jueves, 3 de abril de 2008

El CIM, ni sí, ni no, tot el contrari (II)

Aquest escrit és una contesta a un dels comentaris d'en Josep LLPDS en l'article "El CIM, ni sí, ni no, tot el contrari" editat al meu bloc "un piset amb vistes" i al "Penedès en xarxa". Crec que pot ser una eina de debat:

Tal com dius, el CIM no és més que un cas que, tot i la seva importància i excepcionalitat, demostra un rerefons molt més profund.

Hi ha aspectes que no són exclusivament penedesencs però que demostren els nous tarannàs de la nostra societat. Poques coses estimulen la protesta airada de la gent. Enrere queda l'època de la transició, curulla de manifestacions, vagues i piquets. Una etapa en que la gent tenia necessitat de sortir al carrer i fer sentir la veu. Una de les puntes de llança, si més no, la més expeditiva, era la vessant estudiantil. Els universitaris es sentien portaveus de una societat que despertava i altaveus de reclamar un lloc transcendent en les decisions que es prenien. Molts d'aquells agitadors socials van esdevenir representants polítics. Una altra font de la política fou la capçalera de les associacions. Així, molts membres de juntes associatives, d'entitats i grups foren reclutats indiscriminadament com a regidors, consellers, diputats o senadors. Aquest fet afavorir l'arrencada de la maquinària política, inexistent fins aleshores. Per altra banda, buidà de contingut directiu i ideològic un munt de societats socials.

És evident que el món associatiu encara no s'ha refet de la fugida dels seus dirigents. A finals del 2007 vaig tenir el plaer de coincidir amb el president de Cors de Clavé, Antoni Carné en un debat – col·loqui sobre les Caramelles. En Carné va fer palès que, potser seria hora de que, totes les cessions de recursos humans que van oferir les associacions, tornessin als seus orígens. O sigui, que els polítics convertits es "reciclessin" una altra vegada a les entitats. Això, donaria una vigor inaudit al món associatiu i, per afegitó, al món REIVINDICATIU.

Si acceptem que aquest fet ha succeït ens serà més fàcil d'entendre com certs moviments socials no obtenen el ressò que, per la seva importància, haurien de tenir.

Les entitats, totes, necessiten una xarxa pròpia de contacte i comunicació. Encara no parlo de col·laboració que seria el pas següent.

Dins d'aquests contactes s'ha d'establir espais comuns, amb interessos comuns i problemes comuns.

S'han d'establir estudis, projectes, prioritats i plans d'actuació. Consensuar-los i debatre'ls. Veure la vegueria o la comarca com un espai sencer i propi de tots els habitants (perdoneu, però en molts comentaris m'ha semblat entendre-hi un egoisme inacceptable).

Efectuar la pressió necessària (amb tota la amplitud que conté aquesta paraula) davant les institucions polítiques per atendre les diverses sol·licituds i respectar la representació de les entitats demandants en els òrgans de decisió corresponents.

Acceptar i promoure les consultes populars que es considerin oportunes en temes puntuals. Garantir la vinculació de les mateixes en l'actuació de tots els representats polítics del territori.

La nostra democràcia, tot i el que ens pensem, encara es jove. Tots aquests moviments d'anada i tornada dels nostres líders socials encara està en ple trasbals. Per això tenim la sensació de que el nostre univers s'acaba, només, uns metres més enllà del nostre llogarret. Cal que prenguem posició i visió de grup, responsabilitat i cohesió. Podem debatre de l'humà i lo diví. Siguem conscients, però, que tots haurem de cedir (un xic) per que les decisions ens vinculin a tots. I, sobretot, quan sigui la decisió de tots, tots a defensar-la.

No hay comentarios: