaig quedar a gust sobre la meva antiga professió en aquesta entrada.

No és fàcil trobar el punt de la justa mesura a l'hora d'informar davant d'una catàstrofe. Però una cosa és que no sigui fàcil trobar-lo i una altra que no es busqui. Que sigui difícil encertar-la no dóna dret a anar-se'n a l'altre extrem i a convertir una desgràcia en un espectacle. I els que es dediquen o ens hem dedicat al periodisme no hauríem d'oblidar que la llibertat d'informació té alguns límits. I que els que més ens saltem són els deontològics, que, paradoxalment, són els que nosaltres mateixos ens hem imposat. Que el mal estigui molt escampat no és cap consol. Com a molt, és una excusa d'ocasió.

Però com que insisteixo que la mesura és difícil de determinar, he volgut anar a la història per trobar precedents i veure què hi va ocórrer i com s'ho van manegar. La primera tragèdia mediàtica de la història és molt probablement l'assassinat del president nordamericà John Kennedy. Quan parlo de tragèdia mediàtica em refereixo a la primera gran desgràcia (un magnicidi en aquest cas) que va tenir una cobertura mediàtica de gran abast. I molt en particular, una cobertura televisiva massiva.

La televisió era encara un mitjà relativament nou als propis Estats Units i els fets del 22 de novembre de 1963 a Dallas van ser el seu bateig de foc en aquests "fregados". Sí que altres episodis anteriors, a partir sobretot de la guerra de Corea, havien tingut ja cobertures televisives remarcables. No obstant, cap d'aquests episodis és equirable, si més no qualitativament a l'assassinat de Kennedy, que va ser un cop en fred amb una càrrega psicològica afegida enorme, atés que la víctima no tan sols era molt popular, sinó que tenia una empatia superlativa.

Les televisions no tenien experiència en cops d'aquesta mena. Sí amb altra mena de crisis, però de durada més llarga i d'aparició menys sorpresiva, que semblen ser factors que poden atenuar una mica la intensitat de les reaccions emocionals davant de la desgràcia. Perquè s'entengui el que vull dir: en una guerra es reben cops molt dolorosos, però el clima general predisposa a esperar-los. O dit en el terreny personal, no és el mateix que se'ns mori un familiar sobtadament (en un accident o per una malaltia d'avui per demà), que desprès d'una malaltia llarga. No és que sigui menys lamentable la pèrdua, és que hem tingut temps de fer-nos-en el compte i, quan arriba, el cop és menys sec. Potser igual de fort, però menys sec, perquè la sorpresa és un factor fonamental en les reaccions emocionals.

El més curiós de repassar la història és que el magnicidi de Dallas ha acabat sentant una mena de paradigma de funcionament dels mitjans de comunicació quan la notícia és una catàstrofe i, a la vegada, de la discussió perpètua sobre si la informació atabala i angoixa. Els mitjans continuen reaccionant exactament igual 45 anys desprès, amb les mateixes fórmules que el dia de l'assassinat de Kennedy es van improvisar sobre la marxa. Els avenços tecnològics (per exemple, la major facilitat les per connexions en directe) han permès únicament accelerar la velocitat de les coses, però el repertori de recursos és idèntic: interrupció sobtada de la programació, repetició ad nauseam d'imatges i arguments, incorporació d'"experts" (que no sempre aporten res útil, però omplen) i més sovint entrada en escena d'opinadors universals, que com que s'hi dediquen professionalment, són més fàcils de localitzar urgentment.

Hom es podria preguntar si en gairebé mig segle ningú ha ideat alguna fórmula alternativa. Aviam, que els fets arribin sobtadament és disculpable, perquè les televisions han pogut arribar a decidir l'hora dels desembarcaments a la primera Guerra del Golf, però, com tothom, estan amb els pixats al ventre quan la desgràcia arriba sense avisar. La resta, potser ja no tant. I si parlo d'alternatives és perquè la discussió sobre la idoneïtat sobre les fórmules informatives en aquesta mena de situacions es refereix precisament al com i no al què.

No se senten veus que critiquin que s'informi de les coses, ni del fet que s'informi en calent, quan poca cosa més es pot oferir a banda de l'enunciat. I les crítiques als espectacles lamentables, estil periodistes d'investigació de proeses d'alcova que sobre la marxa es converteixen en experts en terrorisme o seguretat aèria, em sembla que provenen més del propi gremi periodístic que del públic. No. Les queixes principals venen de la fórmula consistent a dedicar hores i hores a anar repetint el mateix, bàsicament unes mateixes imatges, sense aportar res que sigui ben bé nou.

Aquests dies he llegit molt sobre el particular i he conclós que és això el que no acaba d'agradar, el que pot provocar angoixa. És a dir, et posen l'ai al cor i desprès no te'l deixen treure. Et posen en un tensió sense desenllaç a curt termini. Et carreguen els neulers amb la desgràcia sense permetre't el relatiu alliberament que podria significar anar sabent les novetats. No sé si aconsegueixo explicar-me, perquè tampoc sóc psicòleg i el que vull dir és complicat d'explicar.

Però tot plegat confirma que una de les emocions més angoixants dels humans és la incertesa. Assumir que quelcom pot passar ja és bastant mal assumpte, però qui més qui menys és capaç d'aprendre a conviure amb molts riscos. Tanmateix, els mitjans de comunicació contemporanis li han donat una volta de clau a la incertesa: ens permeten saber que la cosa ha passat de forma pràcticament immediata, però el fet de no saber com o perquè ha passat o a qui li ha passat, mentre ens van repetint constantment que ha passat, ens desconcerta i ens angoixa.

Una foto de Vandellòs 2 amb força sarcasme

M'he permés manllevar aquesta foto de l'agència Efe, que he trobat publicada a l'edició digital del diari El Punt. És que la imatge no té pèrdua. Lògicament, això que la zona la zona està sota control es refereix a què es tracta d'un espai vigilat. Però considerant les constants i repetides avaries que pateix aquesta central nuclear, i la crisi de confiança que afecta aquesta mena d'instal·lacions, la senyal en qüestió té un sarcasme impressionant.

És un cartell brutal, equivalent a un que es pot trobar als punts fronterers de Melilla. És un rètol d'aquells que hi ha a les entrades de molts pobles i ciutats, amb la bandera europea i la llegenda "Municipi d'Europa". El de Melilla es va fer famós als anys vuitanta, quan es va viure una forta crisi a aquesta ciutat, una espècie d'intifada que al final va quedar en no res, però que va posar molt neguitós el govern espanyol durant unes setmanes. Recordo una portada de la revista "El Temps", que reproduïa el cartell a tota pàgina. No n'hi havia per a menys. Cal explicar-ne la contradicció conceptual?

La imatge de Vandellòs 2 dóna l'oportunitat, a més, de reflexionar sobre si els mitjans de comunicació exagerem notícies com aquesta, o si contribuim a crear més alarma entre la ciutadania. Al bloc La Marfanta s'ha iniciat una petita discussió al respecte, que em sembla molt oportuna, bàsicament per aclarir conceptes.

Els periodistes no sempre l'encertem i és possible que la necessitat de tenir titulars ens indueixi a exagerar una mica les coses. No ho nego. És més, en successos com el de l'accident d'un avió a l'aeroport de Barajas, comprovem que això de convertir en espectacle una desgràcia fa dir moltíssimes rucades, a més d'incrementar el dolor dels afectats d'una forma gratuïta i absolutament innecessària.

Però també s'ha de dir que la desconfiança que podem sentir cap a les nuclears no es deu a què els mitjans de comunicació en parlin més o menys. No. S'ho han guanyat a pols les elèctriques titulars de les centrals amb unes actuacions d'una iresponsabilitat que costa de qualificar. No ho dic tant per Vandellòs 2 com per l'increïble episodi de la fuita radioactiva d'Ascó, de la qual n'he escrit abastament aquí mateix.

Paguen justos per pecadors? És possible. És el que tenen les crisis de confiança. La mala pràctica d'un operador concret escampa l'ombra del dubte sobre tot el sector. Però la reiteració de les aixecades de camisa, no tant de les incidències per elles mateixes, consolida precisament la idea que a la indústria nuclear de justos n'hi ha pocs en els darrers temps.

Una multa mucho menos histórica de lo que parece ( y 2)

El otro día comentamos que la multa propuesta para la nuclear de Ascó era, cifras en mano, literalmente la propina del café para los titulares de la central. Aunque la ley determina la cuantía de las sanciones, como no podía ser de otro modo, hay que preguntarse por qué no se aplica un castigo más ejemplar simplemente considerando los hechos como una falta muy grave, en lugar de hacerlo como falta grave. Es una pregunta que intentaremos responder a continuación.

Un lego puede preguntarse, con razón, que si lo ocurrido no fue gravísimo, qué más debería haber pasado entonces. Los sucesos en la nuclear de Ascó fueron alarmantes en grado extremo. Pero no tanto por la fuga de radiación en sí, que de todas formas no fue ninguna fruslería, como por el hecho de ocultar lo sucedido, al extremo incluso de mantener las visitas escolares.

La escena de los niños de una escuela de Girona pasando una revisión para comprobar que no se hubieran irradiado fue una imagen desvastadora, la peor campaña publicitaria posible para la energía nuclear. Pero lo mismo podría aplicarse a proveedores y a los mismos empleados, que no por trabajar en una instalación con riesgos potenciales deben acceptar películas de miedo. En definitiva, lo realmente grave no es que la nuclear de Ascó esté en manos de personas incompetentes, sinó que lo esté en manos de personas irresponsables.

Dada esta preocupante circunstancia, ¿basta con una multa, irrisoria por otra parte? El problema radica en que la sanción para las faltas muy graves consiste en la suspensión de la licencia de explotación, temporal o definitivamente. Lo que significa el cierre de la central. Y a tanto no se va a llegar. Existe un statu quo no escrito que lo impide.

En estos días, se han podido leer muchos comentarios relativos a si la severidad de la Administración puede estar condicionada por futuras expectactivas laborales de los técnicos y responsables encargados de controlar a las grandes industrias. Dichos comentarios no están necesariamente fundados, pero estamos ante un serio problema de confianza.

La central nuclear no guardó silencio por la convicción de que en realidad no había peligro, que, aunque difícil de creer, podría tener alguna disculpa. Lo hizo simplemente para ahorrarse las pérdidas económicas que se originarían al pararse la central, de acuerdo con los protocolos de seguridad. Y anteponer el beneficio a la seguridad mina cualquier credibilidad. Lo mismo puede decirse de la Administración. Si no detectó el problema, malo, y si colaboró en la ocultación, peor. Damos por supuesto que se trató del primer caso, pero se trata de un consuelo muy relativo.

Sin embargo, todo ello nos hace preguntarnos por qué la Administración, pese al afán justiciero con que trata de salvar la cara, no toma medidas más drásticas, que estarían más que merecidas. Pero cerrar una nuclear no tiene nadie que ver con que alguien se arruine un buen puesto en ese sector, sino con que, se esté de acuerdo con la energía nuclear o no, hoy por hoy no podemos prescindir de una central de la noche a la mañana.

No decimos esto porque la electricidad de origen nuclear sea más barata o su generación no emita CO2, como nos recuerdan quienes proponen construir nuevas centrales. No, es que simplemente nos falta mucho trecho para que las energías limpias y renovables puedan sustituir nuestras actuales fuentes principales, basadas en combustibles fósiles o nucleares. Basta con ver lo que ocurre cuando una central nuclear se para por alguna avería.

Ni la compra de electricidad a Francia es suficiente para cubrir el hueco y tenemos que recurrir a poner en marcha vetustas térmicas a fuel, que deberían estar desmanteladas hace años pero que se conservan como reserva de emergencia. La dependencia se ve agravada por la creciente antigüedad del parque nuclear español. Construidas inicialmente para una vida operativa de treinta años, que las novedades técnicas han permitido ampliar a cuarenta, la mayor parte ronda el cuarto de siglo. Y, lógicamente, las incidencias comienzan a multiplicarse y a hacerse insidiosas.

Por lo tanto, no es que el Consejo de Seguridad Nuclear o el ministerio de Industria estén conchabados con las eléctricas. Es que la mano dura acaba creando otro problema. Pero ello no debe ser óbice para que el Gobierno vigile más y mejor a un sector que no se gana la confianza que depositamos, a la fuerza, en él. Una vigilancia que en este suceso ha demostrado ser manifiestamente mejorable.

Quanta misèria acumulada en l'accident de Barajas

Hauria volgut no dir res. Davant la mort, sobretot davant de la mort a gran escala en una catàstrofe, prefereixo contenir les emocions. No perquè no en senti, sinó perquè les lamentacions excessives i grandiloquents falten al respecte a les víctimes. També perquè un accident d'aviació pot ser molt complex tècnicament, com sembla ser que ha estat el cas de l'ocorregut a Barajas, i no se'n pot parlar amb frivolitat si a un no li agrada dir més rucades del compte.

Però és tal la nàusea que sento davant l'espectacle denigrant que, a tots nivells, s'està vivint, que no me'n puc estar. No és que rebentaria si no ho dic. És que quan la immoralitat assoleix tals nivells l'única reacció decent que existeix és parlar clar i dir les coses pel seu nom.

Sento fàstic, en primer lloc i perquè no sigui dit, de la meva professió. Què baix que ha arribat a caure el periodisme en aquest succés! No em refereixo als periodistes i mitjans que informen amb més o menys normalitat, tot i ser conscient que la informació és dolorosa per ella mateixa. Parlo dels programes televisius on l'equip de comentaristes habituals ha passat de practicar "periodisme d'investigació" sobre proeses d'alcova a "investigar" catàstrofes aèries.

Em refereixo també als diaris que han obert portada amb una foto de la morgue d'Ifema. Lògicament amb els morts aliniats i dins de les seves corresponents bosses de plàstic, perquè on estaria, si no, l'interès de la cosa... Una cosa és informar i l'altra causar dolor gratuït. Què aporten aquestes fotos que no sapiguem o ens puguem imaginar, sense necessitat de burxar en la desgràcia?

I parlo sobretot, amb un fàstic suprem, dels "periodistes" que s'han colat als hospitals o a les reunions d'afectats fent-se passar per familiars dels morts. No hi ha adjectius suficients per qualificar aquesta conducta.

Però n'hi ha més. De fet, n'hi ha per a tothom. Sento fàstic dels (i)responsables de Barajas, que, com si fos la central nuclear d'Ascó, van deixar que l'avís als serveis d'emergència arribés per trucades dels que van veure l'accident des de la carretera o des de casa seva.

Sento fàstic dels polítics que expressen dolor simplement perquè toca i per aquesta espècie de xantatge emocional, originat en els atemptats terroristes, segons el qual si actues amb una mínima compostura ets una mala persona. Però encara sento més fàstic dels oportunistes que si es posen al capdavant de la situació (bé, això de posar-se al capdavant és un dir) és perquè els morts són de la seva parròquia. O dels que expliquen fins i tot el que encara no es pot explicar, augmentat la confusió i el dolor, perquè havent demostrat que no tenen la situació controlada, volen salvar la cara sent més justiciers que ningú.

Sento fàstic de la justícia, que decideix no divulgar informació sense confirmar, no sense bon criteri, quan tots sabem què s'hi veu a les filmacions, perquè, sense arribar a veure-les (tot arribarà), ens les han explicades amb pèls i senyals.

Sento fàstic de la companyia aèria. Però no perquè no es pugui tenir un accident, sinó per reaccions que sóc incapaç d'entendre. Què hi guanya una aerolínia retardant l'entrega de la llista de passatgers en una situació així?

Sento fàstic de l'asseguradora de la companyia aèria, que el primer que ha fet no és posar-se a disposició dels afectats sinó comunicar a la Borsa que el pagament d'indemnitzacions no afectarà la seva liquidesa. La seva primera preocupació ha estat evitar una caiguda de la seva cotització, no atendre als seus propis clients, que li pagaven les corresponents pòlisses.

Quanta misèria acumulada, oi? Però el fàstic suprem i absolut me'l provoquen uns quants familiars dels morts i ferits. Els que van a la pela, o a l'euro. La bilis em puja fins a la gola quan llegeixo que, si la primera reunió dels familiars amb la companyia va durar un quart d'hora "perquè no ens donaven informació", va ser perquè en aquest breu interval no s'havia parlat de calers. No van ser tots, és veritat. Però la impresentable a la qual se li va escapar que s'havien aixecat perquè no es comentava res sobre les imdenitzacions, es mereix alguna cosa més que no cobrar. Lamentablement, aquesta mena d'immoralitat no està prevista en el codi penal.

Acabo per no ofegar-me amb la ràbia. Puc entendre (no justificar) als directius de l'aerolínia o als de l'asseguradora. Són mercenaris ben pagats i fan la seva feina. Conec el país en què visc i no puc sorprendre'm de constatar, un cop més, que és un país decoratiu. També sé el pa que s'hi dóna a la política. Estic curat de mal d'espant. Però no fins al punt d'empassar-me coll avall segons quines desvergonyes.

Tragèdia i drama...

Avui s’ha produït una nova catàstrofe aèria. Més de 140 persones han perdut la vida a les proximitats de Barajas, a Madrid. Passades les 3 de la tarda la noticia s’ha estès pels mitjans de comunicació. Fins aquí, tot ha seguit el curs d’una notícia d’aquesta envergadura. A partir d’aleshores ha seguit uns esdeveniments que, si bé darrerament segueixen una línea habitual, no són ni de bon tros: normals, ètics, humans ni racionals.

Cadenes de ràdio i televisió substituint la seva emissió anunciada per a donar imatges i comentaris de l’accident. Repetició una vegada i una altra dels mateixos comentaris, les mateixes seqüències, els mateixos personatges: angoixats, desesperats, desinformats, sobrepassats per la tragèdia.

Desenes i desenes de “periodistes” en un intent patètic per conquerir l’entrevista amb el/la: espòs, esposa, fill, filla, mare, pare, avi, avia...parent que –totalment fora d’ell mateix– arriba als hospitals i punts d’informació amb un patetisme colpidor en no saber on han d’anar, que han de fer...que els espera.

De tant en tant –cada dues hores aproximadament– “alguna” notícia nova, un nou intent per mantenir la corda tensa. Mentrestant, hem patit una vegada i una altra, aquelles imatges inconsistents, moltes vegades sense cap informació, sense cap valor, ni informatiu ni documental.

Un intent penós de voler-te fer sentir, de qualsevol manera, un dolor que pots entendre però no pots plorar. A qualsevol de nosaltres se’ns posen els pels de punta en pensar una desgràcia per un dels nostres. No calen programes d’hores i hores veient voltors cercant la carronya sentimental d’unes persones que, desesperades, roden com a baldufes pendents del destí d’aquell esser proper. “Gurús”, informadors de plastilina buscant-te una vegada i una altre, provant d’induir-te a un sentimentalisme fàcil, mal·leable, suggestiu i banal.

Tota aquesta faràndula s’ha establert, darrerament, en qualsevol catàstrofe; sobre tot s’hi ha terrorisme pel mig (què no és el cas d’avui).

Sembla que a moltes cadenes els ha salvat aquesta tercera setmana d’agost on sempre costa d’omplir de contingut.

Casualment, he trobat a Internet que per setmana Santa del 2007 van morir en accidents de trànsit més de 100 persones. Més de 100 el 2006 i el 2007. Només el 2008 s’ha reduït a 63 morts en el mateix període. Malgrat tot, si conduïu per a qualsevol autopista els cartells informadors us faran saber que, al llarg d’aquest any, les persones que han perdut la vida –només a les carreteres catalanes– sobrepassa els 200 morts.

Sí nois, desgràcies en passen a tot arreu i a tot hora. Qui és l’il·luminat que decideix en què ens hem de preocupar i en què no cal. Aquesta manca aparent de criteri –de criteri induït– fa sospitar que, a la llarga, estarem immunitzats per a qualsevol contingència, com a soldats preparats per la guerra informativa de quatre desorganitzats mentals, incompetents i programadors frustrats.

Si més no, una abraçada sentida per a tots aquells que avui ploren per un motiu digne, reflex d’un sentiments, un dolor tot sovint inexplicable en notar un espai vuit on, fa unes hores, podies acariciar un esser volgut.

Començo un nou bloc, per si a algú li pot interessar

He començat un nou bloc, que porta per títol No sugar baby i que podeu visitar clicant aquí. Disculpeu l'autopublicitat, però penjo aquesta notícia per si a algú li pot interessar el tema. Tot i la temàtica no té res a veure amb la que podeu trobar aquí, que crec que val la pena. Gràcies.

Una multa mucho menos histórica de lo que parece (1)

En pleno mes de agosto, el Consejo de Seguridad Nuclear ha propuesto una multa para la central de Ascó por el grave incidente de la fuga radioactiva que se produjo en noviembre pasado y que fue ocultado por las eléctricas durante varios meses. Probablemente al calor de la supuesta escasez veraniega de noticias, se ha trompeteado la sanción como la más alta de la historia. Pero esta afirmación es mucho menos rotunda de lo que parece, ya que hay que matizarla prácticamente por tierra, mar y aire.

En primer lugar, no es la sanción más alta impuesta por la sencilla razón de que se trata de una propuesta. El ministerio de Industria decidirá finalmente y lo que sería histórico es que la sanción final, una vez agotados todos los recursos adminstrativos y judiciales, fuera realmente la más alta de cualquier ránquing sancionador que quisiéramos aplicar al caso.

La misma propuesta deja un margen amplísimo, ya que la posible sanción es por falta grave y, según la normativa, puede oscilar entre 9 y 22 millones de euros. El ministro de Industria, Miguel Sebastián, ha manifestado que la multa, sin precisar cifras, será “contundente”, por usar su adjetivo. Ello parece indicar que la cosa iría por la banda alta de la horquilla. Estamos de acuerdo en que el castigo a la nuclear de Ascó debe ser ejemplar, porque compartimos la opinión del ministro de que, se esté a favor o en contra de la energía nuclear, ésta debe ser segura. Y que eso comporta que no pueda haber ni manipulaciones ni ocultaciones, como fue el caso.

Un castizo podría resumir las buenas intenciones del ministro exclamando aquello de “Leña al mono”. Pero no debemos olvidar que la frasecilla acaba con una segunda parte que reza que el mono es de goma. Es decir, que ya le podemos dar palos que al bichejo le es igual, ya que encaja los trompazos sin inmuntarse. Las organizaciones ecologistas nos recuerdan que la multa, incluso aplicada en su grado máximo, equivale al beneficio que la central nuclear obtiene en unos pocos días de funcionamiento.

Y tienen razón, más allá de la autoridad que les da haber sido quienes descubrieron el tomate, que no fue detectado por ninguno de los mecanismos del Estado que ahora, para salvar la cara, se nos han vuelto justicieros. Lamentablemente, en un país decorativo como el nuestro hay que malfiar hasta de la mano dura.

Vale la pena entretenerse un momento en las cifras para valorar en su justa medida esa histórica sanción que no le va a hacer ni cosquillas a la industria nuclear. La Asociación Nuclear Ascó-Vandellòs II facturó en 2006 (último año consultable en el Registro Mercantil) 160 millones de euros. Puede que una multa de 22 millones fastidie bastante la cuenta de resultados. Pero si consideramos los beneficios de los socios de dicha Asociación, la cosa ya cambia bastante, al punto de volverse ridícula.

Iberdrola ha tenido durante el primer semestre de este año un beneficio neto (beneficio y neto, no facturación) de 1.959 millones de euros. A Endesa las cosas le van de una forma todavía más espectacular. Su beneficio neto durante este primer semestre ha llegado a 6.002 millones de euros. La multa más alta de la historia representa más o menos la mitad de lo que ganan ambas eléctricas en un solo día.

Den por supuesto que se resistirán al máximo, pero no porque les duela, sino para no sentar precedentes. O porque sus abogados les cuestan dinero, tanto si trabajan como si no. La multa, por sí misma, no les provocará ni una raspadura en la pintura.


He escrit aquest text per a un altre lloc, però he cregut que valia la pena penjar-lo també aquí, tot i ser repetitiu, en part, amb l'entrada anterior. Com veieu, tindrà una segona part.

La multa a Ascó: no n'hi ha per a tant

El Consell de Seguretat Nuclear proposa sancionar la central d'Ascó amb una multa que pot arribar als 22 milions d'euros, per l'increïble episodi de la fuita radioactiva que s'hi va produir el novembre de l'any passat i l'ocultament subsegüent. Avui, quan he aterrat altra vegada per aquí, ha estat tot una engegar la ràdio i escoltar aquesta notícia a tothora, amb la cantarella afegida que és la sanció més alta de la història a una central nuclear espanyola. Aquesta afirmació tan rotunda necessita alguns aclariments, que gentilment ofereixo a qui li pugui interessar.

En primer lloc, no és la sanció más alta imposada per la senzilla raó que es tracta d'una proposta. El ministeri d'Indústria decidirà finalment i el que seria històric és que aquest departament es decantés per una sanció màxima, sobretot quan la pressió popular ja ha quedat molt enrera. En segon lloc, la possible sanció és per falta greu i, segons la normativa, pot anar de 9 a 22 milions d'euros. O sigui que el marge és moooooolt ample.

Ja veurem, en tot cas, en què queda tot plegat. Jo m'he quedat sorprés que la proposta de sanció qualifica els fets ocorreguts com a falta greu (fins a quatre faltes greus, a més de dues de lleus), en comptes de qualificar-los com a molt greus. Si l'episodi del passat novembre no va ser gravíssim, un no sap què hauria d'haver passat perquè el govern prengués mesures més dràstiques. Perquè aquella fuga no va demostrar exactament que la nuclear d'Ascó estigui en mans incompetents, sinó en mans de persones irresponsables, com vaig escriure en aquesta entrada.

Però la falta molt greu comporta la retirada de la llicència d'explotació, eufemisme que no vol dir altra cosa que el tancament de la central, amb caràcter temporal o definitiu. I a això sí que no hi arribarem. No és que hi hagi connivència entre l'administració i les empreses propietàries d'Ascó (Endesa i Iberdrola), però sí que hi ha un cert statu quo difícil de trencar. Segons aquest statu quo, l'empresa pagarà de gust la multa, si bé la rebaixarà tot el possible via recursos administratius i judicials, perquè això ja li entra en com té organitzat el negoci. I l'Administració podrà fer veure davant dels ciutadans que aplica mà dura, tot i que les coses continuaran més o menys com sempre.

Al final, com sempre passa en les multes, tot està en determinar si surt més a compte pagar-les que corregir els errors i defectes que les han originat. Recordo de quan treballava de periodista a Tarragona que una coneguda empresa del sector petroquímic preferia anar pagant multes per contaminar. Els filtres que haurien evitat les emissions valien 2.000 milions de pessetes de les de llavors. La multa màxima que li podien posar era de 5 milions. És a dir, podia permetre's el luxe de pagar fins a 400 multes abans que la broma deixés de sortir-li a compte. En realitat, la cosa es va resoldre quan els contribuents (via subvencions medioambientals) li vam pagar a aquesta companyia el 90% del cost de la solució del problema.

Per això he volgut veure si la multa és tan històrica i tan espectacular com ens han venut aquest dilluns els mitjans de comunicació. De veure-ho no en relació a un reglament administratiu, sinó en relació als comptes de l'empresa. Ja sé que això és tenir molt mala llet, però les xifres ratifiquen la meva malfiança innata. L'Associació Nuclear Ascó-Vandellòs II va tenir una facturació, l'any 2006 (l'últim que he trobat disponible al Registre Mercantil), de 160 milions d'euros. Potser una multa de 22 milions els fastidiarà bastant, però no tant si considerem els beneficis dels titulars d'aquesta associació.

Iberdrola ha tingut durant el primer semestre d'enguany un benefici net (un benefici i net, no una facturació) de 1.959 milions d'euros (punxeu aquí per veure la informació a la web de la pròpia empresa). A Endesa li van les coses d'una forma encara més espectacular. El seu benefici net durant el primer semestre ha estat de 6.002 milions d'euros (vegeu-ho aquí).

La veritat, 22 milions d'euros són una picossada (uns 3.660 milions de pessetes), però si les elèctriques faran el teatre de resistir-se tot el que puguin és per no sentar precedents. La multa, per ella mateixa, no els rascarà ni la pintura. Per tant, no n'hi ha per fer-ne tant soroll.

Pervez Musharraf i Internet

Aquest matí, quan era a punt d'agafar l'avió per tornar a Catalunya, he vist la notícia de la dimissió del president del Paquistan, Pervez Musharraf. No he pogut evitar recordar una anècdota curiosíssima relacionada amb Internet, dels dies posteriors al cop d'Estat que va portar Musharraf al poder, l'any 1999. Tot i que l'ara dimitit va donar un cop d'Estat de la primera fins a l'última lletra, es van guardar unes certes formes pseudodemocràtiques per obtenir alguna mena de legitimitat o, si més no, de reconeixement internacional. Desprès, l'11-S i la geopolítica van donar al règim de Musharraf carta de naturalesa davant d'Occident. Com deia Kissinger referint-se a Pinochet: "és un fill de puta, sí, però és el nostre fill de puta".

Anem al gra. En aquells primers dies posteriors al canvi de règim, una de les tècniques per disfressar la situació va ser no implantar una censura excessivament severa i tolerar mínimament un cert grau de llibertat d'expressió. En aquestes qüestions, només es pot dir que n'hi ha o no n'hi ha i els termes mitjos no valen. Però la jugada els va sortir relativament bé.

Potser per ignorància, més que per càlcul, els colpistes no van "tocar" Internet. I es va produir la paradoxa que aquell cop d'Estat es va convertir en la mare de totes les discussions als fòrums de debat de la xarxa existents al Paquistan. El 99% de les intervencions posava "a caldo" el cop d'Estat i que això ho consentís el principal destinatari de les invectives (és a dir, el llavors nou president Musharraf) va aconseguir enganyar algunes ànimes de càntir. D'aquelles que es pensen que hi ha cops d'Estat en pro de la democràcia i del bé del país.

Però el moment en què la xarlotada va arribar al nivell del deliri va ser quan el propi fill de Musharraf va iniciar una guerra virtual en defensa del seu pare, tot participant en els esmentats fòrums amb una energia i uns horaris de dia i nit que fan dubtar que la cosa no tingués algun cop amagat. En definitiva, aquelles ànimes càndides que s'autoenganyen de la forma més innocent van arribar a pensar que molt males intencions no devia tenir el règim paquistanés si els seus contraris, en comptes de ser afusellats, gaudien de tanta llibertat...

Poc desprès, ja dins l'any 2000, es va produir un altre fet que, a mi, que sóc molt rebuscat, em va convèncer definitivament que Internet ja no tenia cap aturador. A les Illes Fiji, microestat remot d'Oceania, es va produir un altre cop d'Estat. De fet, va ser una moguda especialment pintoresca. No es va sublevar l'exèrcit, que podeu comptar quin devia ser. El moviment estava encapçalat per George Speight, un fill del país que havia emigrat a Estats Units, on havia fet fortuna. Per fer-se amo de les Fiji, Speight s'ha limitat a tirar de talonari per contractar un batalló de mercenaris.

Amb aquesta tropa va desembarcar una tarda per sorpresa a Suva, la capital. Inicialment, va semblar que els colpistes s'havien fet amb el control de la situació. Però la migradesa dels seus efectius només els va permetre controlar dos edificis importants: el Parlament i un edifici administratiu on "residia" físicament el servidor d'Internet del govern. Sobre la marxa es va originar un contracop encapçalat per un dels caps de les forces armades, que va derrotar els insurrectes originals en qüestió d'uns pocs dies.

Presumptament es va restablir la democràcia, però el líder dels segons colpistes va imposar un nou govern i es va convertir de facto en l'home fort del país. El 2006, tal individu va acabar donant un altre cop d'estat (contra els seus, si anem a mirar) i assumint el govern de forma directa. Hi ha hagut més altibaixos en una situació que ha tingut moments esperpèntics, però no era això el que volia comentar, sinó el fet que el cop d'Estat de les Illes Fiji va ser el primer de la història en què els sublevats no es van preocupar d'ocupar la televisió o els mitjans de comunicació clàssics, sinó de controlar Internet. En particular, la informació que el govern que volien derrocar pugués llençar al món mitjançant la seva web.

Si anem a mirar, l'objectiu no podia ser més estratètic. Si els colpistes volien aillar les Fiji de la resta del món, quina fòrmula millor podien usar, considerant la situació geogràfica del país?

Ja sé que considerar que una nova tecnologia està definitivament assentada a partir d'un "mal ús" no és gaire engrescador. Ho accepto. Però també estareu d'acord amb mi en què la confirmació, tot i que per un pèssim camí, es va produir de forma efectiva. El que són les coses...

El "pare" dels sous polítics, a Dublín

He estat uns dies a Dublín i he anat a tombar, entre altres llocs, pel Trinity College. No si sé si els irlandesos s'ofendran pel que diré, però aquest centre universitari m'ha recordat els tradicionals campus britànics. A Dublín aquest campus està al cor de la ciutat. No és el campus que tenim conceptuat aquí, estil Bellaterra, és a dir emmig de ben bé no res. Tampoc és Cambridge o Oxford, que tampoc són campus sinó ciutats universitàries en sentit literal (tot i que Oxford cada dia menys perquè ha diversificat molt la seva activitat). Però els seus orígens són clarament britànics: va ser fundat durant l'ocupació britànica d'Irlanda i de les seves aules han sortit una colla de premis Nobel, la major part de Literatura, que escrivien del primer a l'últim en anglès.

El Trinity College té un prestigi de considerables dimensions (tant, que el nom contemporani d'Universitat de Dublín no ha acabat d'arrelar mai), fruït d'una llarga tradició històrica i del seu "palmarés" acadèmic. Molt sovint, s'associa aquest centre amb els estudis de lletres, tot oblidant que, ciència al marge, les aportacions al pensament polític que hi han sortit han estat també de primera línia.

A l'entrada per la qual he accedit al Trinity College m'he trobat una estàtua dedicada a Edmund Burke. És un personatge peculiar, format a aquesta universitat, un pensador del segle XVIII molt conservador a qui, no obstant, val la pena llegir per la seva defensa de l'individu davant la societat i dels costums davant les lleis positives. Això no vol dir que hi estigui d'acord, sinó que reconec que l'argumentació és consistent i que, malgrat tot, hi ha aportacions interessants.

És més, Burke no tenia la mateixa gràcia que Churchill o Oscar Wilde per parir frases rodones que arribessin a tothom i continuessin sent dites molts anys desprès, però algunes de les seves sentències admeten com a mínim l'honor de ser reproduïdes. "Els diners són el substitutiu tècnic de Déu" és una afirmació rotunda, que pot semblar frívola però que hauria d'obligar a pensar.

Hi ha dues sentències de Burke amb les quals em sento molt identificat. Una és la que resa que l'únic que es necessita perquè triomfi el mal és que els homes bons no facin res. L'altra diu que hi ha un límit en què la tolerància deixa de ser una virtut. Són, de fet, actituds vitals a les quals, tot i tenir molt poca confiança en el gènere humà, encara dono valor.

Però si he fet una foto a l'estàtua de Burke a Dublín i he començat a escriure aquesta entrada és perquè fa uns mesos, al meu bloc personal, en vaig escriure una altra sobre el mateix personatge per recordar que havia estat el principal "ideòleg" dels sous polítics. En aquesta entrada recordava que Burke s'havia posat en política per problemes econòmics i que aquesta paradoxa potser tenia a veure amb la mala premsa que sempre han arrossegat les retribucions dels càrrecs electes.

Aprofito per recordar que, tal com vaig dir llavors, estic a favor que els polítics cobrin. Ho prefereixo abans que acceptar que als càrrecs públics hi accedeixin només els rics, els que busquen algun interès o els que ja s’ho cobraran d’alguna altra forma. En aquell comentari, si de cas, opinava que potser els sous dels polítics han perdut vigència com a garantia de l'accès universal als càrrecs electius i que calia mesurar-los si més no en part pel retorn que n'obtenien els ciutadans, tot evitant també els abusos indecents que de vegades es produeixen.

En definitiva, un comentari que picava, però molt ponderat, que no han entés determinats polítics coneguts meus, els quals no s'han estat d'estirar-me repetidament les orelles. Bé, més aviat d'intentar-ho, perquè un servidor ja fa anys que no s'immuta per aquesta mena de comentaris. D'alguna cosa ha de servir col·leccionar anys i cabells blanc.

En tot cas aquestes reaccions m'han confirmat (i no era el primer cop) una sospita que tinc de fa molt de temps. Els polítics (individualment o com a organitzacions) no volen que la gent pensi. Ni tan sols que pensi com ells. Ni que pensin com ells? Ni això. Pensar és perillós. Bàsicament, pots canviar d'opinió.