Lo que son las cosas: un poco de historia fiscal

La patronal de los comerciantes anda soliviantada por el rumor de que Hacienda planea suprimir la tributación por módulos, a la que están acogidos dos millones de autónomos del sector. Lo que son las cosas, cuando se creó dicho sistema esas voces se alzaron en su contra. Pero no hila más fino Hacienda, que se inventó los módulos para prevenir el fraude y ahora rumia suprimirlos porque cree que lo fomenta.

Lo que son las cosas, ¿verdad? Cuando a principios de los años 90, Hacienda aprobó la fórmula de módulos, la mayor parte de los que ahora protestan lo rechazaron con un argumento que entonces parecía muy razonable. Argumentaban que los módulos constituían una tributación fija con independencia de la facturación o el beneficio de la actividad. Que podía darse el caso, como seguro ocurrió, de que alguien tributara por encima de lo que le hubiera correspondido sin módulos de por medio.

Paradojas de la vida, ahora los contribuyentes afectados defienden los módulos con los mismos argumentos con que Hacienda los “vendió” en su día. Bueno, en realidad sólo citan uno, el de la simplificación de la tributación. Pero queda bastante claro que tampoco le hacen asco al otro: es decir, el de que con módulos se sabe por anticipado lo que se va a tributar en el ejercicio y que ello permite planificar mejor la tesorería de la actividad.

Quién lo iba a decir, pero quien lo iba a decir también de Hacienda, que en los años transcurridos ha cambiado radicalmente de opinión. Al parecer, la aplicación de una baremación objetivable ya no srive, como al principio, para atajar el fraude. Ahora, todo lo contrario, lo encubre y hasta lo fomenta.

Y no es que a Hacienda le falte del todo la razón, ya que si a uno le da por ser un desaprensivo, una tributación fija por módulos da para camuflar hasta ingresos no directamente relacionados con la actividad. ¿Por qué creen que hay empresarios que emiten facturas por importe superior al del servicio o producto vendido, para complacer a algunos clientes? Pues porque tributan por módulos y la cifra de facturación les resulta indiferente a efectos fiscales.

Naturalmente estamos simplificando mucho la cuestión, para que la paradoja pueda percerbirse en su globalidad. No debe tratarse de un mal muy extendido, pero sí en la medida suficiente para que Hacienda esté interesada en aumentar su carga de trabajo.

El dret a decidir i la por a decidir

Avui s’han trobat Zapatero i Ibarretxe. És el que se’n pot dir, que s’han trobat, com quan ho fem amb un veí de l’escala:

- Bon dia, que vagi bé. Records a la senyora.

Els més agosarats diuen que “han parlat”. Veient-ne el resultat, del tot previsible, potser sí que han parlat, però no s’han escoltat. Un diàleg de sords lligats d’esquena l’un amb l’altre. Comunicació impossible.

Sabent el que s’havien de dir, les posicions de cadascun i les expectatives d’ambdós es pot deduir que, tot plegat, és fruit de la “realpolitik”. Aquest terme, ha pres una renovada força per substituir el més popular de “gat per llebre”.

Els birmans pateixen un règim dictatorial (no el meteorològic que els assota inclement, si no el polític que els assota inclement) que ha fet més víctimes que el cicló Nargis. Tranquils, la “realpolitik” ens diu que cal col·laborar amb la Junta Militar i doblegar-se a la màfia que dirigeix l’ajuda humanitària (quin macabre eufemisme) des de les altes instàncies.

Els xinesos pateixen un règim dictatorial (en aquest cas, sísmic i polític) però, tranquils, la “realpolitik” ens aconsella concedir-los la celebració dels Jocs Olímpics, no sigui que s’enfadin dons són molts milions de xinesos. Si milloren econòmicament (la millora democràtica, se’ns en fot) seran una pila a consumir productes occidentals, mani qui mani. Com a molt, ens saltem la cerimònia inaugural que sempre fa molta mandra de lo llarga que es fa.

Alguns italians demostren trets xenòfobs esperonats per polítics de baixa estofa (dirigents als qui hauríem de catalogar com a delinqüents morals). La vicepresidenta espanyola posa el crit al cel de com és tracta els gitanos a Nàpols. Tranquils, la “realpolitik” aconsegueix que De la Vega es posi la llengua al cul en un temps record. Sisplau, s’ha de ser respectuós amb un soci de la CEE.

Tots anem molt esvarats amb el tema de les mines antipersones. Se’n fa ressò tota la premsa i l’opinió pública es sensibilitza. Tranquils, la “realpolitik” aconsella deixar passar el temps, que tot ho cura (menys als pobres amputats). Si el govern espanyol es guanya tan bé la vida fabricant aquestes mines, només cal muntar industries ortopèdiques de pròtesis i tanquem el cercle comercial.

Si senyors, visca la “realpolitik”. Aquesta semi ciència que et dona arguments per fer el contrari del que s’hauria de fer. Busques un motiu comercial, econòmic, financer...d’interès general, vaja, i ja estàs salvat. Pots fotre el que et surti d’allà. Això sí, sobre tot, la gent. Respectar el que la gent vol, sempre que canalitzi les seves voluntats (o hauríem de dir suggerències) per les vies oficials que, evidentment, resten sota control governamental. En el cas d’Ibarretxe, un dels arguments (o hauria de dir excuses) es defensa per no convocar un referèndum mentre ETA estigui activa. Mira tu. Com si no s’haguessin convocat eleccions al País Basc havent-hi atemptats, assassinats i kale barroca. No he sentit que ningú en qüestioni la legitimitat.

La negació del dret a decidir hauria de representar l’excomulgació política d’un demòcrata. Pensant-ho bé, potser ja ho és. Ara, només cal trobar els demòcrates.

La crisi econòmica i la d'idees

Interessant article l’escrit per Miquel Casellas al Diari del Baix Penedès en l’edició del passat 16 de maig (podeu llegir-lo integrament al seu bloc: miquelcasellas.blogspot.com). En ell hi desgrana les repercussions immediates de la crisi actual i la manera en que, aquesta, és fa evident. És l’efecte de la taca d’oli què, de mica en mica, s’escampa pel voltant d’on ha caigut amenaçant amb arribar a tot arreu.

Analitza el moment actual del comerç del Vendrell i en desprèn la mala temporada que ha patit. Reflexiona que qualsevol desgavell econòmic arriba primer als més desafavorits i que les conseqüències són cruels amb les persones i les seves famílies, sobretot en el cas dels immigrants. En arribar a aquest punt, cal preguntar-se per l’evolució de PxC fins al nivell que ha assolit actualment. I ho ha aconseguit en temps de bonança econòmica. Caldrà veure ara, que toquen vaques magres, com es desenvolupa aquest fenomen.

Sembla un criteri encertat l’aposta per la “concentració intel·ligent” del comerç i l’especialització. Dues assignatures que, en el millor dels casos, no superen l’aprovat justet. A la resta caldria recuperar aquells conceptes qualificatius escolars que parlaven d’”insuficient” i de “molt deficient”.

Posteriorment, albira el punt i final de l’escalada consumista amb el pany i forrellat de les facilitats creditícies. S’han acabat els préstecs fàcils i les vises elàstiques. Tornem a la cotilla.

Casellas diu: “Tot això passa en una comarca sense gairebé indústria. Suportant un creixement demogràfic espectacular en els darrers anys, que ha intentat fer del turisme una de les seves fonts d’ingressos principals”.

Aquest factor s’evidencia, especialment, al cordó de la costa doncs en ell s’hi concentren les principals tensions del territori: infraestructures obsoletes (sanitat i educació saturades), massificació urbanística y residencial (urbanística pel creixement salvatge que s’ha permès a nivell d’edificacions i residencial en la captació d’un nombre ingent de primeres residències sense cap previsió assistencial), desestructuració social...

Respecte al turisme, fa molt de temps que ha baixat el seu nivell. Emparar-se en l’actual variat i florit ventall d’ofertes i els preus competitius no deixaria de resultar l’amagar el cap sota l’ala. Una de les mancances ètiques comarcals és l’autocrítica, inexistent, capgirada a la complaença i el sentit d’incomprensió. Veient d’altres indrets, destins que avui encara conserven un reclam turístic, hem d’admetre que –durant una pila d’anys- ens hem adormit a la palla.

Casellas posa el dit a la nafra quan proposa: “Aprofitem que tenim el Meridien RA i apostem per un turisme de qualitat que vagi pels cellers a veure com madura els caldos de la nostra vinya. Si fa falta que un matí de diumenge vaig a caminar pel Montmell descobrint els secrets de la natura. Una indústria a l’interior de la comarca que ompli els polígons industrials que ja tenim quasi buits. El motor de tot això han de ser les administracions i les empreses que són els que han de moure per intentar portar tot això dins un model consensuat i fora de les rivalitats polítiques a les que estem tan acostumats dins la comarca”.

Encara avui, a les fires turístiques que es fan a nivell de “Costa Daurada” o similars, funcionen amb un deix municipalista. Efectivament, sota un estand comú cada ajuntament o patronat de turisme fa la seva promoció individualment: els seus atractius orogràfics, els seus llocs d’interès, els seus hotels i restaurants, els seus...La col·lectivitat només s’evidencia a nivell de repartiment de costos i poca cosa més. És dur i, si algú ho creu convenient, pot matisar-ho però la competència –mal entesa, és clar- arriba fins aquest punt.

Parlar d’omplir els polígons industrials buits irrita l’engonal dels crítics socials de cullereta de cafè però és una opció intel·ligent, moderna i que crea valor afegit; concepte que, de tant parlar-ne, ha perdut el seu veritable significat.

Casellas proposa: “Ara és el moment per tornar a dissenyar la comarca, perquè realment ja necessita un grup de persones que creguin en les seves potencialitats i els seus recursos. No ens podem permetre més luxes de fer projectes només per omplir calaixos que per cert tampoc ens sobren gaires perquè ja els tenim bastant plens de tot plegat i al final ho haurem de portar a reciclar. Fem fires per potenciar el nostre comerç i no només per omplir les parades a qualsevol preu. Ara ens tocar crear el model que ens correspon fruit d’una evolució natural de la societat. El que encara fem servir ja fa dies que ha quedat totalment obsolet”.

Aquest recull de projectes -del que fa esment- no han servit de res doncs no hi ha una estructura comarcal definida, ni reconeguda, ni respectada públicament. No tenim un centre de poder que vinculi les propostes, el seu compliment i execució. El Consell Comarcal ha esdevingut un centre administratiu exempt d’ofertes d’interès comú, reduint l’àmbit polític al control del poder a nivell de partits.

Un model “obsolet” que demana a crits que els agents socials es posin a treballar. Potser són manies meves però em sembla que el personal, joves inclosos, no estan per l’”evolució natural”. Per fer-la cal rumiar, parlar, consensuar, pactar i...cedir (encara que només sigui el necessari). Tots vivim des de la nostra raó particular que roman tancada en nosaltres i, en ocasions, ancorada al immobilisme alliçonat per l’egoisme pur i dur. Caldrà preguntar-se si estem disposats a construir comarca o només ens interessa l’afectació del corralet de casa nostra. Malgrat tot, compte a la dita: “el qui viu d’esperances, mor dejú”.

La política inventa un nuevo diccionario

Las dos crisis que están actualmente sobre la mesa, la de la sequía en Cataluña y la económica general en todas partes, han propiciado la invención de un nuevo diccionario terminológico. Los trasvases ya no son trasvases. Las crisis, tampoco. Era sabido que los políticos recurrían a todo tipo de subterfugios lingüístico a la hora de dar malas noticias. Pero lo ocurrido en las últimas semanas rebasa el límite de lo razonable.

La solución al abastecimiento de agua del área metropolitana de Barcelona es un trasvase al pie de la letra, de acuerdo con la totalidad de diccionarios conocidos hasta la fecha Sin embargo, el gobierno de la Generalitat ha recurrido a todo tipo de acrobacias dialécticas para evitar la palabra maldita. Seguramente, porque hizo mucha sangre en su día, desde la oposición, sobre los trasvases.

En esta cruzada ha destacado el consejero de Medio Ambiente, Francesc Baltasar, quien llegó a afirmar que si el diccionario no incluía su personal definición sobre el tema, entonces había que cambiar el diccionario. Se trata de un disparate, pero de un disparate plenamente coherente con la actuación de un gobierno que, desbordado por la situación, encargó rezarle a la Virgen hasta a sus miembros ateos o agnósticos.

Sin embargo, dicha obstinación es “pecata minuta” si la comparamos la terquedad manifestada por Zapatero para no pronunciar la palabra “crisis”. El presidente del Gobierno estuvo el otro día en un programa de televisión donde se intentó por tierra, mar y aire que pronunciara el vocablo maldito. Pero no hubo forma. Que si transtorno pasajero, que si desaceleración, que si ya vislumbra en el horizonte la recuperación, que si con el PP era todavía peor... No fue sólo el repertorio clásico que cabe esperar en dicho tipo de intervenciones. Es que Zapatero le puso una imaginación que mejor destino tendría para buscar soluciones a esa situación de crisis que no quiso denominar como tal.

Cualquier persona sabe que a los políticos no les gustan ni las situaciones difíciles ni las medidas impopulares. Y que aplican su labia, cuyo dominio no se les puede negar, para intentar torear unas y otras. El problema radica, como cabe imaginar, en que el mundo se no arregla únicamente con palabras. Porque no hay que olvidar que los problemas más difíciles de resolver son los que no son tomados como tales.