martes, 17 de junio de 2008

La crisis del transporte no se debe sólo al precio del gasóleo

Los transportistas, los pescadores y los agricultores tienen razón cuando se quejan de la subida de los combustibles, porque a nadie le gusta trabajar perdiendo dinero. Pero el problema no tiene fácil solución. El remedio tampoco va a encontrarse con huelgas duras, ya que poco apoyo popular van a conseguir unas movilizaciones que, por sus formas, que no por su fondo, pueden emparentarse, sin mucha dificultad, con las de otros colectivos profesionales.

Aun menos ayuda que este problema no tenga un factor único, por mucho que los huelguistas se empeñen en reducirlo al coste del gasóleo. Nos duele decir que una parte del problema radica en que estamos ante sectores posiblemente sobredimensionados. No tanto en la pesca, o en la agricultura, como en el transporte. Y nos duele, porque nuestras simpatías siempre estarán con los emprendedores que, un día, deciden iniciar su propio negocio.

Pero las cosas también son como son. Las tarifas del transporte están a niveles de muchos años atrás, con independencia del precio del combustible, porque la oferta existente permite a la demanda fijar precios. Todo arranca, además, de un proceso que se inició 25 años atrás, cuando las políticas de infraestructuras primaron la carretera en detrimento de la red ferroviaria, lo que también repercutió en el modelo de transporte. Esas decisiones se cobran ahora su tributo. Porque el problema del transporte por carretera no era sólo que resultara más contaminante que el ferroviario. Es que la dependencia del combustible era una debilidad intrínseca del modelo, como se acaba de comprobar.

Cada vez que se produce una crisis se constata, además, que hay situaciones que no ayudan. Otra debilidad, tal vez no intrínseca pero debilidad a fin de cuentas, es la atomización del sector. Si los grandes distribuidores imponen precios de saldo es porque tienen enfrente a pequeños autónomos, no a grandes empresas de transporte de su mismo nivel.

Finalmente, pero no en último lugar, lo que ocurre estos días es una consecuencia más de las ficiciones en que vive la economía. Es muy fácil decir que los problemas de los transportistas son una mera circunstancia de mercado. Pero es que el mercado, especialmente en el sector petrolero, hace tiempo que ha dejado de existir, sustituido por oligopolios que, por decirlo sin cargar la mano, van a su aire. Y con lo rentable que les sale...

Todo lo anterior pone en cuestión si existe alguna solución a unas circustancias mucho más complejas que las aparentes. Ese mercado ficticio no se alterará en lo más mínimo porque haya algunas colas en las autopistas o se produzca cierto grado de desabastecimiento, aunque sea en las gasolineras. Pero la atomización del sector si que tiene algún posible remedio. Existen experiencias cooperativas de transporte, de larga trayectoria y eficacia probada, que señalan un posible camino. No se trata de una panacea de efectos universales, pero no habría que despreciar sus posibilidades.

¿Es solución el gasóleo profesional? Por mucho que los transportistas cifren sus esperanzas en esta medida, creemos que tal cosa no pasaría de la categoría de paliativo temporal. Una rebaja fiscal para los afectados (mal llamada estos días “subvención) puede que algo arreglara de hoy para mañana. Pero a largo plazo se trata de la típica solución que agrava el problema existente o engendra nuevos problemas. En un contexto de alza descontrolada de los precios petroleros, la rebaja fiscal puede quedar anulada en 24 horas. ¿Qué haríamos entonces?

Es más, hay otros sectores económicos que podrían reclamar, con no menor derecho, un gasóleo profesional. Hay muchas empresas y autónomos que, sin tener dependencia absoluta del combustible, necesitan un alto grado de movilidad para ser viables. ¿Van a ser menos? La justicia tributaria, y la justicia a secas aunque sea a grados, tampoco debería ser olvidada.

La situación de crisis, aunque nos refiramos a ella con eufemismos y acrobacias verbales varias, tampoco ayuda, aunque ahí existen más excusas que realidades. ¿Si el Estado tiene margen para “regalarnos” 400 euros a cada contribuyente, lo tiene para tomar otras medidas que afectan a sectores sensibles de la economía? Bueno, nos dijeron que con los 400 euros se había agotado el margen de maniobra, lo que no ha obstado para hacer posteriores promesas. Al parecer, la caja fuerte del Banco de España revienta un día por los costuras y al otro está exhausta.

Haría bien el gobierno en no olvidar sus promesas y compromisos y en no refugiarse en esa crisis que no reconoce pero que le sirve de pretexto para todo. Pero harían tambien bien los transportistas en no pedir imposibles. Si bien el Estado es dueño y señor de bajar y subir los impuestos, es muy dudoso que pueda imponer una tarifa mínima, como le reclama una de las asociaciones del sector.

Otra cosa es que el Estado pueda aplicar la normativa de defensa de la competencia para aclarar el tupido entramado de intermediarios, que es tan responsable de las cuitas económicas de los pequeños transportistas como el precio del gasóleo.

El dret d'expressar-se

S’ha organitzat un lleuger rebombori amb els escarafalls del president del Congrés, José Bono, davant l’exhibició d’una bandera republicana per un exprés franquista. Bono, suposadament, defensava la legalitat constitucional. O sigui, la vulneració de la Carta Magna amb la voleiada d’un estendard amb una combinació de colors incorrecte i, per tant, no admesa. Permeteu-me que ho expressi així, doncs –precisament per evitat suspicàcies– la Constitució no entra en el significat d’altres opcions que no siguin l'oficial.

No faré esment, ara, de les barbaritats que s’han arribat a dir al Congrés dels Diputats (lloc del que Bono volia preservar-ne una virginitat imaginària) en totes i cada una de les legislatures. Algunes d’elles –i només algunes– han transcendit a l’opinió pública i ens han fet enrojolar a tots: insults, amenaces, fatxenderies, frases gruixudes i cúmuls de despropòsits en defensar o acusar arguments que vorejaven la legalitat o, directament, la traspassaven una vegada i una altra. Recordem imatges del president de torn intentant posar ordre, tornant a lloc a “ses senyories” en un ambient més proper a un partit de futbol de regional que d’un lloc de confrontació dialèctica amb estilisme argumentari.

Si Bono es va queixar, doncs, hem de pensar que ho va fer pel significat que el portador de la bandera va voler donar-li passejant-la escales amunt i avall fins dipositar-la sobre la taula on va romandre, ara ja immòbil i tranquil·la.

Cal puntualitzar que el recriminat era un ex combatent d’un dels dos bàndols de la Guerra Civil. Concretament, dels que van perdre...

Potser només és una curiositat que la bandera republicana era la legítima i democràtica quan aquell senyor va deixar casa seva per anar a lluitar per uns ideals...

Potser només és una curiositat que, en acabar la guerra, tot el que semblava contrari al règim –a la legalitat establerta aleshores per la força– era perseguit, reprimit, empresonat i, si calia, eliminat...

Pot ser només és una curiositat que, ara, en aquest país es qüestiona si la transició –de la que se’n estava tan orgullós no fa gaire– no va seguir procediments correctes en no haver filtrat conceptes i personatges polítics predemocràtics...


Pot ser només és una curiositat que el ser demòcrata no vol dir deixar passar-ho tot: sense compensació, sense justícia, sense càstig. Aquí, tots ho sabem, han passat bous per besties grosses...

Potser només és una curiositat que Bono va repetint i repetint la lletania de que, ell, és fill de falangista. No cal que se’n amagui, cert; tampoc és per treure’n pit...

Potser només és una suposició que ho fa per justificar que d’un home “moralment dubtós” en por sortir un de “moralment honest” (si no, no s’entendria el comentari)...

Avui, amb la ciència i la medicina és pot fer casi de tot; només cal veure l’ovella Dolly. Ara bé, normalitzar quelcom que no és normal? Tard o d’hora, la genètica et delata. Per molts carnets socialistes que treguis de la cartera, un simple anàlisi d’ADN et demostra que no deixes de ser...”más de lo mismo”.

jueves, 5 de junio de 2008

Com posar negre a Obama...

La nominació demòcrata per a les eleccions a la Casa Blanca del proper novembre està decidida. De fet, ja fa dies que ho està; només l’obstinació de la senadora Clinton ha impedit que el partit demòcrata faci dies que treballi per a un sol candidat.

Com a curiositat podeu posar la paraula “obama” al Google i triar el primer link que se us ofereix. És el titulat “Welcome to Obama for America” que enllaça a la
http://www.barakobama.com/. Encara hi sou a temps si premeu la pestanya “action” i l’apartat “donate” a fer una aportació econòmica a la campanya del senador d’Illinois que pot anar des dels 10 $ als 2.300 $, tot i que, si us sentiu generosos i teniu en compte l’apreciació de l’euro davant el dolar, podeu optar per l’opció “other”.


Hi havia el tòpic de que un home de raça negre no podia ser president dels Estats Units. També es treia la mateixa conclusió quan es tractava d’una dona. El partit demòcrata ha estat el primer en ajuntar les dues opcions que semblaven més inversemblants. No s’hi pot dir que no sigui una opció valenta.


Els nous aires de canvi que sembla que vulguin esventar reticències, perjudicis i tòpics han topat amb els mateixos protagonistes de la història. Semblava que al presentar-se un candidat de color la comunitat de raça negra hagués de inclinar-se cap a aquesta opció. També s’abonava la idea que una candidata podia quallar en el dominant sector femení. La veritat és que ni els uns ni els altres han acabat d’influir suficientment sobre els sectors que, a priori, eren els seus valedors. El resultat ha estat que, cadascun, ha lluitat per a cada pam de terreny, llegeixis comunitat, sector o estat. Tot i entendre el pes específic de la comunitat jueva en l’economia, societat i eleccions nord-americanes ha sobtat el plegament d’ambdós candidats a les directrius orientades per l’actual estat d’Israel buscant el recolzament d’aquest grup d’opinió quan en un principi només es tenia en compte per la seva influència als mitjans de comunicació. No ha sorprès pel fet, sinó pel moment; a darrera hora i per rematar la qüestió.


Les darreres notícies, però, no estan obeint el guió previsible. La Clinton no acaba de cedir. No parlo d’una derrota que només cal acceptar-la públicament. Parlo de posar els seus delegats a disposició del partit i en conseqüència, de Barak Obama. Tot podria semblar que és així, tret que la senadora se’n torna a Nova York. No accepta la vicepresidència ni treballar pel vencedor. Això podria sembla correcte pel fet de no posar dos galls en el mateix galliner però, d’altra banda, el pes específic d’un vicepresident als Estats Units és més simbòlic que a qualsevol altra lloc del planeta. Comptar amb tots dos enfortiria la candidatura i la faria casi invencible.


Digueu-me malpensat –doncs ho soc de mena– però sembla com si la Clinton no volgués oferir –potser hauríem de dir publicitar– la seva derrota en el ben entès de que, això, comportarà que no tots els vots que ella ha atresorat aniran a Obama. Això forçaria que el candidat demòcrata no obtingués el recolzament suficient a les eleccions presidencials dins ja del seu propi partit. Tothom té al republicà McCain com un home de pas a l’alta política (masses faldilles, i sinó, ja veurem la campanya per on anirà) però li permetria residí a la Casa Blanca durant quatre anys. Passat aquest temps, l’au fènix Hillary Clinton tornaria a l’avantguarda política per reprendre el repte de la presidència. Tot i això, cal tenir present que un despropòsit amb potes anomenat Bush va aconseguir la reelecció en plena guerra d’Irak (podeu triar el que vulgueu dels dos, pare o fill).


Apassionant aquesta pre-campanya americana que ens augura una campanya intensa i incerta. Estarem entretinguts. Un altre dia parlarem de les semblances de les primàries entre els diferents països. Avui, però, no toca...

Veles i Vents, un programa de ràdio


Aquesta setmana neix el programa de ràdio Veles i Vents. Al 107.9 del dial hi trobareu Calafell Ràdio i cada dissabte, de 12 a 1 del migdia, provaré d'entretenir-vos amb unes quantes havaneres.

Aquest gènere se'l defineix com dels "d'anada i tornada". O sigui, dels que van viatjar amb un esquelet musical des d'Europa fins a les Antilles i que, quan va tornar –de boca de mariners, indians i soldats–, ja li havia canviat la fesomia. Després de les nombroses incursions espanyoles a Cuba els indígenes havien, pràcticament, desaparegut aniquilats. Feia falta mà d'obra i entraren en acció els vaixells negrers (que portaven negres de l'Àfrica com esclaus, vaja). El ritme dels africans –esdevinguts en el temps criolls– va proporcionar la matèria prima que mancava per concretar la composició. El clima caribeny, la geografia antillana, les mulates i el rom foren els alquimistes perfectes de composicions que arriben a nosaltres deformades pel temps i la transmissió oral de generació en generació.

A l'havanera li han sorgit un reguitzell de pares. No cal posar-se a fer proves d'ADN a aquestes alçades però és curiós que en llegir les diverses procedències dels articles –suposadament especialitzats– n'endevines un patriotisme desfermat. Si més no, en els diferents bressols (en el ben entès de que, com a mínim, l'han bressolat en llocs diferents i mares diferents) ha crescut amb salut però ressaltant amb característiques pròpies. Ja sabem que els gens de la mare tenen major preponderància que els del pare, sobretot en els trets externs.

Sembla ser –i només podem dir que ho sembla– l'entrada de l'havanera a la península va ser per Cadis. Recordeu que durant molt de temps varen tenir l'exclusiva en el tracte comercial amb Amèrica. A partir d'aquí i quan l'assumpte dels negocis es va regularitzar (que ens van treure la veda, vaja) els punts d'arribada de nous ritmes i sons va generalitzar-se. Els indians, fracassats o en fugida pels manbises (períodes d'inestabilitat militar per la guerra de guerrilles dels independentistes) varen portar al sarró algunes partitures de contradanses cubanes i danzones. La guerra de Cuba (a finals del segle XIX) va acabar d'igualar les oportunitats de conèixer el nou món doncs l'exèrcit va allistar indiscriminadament elements per mantenir la colònia.

En el primer programa hi apareixen algunes de les primeres havaneres. Sense autor conegut però que han sobreviscut, de taverna en taverna, per l'afició a cantar-les que hi havia. Aquelles peces que no són tan sentides o versionades pels grups però que potser rauen en un racó de la memòria deixat per un avi o una avia que ens la cantava per fer-nos venir la son.

El programa intenta cercar la proximitat de l'oïdor amb preguntes relacionades amb l'havanera i ofereix la possibilitat de dirigir qüestions o aclariments dels temes que el públic reclami. Per a qualsevol dubte poden adreçar-se al correu electrònic info@velesivents.com


Aprofitant la proximitat de la temporada i que, amb ella, se'ns acosta també la V Trobada d'Havaneres de la Costa Daurada a Calafell, entrevistarem als grups que la confeccionaran. Grups de primer ordre, com cada any, que acompanyen als nostres Veles i Vents.

Un intent per completar l'oferta del nostre patrimoni musical i tradicional. Tot i que m'estigui malament dir-ho: Que sigui per molts anys!