Crisi? Cap problema: privatització de beneficis i socialització de pèrdues.

Sembla que el castanyot dels bancs i asseguradores nord-americans no té aturador. Tothom resa per que les fallides en cadena no agafin el transport transoceànic i arribin a Europa. De moment, els Bancs Centrals estan injectant calés a dojo per fer surar segons quines empreses.

Ràpidament, tots els grans tòtems de l’economia s’han afanyat a escampar responsabilitats entre els diferents actors: que si els inversors no han entès el perill dels productes que les asseguradores els han ofert; que si les asseguradores no han valorat suficientment el risc que assumien; que si els bancs no han estat curosos en seleccionar els clients hipotecaris; que si els clients no han estat realistes amb la seva situació econòmica...Bé, partim de la base de que els EE.UU. no és un país on qualsevol pelacanyes pugui anar a demanar un préstec o un crèdit. No senyors, allà hi ha una figura que podem anomenar assessor financer que et gestiona tots els tràmits d’una compra immobiliària: contracte, finançament, formalització, impostos. Revisa que el contracte sigui correcte i no amagui cap punt contrari al adquirent, cerca la millor oferta segons les condicions econòmiques del client, posar d’acord les parts amb el fedatari públic, controlar la fidelitat al contracte, inscriure els bens al registre de la propietat a nom dels seus clients, pagar les factures dels professionals que intervenen a la transacció i, finalment, pagar els impostos a qui pertoqui. D’aquests, però, ningú en parla.

Tothom, o ningú, tindrà la culpa de tot, o de part. Però el sistema, ah nois! el sistema, no! Quan hi ha bonança econòmica, tots som liberals. I tant, al capsal del llit hi tenim una fotografia de l’Adam Smith. Però, si ara poguéssim donar una volta pels dormitoris dels grans economistes veuríem que, presidint la paret, han ressuscitat (mai més ben dit) el Sant Cristo gros.

Els mercats exigeixen que l’administració no deixi caure aquestes empreses, víctimes terminals del liberalisme. L’administració...aquest ser impersonal que, com Superman, surt quan algú està a punt de tirar-se del terrat o quan un cataclisme espaordidor ha d’esdevenir. Que bé, no, tenir l’administració? Aquesta gran guardiola que pot guarir el malalt financer i retornar-lo a la vida. Tot molt maco si no fos que l’administració, en el fons, som nosaltres i que els fons de l’administració que omplen la gran guardiola són els nostres.

Que ha passat, doncs, quan aquest liberalisme tan collonut rebia beneficis? Que uns senyors –anomenats accionistes, els amos de l’empresa– es repartien els guanys per gastar-los amb les seves vivendes de Beberly Hills, les seves quotes a clubs privats, als seus exclusius camps de golf, els seus iots, esportius, joies i, sobretot, pagar les matrícules dels seus fills a les universitats de Chicago, Harvard o Toronto on seguiran amb fervor la doctrina de Leo Strauss per seguir el negoci del papa –sí és que en queda, de negoci – o fer carrera com a alt càrrec de l’administració. Així, quan faci falta, podrem donar un cop de mà a la família i els amics quan faci falta.

Quin sarcasme que la doctrina que propugna la desaparició de tot obstacle institucional a la iniciativa privada corri a suplicar a l’administració. A més, la causa per demanar ajuda és...humanitària. Si l’empresa cau, al darrera hi aniran els mils i mils de petits inversors que, aquest sí, tenen tots els ous a la mateixa panera. Hi tenen agafats els ous, vaja!

Ahir, en l’article “La globalización sin leyes ha descarrilado”, Lluís Foix posa el dit a la nafra i demanava un marc legal que protegeixi els petits inversors davant les multinacionals que propugnen aquest liberalisme salvatge que els conductors de l’economia americana dels darrers 30 anys han propiciat i encoratjat. Recordem, també, que quan el vent bufava a favor un munt de professionals de l’economia i el periodisme feien d’altaveu de les ensenyances d’aquests semidéus.

Per als qui cerquin una opinió crítica del liberalisme poden adquirir el llibre “La doctrina del shock –el auge del capitalismo del desastre–“ de la canadenca Naomi Klein (Ed. Paidós, 2007). Valora, en primer lloc, la casualitat entre els shocks socials (atacs terroristes, guerres, cops d’estat, desastres naturals) i el detonant en la imposició de polítiques de lliure mercat. En segon lloc, critica –i molt– l’Escola de Chicago i el seu principal exponent, Milton Friedman. En tercer lloc, exposa que la imposició de polítiques econòmiques dràstiques i impopulars en nom d’una suposada llibertat de mercat pot afectar els principis de la democràcia i els drets fonamentals.

Els liberals han atacat Klein –no podia ser d’una altra manera– acusant-la de falta de rigor (sembla que no sigui el millor moment per parlar de rigor) i de pertànyer als antiglobalització (que deu ser com pertànyer a qualsevol altre grup com, per exemple, ser liberal). També li retreuen que escrigui el llibre barrejant economia, política i periodisme (la premsa va plena d’economistes que aconsellen com s'ha de fer política). Podeu llegir les crítiques a www.liberalismo.org.

Resumint, el liberalisme pateix en carns pròpies l’aplicació –portada a l’extrem– de les seves màximes. Mentrestant, la resta de mortals que ignorem aquestes teories tan modernes, suggestives i fructíferes per a la humanitat anem patint la privatització de beneficis i la socialització de les pèrdues.

El CIM, to be or not to be, that is the question!

Es preveu una tardor moguda al Baix Penedès. Si més no, les declaracions de la gent implicada –en declaracions als mitjans– ho dona a entendre.

Tal com era previsible, comencen les esquerdes als suposats dics de contenció que formaven els polítics favorables a la plataforma “No fem el CIM”. Josep Maria Puigibet, alcalde de La Bisbal ha tirat pel dret i sembla que la proposta del polígon per ubicar-hi la logística de “El Corte Inglés” tira endavant. Les raons de l’alcalde són les següents: “si, home, no...”

Josep M Puigibet - 1a part

Si encara no enteneu per què la consideració popular dels polítics està a l’alçada del betum, qualsevol de les gravacions que volten per Internet de l’entrevista amb Puigibet, us ajudarà a entendre-ho.

Josep M Puigibet - 2a part

A veure, la política necessita adaptar-se a les circumstàncies socials i econòmiques. Efectivament, segons les necessitats dels nostres conciutadans haurem de ser més sensibles amb les noves mancances que els aniran sorgint. També, depenent dels cicles econòmics, podem ser més o menys generosos amb els recursos destinats a l’estat del benestar. Estem parlant d’evolucionar segons certs paràmetres i és així des que el temps és temps. En el que hem d’estar alerta –que diria el Monegal– és en que els polítics canviïn tan fàcilment de principis. Una de les característiques dels humans és la capacitat de prioritzar en una escala de valors. Així, donem més valor a la família que als amics, la salut per sobre d’altres coses. Tot plegat, afegint-hi qualitats humanes i distribuint-les graó a graó ens forgem fins a ser millor persones. Sobre aquests valors –que han generat costums– s’han forjat les lleis que ens protegeixen i alhora ens responsabilitzen. Dels qui les transgredeixen en diem delinqüents. Hi ha normes –que no lleis– de la moral i l’ètica que ajuden a l’home, no tan ha controlar-se si no, a progressar com a persona. Als individus que s’allunyen d’aquestes normes se’ls pot anomenar transgressors morals.

El que no s’entén és que un alcalde –suposat exemple d’esquerres, republicà i catalanista– es presti a canviar el destí dels bisbalencs i de la comarca depenent d’un cicle econòmic. Si un d’aquests cicles pot durar vuit anys (com a molt) aquest senyor hipoteca una part dels sol del Baix Penedès durant dècades i dècades.

Jordi Sánchez - 1a part

A l’altra banda i trobem al president del Consell Comarcal, Jordi Sánchez. Obrant en nom del Consell no desaprofita cap oportunitat per mostrar-se amic del CIM i lloar-ne les virtuts. Si el Consell Comarcal del Baix Penedès, els ajuntaments que el configuren, són en majoria contraris al polígon, que hi fa aquest senyor fent doctrina a favor? Moralment, no hauria de dimitir? Si tens un conflicte moral, pots viure COBRANT de les dues bandes? Es veu que, si ets polític, sí. Ara bé, hem tingut ocasió de veure com se l’ha intimidat públicament i de com se l’hi ha impedit realitzar actes relatius al Consell Comarcal. Sota quina bandera i sota quins ideals es pot menyspreà els drets dels altres? Permeteu-me dir que aquest tipus d’accions diuen ben poc a favor de qui les acompanya i de les raons sota les que, teòricament, s’emparen. He vist les imatges a Internet i, si no sabés de que va, les relacionaria amb qualsevol aldarull d’una república “bananera” o d’un típic llogarret de la Catània siciliana.

Jordi Sánchez - 2a part

En front l’actitud d’en Jordi Sánchez hi trobem la dels integrants del “No fem el CIM”, darrerament emparats en un ambient i comentaris bucòlics. Sabeu que passa? Que si els números no els fem servir amb rigor no serveixen per a res. Parlar de la mitjana de llocs de treball per hectàrea és ridícul si s’utilitza per dir que encara en tenim massa, de llocs de treball. Ai senyor! Algú ha provat a comparar-ho amb d'altres sectors perifèrics equidistants de Barcelona? Potser ens quedarem amb un pam de nas! En un altre apartat comuniquen que la Generalitat té prevista la construcció de 2.400 habitatges i que a 1 o 2 possibles treballadors per família ja donen els 3.600 llocs de treball que donaria el CIM. Ah, molt bé! Què voleu dir? Què si no es fa el CIM

no faran els 2.400 habitatges? Així, podem dir que no cal que facin habitatges protegits per que, en realitat, el que fan és augmentar l’atur de la comarca? De boixos!

Pau Batlle - 1a part

Articles, posts, comentaris, entrevistes, declaracions explicant el que no volem, poques propostes. Enrocats i a veure-les venir. Fa temps vaig fer una pregunta que encara ningú ha contestat: de debò ens pensem què, distant només 60 quilòmetres de Barcelona, no ens pot esquitxar res? No ens en dona cap idea la voràgine de l’estiu, dels cap de setmana?

Pau Batlle - 2a part

S’insisteix molt en evitar un barri metropolità perifèric. Si? Com? Si ja el tenim! La comarca del Baix Penedès, per a la majoria d’opinions que llegeixo, comença de Bellvei en amunt.

D’altres proposen crear un Pla Director Urbanístic abans del Pla Director d'Infraestructures com si el Baix Penedès fos un solar, sense res ni ningú, a punt per a col·locar-hi el "Mecano" i el "Playmobil". Es demana una moratòria; al país de l’especulació, una moratòria!

Els que s’il·lusionen amb preservar l’agricultura els suggeriria que donessin una ullada a la política agrària de la Comunitat Econòmica Europea. Creixen els latifundis com a únic mitja de subsistència empresarial, tendència a l’especialització i el monocultiu, podent arribar a l’arrencada de segons quin tipus de planta, arbre o arbust (amb subvenció o sense). Tot donat per l’efervescència dels països emergents i, és clar, la seva mà d’obra barata que esmicola els nostre preu final del producte. Va nois! Qui li vendrà el terreny al veí, baratet, sempre que ens juri i perjuri que serà per conrear-lo? Qui estarà a punt per anar a fer la pluriocupació si la collita no dona prou per mantenir la família? Qui arrencarà els ceps –si ho mana la CEE– i anirà canviant de cultiu depenent de la demanda?

La decisió no és gens fàcil, tots ho sabem. Però, sisplau, no ens pensem que tancant els ulls ja no estem en perill. Som on som; massa a la vora de la capital. Negociem un CIM a la baixa (ara ja n’hi haurà una part a La Bisbal) amb contraprestacions socials, assistencials i ambientals. Proposem una ruta de turisme rural (ara seria el moment d’exigir les subvencions) vinculat al mon del raïm, el vi i el cava. Bescanviem-ho per obtenir un paper preponderant i decisori en l’execució del Pla Director Urbanístic i del Pla Director d’Infraestructures viàries, ferroviàries i LOGÍSTIQUES, amb majoria d’agents socials propis.

Per molt que salteu, a l’interior, no veureu el mar i, a la costa, la majoria no saben de quin color són els pàmpols. Fem comarca d’una vegada per totes, cohesionem-nos, per un projecte comú on defensar les inquietuds de la majoria. Perdoneu que sigui tan franc però, si no fem un esforç per convertir-ho amb un repte per a tots els municipis del Baix Penedès és un cas perdut.

R.I.P.

P.D. Els títols i les imatges dels talls de veu són extrets de Youtube

Digui'm que li dec, que haig de marxar!

Aquest comentari va en relació a l'escrit per en Toni Gallardo.

Garzón ha demanat un llistat dels enterrats a les diferents fosses procedents de la Guerra Civil. Un cop la tingui veurà si en fa alguna cosa, si emprèn accions. La revisió de la memòria històrica és un fet pruent doncs part de la gent a qui podria afectar encara és viva i els beneficis que van obtenir de la seva fidelitat i col·laboracionisme són als comptes corrents i registres de la propietat a nom dels seus hereus. No fos que les responsabilitats derivin a la via civil i els hi costi uns quants calerons.

El pacte de la transició podria definir-se, per qualsevol observador independent, com un xantatge encobert. El poder estava copat pels mateixos que tallaven el bacallà amb Franco. Van pactar el “canvi de règim sempre que ells pugessin menjar de tot”. Només cal que, avui, mireu els cognoms dels membres dels consells d'administració de les principals empreses espanyoles (i d'alguna multinacional) i veureu que sonen a "rancio abolengo". Si hi ha algun indecís podeu revisar l’article de la Constitució (que per cert, Joan Carles I encara no ha jurat) que diu que el cap de les forces armades és el rei. “Atado y bien atado...”

Als observadors polítics els hi preguntaria si, el recomanar de no posar-s’hi és per mandra o per justícia. M’explico: els humans tenim una esperança de vida d’uns 80 anys (ara per ara). Si pels motius que siguin no jutgem les conseqüències de segons quins actes, anem ven arreglats. Ja ens podem anar preparant per una pila de: “agafa la cartera i fuig”. Potser val la pena cometre qualsevol delicte –sempre que tinguem la paella pel mànec– si el fi és preservar el patrimoni familiar i mirar de fotre el del veí? Senyors, estem parlant d’un genocidi ideològic i cultural acompanyat d’una repressió persistent i cruel. Si girem la mirada cap una altra banda, no estem dient que pot tornar-se a fer sense cap problema? Als qui encara han sentit o senten, a casa seva, les carns de la família esqueixades pel franquisme, els hi diem que s’ho mereixien, que als seus morts no cal plorar-los? Que per a ells no hi ha justícia? O millor encara, que la justícia és per aplicar-la,només, a uns; per a d’altres no, doncs tenen i tindran “patent de cors”?

Es cert que la carrera judicial del jutge mediàtic per excel·lència ha fruit d’èxits notables i de derrotes doloroses, algunes d’elles per deixadesa administrativa. Malgrat això, la popularitat del jutge de l’Audiencia Nacional no se n’ha ressentit excepcionalment. Precisament Garzón ha acceptat de incoar diverses causes judicials contra dictadors (Xile) i botxins i torturadors (Argentina). Les protestes i comentaris dels sectors més reaccionaris dels països afectats ha estat sempre amortida pels nostres mitjans de comunicació: “Com és possible que, Espanya, es manifesti valedora dels drets humans i vulgui jutjar els nostres si encara no ho ha fet amb els seus?” Han passat 33 anys i no hi ha cap condemnat per la seva implicació en l’anterior règim. Déu n’hi do!

Escoltin! ...que ara fa poc van renyar un senyor gran per què es passejava per una sala del Congrés de Diputats amb una bandera republicana! Que fa només uns mesos que van aprovar la llei de memòria històrica! Que aquesta llei podríem anomenar-la de l’amnèsia històrica, si més no, parcial! Que encara hi ha símbols i museus franquistes (no d’informació, d’apologia) per a molts racons –fins i tot places– de la geografia espanyola! Que hi ha associacions franquistes rebent subvencions estatals!

De que hi ha por? Que potser iniciant una revisió del “per què de tot plegat” els sectors monàrquics tenen por de que la “moma” trontolli?

En fi, si volem, podem dir que hi ha coses més importants a les que dedicar els nostres esforços i diners. Potser sí però, sisplau, aleshores no ens queixem de manca de sentiment de país, de crisi de la solidaritat ni de falses unitats de no sé ben bé que collons s’ha d’unir. En aquests moments et ve de gust acabar-ho amb un: Sisplau, digui’m que li dec, que haig de marxar!

Garzón entra en la memòria històrica: quina por

El jutge Baltasar Garzón ha entrat amb el seu estil en la memòria històrica. He estat a punt d'escriure que ho ha fet amb el seu inimitable estil, però el problema és que la "garzonitis" és una epidèmia més o menys escampada. El ressó mediàtic ja ha estat aconseguit per un personatge que ha convertit l'habilitat per sortir a les portades i obrir els informatius en un autèntic art. Que la cosa acabi en alguna cosa (ja no dic positiva, simplement en alguna cosa) ja és una altra qüestió.

Jo no crec que no s'hagi de judicialitzar la història i potser remo contra corrent, a la vista i a l'oïda del que aquest matí veig i sento en boca de la major part d'opinadors professionals. És evident que a la història li correspon el judici històric. I no oblidem que el pacte de l'oblit de la Transició es basava, entre no gaires temes més, en la no exigència de responsabilitats als botxins i torturadors. Si llavors, que era quan tocava, es va optar per girar full...

Però em direu que allò que planteja Garzón és donar una empenta a la recuperació de la memòria històrica, que, com és sabut, es troba amb un munt d'entrebancs. Hi estic d'acord. Hi ha coses que no caldria haver de discutir. Tanmateix, hi ha molta mala fe i molta gent, no únicament del PP, que semblen encantats de "preservar" la memòria franquista. Potser no del tot conscientment, però si d'una forma de facto molt eficaç. Fins i tot per part de gent jove (si més no relativament jove, considerant que parlem de fets de fa més de 70 anys) i d'un grau considerable de progressisme. És una mena de síndrome d'Estocolm absolutament incomprensible.

No. Si crec que n'hi ha per sentir-se preocupat és perquè l'enrenou que provocarà Garzón encendrà ànims (que si anem a mirar és el de menys) sense cap resultat pràctic. Garzón és un especialista de les "causes perdudes", tot i que seria més ajustat dir que és especialista dels titulars de premsa. Però els seus resultats pràctics són més aviat decebedors. Això no ocorre únicament perquè es posi en afers com aquest de la memòria històrica, que per molt bé que surtís sempre tindria efectes incomplert i parcial. És que Garzón és el jutge espanyol que més delinqüents internacionals, terroristes, mafiosos i similars ha detingut... i el que menys condemnes reals ha aconseguit.

Garzón és molt conegut per dominar els contactes amb els mitjans de comunicació i per instruir pèssimament les causes que li corresponen... o les que s'autoadjudica pel seu compte i risc. No voldria que un tema seriós com la memòria històrica acabés ni en mans incendiàries, ni en un simple titular ni en una idea lluminosa cobada durant el "panxing" de les vacances.

Alguns blocs i blocaires deplorables

He aprofitat el mes d'agost (la primera meitat de vacances, la segona meitat de feina a mig gas) per posar-me al dia en matèria de blocs. Tenia una llista llarguíssima de llocs per visitar o revisitar. Ja saben, cases digitals de gent que només has pogut veure un moment i t'has proposat tornar-hi algun dia per una estada més llarga i amb un deteniment major. O cases digitals que no et motiven el suficient interès per anar-hi cada dia, però t'aporten alguna cosa que et fa entrar-hi de tant en tant. Com passa sempre en aquests casos, tant en uns com en els altres, al final se't va acumulant la feina i has d'aprofitar vacances o ponts llargs per donar-hi una empenta.

Tot això em passa, naturalment, perquè Internet és un vici que tinc. Un vici molest, ja ho sé, que s'ha agreujat amb els blocs. Però també és sabut que cadascú té els vicis que vol, o més ben dit els que pot, i escriure un bloc, parlant clar i fins i tot amb certa dosi de mala llet, no ho prohibeix ni el codi penal ni el catecisme. De moment.

Anem al gra. Aquesta exploració estiuenca de la blocosfera m'ha produït una considerable decepció. He constatat la proliferació de blocs d'un estil francament deplorable. Ja es poden imaginar que tots pertanyen a la categoria de blocs anònims. Però si els crec deplorables no és perquè siguin anònims, sinó per l'ús que fan de l'anonimat.

Sobre l'anonimat a Internet n'he parlat tantes vegades que no voldria cansar innecessàriament a la parròquia. No obstant, és imprescindible fer-ne un resum per situar al possible lector. A mi l'anonimat no em sembla malament..., per la senzilla raó que no és dolent per ell mateix. Permet, per exemple, que molta informació pugui veure la llum quan d'altra forma no podria. Què li han d'explicar a un que ha estat periodista la major part de la seva vida! Però no hauríem d'oblidar que l'anonimat també pot emparar les més grans rucades o les misèries més absolutes.

No obstant, que Internet sigui usat per fer-se palles mentals, per fer guerra bruta o per saldar comptes personals, tampoc és que sigui una novetat. Però també cal dir que s'ha de ser una autèntica ànima de càntir per no adonar-se'n de quan darrera d'un bloc hi ha una mà que tira la pedra. I que no es confongui ningú pensant que defenso els polítics que són freqüent blanc d'aquesta mena de maniobres. No, que va. Aquí mateix tinc escrit que, quan un polític se't queixi de l'anonimat a Internet, cal facilitar-li les adreces de les pàgines anònimes que manté el seu partit.

No. Tampoc em preocupen aquesta mena de misèries de tercera regional. El que em produeix cert disgust és veure com alguns dels anònims més lamentables es presenten, a més, com a poc menys que màrtirs de la llibertat d'expressió. També en alguna ocasió anterior he manifestat, i per tant no sonarà a nou, el meu menyspreu per certa mena de personatges que se les donen d'herois de la llibertat en règim de Juan Palomo. Només afegiré que no me'n fio gaire de qui va amb l'escala preparada sota el braç per poder-se enfilar a algun pedestal.

No obstant, la sevícia que he pogut detectar aquest agost en certs paratges digitals obliga a dir-ne alguna cosa més. El més lamentable no és que algú tingui d'ell mateix una opinió molt superior a l'objectivable. No. El més trist són les pel·lícules de ciència ficció amb què s'embolcallen alguns per autojustificar-se com a màrtirs o herois ningú sap ben bé de què.

He llegit a una bona mitja dotzena de blocs entrades escrites pels seus autors "denunciant" que són pressionats, perseguits i fins i tot amenaçats. Ningú no els pressiona, ningú no els persegueix i ningú no els amenaça i la millor prova que això no ocorre és que continuen publicant a diari ja no rucades sinó material que entra directament en l'àmbit del codi penal.

Tot això no vol dir que les pressions, les persecusions i les amenaces no existeixin. El poder no tolera fàcilment la discrepància i té moltes formes d'enviar avisos. Però en general els que en són víctimes no ho expliquen. Si més no, no ho expliquen amb tanta insistència. I, per descomptat, no tenen necessitat de "demostrar" la persecució, com els passa a alguns màrtirs d'ocasió.

Que algú se senti obligat a justificar-se quan ningú no li ho ha demanat és bastant indicatiu de per on van els trets. Però fins i tot això es podria fer sense caure en el ridícul. Com que el guió de la pel·lícula és bastant feble, els màrtirs recorren a fantàstiques explicacions tècniques. Explicacions que no tan sols són falses de tota falsedat, sinó que resulten patètiques.

Malgrat tot, fins aquí podríem ignorar completament a personatges tan nefastos i maliciosos. Certament, la seva actitud és una befa per als autèntics repressaliats o amenaçats per exercir la llibertat de dir el que pensen. Però tot plegat no ens ha de treure el son ni alterar-nos la digestió. El que resulta intolerable, no obstant, és que a sobre pretenguin donar lliçons, que també és el cas, i especialment que practiquin allò que denuncien.

Seria molt fàcil despatxar aquesta darrera qüestió esmentant que tals subjectes parlen sovint de les mitges veritats dels altres, quan ells són els primers a usar-ne. I una mitja veritat, que és una mitja mentida o una gran mentida com ells mateixos ens recorden, és mal assumpte vingui de qui vingui. I, en tot cas, això de les mitges veritats ja forma part de les misèries que es ventilen en aquests blocs. També seria molt fàcil fer memòria dels casos en què els màrtirs anònims critiquen l'anonimat dels altres o reclamen que les cantades de canya vagin signades amb nom i cognoms. L'acudit és sensacional i fa gràcia i tot.

No. Allò realment sagnant és que els màrtirs de la llibertat d'expressió, els perseguits, els censurats en definitiva, practiquen ells mateixos la censura amb una barra digna de millor causa. No m'ho han explicat, ho he vist amb els meus propis ulls. Tinc el lleig costum de llegir-me, de vegades, els comentaris que els lectors deixen a les entrades. I és curiós comprovar com són esborrats tots aquells que posen en evidència al màrtir de torn. De vegades, no cal ni això, ja que són comentaris que simplement porten una mica la contrària, sense entrar en gran polèmica. No sempre és constatable el fet, ja que els màrtirs semblen disposar de força temps per vigilar constantment el seu racó d'internet, però en ocasions s'obra el miracle.

Ja veuen com són les coses. Ja veuen la cridòria que fan els que més haurien de callar. I és una llàstima, perquè hi ha casos en què el que es diu als blocs està molt bé, però queda arruïnat per unes actituds tan deplorables i, en definitiva, puerils.

Hi ha una cosa en tot plegat que no aconsegueixo entendre: com persones que han patit problemes per dir el que pensen poden solidaritzar-se, i fins i tot confraternitzar, amb aquests usos tan matussers de la llibertat d'expressió. No ho entenc perquè també tinc la mania de pensar que ser demòcrata no és sinònim de parar l'altra galta.

Però de vegades l'afany de protagonisme fa adoptar curioses actituds, als pobles potser més que a les ciutats. I tampoc caldria confondre el proïsme amb la poca feina, que possiblement és la raó profunda de tot plegat.


P.S.– S'equivocarà greument qui pensi que aquesta entrada està dedicada al meu poble. És evident que a Calafell passen coses d'aquestes, potser més que a altres llocs pel peculiar folklore polític local. Però el mal està escampat per tot arreu i jo m'he volgut referir tothora a un problema general.