lunes, 21 de abril de 2008

Una de tres...?

Una facilitat de les moltes que ens ofereixen els blocs és la de penjar-hi enquestes. Cert que la fiabilitat de les mateixes és més aviat dubtosa doncs el control sobre qui vota i quantes vegades ho fa no està del tot controlat. És evident, però, que sempre marca una tendència i que paga la pena tenir-ho present.

La Comissió de Festes Majors de Calafell –de la que en soc membre– al seu bloc calafellesfesta.blogspot.com n’exposa una d’interessant, que pot esdevenir apassionant i que intenta –a part del seu efecte pràctic i lògic– obrir un debat, en positiu, de l’efecte sectorial en que viu Calafell des de fa dècades.

Ni més ni menys, ens demana el parer sobre unificar les tres Festes Majors que s’hi celebren: Poble, La Platja i Segur, en una de sola. La idea no és fer-ne desaparèixer cap. Si més no, quedarien reduïdes sensiblement per potenciar la gran festa resultant.

L’enquesta fa uns dies que està disponible i ja marca preferència. El sistema facilita la participació del grup més “informatitzat” que, per definició, hauria de recaure en la franja d’edat entre els 12 i 45 anys.

Més endavant, serà imprescindible que els pares de la idea informem de l’abast de la proposta i el mecanisme que hem pensat. També serà necessari buscar nous espais de consulta per què el resultat sigui fiable i representatiu del màxim de ciutadans. Finalment, caldrà veure si els polítics estan per la labor, tan amants ells de servir cafè per tothom.

L'últim de Paul Preston s'ha de llegir


Aquests dies surt al carrer l'últim llibre de Paul Preston, "El gran manipulador". Està dedicat a Franco i als mètodes que va fer servir per sobreviure 40 anys contra tot, inclòs el seu propi bàndol. Des de mentir i enganyar amb habilitat i desimboltura dignes de millor causa, a tolerar la corrupció, tant per tenir contents i distrets als seus com per a implicar-los en el règim amb totes les conseqüències: és allò d'embrutar-se les mans per tancar-se totes les portes i no tenir cap lloc més on anar.

No m'estaré de dir que, sense haver-lo llegit, el llibre probablement no aporti novetats espectaculars. I que, com en anteriors llibres, molt material provingui, reciclat i actualitzat, de l'excepcional biografia de Franco que Preston va publicar el 1994. No obstant això, penso que "El gran manipulador" serà un llibre molt recomanable. De fet, considero que les obres de Preston sobre la guerra civil i el franquisme tenen tres mèrits principals:

–el relat de moltíssims episodis, poc coneguts o ocultats, però no per sí mateixos, sinó perquè donen claus i pistes per entendre el quadre general. Quan es fa el llançament d'una obra de caràcter històric, és cosa de màrqueting promocionar-la dient que aporta noves revelacions. I per tant se n'ha de fer un cas relatiu. En el cas de Preston estic tranquil, perquè les "novetats" que aporta no són meres anècdotes que facin gràcia, sinó fets significatius que ajuden molt a entendre la història.

–el plantejament original i la capacitat d'interpretar les coses si no tal com són, sí de forma diferent a les interpretacions tradicionals. Per no referir-me sempre als mateix títols, citaré el cas de "Las tres Españas de 1936". La polèmica que susciten aquests plantejaments no ve tant perquè les vergonyes del franquisme quedin a l'aire, com perquè de passada queda fet miques algun mite de l'esquerra sense gaire base o fonament.

–la interpretació de la conducta de Franco a partir de claus psicològiques. La biografia publicada el 1994 ens va descobrir no tant el complex d'Edip que Franco tenia amb la seva mare, com la seva profunditat. O, per exemple, perquè el dictador va autoidealitzar tant la seva figura com el seu currículum militar, pel "trauma" que li va suposar que el seu pare fos general, però d'Intendència, la rama menys "heroïca" i més mal considerada socialment de l'exèrcit. O perquè, ja convertit en Caudillo, es vestia sempre que podia d'almirall, tot i ser ell general de terra: perquè va suspendre l'examen d'ingrés a l'acadèmia naval i va acabar a infanteria de rebot.


Acabaré afegint que, molt sovint, aquesta mena d'anècdotes expliquen molt sobre les persones. No dic que serveixin per interpretar els fets històrics en la seva globalitat, però sí per entendre perquè es feien certes coses o es prenien certes decisions que, si no, no tenen gaire explicació raonable.

I una reflexió final, al final també de la psicologia "torturada" de personatges com Franco o el propi Hitler: òbviament no justifica les seves barbaritats, però un no pot deixar de preguntar-se què hauria passat, o què no hauria passat, si persones com aquestes haguessin tingut una infantesa normal i, en general, que haguessin estat persones felices. Ho diré de forma poc acadèmica: potser no s'haurien sentit impulsats a donar tant pel sac.

martes, 15 de abril de 2008

Capitán, mande firmes


Suposo que heu vist les imatges del primer acte de Carme Chacón com a ministra de Defensa. Acostumats a veure-la amb somriures d'aquells que llueixen tota la dentadura, ahir feia francament mala cara. A risc que algú m'acusi de masclista (la crítica és merament política, però quan et poses en aquests territoris no se sap mai), se m'acuden unes possibles explicacions:

–És la cara que Carme Chacón fa quan no li fan retrats. Poc probable, ja que no és que hi abundessin les càmeres, sinó que era "la" foto del dia.

–Li van dir que havia de posar cara de mala llet, atés de què anava el tema. Mala senyal de bon començament.

–Els nervis per la novetat. Si és el cas, que es vagi acostumant, perquè no visitarà caserna ni base on no la rebin amb això que anomenen "honors d'ordenança". I en visitarà unes quantes dotzenes.

–L'emoció. És possible. Quan acabava el discurs amb allò de "Capitán, mande firmes", semblava que estaven a punt de saltar-li les llàgrimes.

–El dur xoc amb la realitat. Bono s'hi trobava molt còmode, però és normal que les formes "guais" de fer política es trobin desubicades, al menys al principi, a l'hora de dir "Firmes, ar".


Em sap greu haver-ho de dir, perquè estic d'acord amb què la designació d'una dona com a ministra de Defensa. En un món normal, no caldria alegrar-se de fets així. Però com el que món no és normal, cal anar donant exemple i fent pedagogia i sobretot trencant certes barreres.

A mi fins i tot m'agradava la imatge d'una dona passant revista a la tropa amb l'embaràs ben a la vista, tot i que vaig criticar en el seu moment l'ús electoral del tal embaràs. Ja sé que és una mera foto, fins i tot amb data de caducitat. Però al menys permetia que una dona amb poder es presenti com a dona amb tots els ets i uts. Que de dones que han creat un tercer gènere (ni el masculí ni el femení, sinó el del poder), ja n'hem cobert la quota amb Margaret Tatcher o amb Condoleeza Rice i altres dones de ferro.

Com que ahir ho deien conspícues feministes, crec poder-ho reproduir jo i restar sa i estalvi. Ara a Chacón només li queda aprendre a dir "Capitán, mande firmes", amb un somriure. Ho reprodueixo sense estar-hi del tot d'acord. Perquè ja m'està bé que sigui seriosa. El que no desitjo és que vulgui tenir més pebrots i virilitat que la tropa que mana. No havíem quedat que posar una dona a Defensa era precisament per trencar aquesta mena de dinàmiques?

lunes, 14 de abril de 2008

Zapatero 2.1

El nuevo Gobierno ha nacido cargado de simbolismos positivos, con los que estamos de acuerdo: que haya mayoría de mujeres, que haya mujeres en carteras de peso (más importante incluso que lo anterior), y que haya personas jóvenes. Dado las políticas anunciadas por Zapatero, bien está que se predique con el ejemplo.

Naturalmente, ahora están por ver los resultados. Zapatero ha demostrado tener una habilidad especial para lo bonito, pero sus resultados no siempre han sido indiscutibles. Lo importante no es que haya ministras, aunque el simbolismo no está mal, sino que haya ministras eficaces. Y lo decimos sabiendo que una mujer acaba teniendo que demostrar más que los hombres, o que las ministras con reputación de buenas gestoras son también las valoradas como “discretas”. Si lo primero es injusto, lo segundo es una cuestión de visibilidad que roza la categoría de versión blanda de la burka.

Lo mismo podría decirse de la juventud. Ya es hora de que la renovación generacional deje de ser un argumento vacío. Si se cree en las personas jóvenes, hay que darles juego efectivo y real. ¿No tienen experiencia? Es posible, pero todos hemos comenzado alguna vez en la vida, y en ese caso lo que cabe esperar, incluso exigir, es capacidad, preparación, entusiasmo y compromiso.

La juventud y la condición de mujer tienen ventajas objetivas. Hay que ponerlas al servicio público, no usarlas para conseguir una foto. En defensa del nuevo Ejecutivo, también hay que decir que Zapatero ha conseguido un grado de equilibrio notable, aunque, por definición, resalta lo nuevo. Sólo el tiempo dirá, sin embargo, si las apuestas de Zapatero eran para conseguir un Gobierno mejor o por estética.

Hay otros elementos cuando menos curiosos de la composición del nuevo Gobierno. Zapatero señaló, en su rueda de prensa en La Moncloa, que primero era el programa presentado en la investidura y que, tanto la estructura del Ejecutivo como los nombramientos, respondían a las políticas anunciadas. El enunciado es correctísimo, pero es obligatorio hacerse algunas preguntas elementales, dado que Zapatero ha prescindido de ministros de eficacia probada como Caldera, y a la vez ha mantenido al frente de Fomento a la responsable del desastre de Cercanías. O vistos los rifirrafes entre Solbes y Sebastián, que se produjeron antes incluso de la toma de posesión.

Al final, podría resultar que la foto tan laboriosamente conseguida no fuera más que un apaño territorial, aliñado con compromisos personales del presidente. Pero también hay que decir que haya una mujer ministra que sea un desastre sin precedentes forma parte de la normalidad que Zapatero dice buscar. En esa situación normal, a la que todavía no hemos llegado, no habrá tan sólo ministras de Defensa, sino que una mujer tendrá la oportunidad real de ser presidenta del Gobierno. Y hasta se podrá poner a un hombre al frente del ministerio de Igualdad sin que pase nada.

domingo, 13 de abril de 2008

On sou, republicans?

Avui es celebra (per alguns) l’aniversari de la proclamació de la Segona República Espanyola. Quan s’anava acostant el dia, se’m va ocorrer escriure aquest article i vaig entendre que ho havia de fer pel començament. Quin concepte, característiques o fonaments inclou la paraula “república”:

VIQUIPÈDIA

En una definició àmplia, una república és un estat o un país dirigit per persones que basen el seu poder polític en la voluntat democràtica del poble en què el ciutadans tenen el dret al vot la qual cosa dóna al govern el fonament de legitimitat i sobirania. Sovint, les monarquies i les repúbliques es descriuen com a conceptes mútuament exclusius. En aquest sentit les monarquies constitucionals, encara que amb sistemes electorals democràtics no són repúbliques, atès que el màxim sobirà executiu, amb poders limitats o merament cerimonials, no hi és elegit democràticament pel poble. De vegades les dictadures s'han anomenat "repúbliques" només per designar que el poder no recau sobre un monarca.
ENCICLOPEDIA CATALANA
Forma de govern representativa, en la qual el càrrec de cap d'estat no és hereditari ni vitalici, sinó resultat d'una elecció popular, directa o indirecta. En aquest sentit s'oposa a monarquia. En un sentit més ampli, però, designa la formació social en el seu conjunt i, per tant, és sinònim d'estat. La durada del mandat presidencial, les seves funcions i les relacions amb el poder legislatiu són determinades per la constitució. Segons la natura d'aquestes relacions, la república pot ésser presidencialista o parlamentària. Segons la seva estructuració política, pot ésser unitària o federal. Malgrat que hagin estat trobats precedents en les democràcies grega i romana i en les ciutats italianes de l'edat mitjana i la moderna, la idea republicana neix amb el concepte de sobirania nacional i té les primeres realitzacions en la independència nord-americana i la Revolució Francesa. La forma de govern republicana ha esdevingut majoritària a escala mundial, sobretot a partir de la independència llatinoamericana al s XIX i del procés descolonitzador africà i asiàtic al s XX.
REAL ACADEMIA ESPAÑOLA DE LA LENGUA

(Del lat. respublĭca).
1. f. Organización del Estado cuya máxima autoridad es elegida por los ciudadanos o por el Parlamento para un período determinado.
2. f. En algunos países, régimen no monárquico.
3. f. Estado que posee este tipo de organización o de denominación.
4. f. Cuerpo político de una sociedad.
5. f. Causa pública, el común o su utilidad.
6. f. irón. Lugar donde reina el desorden.


DICCIONARI DESCRIPTIU DE LA LLENGUA CATALANA

1.- [Nincompt] Forma de govern en què el cap d'estat és escollit pel poble o pels seus representants per a un període de temps determinat. ~ democràtica, ~ socialista, ~ popular // proclamar la ~, constituir una ~. Nosaltres proclamem una República legalment —accentuà— per mitjà del sufragi universal. [Foix (1942): 32, p. 68].

ENCYCLOPAEDIA BRITANNICA

Form of government in which a state is ruled by representatives elected by its populace. The term was originally applied to a form of government in which the leader is periodically appointed under a constitution; it was contrasted with governments in which leadership is hereditary. A republic may also be distinguished from direct democracy, though modern representative democracies are by and large republics.

ENCYCLOPEDIE DE DIDEROT-ALEMBERT

S. f. (Gouvern. polit.) forme de gouvernement, dans lequel le peuple en corps ou seulement une partie du peuple, a la souveraine puissance. Reipublicae forma laudari faciliùs quàm evenire, & si evenit, haud diuturna esse potest, dit Tacite, annal. 4.Lorsque dans la république le peuple en corps a la souveraine puissance, c'est une démocratie. Lorsque la souveraine puissance est entre les mains d'une partie du peuple, c'est une aristocratie.Lorsque plusieurs corps politiques se réunissent ensemble pour devenir citoyens d'un état plus grand qu'ils veulent former, c'est une république fédérative.Les républiques anciennes les plus célebres sont la république d'Athènes, celle de Lacédémone, & la république romaine.

Fins i tot la classista “britannica” és més explícita que la insípida “Real Academia Española”. Per què serà? Permeteu-me anar a l’origen...


LA REPÚBLICA SEGONS PLATÓ

La República és un tractat de política escrit pel filòsof Plató. L'obra està estructurada en 10 llibres on Plató parla per boca del seu mestre Sòcrates.En els quatre primers llibres estan exposades les quatre teories principals sobre l’origen de la Polis i el concepte de Justícia: Les mitòlogiques tradicionals, les dels sofistes realistes (la justicia no és altra cosa que aquell ordre imposat per qui té la força de fer-se obeir), la teoria contraactualista (contraposen llei i naturalesa i la justicia és una convenció humana). Aquí es quan Sócrates, en realitat Plató, exposa la seva teoria de l’estat entès com organisme on la justicia és una harmonia conscient i vivent i la societat un fet natural.Prossegueix l’obra com una contínua reflexió sobre la política i les relacions entre els governants i els ciutadans. Dóna gran importància a l’educació dels ciutadans (incloses les dones). Filosofa sobre la idea del bé. Exposa la seva teoria de les quatre fases del coneixement que acaben amb la definitiva contemplació de l’ésser suprem. Presenta el famós Mite de la caverna que explica les relacions entre els dos mons, el sensible (la caverna) i l’exterior (les idees). Compara els sistemes polítics de l’època: timocràcia espartana, oligarquia, democràcia i tirania.En l’últim llibre intenta preveure les conseqüències de la implantació de l’estat just que propugna i finalment analitza les diferències entre poesia i filosofia tot i afirmant la preponderància d’aquesta última."La República" és, a més d’una utopia social, un tractat de política i una reflexió sobre l’ésser humà. La influència d’aquesta obra ha estat contínua en el pensament polític d'occident al llarg del temps.

Ja que se celebra, citem-ne ni que sigui les disposicions generals del títol preliminar d’aquesta...

CONSTITUCIÓ DE LA IIª REPÚBLICA

Artículo 1º.España es una República democrática de trabajadores de toda clase, que se organiza en régimen de Libertad y de Justicia. Los poderes de todos sus órganos emanan del pueblo. La República constituye un Estado integral, compatible con la autonomía de los Municipios y las Regiones. La bandera de la República Española es roja, amarilla y morada.

Artículo 2º.Todos los españoles son iguales ante la ley.

Artículo 3º. El Estado español no tiene religión oficial.

Artículo 4º. El castellano es el idioma oficial de la República. Todo español tiene obligación de saberlo y derecho de usarlo, sin perjuicio de los derechos que las leyes del Estado reconozcan a las lenguas de las provincias o regiones. Salvo lo que se disponga en leyes especiales, a nadie se le podrá exigir el conocimiento ni el uso de ninguna lengua regional.

Artículo 5º. La capitalidad de la República se fija en Madrid.

Artículo 6º. España renuncia a la guerra como instrumento de política nacional.

Artículo 7º. El Estado español acatará las normas universales del Derecho internacional, incorporándolas a su derecho positivo.

En Victor Alba, en un article publicat al diari Avui el 14 d’abril de 2001 deia...

"El problema de la República fou, des dels seus inicis, que no hi havia republicans amb prestigi, que el nou règim caigué a les mans dels antics monàrquics, fastiguejats amb Alfons XIII però no amb la societat que hi havia. No volien, és clar, fer la Revolució Francesa, obra de la burgesia francesa, i la burgesia del país -començant per la catalana- no volia canviar les coses, sinó només les figures (i encara, sovint ni això). Els que volien un canvi de societat eren els de la base, els obrers, els pagesos, els artesans, els petits botiguers del poble i de barri, que venien a fiat als veïns que feien vaga, però aquests reclamaven una revolució socialista o anarquista, però no burgesa. Joaquim Maurín, que poc abans havia fundat el Bloc Obrer i Camperol, deia que ja que la burgesia del país no era capaç de fer la seva revolució, l'havien de fer els obrers, per passar després al socialisme (i encara sort que no era el socialisme del PCE, que el 14 d'abril, calcant una consigna de Moscou, reclamava a la Puerta del Sol todo el poder a los soviets, en un país on pocs sabien què era un soviet i on, és clar, no n'hi havia cap)."


Doncs, que voleu que us digui, quants n’hi ha de partits suposadament republicans que giren el cap a una altra banda? Que fàcil és acomodar-se en un despatx de Madrid a veure-les venir, oi? I els joves, l’esperit republicà, que? De vacances? O potser cal no fer soroll per veure si heretem el despatx? Potser sí que s’han tornat monàrquics d’escó i despatx!

La frase de sempre: Si Plató, Voltaire, Rousseau, Montesquieu, Macià i/o Largo Caballero aixequessin el cap, es deprimirien per la minsa lluita pels ideals que hi ha avui en dia. Homes i dones de veritat defensant principis amb la vida, si convenia. Aquí i ara, ho arreglem amb quatre floretes al cementiri. Em recorda la llonganissa sense pebre, sense sal, sense gluten, sense grassa...no hi queda ni tan sols el fil per penjar-la. Ara si, l’etiqueta “majestuosa” i clarivident ens informa: LLONGANISSA AUTENTICA ARTESANAL.

viernes, 11 de abril de 2008

Zapatero 2.0


La reelección como presidente del Gobierno de José Luis Rodríguez Zapatero ha cumplido esta semana el trámite de la investidura en el Congreso. La necesidad de una segunda votación, aunque tiene una cierta lectura, no ha sido más que un mero detalle técnico, ya que la reelección estaba más que asegurada. Por eso, los contenidos de la investidura han pasado a primer plano, lo que era muy necesario dada la situación de crisis general que vivimos y que no puede ocultarse ya por más tiempo.

Lo de la segunda votación no tiene ninguna trascendencia práctica, aunque constata que Zapatero no ha sido capaz de concitar otros apoyos para su Gobierno. En realidad, es incluso dudoso que el presidente del Gobierno los quisiera. Como dijimos aquí tras las elecciones, Zapatero no pretendía otro gabinete que no fuera uno monocolor de su partido. Y que pese a manifestar querencia por pactos estables, preferiría ir trampeando durante toda la legislatura que asumir acuerdos a alto precio.

Además, hace cuatro años a Zapatero le votaron “gratis” casi todos los grupos minoritarios, bajo el efecto psicológico del 11-M y de la desastrosa gestión, por llamarla de alguna forma, que hizo el PP de aquella horrible crisis. Afortunadamente, las elecciones de hace un mes fueron, pese a la profusión de insultos, mucho más normales. Y la legislatura que comienza, aunque ello está por ver, apunta un clima ligeramente más sosegado.

El discurso de investidura, por su parte, fue bastante vago, aunque se anunciaran medidas de choque para paliar la crisis económica. Para ser honrados hay que decir que la falta de precisión es un defecto connatural a un tipo de discurso que debe tocar muchísimos temas sin durar tres días seguidos. Pero también hay una diferencia entre esto y no decir nada.

De la intervención de Zapatero, en este sentido, casi solo se salva el reconocimiento fáctico de que hay una crisis. No lo dijo exactamente así, e incluso intentó inyectar optimismo, o al menos camuflar las peores cifras. Pero cuando Zapatero hablaba de medidas de choque, se le entendía a la perfección. ¿Serían necesarias medidas de este tipo si estuviéramos atando a los perros con longanizas?

Un mérito hay que reconocerle al Gobierno saliente. Su prudente gestión económica durante los últimos cuatro años ha creado un superávit que ahora va a permitir encajar la crisis sin subidas de impuestos y sin tocar el gasto. Esto no es un mérito excepcional, ya que cualquier otro gobierno habría conseguido resultados parecidos, ya las políticas económicas de unos y otros tienen diferencias cosméticas. Pero tampoco ha sido obra del Espíritu Santo.

Otra cosa es que dé la sensación de que tirar de las reservas es una solución de emergencia, de aquellas que ponen un parche provisional sin ir al fondo de los problemas. Es probable que así sea, aunque algunas medidas de las propuestas por Zapatero sean populistas o tengan enunciados brillantísimos (sin mucho contenido real que digamos).

Como mínimo, hay que reconocer que Zapatero ha acabado diciendo las cosas y reconociendo, más o menos abiertamente (menos que más) que tenemos un problema. Que después cumpla... El presidente del Gobierno tiene fama, justificada en parte, de no cumplir sus promesas. Y lo que dijo en la investidura no tiene porque corresponder luego con la realidad. No sería la primera vez. Pero algo es algo.

También hay que reconocerle al líder socialista que quiera tomar medidas amparadas en el diálogo social. Se acercan tiempos difíciles y es mejor pactar los sacrificios que haya que pedir. Pero que no se corte el Gobierno si los acuerdos con sindicatos y empresarios no avanzan. Las medidas a tomar son urgentes y, en el peor de los casos, gobernar significa la exacta definición de la palabra.

jueves, 3 de abril de 2008

Una celebració unitària

El dia 14 es commemoren 77 anys de la proclamació de la II República Espanyola. A veure si som capaços de celebrar un acte únic dels diferents partits. Al cementiri del Vendrell cada partit va a fer el seu homenatge en particular. La foto i ja està. A veure si som valents i fem una cosa més seria on tots hi tinguin cabuda. Si seguim aquest individualisme el nostre futur és molt magre. Hem d'unir esforços per tirar aquest vaixell endavant entre tots. Si fos una cosa comarcal, ja seria la reòstia.

El CIM, ni sí, ni no, tot el contrari (II)

Aquest escrit és una contesta a un dels comentaris d'en Josep LLPDS en l'article "El CIM, ni sí, ni no, tot el contrari" editat al meu bloc "un piset amb vistes" i al "Penedès en xarxa". Crec que pot ser una eina de debat:

Tal com dius, el CIM no és més que un cas que, tot i la seva importància i excepcionalitat, demostra un rerefons molt més profund.

Hi ha aspectes que no són exclusivament penedesencs però que demostren els nous tarannàs de la nostra societat. Poques coses estimulen la protesta airada de la gent. Enrere queda l'època de la transició, curulla de manifestacions, vagues i piquets. Una etapa en que la gent tenia necessitat de sortir al carrer i fer sentir la veu. Una de les puntes de llança, si més no, la més expeditiva, era la vessant estudiantil. Els universitaris es sentien portaveus de una societat que despertava i altaveus de reclamar un lloc transcendent en les decisions que es prenien. Molts d'aquells agitadors socials van esdevenir representants polítics. Una altra font de la política fou la capçalera de les associacions. Així, molts membres de juntes associatives, d'entitats i grups foren reclutats indiscriminadament com a regidors, consellers, diputats o senadors. Aquest fet afavorir l'arrencada de la maquinària política, inexistent fins aleshores. Per altra banda, buidà de contingut directiu i ideològic un munt de societats socials.

És evident que el món associatiu encara no s'ha refet de la fugida dels seus dirigents. A finals del 2007 vaig tenir el plaer de coincidir amb el president de Cors de Clavé, Antoni Carné en un debat – col·loqui sobre les Caramelles. En Carné va fer palès que, potser seria hora de que, totes les cessions de recursos humans que van oferir les associacions, tornessin als seus orígens. O sigui, que els polítics convertits es "reciclessin" una altra vegada a les entitats. Això, donaria una vigor inaudit al món associatiu i, per afegitó, al món REIVINDICATIU.

Si acceptem que aquest fet ha succeït ens serà més fàcil d'entendre com certs moviments socials no obtenen el ressò que, per la seva importància, haurien de tenir.

Les entitats, totes, necessiten una xarxa pròpia de contacte i comunicació. Encara no parlo de col·laboració que seria el pas següent.

Dins d'aquests contactes s'ha d'establir espais comuns, amb interessos comuns i problemes comuns.

S'han d'establir estudis, projectes, prioritats i plans d'actuació. Consensuar-los i debatre'ls. Veure la vegueria o la comarca com un espai sencer i propi de tots els habitants (perdoneu, però en molts comentaris m'ha semblat entendre-hi un egoisme inacceptable).

Efectuar la pressió necessària (amb tota la amplitud que conté aquesta paraula) davant les institucions polítiques per atendre les diverses sol·licituds i respectar la representació de les entitats demandants en els òrgans de decisió corresponents.

Acceptar i promoure les consultes populars que es considerin oportunes en temes puntuals. Garantir la vinculació de les mateixes en l'actuació de tots els representats polítics del territori.

La nostra democràcia, tot i el que ens pensem, encara es jove. Tots aquests moviments d'anada i tornada dels nostres líders socials encara està en ple trasbals. Per això tenim la sensació de que el nostre univers s'acaba, només, uns metres més enllà del nostre llogarret. Cal que prenguem posició i visió de grup, responsabilitat i cohesió. Podem debatre de l'humà i lo diví. Siguem conscients, però, que tots haurem de cedir (un xic) per que les decisions ens vinculin a tots. I, sobretot, quan sigui la decisió de tots, tots a defensar-la.

miércoles, 2 de abril de 2008

Algunes dades per entendre els "canvis" a Cuba

Una amistat avesada a la realitat cubana em matisa la informació anterior sobre els sous a Cuba. Els trenta euros mensuals són salari d'enginyer aeronàutic. Els salaris d'obrer, per anomenar-los d'alguna fora, estan sobre els 15 i fins i tot sobre els 10 euros mensuals. Jo ja havia dit que la meva xifra era per a llocs de treball qualificats i "arreglats", però no creia que la cosa fos tan apurada. Quan em parlen de sou d'enginyer aeronàutic és en el sentit literal de l'expressió, no una forma de parlar per a referir-se metafòricament a una feina ben pagada.

L'amistat també em recorda que aquestes quantitats són comptades en CUC, la divisa convertible cubana. Allà funcionen dues monedes. El peso és la que es porta a carretades plenes per anar a comprar el pa, per entendre'ns. La CUC, que equival aproximadament a 70 cèntims d'euro, és la moneda més o menys de debó. Com els rubles o els rubles certificats que, en la seva època, funcionaven a la Unió Soviètica.

La CUC dóna accès a molts béns i serveis que només es poden comprar amb la divisa convertible. Però és mera teoria, perquè els sous són d'allà, però els preus d'aquí. Un litre d'oli de cuinar (tal com ho diuen, calculo que no serà un extra verge DO Siurana) costa dos CUC. Quan se'n cobren 10 o 15 al mes, és per no menjar res fregit. Més ben dit, es dóna el cas que els veïns de tota una escala es posen d'acord per comprar-ne plegats un litre per a tot el mes. Molt es deu haver d'estirar.

Un telèfon mòbil, tots d'idèntic model oferts per la telefònica estatal, costa 150 CUC. Per això dèiem que la liberalització era un brindis al sol perquè no s'ho podria pagar ningú. Però hi ha truc. El secret està en els diners que els cubans rebin dels seus familiars residents a l'estranger. Avui a TV3 ja sortien imatges dels primers DVD venuts amb el manà arribat de l'exili.

S'ha de reconèixer que els del Partit Comunista Cubà se la saben llarga. Ho venen com a liberalització i obertura, que sempre queda bé, quan és un mer tema de diners. Com aquí Franco, que va aconseguir finançar el desenvolupament dels anys seixanta, gràcies al qual va poder aguantar vint anys més al poder, per les remeses que enviaven des d'Alemanya o Suïssa els emigrants espanyols. Per cert, us n'adoneu que prop estan de tocar-se els extrems?