l'ombra de Rajoy

No us hi capfiqueu

Vaig a fer la meva valoració personal i transferible dels resultats electoral del diumenge passat. M'ha agradat sempre, ficar cullerada.

Serà una modesta gota en mig de la torrevisca que s’ha despenjat després del triomf del PSOE o, per dir-ho d’una forma més adient, de Zapatero.
Parlant d’anar per casa, com sempre solc fer jo, he de dir que la cosa estava cantada.
A Zapatero li ha regalat la presidència en Mariano Rajoy, o sigui, el PP.

Aquest tsunami, en versió molt encertada d’algun candidat malferit (Herrera, potser), que ha sembrat el desastre polític arreu, no l’ha provocat ningú més que el PP.
Mireu les dades. Zapatero ha guanyat gràcies a Catalunya. Sense els vots catalans, s’ho enduia Rajoy.

L'equip Zapatero, ha aprofitat el pastís del PP, servit amb safata.

Una de les eines clau que ha emprat el PSC-PSOE a casa nostra, es conclou en la consigna de la campanya: “Si tu no hi vas ells tornen”, emulant a Tarantino (Reservoir dogs). Aquest és l’eslògan que implanta definitivament el bipartidisme a Espanya. Si bé té connotacions nostàlgiques ( amb tuf de “A las barricadas”), pel què fa a contundència publicitària, es per treure’ns el barret.

“O blanc o negre”
“O el llop o la caputxeta”
“O el ying o el yang”
“O Zapatero o Rajoy”.
“O el cel o l’Infern”

Vaig comentar amb el meu lloro eclèctic el debat de TV3, amb les cinc forces polítiques de Catalunya. El meu lloro Met em va dir: “Has sentit la Chacón?
No has vist com els ha acollonit amb el perill del “Llop”?
Aquesta serà la clau, el desllorigador d’aquestes eleccions, no t’hi capfiquis més”
Com sempre, vaig haver de donar la raó al lloro.
El dia abans del debat, alguns mitjans de comunicació escrita, van assenyalar “En el debat de demà, tots contra la Chacón”. Però la Chacón i els seus, que no són tontos de quatre dies, que ho són de cent anys, portaven la lliçó apresa. Allí tots es van esplaiar contra el PSC-PSOE, com era d’esperar. Alliçonats pel PP: que si rodalies,amb la ministra “rota y torcia”,que si l’Estatut, que si l’AVE, que si el terrorisme, que si la balança fiscal, que si el català....Ella va defensar-se amb els tòpics de sempre però, al final, com diuen en tauromàquia, els va endinyar una estocada “en todo lo alto”. Els va passar l’eslògan pels morros.
“Senyors, tot això que dieu està molt bé però, abans de res, hem d’evitar que el dia 10 ho hagueu d’explicar tot al Sr. Rajoy. Aleshores sí que ho teniu clar. Aquí no hi ha només que un dilema: Zapatero o Raloy”.
I els catalans ho vam tenir clar: Malgrat l’AVE, el retall de l’estatut, els papers de Salamanca, la negativa de les balances fiscals, les mancances de la joventut, l’immigració, i tantes “coses mal fetes”, en Zapatero va arrasar i, amb la seva embranzida, va ventilar els mini- partits associats, com si fossin un munt de fullaraca: ERC va perdre cinc regidors (Puigcercós a la cuneta, crisi d’ERC) i en Llamazares, extremunciat (Només calia veure la cara de l’Herrera).
Si Zapatero ha estat “el malo de la peli” en aquesta legislatura, imagineu-vos si hagués estat el “bueno”.
I com he dit al principi, al veïnat ens feia molta por el PP, amb la seva política anticatalana, casposa i agressiva. Molta por.
La única defensa era Zapatero “del mal el menos”. I ho van pagar els “petits”, encara que CIU, malgrat el seu diputat de més, tampoc ha quedat en una situació massa optimista, per molts coets que aviin.
Això, i ja acabo, ens fa pensar (al meu lloro i a mi) que, quan torni la calma de la vida parlamentària, els partits derrotats, s’aniran refent. Segur que sí. Aquesta només haurà estat una crisi conjuntural, de circumstàncies. El que sí que ho té més magre, és el PP, perquè anava de guanyador. I en una final, el subcampió, ningú el recorda.

Abans d’anar-me’n, destacar una sorpresa que he patit al consultar els resultats a
Calafell.

PSC........4844
PP...........2110
CIU........1799

Mare, mare, mare, mare.....


Josep Mèlich, Març 2008

Seguiment de la jornada electoral per Twitter

Ja sé que el Twitter és instantani i breu i que, per tant, permet penjar-hi cosetes tothora. Suposo que jo, que sóc d'escrit llarg més de tant en tant, m'hi ha d'acabar d'acostumar. Però em sembla que això del Twitter també és una bona eina per comentar, bastant punt per punt, algun esdeveniment d'actualitat.

L'altre dia, vaig acabar comentant per Twitter el segon debat Zapatero-Rajoy (o Rajoy-Zapatero pels primmirats). La cosa va sorgir gairebé sobre la marxa, però l'experiència va resultar molt satisfactòria. Avui faré el mateix amb el desenvolupament de la jornada electoral. Suposo que la majoria de comentaris sorgiran cap al vespre. De fet, ara mateix marxo a fer un tomb pels col·legis electorals de Calafell i no tornaré ben bé fins al migdia. És un encàrrec professional: la web de l'Ajuntament farà un seguiment del desenvolupament de les eleccions al municipi.

No obstant, ara mateix deixo el primer comentari i si, durant el matí, tinc un moment per alliberar-me de la feina, intentaré dir alguna cosa més.

Ja sabeu, podeu llegir les entrades clicant aquí.

ETA, fins quan?

Infeliç

No entendrà mai que Visca! Vol dir viure
és ignorant i a més és assassí
diu que ho fa en nom d’una terra més lliure,
i “lliure”, no sap ni el que vol dir

Ja només té la sang per poder escriure
La pobre història d’un galdós destí
Quan quedi sol assajarà un somriure
Serà el seu rictus i ja es podrà morir.

Heroi de què? heroi d’un cementiri
Quina bestreta li deixarà a l’hereu?
Que quan vegi quin ha estat el seu deliri


per merèixer aquest feixista mausoleu,
no li retrà ni la minsa llum d’un ciri.
Tanta mort per un tros de conreu.

Vull terra lliure però no a aquest preu!

Josep Mèlich

Es veia a venir

ETA ha apostat per rebentar la campanya en el darrer moment. Un ja fa temps que ha renunciat a entendre quines "estratègies" poden existir darrera de les accions dels grups terroristes. Matar avui a un exregidor basc no porta enlloc i l'única explicació (que no justificació) que admet aquest fet és la dels que pensen que "cuanto peor, mejor".

El problema és que alguna salvatjada com aquesta, comesa en el darrer moment, es veia a venir de feia dies. Algunes informacions que apareixien a publicacions confidencials apuntaven, però, a que l'objectiu podia ser la gent del PP, però sense negar la major. És a dir, que no era improbable que ETA ho intentés.

En realitat, tan se val cap on es disparin els trets. L'important és enterbolir l'ambient, remoure la merda, liar-la tot el que es pugui. Si avui s'han carregat un exregidor és perquè era un atemptat "bueno, bonito y barato", i ho dic sense cap mena de frivolitat: una persona ja retirada de la política, que no portava escorta i que ves què havia de témer.

Tanmateix, no ens confoguem en una cosa. Agafar una pistola i matar algú no requereix més esforç que les ganes de fer-ho i quan es fa en les circumstàcies d'avui resulta molt fàcil. Però que el blanc elegit fos fàcil no vol dir que ETA no sigui capaç de fer una altra cosa. Des que fa uns anys ETA va començar a assassinar regidors, al principi indefensos, vaig tenir una cosa molt clara: matar persones normals i corrents fa molta més por. Terrorisme deriva de terror, no ho oblidem.

ETA, meating "final de campanya"

ETA ha assassinat avui a Isaías Carrasco, ex-regidor del PSE a l’Ajuntament de Mondragón. S’ha de ser un desgraciat per matar una persona voluntàriament, sigui qui sigui. Dona la coincidència, però, de que es tracta d’un treballador que anava a la feina. Quina fal·làcia, una organització terrorista que s’omple la boca de secessió i socialisme matant un obrer. Quin fàstic de gent!

No hi ha cap excusa, evidentment. Sembla estrany, si més no, com encara poden reclutar –entre els joves i els no tan joves– nous elements a afegir a aquesta cursa de disbarats. Es comenta que l’atur, les drogues, ambients radicals i de l’entorn de la banda nodreixen les baixes que, cada vegada més sovint, mermen ETA. Els tribunals internacionals no es fan ressò de les queixes dels familiars d’etarres referent a les tortures i a l’allunyament deliberat del govern espanyol als empresonats. Les demandes –sembla que no mancades de raó– no prosperen. Això afavoreix difondre un ambient victimista sobre les famílies dels presos i intenta justificar el modus operandi dels terroristes. Encara hi ha qui “lamenten” però no “condemnen”. Amics, hi dormen cada dia! De quina pasta deuen estar fets?

Se t’encongeix el cor al pensar que, als terroristes, els hi és igual la vida d’en Carrasco, la seva família, el poble de Mondragón i Euskadi. No en trauran res de la mort d’aquest home. Ell, no li feia cap mal a ningú i demà, passat demà, l’altre o d’aquí 100 anys, ningú n’haurà tret res de la seva mort.

L’intent, doncs, és tan sols per afectar el transcurs de la campanya. Des de Catalunya –tot i que encara es pot respirar un cert oasi polític– costa d’entendre el interès dels terroristes. Quina intenció amaga l’atemptat? El succés podria semblar que mobilitza els votants cap al PP, però el difunt és un militant socialista. Quina perversió!

Influirà l’assassinat en la campanya? Es podrà apreciar, mes o menys, en les enquestes que tot i estar prohibides es difonen per Internet. Seria lamentable que aquesta raça de gent portes la batuta de les eleccions, però, es clar, el poble no és de pedra. Recordeu fa quatre anys? Les circumstàncies no són, ni de bon tros, les mateixes però algun moviment es reflectirà, suposo.

Reitero la impotència quan te n’adones que no servirà ABSOLUTAMENT PER RES! Això sí, una família plora, un poble està de dol i la gent de bé té el rau-rau de tenir-ne els collons plens.

Jordi Voltà
Calafell (Baix Penedès)

Periodisme avui: realitat o ficció (III)

La Universitat Pompeu Fabra ofereix als interessats en estudiar la llicenciatura de Periodisme una presentació que “ofereix, en règim de segon cicle, preparar professionals per a la premsa, la ràdio, la televisió, els mitjans telemàtics, les agències informatives i els gabinets de comunicació d'empreses i d'institucions”.

“Els estudiants reben un ensenyament molt professional, experimental, tècnic i pràctic, que es conjumina amb una preparació teòrica rigorosa, sobretot pel que fa als aspectes culturals i deontològics de l'exercici del periodisme”.

“El model educatiu dels Estudis de Periodisme de la UPF enllaça amb les fórmules més acreditades d'arreu d'Europa i dels Estats Units, però continua sent una novetat a Espanya. Es basa en un pla d'estudis de segon cicle (llicenciatura) al qual es pot accedir des de qualsevol altre títol superior o des de qualsevol primer cicle o diplomatura”.

És una oferta seriosa i disposada a deixar els estudiants en perfecta posició en la línea de sortida, laboralment parlant. Tanmateix, hem de suposar que no difereix gaire de qualsevol de les altres opcions –llegeixis universitats– del territori espanyol.

Dels estudiants es demana “capacitat per a l'anàlisi, capacitat de síntesi i bona expressió escrita i oral”.

No són demandes exagerades a la matèria prima (estudiants).

Ja tenim, doncs, la matèria prima amb unes certes característiques favorables i el motllo amb unes condicions òptimes. Al cap d’uns anys, tot i que surt el producte resultant nou de trinca, hem de verificar les revisions per mantenir-lo sempre a punt.

Si més no, al nostre país, els tindrem afiliats al CPC. “El Col·legi de Periodistes de Catalunya i el Col·legi de Periodistes de Galícia són els dos únics Col·legis de periodistes existents a Espanya. El CPC manté relacions institucionals amb la FAPE (Federació d'Associacions de Premsa d'Espanya), amb qui té signat un conveni de col·laboració, alhora que està integrat en la Federació Internacional de Periodistes (FIP). El Col·legi de Periodistes de Catalunya té 3.500 associats”.

El codi deontològic del CPC consta de 12 criteris i 4 annexes. No patiu, només en citaré 4 dels criteris:

1er – “Observar sempre una clara distinció entre els fets i opinions o interpretacions, evitant tota confusió o distorsió deliberada d'ambdues coses, així com la difusió de conjectures i rumors com si es tractés de fets”.

2on – “Difondre únicament informacions fonamentades, evitant en tot cas afirmacions o dades imprecises i sense base suficient que puguin lesionar o menysprear la dignitat de les persones i provocar dany o descrèdit injustificat a institucions i entitats públiques i privades, així com la utilització d'expressions o qualificatius injuriosos”.

7è – “...no s'ha de simultaniejar l'exercici de l'activitat periodística amb altres activitats professionals incompatibles amb la deontologia de la informació, com la publicitat, les relacions públiques i les assessories d'imatge, ja sigui en l'àmbit de les institucions o organismes públics, com en entitats privades”.

12è – “Actuar amb especial responsabilitat i rigor en el cas d'informacions o opinions amb continguts que puguin suscitar discriminacions per raons de sexe, raça, creences, extracció social i cultural i malaltia, així com incitar a l'ús de la violència, evitant expressions o testimonis vexatoris o lesius per a la condició personal dels individus i la seva integritat física i moral”.

Mare de Déu, Senyor! Si la matèria prima es bona, el motllo perfecte, l’anem revisant i tot. De on han sortit el Federico J. Losantos, el César Vidal, la de Telemadrid, el Pedro J. Ramírez –l’Anson si que ho sabem: dins una gorra del “Frente de Juventudes”–.

Al primer món, els codis deontològics són, teòricament, normes d’obligat compliment. N’hi ha en l’exercici del periodisme, del dret, de la medicina... Hi ha sentències judicials exemplars respecte del dret i la medecina. Les de periodisme, però, acostumen a ser més simbòliques que exemplars. La llibertat d’expressió –el periodisme n’és l’estendard– hi fa molt.

Al món occidental es tracta com un dret inalienable. Malgrat tot, en molts països del món és inexistent i s’acompanya sempre de règims dictatorials, repressió, assetjament, presó, tortura i mort de periodistes. No cal anar gaire lluny; observem Rússia, un exemple de suposada democràcia que assassina o fa desaparèixer els periodistes dissidents. Diaris, emissores de ràdio i cadenes de televisió es sortegen entre les màfies amb el beneplàcit del govern, que no deixa de mostrar-se com un tentacle d’aquestes associacions delictives.

Vist el panorama, diríem allò del fervorós creient descregut: “Virgencita, Virgencita, que me quede como estoy”. Quina solució tenim? Cal que, cadascun, vagi renovant el filtre –tal com fem amb el de l’aire i el de l’oli amb els cotxes– no sigui que una ventada ens faci trontollar el criteri. Ah! I no perdem de vista els mentiders compulsius.

Tanmateix, en nom d’aquest gran dret –la llibertat d’expressió– s’han conquerit grans èxits i s’han escampat grans disbarats. Tots els polítics , de tots els temps, han entès l’oportunitat que els brindaven els mitjans de comunicació com a vehicle per arribar a les masses i per manipular-les a la seva conveniència. Una cita lapidària de Joseph Goebels, ministre de propaganda (ull amb el nom, propaganda!) de l’Alemanya nazi, és repetida, avui en dia, amb profusió: “una mentida repetida mil vegades es converteix amb una veritat”.

Quantes veritats –que tenim assumides– no són res més que mentides reiterades?

Jordi Voltà
Calafell (Baix Penedès)

Una mica d'humor, si em permeteu

Proposo una estona "de pati". Un relaxament general per donar pas a l'humor. Després de tanta crònica seriosa, de tant debat enllaunat, de tanta correcció política, assajar una rialla no va malament. Mentre juguem una mica a la "xarranca" o al "pam i pet " (Joc de patacons), us demano una rialla distesa:

Campanya a baix consum

El meu bon amic Miquel Casellas, en el seu blog, proposava, fa uns dies, amb la bonhomia que el caracteritza, un us moderat de les despeses de campanya electoral. Cosa molt assenyada en aquests temps de restriccions i de vaques magres.Fa uns quants anys, quan va arribar de nou la democràcia i es van reinstaurar les eleccions, se'm va ocòrrer escriure un sonet en clau d'humor, en veure la paperassa que es penjava pels carrers amb els slogans dels partits polítics. Amb el temps, la cosa ha anat a més. Crec que ara ve a tomb recordar-lo.

Llegim el comentari del Miquel Casellas i seguidament, el meu malgirbat sonet.

(Miquel, amb el teu permís)

Per una propaganda electoral limitada

El dia 21 de febrer a la nit comença la campanya electoral per a les properes eleccions legislatives. Una de tantes ocasions que es menystenen molts diners amb unes finalitats més que qüestionables, si més no d'utilitat i rendibilitat dubtosa. Jo proposo que a cada municipi, en especial els grans, es posesin tres o quatre vies importants per posar la propaganda electoral. A partir d'aquí, que es faci la repartició entre els partits, però que deixin la resta del municipi lliure. Estem sobre informats per terra, mar i aire. No cal tantes pancartes que al final no serveixen per res. Amb els diners que sobre es poden dedicar a benestar social que bona falta que fan i més ara que sembla que no passem per uns bons moments. Ja ho sabeu. És un proposta. A veure si algun dia es pot fer realitat.

Miquel Casellas

I seguidament el sonet d'un sonat

Paperassa

Aviat ens cridaran a Sometent
i omplirem de vots la guardiola
amb els noms dels aspirants a la cassola
del congrés o de l’Ajuntament.

Abans haurem sofert el patiment
de contemplar rostres sorgits com la verola,
empastifant el poble amb manta banderola
i eslògans que demà s’endurà el vent.

No t’hi capfiquis, amic meu i mira enlaire
Veus que bonic el paperam multicolor?
Tu fes com jo i no t’encaparris gaire

perquè les coses agafen aquest caire.
A mi em consola imaginar el favor
que fan a les impremtes o al drapaire.

J. Mèlich