Aquests dies s'ha discutit molt sobre la cobertura mediàtica de les catàstrofes. L'accident aeri de Barajas es presta a aquesta mena de debat, perquè una part de la colla periodística s'hi ha lluït especialment, en el sentit negatiu del terme. Aquí s'ha encetat una discussió sobre si els mitjans de comunicació no exageren les desgràcies, tot augmentant l'angoixa o la desconfiança de la gent. Jo mateix em vaig quedar a gust sobre la meva antiga professió en aquesta entrada.
No és fàcil trobar el punt de la justa mesura a l'hora d'informar davant d'una catàstrofe. Però una cosa és que no sigui fàcil trobar-lo i una altra que no es busqui. Que sigui difícil encertar-la no dóna dret a anar-se'n a l'altre extrem i a convertir una desgràcia en un espectacle. I els que es dediquen o ens hem dedicat al periodisme no hauríem d'oblidar que la llibertat d'informació té alguns límits. I que els que més ens saltem són els deontològics, que, paradoxalment, són els que nosaltres mateixos ens hem imposat. Que el mal estigui molt escampat no és cap consol. Com a molt, és una excusa d'ocasió.
Però com que insisteixo que la mesura és difícil de determinar, he volgut anar a la història per trobar precedents i veure què hi va ocórrer i com s'ho van manegar. La primera tragèdia mediàtica de la història és molt probablement l'assassinat del president nordamericà John Kennedy. Quan parlo de tragèdia mediàtica em refereixo a la primera gran desgràcia (un magnicidi en aquest cas) que va tenir una cobertura mediàtica de gran abast. I molt en particular, una cobertura televisiva massiva.
La televisió era encara un mitjà relativament nou als propis Estats Units i els fets del 22 de novembre de 1963 a Dallas van ser el seu bateig de foc en aquests "fregados". Sí que altres episodis anteriors, a partir sobretot de la guerra de Corea, havien tingut ja cobertures televisives remarcables. No obstant, cap d'aquests episodis és equirable, si més no qualitativament a l'assassinat de Kennedy, que va ser un cop en fred amb una càrrega psicològica afegida enorme, atés que la víctima no tan sols era molt popular, sinó que tenia una empatia superlativa.
Les televisions no tenien experiència en cops d'aquesta mena. Sí amb altra mena de crisis, però de durada més llarga i d'aparició menys sorpresiva, que semblen ser factors que poden atenuar una mica la intensitat de les reaccions emocionals davant de la desgràcia. Perquè s'entengui el que vull dir: en una guerra es reben cops molt dolorosos, però el clima general predisposa a esperar-los. O dit en el terreny personal, no és el mateix que se'ns mori un familiar sobtadament (en un accident o per una malaltia d'avui per demà), que desprès d'una malaltia llarga. No és que sigui menys lamentable la pèrdua, és que hem tingut temps de fer-nos-en el compte i, quan arriba, el cop és menys sec. Potser igual de fort, però menys sec, perquè la sorpresa és un factor fonamental en les reaccions emocionals.
El més curiós de repassar la història és que el magnicidi de Dallas ha acabat sentant una mena de paradigma de funcionament dels mitjans de comunicació quan la notícia és una catàstrofe i, a la vegada, de la discussió perpètua sobre si la informació atabala i angoixa. Els mitjans continuen reaccionant exactament igual 45 anys desprès, amb les mateixes fórmules que el dia de l'assassinat de Kennedy es van improvisar sobre la marxa. Els avenços tecnològics (per exemple, la major facilitat les per connexions en directe) han permès únicament accelerar la velocitat de les coses, però el repertori de recursos és idèntic: interrupció sobtada de la programació, repetició ad nauseam d'imatges i arguments, incorporació d'"experts" (que no sempre aporten res útil, però omplen) i més sovint entrada en escena d'opinadors universals, que com que s'hi dediquen professionalment, són més fàcils de localitzar urgentment.
Hom es podria preguntar si en gairebé mig segle ningú ha ideat alguna fórmula alternativa. Aviam, que els fets arribin sobtadament és disculpable, perquè les televisions han pogut arribar a decidir l'hora dels desembarcaments a la primera Guerra del Golf, però, com tothom, estan amb els pixats al ventre quan la desgràcia arriba sense avisar. La resta, potser ja no tant. I si parlo d'alternatives és perquè la discussió sobre la idoneïtat sobre les fórmules informatives en aquesta mena de situacions es refereix precisament al com i no al què.
No se senten veus que critiquin que s'informi de les coses, ni del fet que s'informi en calent, quan poca cosa més es pot oferir a banda de l'enunciat. I les crítiques als espectacles lamentables, estil periodistes d'investigació de proeses d'alcova que sobre la marxa es converteixen en experts en terrorisme o seguretat aèria, em sembla que provenen més del propi gremi periodístic que del públic. No. Les queixes principals venen de la fórmula consistent a dedicar hores i hores a anar repetint el mateix, bàsicament unes mateixes imatges, sense aportar res que sigui ben bé nou.
Aquests dies he llegit molt sobre el particular i he conclós que és això el que no acaba d'agradar, el que pot provocar angoixa. És a dir, et posen l'ai al cor i desprès no te'l deixen treure. Et posen en un tensió sense desenllaç a curt termini. Et carreguen els neulers amb la desgràcia sense permetre't el relatiu alliberament que podria significar anar sabent les novetats. No sé si aconsegueixo explicar-me, perquè tampoc sóc psicòleg i el que vull dir és complicat d'explicar.
Però tot plegat confirma que una de les emocions més angoixants dels humans és la incertesa. Assumir que quelcom pot passar ja és bastant mal assumpte, però qui més qui menys és capaç d'aprendre a conviure amb molts riscos. Tanmateix, els mitjans de comunicació contemporanis li han donat una volta de clau a la incertesa: ens permeten saber que la cosa ha passat de forma pràcticament immediata, però el fet de no saber com o perquè ha passat o a qui li ha passat, mentre ens van repetint constantment que ha passat, ens desconcerta i ens angoixa.
No hay comentarios:
Publicar un comentario