El "pare" dels sous polítics, a Dublín

He estat uns dies a Dublín i he anat a tombar, entre altres llocs, pel Trinity College. No si sé si els irlandesos s'ofendran pel que diré, però aquest centre universitari m'ha recordat els tradicionals campus britànics. A Dublín aquest campus està al cor de la ciutat. No és el campus que tenim conceptuat aquí, estil Bellaterra, és a dir emmig de ben bé no res. Tampoc és Cambridge o Oxford, que tampoc són campus sinó ciutats universitàries en sentit literal (tot i que Oxford cada dia menys perquè ha diversificat molt la seva activitat). Però els seus orígens són clarament britànics: va ser fundat durant l'ocupació britànica d'Irlanda i de les seves aules han sortit una colla de premis Nobel, la major part de Literatura, que escrivien del primer a l'últim en anglès.

El Trinity College té un prestigi de considerables dimensions (tant, que el nom contemporani d'Universitat de Dublín no ha acabat d'arrelar mai), fruït d'una llarga tradició històrica i del seu "palmarés" acadèmic. Molt sovint, s'associa aquest centre amb els estudis de lletres, tot oblidant que, ciència al marge, les aportacions al pensament polític que hi han sortit han estat també de primera línia.

A l'entrada per la qual he accedit al Trinity College m'he trobat una estàtua dedicada a Edmund Burke. És un personatge peculiar, format a aquesta universitat, un pensador del segle XVIII molt conservador a qui, no obstant, val la pena llegir per la seva defensa de l'individu davant la societat i dels costums davant les lleis positives. Això no vol dir que hi estigui d'acord, sinó que reconec que l'argumentació és consistent i que, malgrat tot, hi ha aportacions interessants.

És més, Burke no tenia la mateixa gràcia que Churchill o Oscar Wilde per parir frases rodones que arribessin a tothom i continuessin sent dites molts anys desprès, però algunes de les seves sentències admeten com a mínim l'honor de ser reproduïdes. "Els diners són el substitutiu tècnic de Déu" és una afirmació rotunda, que pot semblar frívola però que hauria d'obligar a pensar.

Hi ha dues sentències de Burke amb les quals em sento molt identificat. Una és la que resa que l'únic que es necessita perquè triomfi el mal és que els homes bons no facin res. L'altra diu que hi ha un límit en què la tolerància deixa de ser una virtut. Són, de fet, actituds vitals a les quals, tot i tenir molt poca confiança en el gènere humà, encara dono valor.

Però si he fet una foto a l'estàtua de Burke a Dublín i he començat a escriure aquesta entrada és perquè fa uns mesos, al meu bloc personal, en vaig escriure una altra sobre el mateix personatge per recordar que havia estat el principal "ideòleg" dels sous polítics. En aquesta entrada recordava que Burke s'havia posat en política per problemes econòmics i que aquesta paradoxa potser tenia a veure amb la mala premsa que sempre han arrossegat les retribucions dels càrrecs electes.

Aprofito per recordar que, tal com vaig dir llavors, estic a favor que els polítics cobrin. Ho prefereixo abans que acceptar que als càrrecs públics hi accedeixin només els rics, els que busquen algun interès o els que ja s’ho cobraran d’alguna altra forma. En aquell comentari, si de cas, opinava que potser els sous dels polítics han perdut vigència com a garantia de l'accès universal als càrrecs electius i que calia mesurar-los si més no en part pel retorn que n'obtenien els ciutadans, tot evitant també els abusos indecents que de vegades es produeixen.

En definitiva, un comentari que picava, però molt ponderat, que no han entés determinats polítics coneguts meus, els quals no s'han estat d'estirar-me repetidament les orelles. Bé, més aviat d'intentar-ho, perquè un servidor ja fa anys que no s'immuta per aquesta mena de comentaris. D'alguna cosa ha de servir col·leccionar anys i cabells blanc.

En tot cas aquestes reaccions m'han confirmat (i no era el primer cop) una sospita que tinc de fa molt de temps. Els polítics (individualment o com a organitzacions) no volen que la gent pensi. Ni tan sols que pensi com ells. Ni que pensin com ells? Ni això. Pensar és perillós. Bàsicament, pots canviar d'opinió.