El dret d'expressar-se

S’ha organitzat un lleuger rebombori amb els escarafalls del president del Congrés, José Bono, davant l’exhibició d’una bandera republicana per un exprés franquista. Bono, suposadament, defensava la legalitat constitucional. O sigui, la vulneració de la Carta Magna amb la voleiada d’un estendard amb una combinació de colors incorrecte i, per tant, no admesa. Permeteu-me que ho expressi així, doncs –precisament per evitat suspicàcies– la Constitució no entra en el significat d’altres opcions que no siguin l'oficial.

No faré esment, ara, de les barbaritats que s’han arribat a dir al Congrés dels Diputats (lloc del que Bono volia preservar-ne una virginitat imaginària) en totes i cada una de les legislatures. Algunes d’elles –i només algunes– han transcendit a l’opinió pública i ens han fet enrojolar a tots: insults, amenaces, fatxenderies, frases gruixudes i cúmuls de despropòsits en defensar o acusar arguments que vorejaven la legalitat o, directament, la traspassaven una vegada i una altra. Recordem imatges del president de torn intentant posar ordre, tornant a lloc a “ses senyories” en un ambient més proper a un partit de futbol de regional que d’un lloc de confrontació dialèctica amb estilisme argumentari.

Si Bono es va queixar, doncs, hem de pensar que ho va fer pel significat que el portador de la bandera va voler donar-li passejant-la escales amunt i avall fins dipositar-la sobre la taula on va romandre, ara ja immòbil i tranquil·la.

Cal puntualitzar que el recriminat era un ex combatent d’un dels dos bàndols de la Guerra Civil. Concretament, dels que van perdre...

Potser només és una curiositat que la bandera republicana era la legítima i democràtica quan aquell senyor va deixar casa seva per anar a lluitar per uns ideals...

Potser només és una curiositat que, en acabar la guerra, tot el que semblava contrari al règim –a la legalitat establerta aleshores per la força– era perseguit, reprimit, empresonat i, si calia, eliminat...

Pot ser només és una curiositat que, ara, en aquest país es qüestiona si la transició –de la que se’n estava tan orgullós no fa gaire– no va seguir procediments correctes en no haver filtrat conceptes i personatges polítics predemocràtics...

Pot ser només és una curiositat que el ser demòcrata no vol dir deixar passar-ho tot: sense compensació, sense justícia, sense càstig. Aquí, tots ho sabem, han passat bous per besties grosses...

Potser només és una curiositat que Bono va repetint i repetint la lletania de que, ell, és fill de falangista. No cal que se’n amagui, cert; tampoc és per treure’n pit...

Potser només és una suposició que ho fa per justificar que d’un home “moralment dubtós” en por sortir un de “moralment honest” (si no, no s’entendria el comentari)...

Avui, amb la ciència i la medicina és pot fer casi de tot; només cal veure l’ovella Dolly. Ara bé, normalitzar quelcom que no és normal? Tard o d’hora, la genètica et delata. Per molts carnets socialistes que treguis de la cartera, un simple anàlisi d’ADN et demostra que no deixes de ser...”más de lo mismo”.