Algunes reflexions preelectorals (2)

Entrem ja en matèria. Un no ha recomanat mai el vot per cap conducte. Sí que ha intentat interpretar el que estava en joc en cada cas, analitzant els balanços i les noves propostes. Des d'aquest punt de vista, un es pot permetre el luxe de dir que aquesta vegada, com en altres d'anteriors, la campanya ha estat pobra i el pronòstic, encara que les enquestes apunten en general a una nova victòria socialista, és relativament incert.

Si alguna novetat ha ofert aquesta campanya és la tensió. No la tensió per ella mateixa, ja que la política té un component intrínsec de polèmica i confrontació, que s'esvalota en època electoral. De fet, potser seria més ajustat a la realitat dir que la política és "follonera" per naturalesa. El que aquesta vegada hem pogut constatar és l'ús deliberat de la tensió no com a quelcom accessori o fins i tot connatural, sinó com a l'estratègia principal.

Tot plegat té el seu origen en el fet que, en realitat, aquestes eleccions són una mena de segona volta de les de fa quatre anys. Consti que a mi sempre m'ha disgustat aquest plantejament, però si l'introdueixo no és perquè els principals aspirants a presidir el govern d'Espanya s'hagin llençat l'11-M pel cap, amb esmerç digne de millor causa. És que en aquestes qüestions electorals, mal que ens pesi, quan es confirma si una cosa és una tendència de fons o simplement flor d'un dia, és a les següents eleccions. Sobretot si les eleccions que hi hagi pogut haver pel mig no han ajudat a aclarir-ho mentrestant.

Fa quatre anys, la gestió de la crisi dels atemptats duta a terme per l'anterior govern del PP va indignar un nombre de ciutadans en quantia suficient per empènyer Zapatero a la presidència del Govern. Es va discutir molt en el seu moment si el PSOE havia retallat ja molta distància amb el PP en els dies previs als atemptats i si, per tant, aquella onada va ser més imaginària que real. Però serà ara quan es comprovi si el resultat de 2004 s'ha assentat o si, efectivament, va ser producte d'unes circumstàncies molt concretes i especials.

La sociologia electoral espanyola fa la resta. El PP té una bse de vots molt ferma, que ho aguanta tot. L'11-M ho va demostrar amb rotunda claredat. Aquests 10 milions de vots no són fàcils de superar. I per això el PSOE crida a derrotar a la dreta i, en general, a presentar-la com un perill públic. Per a fer por? És clar. Per fer por i mobilitzar molts votants que, motu propio, es quedarien a casa.

Aquesta és una altra característica de la sociologia electoral espanyola que condiciona aquesta campanya i aquestes elecciones. Com que els comportaments electorals ja estan molt assentats, ara no es tracta de robar-li vots a l'adversari sinó de mobilitzar els votants potencials que s'abstenen. Es tracta de convocar els electors més desenganyats. Per això s'ha de pujar el to i fer sonar la campana d'incendis o de cridar a somatent. Ve la dreta? Sí, però no ve sola. A més d'Acebes i Zaplana, ve acompanyada per la COPE, els bisbes..., i no es posen bíblics perquè seria un contrasentit conceptual, però si no apel·len a les set plagues d'Egipte és perquè no se'ls ha acudit. S'entén el que vull dir?

Però el mateix es pot dir del PP. Espanya es trenca? Algú que regeixi es creu que a Catalunya es persegueix la llengua castellana? Els indicadors econòmics no serien més o menys els mateixos amb un govern que amb l'altre, considerant que les respectives polítiques econòmiques són pràcticament clòniques? Si Zapatero menteix sobre ETA, menteix més o menys que el PP quan l'11-M? Qui la diu més grossa sobre immigració?

Bona part d'aquestes estratègies basades en el retret i l'acusació gruixuda es deuen també a l'estretor del marge existent entre els dos partits principals. S'han d'esgarrapar dècimes de punt, perquè la diferència és de de poquíssims punts (de vegades, la diferència es menor que el marge d'error de les enquestes). Com deia fa uns dies aquí mateix, és com quan a la Fòrmula 1 s'inventen el que calgui per fer una volta en dues dècimes de segon menys. Quan els temps es mesuren en mil·lèssimes, dues dècimes son la diferència entre guanyar i arribar l'últim. D'aquí a desitjar que el dia de les eleccions plogui o faci fred (o a plantejar debats a vida o mort), hi ha una passa.

Naturalment, tot això pot tenir efectes negatius sobre l'ànim dels votants. Quan es tiba tan la corda, fins i tot la formulació de propostes, que és quelcom que sempre reclamem els electors, esdevé també una arma llencívola contra l'adversari. En el millor dels casos sembla una subhasta, de vegades indecent. És més, tanta crispació pot ser que allunyi més votants de les urnes dels que pugui convocar-hi.

Algunes reflexions preelectorals (1)

M'agradaria dir alguna cosa davant les eleccions de diumenge. No es tracta de recomanar el vot. Cadascú és ben lliure de fer el que vulgui i jo, potser pel meu passat com a periodista, me'n guardo prou d'explicar-ho quan pretenc fer comentaris d'actualitat.

De fet, n'hi hauria prou amb ser honrat. I si estiguéssim a Estats Units, l'honradesa estaria en explicar què voto jo i a continuació comentar el que fos. Així tothom podria posar en perspectiva allò que afirmés i en cap cas podria fer-ho passar com a veritat de fe. Ja saben, allò del bou i la bèstia grossa. Però el factor cultural no és menyspreable. Aquí, dir què voto m'encasellaria automàticament i les meves protestes d'honradesa no les escoltaria ningú. Deu ser que allò que, a banda d'honrat s'ho ha de semblar, ve de la nostra cultura mare.

Si d'alguna cosa serveix, només puc al·legar en la meva defensa que el meu esperit crític es manifesta més que mai en les meves creences (o en la seva falta, altrament anomenada escepticisme). Si algú es pren la molèstia de repassar els textos d'aquest bloc, ja haurà observat que tinc relativament poques manies. No obstant, suposo que les persones que ens embarquem en aquestes qüestions ja tenim assumides un seguit de coses. I si no, pitjor per a nosaltres.

Escric sovint sobre política perquè m'agrada i perquè sospito que trobo a faltar escriure-hi als diaris. Tot i que en una etapa de la meva vida com a periodista vaig arribar a avorrir la informació política, ara he retrobar el gust per la cosa. Però gràcies a que Internet em permet la possibilitat de dir el que penso de cada cosa, sense cap altre límit que el que em vulgui posar jo. No saben vostès la felicitat que això representa. I com deia fa un parell de dies, com que no visc d'aquest bloc, m'importa l'alegria que em dóna esciure'l i no l'audiència que pugui tenir.

La introducció és llarga, però valia la pena fer-la. També és una forma de posar en perspectiva el que diré en la segona part d'aquest post.

Vicenç Papiol, un personatge de Calafell

La vida del Vicenç s’ha apagat. Ja feia dies que era com una espelma que qualsevol brisa podia donar un ensurt. El Vicenç ha estat mirant al mar tota la seva vida i això que jo no li conec tota, ni molt menys.

Jo he conegut al Vicenç als futbolins del carrer Montserrat. Els divendres, cap allà a les 7 de la tarda, es trobaven dos vells amics (Gabriel Mestre i Vicenç Papiol) per fer una partida de billar. En aquell temps –en que tothom pitjava les boles de qualsevol manera– en Vicenç i en Gabriel donaven la seva lliçó particular. No us penseu, era seriós, congregaven un bon rotllo d’afeccionats car el seu nivell superava amb escreix el de tots els observadors. En aquell temps, era un orgull poder jugar una partida amb qualsevol dels dos. Si tenien temps, no tenien un no per ningú. El primer que et sobtava, era la senzillesa amb que t’alliçonaven. Si, després de 30 anys encara hi ha algú que ho recorda és que els enyorem.

Posteriorment, vam coincidir en diversos actes relacionats amb la Confraria doncs tenia, com diu l'havanera: "les venes salades".

Va ser un honor –parlo en nom de tot el grup de Veles i Vents– participar en l’homenatge que se li va oferir a la III Trobada d’Havaneres. Si reconèixer la tasca dels qui tan han fet és un gest d’honestedat, en el cas del Vicenç dona una satisfacció especial. Ell és qui estava sempre atent a qualsevol necessitat a les trobades i l’eficient encarregat d’obrir i vetllar pel local de la Confraria que servia de vestidor i lloc d’assaig als grups participants. Pot semblar una feina no gaire enrevessada però us puc assegurar que, si al cap davant, hi ha una persona –amb totes les lletres– la cosa esdevé entranyable i agraïda d’allò més.

Entre els futbolins i la Trobada d’Havaneres hem coincidit en moltíssimes ocasions. Cap mal moment (tot i trobar-se malalt), sempre un somriure, sempre el detall de preocupar-se de com estàs tu i la família.

El sentit condol a l’esposa Rafi (cantant del Cor-Orfeó Calafellenc) i la seva filla Mercè.

A la Va Trobada d’Havaneres, a celebrar el proper 1 i 2 d’agost, el grup d’havaneres de Calafell oferirà les cançons a la seva memòria.

Descansi en pau...

Jordi Voltà
Calafell (Baix Penedès)

Vostè és un mentider - 2a part

El debat –o hauríem de dir discussió– d’avui entre Zapatero i Rajoy m’ha generat un seguit de preguntes:

a) Què hi guanyen volen demostrar, una vegada i una altra, que l’adversari és un mentider?

b) Perquè utilitzen dades de milions i milions d’euros si el ciutadà no les pot assimilar?

c) Perquè s’ha posat nerviós Zapatero en alguns moments del debat? Perquè li costava agafar el fil?

d) Perquè s’ha posat nerviós Rajoy en algunes fases? Perquè parla tan accelerat?

e) Perquè no es contesten les preguntes de l’un a l’altre?

f) Perquè ensenyen els gràfics si els posen torts i no es veu res?

g) On desviava la mirada –un cop i un altre– Rajoy?

h) Sisplau, algú no afiliat hem pot dir, de veritat, quina va ser la primera pregunta de Rajoy a Zapatero en aquesta legislatura? (bé, ara que hi penso, tan me fa)

i) Qui ha sigut l’il.luminat que ha assessorat a Rajoy parlar de la guerra d’Irak?

j) Qui és l’ignorant que ha enviat al Rajoy la comunicació de la multa de 400 € pel rètol en castellà? Que no ho sap que hi ha rètols per menys de 400 €?

k) L’assessor d’imatge de Zapatero en el tema de les celles, vota al PP?

l) Perquè surt sempre el nen que no pot estudiar en castellà? (pobret)

m) Perquè hem desitja “bona sort” Zapatero? La necessitaré?

n) Jo tinc dos nens, podran acollir-se als avantatges de “la nena de Rajoy”?

o) Recordo un altre cas en que un home tenia una nena al cap: James Mason interpretant el professor Humber Humbert a “Lolita”; havent-se mort Kuprick ,qui dirigirà la versió de Rajoy pel 2008?

Nosaltres, els que voldrem, anirem a votar el proper diumenge. Votem el que votem, Déu hi faci més que nosaltres.

“Jo soc ateu, gracies a Déu” (Luis Buñuel)

Jordi Voltà
Calafell (Baix Penedès)

Una experiència fantàstica amb el Twitter

He començat sense proposar-m'ho. De fet, fins que un amic no m'ha instat per sms a continuar, els comentaris que anava fent a Twitter, reproduïts al meu bloc, no pretenien ser res més que les impressions que m'anava causant el debat electoral. Vull dir que probablement no n'hagués fet més de quatre o cinc.

Però al final m'he animat i els comentaris han passat de la dotzena. Els podeu llegir aquí. He de dir que ha estat una experiència fantàstica. Jo m'he incorporat molt recentment a Twitter. Si heu llegit el meu bloc haureu vist que jo sóc de text llarg publicat amb certa separació en el temps. Però la prova amb aquest sistema de comentaris brevíssims i instantanis ha estat fascinant.

Naturalment, la gràcia no està en els comentaris concrets, que reflecteixen impressions del moment, sense anàlisis més aprofundides. La gràcia autèntica està en la possibilitat que qualsevol persona pugui fer un seguiment al minut de qualsevol cosa i tingui la possibilitat de "publicar-la" de franc i sense cap mena de dificultat tècnica.

Coses com aquestes estaven reservades fins fa molt poc a uns quants. Gràcies a Internet, avui és a l'abast de tothom. Poca audiència, diuen? Jo no visc del meu bloc. L'escric per l'alegria que em dóna. Avui me n'ha donat molta.

Periodisme d'avui: realitat o ficció (II)

Una de les opcions per entendre el periodisme d’avui en dia es fer-ne un seguiment fins als nostres dies.

Anem a repassar. Primer trobem la ja referida ”Acta diurna” que Juli César manava col.locar al fòrum romà (segle I aC). A la baixa Edat Mitjana, els fulls escrits amb notícies comercials i econòmiques eren molt comuns en els bulliciosos carrers de les ciutats burgeses. A Venècia, s’hi venien fulls al preu d’una “gazzetta” (moneda utilitzada a Venècia el segle XVI), d’on provenen els noms de molts diaris publicats en l’Era Moderna i la Contemporànea. Els segles XVIII i XIX, els líders polítics prengueren consciència del gran poder que podien tenir les gasetes per influir en la població i proliferaren els diaris de faccions i partits polítics. Cap a finals del segle XIX, els empresaris descobriren el potencial comercial del periodisme i sorgiren les primeres publicacions semblants als diaris actuals. Als Estats Units, Joseph Pulitzer i William Randolph Hearst crearen grans diaris destinats a la venda massiva. Nous invents, com ara el telègraf, van facilitar l’obtenció de notícies. Ja al segle XX, sorgiren empreses dedicades a la colecció d’informacions sobre actualitat que eren venudes als diaris. Aquestes empreses foren conegudes com agències periodístiques o agències de premsa. La fotografia es va comença a utilitzar en la premsa diària el 1880. Alemània fou el primer país que produí revistes gràfiques ilustrades amb fotografies.

A la dècada dels 20 del segle XX van nèixer les primeres emissores de ràdio, que prengueren gran part del protagonisme als diaris en el seguiment pas a pas de l’actualitat. Les primeres emissions de televisió es feren als Estats Units als anys 30 i, ja als anys 50, la televisió competia amb la ràdio en la possibilitat de transmetre instantàneament la informació, amb el seductor agregat de la imatge.

Convertit en el "quart poder" de les grans democràcies occidentals, el periodisme oscil.la actualment entre la imatge romàntica d’àrbitre social i portaveu de l’"opinió pública", i la d’empresa comercial sense escrúpols que recorre a qualsevol mitjà per cridar l’atenció i multiplicar les seves vendes, sobre tot, la intrusió a les vides privades (amb permís i sense), l’exagerada dimensió que atorga a notícies escandaloses i fets policials. El cert és que el periodisme s’ha convertit en un component fonamental de la vida contemporànea i sembla inseparable dels sistemes polítics democràtics. El periodisme creà, per les necessitats de ràpida lectura, comprensió i suposada neutralitat, un estil de redacció que ha nodrit a nombrosos escriptors, que formen part dels seus plantés i que han destacat i destaquen en llurs columnes.

La història del periodisme és, doncs, plena de noms de gran prestigi, de figures que han esdevingut referents de la independència, l'objectivitat, la claredat expositiva, la comprensió dels fets, l'erudició..., no sols per als periodistes, sinó per a tothom en general. Nogensmenys, passa a vegades que la faceta periodística d'alguns personatges és eclipsada per una altra en què han tingut més relleu públic. Un exemple: Sir Winston Churchill, un dels polítics més importants del segle XX, el primer ministre que va empènyer i capitanejar la resistència britànica durant la Segona Guerra Mundial (1939-1945); doncs bé, molt abans d'esdevenir símbol de la lluita contra el nazisme, Churchill havia fet de corresponsal de guerra a Cuba i a Sud-àfrica, on fou empresonat però aconseguí de fugir-ne.

Igual es pot dir de molts escriptors, més coneguts per l'activitat, diguem-ne, estrictament literària que no pas periodística: Charles Dickens, George Orwell, Ernest Hemingway...; encara que també hi ha casos com el d'Émile Zola, escriptor cèlebre per les seves novel·les, però, també, per la carta “J'Accuse...” (“Jo acuso”), que va aparèixer a la premsa arran de l'afer Dreyfus.

Vull fer, però, especial esment en tres figures internacionals del periodisme i l’adjectiu que cascuna d’elles a pres com a estandart : Indro Montanelli, Walter Cronkite i Ryszard Kapuściński.

Independència periodística

Indro Montanelli (1909-2001) és tingut per un model d'independència periodística. De figura i esperit quixotescs, tenia la llibertat en molta estima, i per això els poders no el van fer arronsar mai. La seva trajectòria periodística va ser tosca i lligada, en gran part, al gran diari milanès Corriere della Sera, tot i que el 1974 va fundar Il Giornale, que va deixar per desavinences amb l'editor, Silvio Berlusconi, que volia entrar en política, cosa que va acabar fent, com ja sabem. Home de gran cultura, va publicar una pila de llibres d'història, entre els quals “Història dels grecs” i “Història de Roma”, instructius i amens.

Credibilitat

El nord-americà Walter Cronkite és una llegenda viva del periodisme televisiu. Nat el 1916, Cronkite, corresponsal a Europa durant la Segona Guerra Mundial (1939-1945), va presentar durant una vintena d'anys, del 1962 al 1981, les notícies vespertines de la cadena CBS, en què va atènyer moltíssima credibilitat, fins a ésser considerat l'home més creïble de la vida pública americana, la figura que inspirava més confiança, honor que s'adeia amb l'expressió que tancava el noticiari: 'And that's the way it is' ('Les coses són com són').

Compromís

Ryszard Kapuściński (1932-2007) ha estat considerat un dels millors reporters del món, un home que ha sabut retratar vívidament la realitat de molts indrets de l'Àfrica, l'Àsia i l'Amèrica Llatina. Aquests periodista polonès, ha fet de la gent corrent els protagonistes de reportatges i llibres, testimonis d'un periodisme audaç, compromès, que defuig les comoditats per penetrar al fons de les coses. Destaquem-ne “L'emperador”, “El xa o la desmesura del poder”, “L'imperi”, “La guerra del futbol” i “Els cínics no serveixen per a aquest ofici”

Podem trobar, avui, periodistes amb independència, credibilitat i compromís?

Fons: Viquipèdia, Vilaweb i Youtube.

Jordi Voltà

Calafell, Baix Penedès

Periodisme d'avui: realitat o ficció (I)

“Havia agafat el diari de la bústia, res d’important, tret de les coses que els periodistes havien decidit que havíem de saber, estar-ne al corrent, o prendre una decisió al respecte.”

És un fragment llegit a la pàg. 72 de l’obra de Paulo Coelho, “La bruixa de Portobello”. L’exemplar correspon a la 1a edició Proa feta per Enciclopèdia Catalana en la seva traducció al català de M. Dolors Ventós.

Aquest comentari aïllat no té res a veure amb el transcurs de l’argument però, recordo, que vaig subratllar-lo, doncs va fer-me pensar en un cert element transgressor amagat en el concepte que exposava. Convertia la suposada asèpsia de la informació en la voluntat d’un individu, de nom: periodista. Ràpidament, l’associació d’idees em portà a informar-me sobre l’anomenat “quart poder”.

Les primeres publicacions em porten a Juli César que va fer circular una llista d’esdeveniments dita “Acta Diurna” (esdeveniments del dia), en la República Romana de l’any 59 aC, i va haver-hi una publicació del govern imperial xinés l’any 713 dC que es va dir Noticies Barrejades.

El primer que hem de saber, però, és que si ha arribat al quart lloc, és perquè Charles-Louis de Secondat Senyor de la Brède i Baró de Montesquieu, cronista i polític francès de la Il·lustració (segle XVIII) va proclamar i deslligar els tres primers poders de la democràcia: legislatiu, executiu i judicial. Montesquieu, va ressaltar –sense donar-li encara cap lloc en l’escalafó– a la premsa, en al·lusió a l’extraordinària influència que aquesta exercia als anys previs a la Revolució Francesa.

Malgrat això, ens diu l’enciclopèdia virtual Vikipèdia (...) que la seva creació es atribuïda a l’escriptor, orador i polític anglo-irlandès, Edmund Burke (1729-1797), molt famós i influent a la seva època.

Per deixar les coses al seu lloc, Vikipèdia ens aclareix que “és el més poderós de tots perquè dona la seva pròpia opinió, sigui correcte o no ho sigui. La premsa pot fer-nos creure que és cert el que diu”. Afegeix: “no es limita a reflexar l’opinió pública en la que suposadament es basa tota democràcia, si no que pot crear aquesta mateixa opinió pública, proporcionant la quasi totalitat de la informació amb la que aquesta compta en qualsevol moment”.

Vaig cercar a l’enciclopèdia de la Real Academia Española: “quart poder”; no hi és. Però com que tan me fa que sigui el quart com el quinzè vaig provar amb “poder”:

• 1a accepció - Dominio, imperio, facultad y jurisdicción que alguien tiene para mandar o ejecutar algo.
  
• 5a accepció - Fuerza, vigor, capacidad, posibilidad, poderío.

L’Enciclopèdia Catalana –que tampoc reconeix el “quart poder”– ens diu del mot “poder”:

• Domini legal o efectiu que hom té sobre algú o sobre alguna cosa.
  
• Tenir el dret, l'autorització, la llibertat (de fer o de dir quelcom).

Ronald Reagan, en un dels pocs actes de lucidesa va reconèixer que: “la política se suposa que és la segona professió més antiga. Amb el temps, he arribat a la conclusió que manté moltes similituds amb la primera”.
Veient les polaritzacions dels mitjans de comunicació, en general, en vers les diverses opcions polítiques cal pensar que, el periodisme d’avui, pot disputar-li lloc i similituds a les dues professions més antigues, segons Reagan.

Jordi Voltà
Calafell (Baix Penedès)