Tragèdia i drama...

Avui s’ha produït una nova catàstrofe aèria. Més de 140 persones han perdut la vida a les proximitats de Barajas, a Madrid. Passades les 3 de la tarda la noticia s’ha estès pels mitjans de comunicació. Fins aquí, tot ha seguit el curs d’una notícia d’aquesta envergadura. A partir d’aleshores ha seguit uns esdeveniments que, si bé darrerament segueixen una línea habitual, no són ni de bon tros: normals, ètics, humans ni racionals.

Cadenes de ràdio i televisió substituint la seva emissió anunciada per a donar imatges i comentaris de l’accident. Repetició una vegada i una altra dels mateixos comentaris, les mateixes seqüències, els mateixos personatges: angoixats, desesperats, desinformats, sobrepassats per la tragèdia.

Desenes i desenes de “periodistes” en un intent patètic per conquerir l’entrevista amb el/la: espòs, esposa, fill, filla, mare, pare, avi, avia...parent que –totalment fora d’ell mateix– arriba als hospitals i punts d’informació amb un patetisme colpidor en no saber on han d’anar, que han de fer...que els espera.

De tant en tant –cada dues hores aproximadament– “alguna” notícia nova, un nou intent per mantenir la corda tensa. Mentrestant, hem patit una vegada i una altra, aquelles imatges inconsistents, moltes vegades sense cap informació, sense cap valor, ni informatiu ni documental.

Un intent penós de voler-te fer sentir, de qualsevol manera, un dolor que pots entendre però no pots plorar. A qualsevol de nosaltres se’ns posen els pels de punta en pensar una desgràcia per un dels nostres. No calen programes d’hores i hores veient voltors cercant la carronya sentimental d’unes persones que, desesperades, roden com a baldufes pendents del destí d’aquell esser proper. “Gurús”, informadors de plastilina buscant-te una vegada i una altre, provant d’induir-te a un sentimentalisme fàcil, mal·leable, suggestiu i banal.

Tota aquesta faràndula s’ha establert, darrerament, en qualsevol catàstrofe; sobre tot s’hi ha terrorisme pel mig (què no és el cas d’avui).

Sembla que a moltes cadenes els ha salvat aquesta tercera setmana d’agost on sempre costa d’omplir de contingut.

Casualment, he trobat a Internet que per setmana Santa del 2007 van morir en accidents de trànsit més de 100 persones. Més de 100 el 2006 i el 2007. Només el 2008 s’ha reduït a 63 morts en el mateix període. Malgrat tot, si conduïu per a qualsevol autopista els cartells informadors us faran saber que, al llarg d’aquest any, les persones que han perdut la vida –només a les carreteres catalanes– sobrepassa els 200 morts.

Sí nois, desgràcies en passen a tot arreu i a tot hora. Qui és l’il·luminat que decideix en què ens hem de preocupar i en què no cal. Aquesta manca aparent de criteri –de criteri induït– fa sospitar que, a la llarga, estarem immunitzats per a qualsevol contingència, com a soldats preparats per la guerra informativa de quatre desorganitzats mentals, incompetents i programadors frustrats.

Si més no, una abraçada sentida per a tots aquells que avui ploren per un motiu digne, reflex d’un sentiments, un dolor tot sovint inexplicable en notar un espai vuit on, fa unes hores, podies acariciar un esser volgut.

Començo un nou bloc, per si a algú li pot interessar

He començat un nou bloc, que porta per títol No sugar baby i que podeu visitar clicant aquí. Disculpeu l'autopublicitat, però penjo aquesta notícia per si a algú li pot interessar el tema. Tot i la temàtica no té res a veure amb la que podeu trobar aquí, que crec que val la pena. Gràcies.

Una multa mucho menos histórica de lo que parece (1)

En pleno mes de agosto, el Consejo de Seguridad Nuclear ha propuesto una multa para la central de Ascó por el grave incidente de la fuga radioactiva que se produjo en noviembre pasado y que fue ocultado por las eléctricas durante varios meses. Probablemente al calor de la supuesta escasez veraniega de noticias, se ha trompeteado la sanción como la más alta de la historia. Pero esta afirmación es mucho menos rotunda de lo que parece, ya que hay que matizarla prácticamente por tierra, mar y aire.

En primer lugar, no es la sanción más alta impuesta por la sencilla razón de que se trata de una propuesta. El ministerio de Industria decidirá finalmente y lo que sería histórico es que la sanción final, una vez agotados todos los recursos adminstrativos y judiciales, fuera realmente la más alta de cualquier ránquing sancionador que quisiéramos aplicar al caso.

La misma propuesta deja un margen amplísimo, ya que la posible sanción es por falta grave y, según la normativa, puede oscilar entre 9 y 22 millones de euros. El ministro de Industria, Miguel Sebastián, ha manifestado que la multa, sin precisar cifras, será “contundente”, por usar su adjetivo. Ello parece indicar que la cosa iría por la banda alta de la horquilla. Estamos de acuerdo en que el castigo a la nuclear de Ascó debe ser ejemplar, porque compartimos la opinión del ministro de que, se esté a favor o en contra de la energía nuclear, ésta debe ser segura. Y que eso comporta que no pueda haber ni manipulaciones ni ocultaciones, como fue el caso.

Un castizo podría resumir las buenas intenciones del ministro exclamando aquello de “Leña al mono”. Pero no debemos olvidar que la frasecilla acaba con una segunda parte que reza que el mono es de goma. Es decir, que ya le podemos dar palos que al bichejo le es igual, ya que encaja los trompazos sin inmuntarse. Las organizaciones ecologistas nos recuerdan que la multa, incluso aplicada en su grado máximo, equivale al beneficio que la central nuclear obtiene en unos pocos días de funcionamiento.

Y tienen razón, más allá de la autoridad que les da haber sido quienes descubrieron el tomate, que no fue detectado por ninguno de los mecanismos del Estado que ahora, para salvar la cara, se nos han vuelto justicieros. Lamentablemente, en un país decorativo como el nuestro hay que malfiar hasta de la mano dura.

Vale la pena entretenerse un momento en las cifras para valorar en su justa medida esa histórica sanción que no le va a hacer ni cosquillas a la industria nuclear. La Asociación Nuclear Ascó-Vandellòs II facturó en 2006 (último año consultable en el Registro Mercantil) 160 millones de euros. Puede que una multa de 22 millones fastidie bastante la cuenta de resultados. Pero si consideramos los beneficios de los socios de dicha Asociación, la cosa ya cambia bastante, al punto de volverse ridícula.

Iberdrola ha tenido durante el primer semestre de este año un beneficio neto (beneficio y neto, no facturación) de 1.959 millones de euros. A Endesa las cosas le van de una forma todavía más espectacular. Su beneficio neto durante este primer semestre ha llegado a 6.002 millones de euros. La multa más alta de la historia representa más o menos la mitad de lo que ganan ambas eléctricas en un solo día.

Den por supuesto que se resistirán al máximo, pero no porque les duela, sino para no sentar precedentes. O porque sus abogados les cuestan dinero, tanto si trabajan como si no. La multa, por sí misma, no les provocará ni una raspadura en la pintura.


He escrit aquest text per a un altre lloc, però he cregut que valia la pena penjar-lo també aquí, tot i ser repetitiu, en part, amb l'entrada anterior. Com veieu, tindrà una segona part.

La multa a Ascó: no n'hi ha per a tant

El Consell de Seguretat Nuclear proposa sancionar la central d'Ascó amb una multa que pot arribar als 22 milions d'euros, per l'increïble episodi de la fuita radioactiva que s'hi va produir el novembre de l'any passat i l'ocultament subsegüent. Avui, quan he aterrat altra vegada per aquí, ha estat tot una engegar la ràdio i escoltar aquesta notícia a tothora, amb la cantarella afegida que és la sanció més alta de la història a una central nuclear espanyola. Aquesta afirmació tan rotunda necessita alguns aclariments, que gentilment ofereixo a qui li pugui interessar.

En primer lloc, no és la sanció más alta imposada per la senzilla raó que es tracta d'una proposta. El ministeri d'Indústria decidirà finalment i el que seria històric és que aquest departament es decantés per una sanció màxima, sobretot quan la pressió popular ja ha quedat molt enrera. En segon lloc, la possible sanció és per falta greu i, segons la normativa, pot anar de 9 a 22 milions d'euros. O sigui que el marge és moooooolt ample.

Ja veurem, en tot cas, en què queda tot plegat. Jo m'he quedat sorprés que la proposta de sanció qualifica els fets ocorreguts com a falta greu (fins a quatre faltes greus, a més de dues de lleus), en comptes de qualificar-los com a molt greus. Si l'episodi del passat novembre no va ser gravíssim, un no sap què hauria d'haver passat perquè el govern prengués mesures més dràstiques. Perquè aquella fuga no va demostrar exactament que la nuclear d'Ascó estigui en mans incompetents, sinó en mans de persones irresponsables, com vaig escriure en aquesta entrada.

Però la falta molt greu comporta la retirada de la llicència d'explotació, eufemisme que no vol dir altra cosa que el tancament de la central, amb caràcter temporal o definitiu. I a això sí que no hi arribarem. No és que hi hagi connivència entre l'administració i les empreses propietàries d'Ascó (Endesa i Iberdrola), però sí que hi ha un cert statu quo difícil de trencar. Segons aquest statu quo, l'empresa pagarà de gust la multa, si bé la rebaixarà tot el possible via recursos administratius i judicials, perquè això ja li entra en com té organitzat el negoci. I l'Administració podrà fer veure davant dels ciutadans que aplica mà dura, tot i que les coses continuaran més o menys com sempre.

Al final, com sempre passa en les multes, tot està en determinar si surt més a compte pagar-les que corregir els errors i defectes que les han originat. Recordo de quan treballava de periodista a Tarragona que una coneguda empresa del sector petroquímic preferia anar pagant multes per contaminar. Els filtres que haurien evitat les emissions valien 2.000 milions de pessetes de les de llavors. La multa màxima que li podien posar era de 5 milions. És a dir, podia permetre's el luxe de pagar fins a 400 multes abans que la broma deixés de sortir-li a compte. En realitat, la cosa es va resoldre quan els contribuents (via subvencions medioambientals) li vam pagar a aquesta companyia el 90% del cost de la solució del problema.

Per això he volgut veure si la multa és tan històrica i tan espectacular com ens han venut aquest dilluns els mitjans de comunicació. De veure-ho no en relació a un reglament administratiu, sinó en relació als comptes de l'empresa. Ja sé que això és tenir molt mala llet, però les xifres ratifiquen la meva malfiança innata. L'Associació Nuclear Ascó-Vandellòs II va tenir una facturació, l'any 2006 (l'últim que he trobat disponible al Registre Mercantil), de 160 milions d'euros. Potser una multa de 22 milions els fastidiarà bastant, però no tant si considerem els beneficis dels titulars d'aquesta associació.

Iberdrola ha tingut durant el primer semestre d'enguany un benefici net (un benefici i net, no una facturació) de 1.959 milions d'euros (punxeu aquí per veure la informació a la web de la pròpia empresa). A Endesa li van les coses d'una forma encara més espectacular. El seu benefici net durant el primer semestre ha estat de 6.002 milions d'euros (vegeu-ho aquí).

La veritat, 22 milions d'euros són una picossada (uns 3.660 milions de pessetes), però si les elèctriques faran el teatre de resistir-se tot el que puguin és per no sentar precedents. La multa, per ella mateixa, no els rascarà ni la pintura. Per tant, no n'hi ha per fer-ne tant soroll.

Pervez Musharraf i Internet

Aquest matí, quan era a punt d'agafar l'avió per tornar a Catalunya, he vist la notícia de la dimissió del president del Paquistan, Pervez Musharraf. No he pogut evitar recordar una anècdota curiosíssima relacionada amb Internet, dels dies posteriors al cop d'Estat que va portar Musharraf al poder, l'any 1999. Tot i que l'ara dimitit va donar un cop d'Estat de la primera fins a l'última lletra, es van guardar unes certes formes pseudodemocràtiques per obtenir alguna mena de legitimitat o, si més no, de reconeixement internacional. Desprès, l'11-S i la geopolítica van donar al règim de Musharraf carta de naturalesa davant d'Occident. Com deia Kissinger referint-se a Pinochet: "és un fill de puta, sí, però és el nostre fill de puta".

Anem al gra. En aquells primers dies posteriors al canvi de règim, una de les tècniques per disfressar la situació va ser no implantar una censura excessivament severa i tolerar mínimament un cert grau de llibertat d'expressió. En aquestes qüestions, només es pot dir que n'hi ha o no n'hi ha i els termes mitjos no valen. Però la jugada els va sortir relativament bé.

Potser per ignorància, més que per càlcul, els colpistes no van "tocar" Internet. I es va produir la paradoxa que aquell cop d'Estat es va convertir en la mare de totes les discussions als fòrums de debat de la xarxa existents al Paquistan. El 99% de les intervencions posava "a caldo" el cop d'Estat i que això ho consentís el principal destinatari de les invectives (és a dir, el llavors nou president Musharraf) va aconseguir enganyar algunes ànimes de càntir. D'aquelles que es pensen que hi ha cops d'Estat en pro de la democràcia i del bé del país.

Però el moment en què la xarlotada va arribar al nivell del deliri va ser quan el propi fill de Musharraf va iniciar una guerra virtual en defensa del seu pare, tot participant en els esmentats fòrums amb una energia i uns horaris de dia i nit que fan dubtar que la cosa no tingués algun cop amagat. En definitiva, aquelles ànimes càndides que s'autoenganyen de la forma més innocent van arribar a pensar que molt males intencions no devia tenir el règim paquistanés si els seus contraris, en comptes de ser afusellats, gaudien de tanta llibertat...

Poc desprès, ja dins l'any 2000, es va produir un altre fet que, a mi, que sóc molt rebuscat, em va convèncer definitivament que Internet ja no tenia cap aturador. A les Illes Fiji, microestat remot d'Oceania, es va produir un altre cop d'Estat. De fet, va ser una moguda especialment pintoresca. No es va sublevar l'exèrcit, que podeu comptar quin devia ser. El moviment estava encapçalat per George Speight, un fill del país que havia emigrat a Estats Units, on havia fet fortuna. Per fer-se amo de les Fiji, Speight s'ha limitat a tirar de talonari per contractar un batalló de mercenaris.

Amb aquesta tropa va desembarcar una tarda per sorpresa a Suva, la capital. Inicialment, va semblar que els colpistes s'havien fet amb el control de la situació. Però la migradesa dels seus efectius només els va permetre controlar dos edificis importants: el Parlament i un edifici administratiu on "residia" físicament el servidor d'Internet del govern. Sobre la marxa es va originar un contracop encapçalat per un dels caps de les forces armades, que va derrotar els insurrectes originals en qüestió d'uns pocs dies.

Presumptament es va restablir la democràcia, però el líder dels segons colpistes va imposar un nou govern i es va convertir de facto en l'home fort del país. El 2006, tal individu va acabar donant un altre cop d'estat (contra els seus, si anem a mirar) i assumint el govern de forma directa. Hi ha hagut més altibaixos en una situació que ha tingut moments esperpèntics, però no era això el que volia comentar, sinó el fet que el cop d'Estat de les Illes Fiji va ser el primer de la història en què els sublevats no es van preocupar d'ocupar la televisió o els mitjans de comunicació clàssics, sinó de controlar Internet. En particular, la informació que el govern que volien derrocar pugués llençar al món mitjançant la seva web.

Si anem a mirar, l'objectiu no podia ser més estratètic. Si els colpistes volien aillar les Fiji de la resta del món, quina fòrmula millor podien usar, considerant la situació geogràfica del país?

Ja sé que considerar que una nova tecnologia està definitivament assentada a partir d'un "mal ús" no és gaire engrescador. Ho accepto. Però també estareu d'acord amb mi en què la confirmació, tot i que per un pèssim camí, es va produir de forma efectiva. El que són les coses...

El "pare" dels sous polítics, a Dublín

He estat uns dies a Dublín i he anat a tombar, entre altres llocs, pel Trinity College. No si sé si els irlandesos s'ofendran pel que diré, però aquest centre universitari m'ha recordat els tradicionals campus britànics. A Dublín aquest campus està al cor de la ciutat. No és el campus que tenim conceptuat aquí, estil Bellaterra, és a dir emmig de ben bé no res. Tampoc és Cambridge o Oxford, que tampoc són campus sinó ciutats universitàries en sentit literal (tot i que Oxford cada dia menys perquè ha diversificat molt la seva activitat). Però els seus orígens són clarament britànics: va ser fundat durant l'ocupació britànica d'Irlanda i de les seves aules han sortit una colla de premis Nobel, la major part de Literatura, que escrivien del primer a l'últim en anglès.

El Trinity College té un prestigi de considerables dimensions (tant, que el nom contemporani d'Universitat de Dublín no ha acabat d'arrelar mai), fruït d'una llarga tradició històrica i del seu "palmarés" acadèmic. Molt sovint, s'associa aquest centre amb els estudis de lletres, tot oblidant que, ciència al marge, les aportacions al pensament polític que hi han sortit han estat també de primera línia.

A l'entrada per la qual he accedit al Trinity College m'he trobat una estàtua dedicada a Edmund Burke. És un personatge peculiar, format a aquesta universitat, un pensador del segle XVIII molt conservador a qui, no obstant, val la pena llegir per la seva defensa de l'individu davant la societat i dels costums davant les lleis positives. Això no vol dir que hi estigui d'acord, sinó que reconec que l'argumentació és consistent i que, malgrat tot, hi ha aportacions interessants.

És més, Burke no tenia la mateixa gràcia que Churchill o Oscar Wilde per parir frases rodones que arribessin a tothom i continuessin sent dites molts anys desprès, però algunes de les seves sentències admeten com a mínim l'honor de ser reproduïdes. "Els diners són el substitutiu tècnic de Déu" és una afirmació rotunda, que pot semblar frívola però que hauria d'obligar a pensar.

Hi ha dues sentències de Burke amb les quals em sento molt identificat. Una és la que resa que l'únic que es necessita perquè triomfi el mal és que els homes bons no facin res. L'altra diu que hi ha un límit en què la tolerància deixa de ser una virtut. Són, de fet, actituds vitals a les quals, tot i tenir molt poca confiança en el gènere humà, encara dono valor.

Però si he fet una foto a l'estàtua de Burke a Dublín i he començat a escriure aquesta entrada és perquè fa uns mesos, al meu bloc personal, en vaig escriure una altra sobre el mateix personatge per recordar que havia estat el principal "ideòleg" dels sous polítics. En aquesta entrada recordava que Burke s'havia posat en política per problemes econòmics i que aquesta paradoxa potser tenia a veure amb la mala premsa que sempre han arrossegat les retribucions dels càrrecs electes.

Aprofito per recordar que, tal com vaig dir llavors, estic a favor que els polítics cobrin. Ho prefereixo abans que acceptar que als càrrecs públics hi accedeixin només els rics, els que busquen algun interès o els que ja s’ho cobraran d’alguna altra forma. En aquell comentari, si de cas, opinava que potser els sous dels polítics han perdut vigència com a garantia de l'accès universal als càrrecs electius i que calia mesurar-los si més no en part pel retorn que n'obtenien els ciutadans, tot evitant també els abusos indecents que de vegades es produeixen.

En definitiva, un comentari que picava, però molt ponderat, que no han entés determinats polítics coneguts meus, els quals no s'han estat d'estirar-me repetidament les orelles. Bé, més aviat d'intentar-ho, perquè un servidor ja fa anys que no s'immuta per aquesta mena de comentaris. D'alguna cosa ha de servir col·leccionar anys i cabells blanc.

En tot cas aquestes reaccions m'han confirmat (i no era el primer cop) una sospita que tinc de fa molt de temps. Els polítics (individualment o com a organitzacions) no volen que la gent pensi. Ni tan sols que pensi com ells. Ni que pensin com ells? Ni això. Pensar és perillós. Bàsicament, pots canviar d'opinió.

M'assento una estona...

Està molt bé que la gent puguem dir la nostra. Només faltaria. Ara tenim aquest mitjà magnífic que són els blocs; ràpids i fàcils d’utilitzar.

La diatriba de la segregació de Segur ha enganxat de seguida. Molts hi hem ficat cullerada. S’han donat opinions diverses i valentes i s’ha mantingut una correcció i un respecte lloables. El tema és d’una gran sensibilitat i en diverses vessants els sentiments estan a flor de pell.

Parlo per mi i expresso tan sols la meva opinió: no vull anar més lluny. Crec que, ara, no és el moment de donar ales a aquest debat. Si les reflexions que hem expressat prenen el camí dels mitjans de comunicació –sigui ràdio, setmanaris comarcals o d’altres– les conseqüències són imprevisibles. Pot dir-se que l’opinió de la ciutadania és sobirana, que el diàleg sempre afavoreix la convivència i que el que hagi de ser, serà, tard o d’hora. Tot enaltidor i molt maco.

Aquests comentaris que ENS dirigim, si es popularitzen, qui ELS acabarà dirigint?

Em sembla veure gent molt entusiasmada en una cosa que, cas de produir-se, no deixa de ser la confirmació d’un fracàs col·lectiu. Em sembla veure més curiositat en la consumació, en la justificació i en la viabilitat, que en el perquè s’ha produït. Deia el savi que “qui no aprèn de les situacions les tornarà a reviure”.

Potser els qui postulen per la segregació tenen tota la raó, és un encert i anticipen la solució ideal. De vegades, es dona voltes i voltes a un problema quan la resolució és evident.

Hi ha qui pot pensar que, aquest plantejament, comporta amagar el cap sota l’ala. Bé, buscar el moment de fer les coses també és important. Hem patit unes darreres legislatures municipals convulses i no són el millor marc per qüestionar el model de poble (com deien a l’”Un, dos, tres”: “hasta aquí puedo leer”).

No pretenc dir a ningú quan ha de parlar de quelcom, me’n guardaré prou. Si més no, puc deixar de contribuir-hi (tampoc no es notarà).