penedès en xarxa

A veure qui li canvia la cara a Turismar

2011-06-08T08:55:00.001-07:00

El polític que li faci un canvi radical a Turismar ( turixori pels amics) és un bon polític que almenys ha provat sort i ha tingut valor de canviar una cosa que ja fa dies que ha quedat obsoleta. No passa res. Però això no s'aguanta per enlloc, ja fa dies. La gent hi va perquè on es venguin butifarres segur que s'omple.

Dissabte a l'Arboç alguns van pixar fora de test

2008-11-10T08:47:00.000-08:00

El Molt Honorable president de la Generalitat José Montilla va visitar l’Arboç del Penedès el passat dissabte al migdia. A la porta de l’ajuntament –on l’esperaven les autoritats locals i comarcals– va ser rebut per unes 100 persones que portaven pancartes referents a la plataforma “NO FEM EL CIM”. Aquests, no es van conformar amb escridassar el president sinó que van llançar-li ous. En Montilla anà a l’Arboç per a visitar el remodelat complex de “La Giralda” que ara acull un hotel i un centre de congressos. L’empresari Manuel Camino –que així es diu el propietari– ha invertit més de 6 milions d’euros en el projecte.

Si feu una repassada als titulars de la gran majoria de mitjans de comunicació que es fan ressò de la noticia, aquesta ha estat més l’escridassada i el llançament d’ous que no el nou al·licient turístic que representa la inversió de Camino.

S’ha de caure en la estupidesa per no adonar-se que “La Giralda” porta valor afegit a la comarca: diners, feina per a empreses de serveis i llocs de treball directes i indirectes. Ah! I ho ha fet remodelant tots els elements arquitectònics i conservant-los. I ara, em pregunto, qui és l’il·luminat que pot carregar-se aquest acte de reconeixement a una actuació que podíem classificar com a exemplar?

Crec que això, sense cap dubte, no animarà a d’altres inversors cap a la nostra comarca, al contrari. Si poden triar voldran aprofitar la visita d’un personatge –polític o mediàtic– per recolzar i donar publicitat al seu negoci, sense crits ni ous que li pispin el protagonisme. Davant un acte que es podria classificar com a violent esperàvem la reacció de la plataforma: podia reconèixer que se li havia anat la mà o que certs individus que integraven la protesta es van passar de mare. M’he quedat de pedra quan he llegit –al seu bloc– les següents perles:

“Són molts els moviments socials nascuts al Penedès degut a la planificació del Territori feta des dels despatxos de Barcelona per gent que ni coneix la realitat de les nostres comarques ni tan sols venen a veure-les més que quan hi ha inauguracions com la de dissabte”

A mi em semblava que als despatxos de Barcelona i havia gent de tots els àmbits i comarques. Que potser al Parlament de Catalunya no hi ha diputats del Baix Penedès? Que heu anat a demanar-los responsabilitats o ajut? Continuen dient:

“No hauria de sobtar a ningú que quan el nostre president ve a fer una inauguració al Penedès es trobi protestes contra l'obsolet Macropolígon Logístic i a favor de la Vegueria Penedès. Una Vegueria Penedès que haurà sens dubte de permetre decidir quin tipus de Penedès volem pel futur.”

El president de la Generalitat no és tant sols un polític d’un partit o un altre. Representa la institució més important d’aquest país. A mi, com a ciutadà de Catalunya, no hem va agradar gens que a la meva comarca –perquè en aquesta comarca som 90.871 segons les dades del 2007 de l’Idescat- 100 persones (300 segons els organitzadors) us concedíssiu la interpretació de la voluntat de tots. Si teniu 5.000 signatures, només representeu el 5,50% dels baix penedesencs i el 2,64% dels penedesencs (si parlem del gran Penedès).

Sobta, i molt, que no sapigueu quan heu de fer les coses i quan no les heu de fer. Que podeu anar a protestar sempre que vulgueu a la plaça de Sant Jaume –només cal demanar hora- o al Parlament. Sobta que, utilitzant un dret suposadament atorgat no se sap on, ni per qui, es vulnerin drets fonamentals, s’escridassi la gent, se’ls intimidi perseguint-los pel carrer (cas d’en Jordi Sánchez) o se li llencin ous (ara amb José Montilla). Esteu segurs que amb actes com els de dissabte podeu representar a ningú? Tots els qui han signat les al·legacions i han prestat les seves signatures us han autoritzat a muntar aquests merders en nom seu?

I, finalment, compte amb cercar aliats on no n’hi ha:

“El Penedès demana la retirada "Total i Definitiva del Logis Penedès" i ho fa des del carrer amb 5 manifestacions, més de 70 actes convocats, més de 80 associacions en contra, més de 1000 al·legacions contra el Pla Territorial, més de 5.000 signatures recollides, però també ho fa des de les institucions amb el rebuig del Logis Penedes per part dels 2 Consells Comarcals de l'Alt i del Baix Penedès, amb 13 ajuntaments que s’hi oposen i amb el consell d'alcaldes del Baix Penedès en contra.”

Dubto que proposéssiu o comuniquéssiu als Consells Comarcals, a les associacions que us recolzen, ni a ningú dels que us signen quelcom el tipus d’accions que vareu emprendre. Si l’heu cagada, no busqueu ara engegar el ventilador per escampar la merda entre tothom. Accepteu que les coses no es fan així.

Crisi? Cap problema: privatització de beneficis i socialització de pèrdues.

2008-09-18T07:52:00.000-07:00

Sembla que el castanyot dels bancs i asseguradores nord-americans no té aturador. Tothom resa per que les fallides en cadena no agafin el transport transoceànic i arribin a Europa. De moment, els Bancs Centrals estan injectant calés a dojo per fer surar segons quines empreses.

Ràpidament, tots els grans tòtems de l’economia s’han afanyat a escampar responsabilitats entre els diferents actors: que si els inversors no han entès el perill dels productes que les asseguradores els han ofert; que si les asseguradores no han valorat suficientment el risc que assumien; que si els bancs no han estat curosos en seleccionar els clients hipotecaris; que si els clients no han estat realistes amb la seva situació econòmica...Bé, partim de la base de que els EE.UU. no és un país on qualsevol pelacanyes pugui anar a demanar un préstec o un crèdit. No senyors, allà hi ha una figura que podem anomenar assessor financer que et gestiona tots els tràmits d’una compra immobiliària: contracte, finançament, formalització, impostos. Revisa que el contracte sigui correcte i no amagui cap punt contrari al adquirent, cerca la millor oferta segons les condicions econòmiques del client, posar d’acord les parts amb el fedatari públic, controlar la fidelitat al contracte, inscriure els bens al registre de la propietat a nom dels seus clients, pagar les factures dels professionals que intervenen a la transacció i, finalment, pagar els impostos a qui pertoqui. D’aquests, però, ningú en parla.

Tothom, o ningú, tindrà la culpa de tot, o de part. Però el sistema, ah nois! el sistema, no! Quan hi ha bonança econòmica, tots som liberals. I tant, al capsal del llit hi tenim una fotografia de l’Adam Smith. Però, si ara poguéssim donar una volta pels dormitoris dels grans economistes veuríem que, presidint la paret, han ressuscitat (mai més ben dit) el Sant Cristo gros.

Els mercats exigeixen que l’administració no deixi caure aquestes empreses, víctimes terminals del liberalisme. L’administració...aquest ser impersonal que, com Superman, surt quan algú està a punt de tirar-se del terrat o quan un cataclisme espaordidor ha d’esdevenir. Que bé, no, tenir l’administració? Aquesta gran guardiola que pot guarir el malalt financer i retornar-lo a la vida. Tot molt maco si no fos que l’administració, en el fons, som nosaltres i que els fons de l’administració que omplen la gran guardiola són els nostres.

Que ha passat, doncs, quan aquest liberalisme tan collonut rebia beneficis? Que uns senyors –anomenats accionistes, els amos de l’empresa– es repartien els guanys per gastar-los amb les seves vivendes de Beberly Hills, les seves quotes a clubs privats, als seus exclusius camps de golf, els seus iots, esportius, joies i, sobretot, pagar les matrícules dels seus fills a les universitats de Chicago, Harvard o Toronto on seguiran amb fervor la doctrina de Leo Strauss per seguir el negoci del papa –sí és que en queda, de negoci – o fer carrera com a alt càrrec de l’administració. Així, quan faci falta, podrem donar un cop de mà a la família i els amics quan faci falta.

Quin sarcasme que la doctrina que propugna la desaparició de tot obstacle institucional a la iniciativa privada corri a suplicar a l’administració. A més, la causa per demanar ajuda és...humanitària. Si l’empresa cau, al darrera hi aniran els mils i mils de petits inversors que, aquest sí, tenen tots els ous a la mateixa panera. Hi tenen agafats els ous, vaja!

Ahir, en l’article “La globalización sin leyes ha descarrilado”, Lluís Foix posa el dit a la nafra i demanava un marc legal que protegeixi els petits inversors davant les multinacionals que propugnen aquest liberalisme salvatge que els conductors de l’economia americana dels darrers 30 anys han propiciat i encoratjat. Recordem, també, que quan el vent bufava a favor un munt de professionals de l’economia i el periodisme feien d’altaveu de les ensenyances d’aquests semidéus.

Per als qui cerquin una opinió crítica del liberalisme poden adquirir el llibre “La doctrina del shock –el auge del capitalismo del desastre–“ de la canadenca Naomi Klein (Ed. Paidós, 2007). Valora, en primer lloc, la casualitat entre els shocks socials (atacs terroristes, guerres, cops d’estat, desastres naturals) i el detonant en la imposició de polítiques de lliure mercat. En segon lloc, critica –i molt– l’Escola de Chicago i el seu principal exponent, Milton Friedman. En tercer lloc, exposa que la imposició de polítiques econòmiques dràstiques i impopulars en nom d’una suposada llibertat de mercat pot afectar els principis de la democràcia i els drets fonamentals.

Els liberals han atacat Klein –no podia ser d’una altra manera– acusant-la de falta de rigor (sembla que no sigui el millor moment per parlar de rigor) i de pertànyer als antiglobalització (que deu ser com pertànyer a qualsevol altre grup com, per exemple, ser liberal). També li retreuen que escrigui el llibre barrejant economia, política i periodisme (la premsa va plena d’economistes que aconsellen com s'ha de fer política). Podeu llegir les crítiques a www.liberalismo.org.

Resumint, el liberalisme pateix en carns pròpies l’aplicació –portada a l’extrem– de les seves màximes. Mentrestant, la resta de mortals que ignorem aquestes teories tan modernes, suggestives i fructíferes per a la humanitat anem patint la privatització de beneficis i la socialització de les pèrdues.

El CIM, to be or not to be, that is the question!

2008-09-10T16:31:00.001-07:00

Es preveu una tardor moguda al Baix Penedès. Si més no, les declaracions de la gent implicada –en declaracions als mitjans– ho dona a entendre.

Tal com era previsible, comencen les esquerdes als suposats dics de contenció que formaven els polítics favorables a la plataforma “No fem el CIM”. Josep Maria Puigibet, alcalde de La Bisbal ha tirat pel dret i sembla que la proposta del polígon per ubicar-hi la logística de “El Corte Inglés” tira endavant. Les raons de l’alcalde són les següents: “si, home, no...”

Josep M Puigibet - 1a part

Si encara no enteneu per què la consideració popular dels polítics està a l’alçada del betum, qualsevol de les gravacions que volten per Internet de l’entrevista amb Puigibet, us ajudarà a entendre-ho.

Josep M Puigibet - 2a part

A veure, la política necessita adaptar-se a les circumstàncies socials i econòmiques. Efectivament, segons les necessitats dels nostres conciutadans haurem de ser més sensibles amb les noves mancances que els aniran sorgint. També, depenent dels cicles econòmics, podem ser més o menys generosos amb els recursos destinats a l’estat del benestar. Estem parlant d’evolucionar segons certs paràmetres i és així des que el temps és temps. En el que hem d’estar alerta –que diria el Monegal– és en que els polítics canviïn tan fàcilment de principis. Una de les característiques dels humans és la capacitat de prioritzar en una escala de valors. Així, donem més valor a la família que als amics, la salut per sobre d’altres coses. Tot plegat, afegint-hi qualitats humanes i distribuint-les graó a graó ens forgem fins a ser millor persones. Sobre aquests valors –que han generat costums– s’han forjat les lleis que ens protegeixen i alhora ens responsabilitzen. Dels qui les transgredeixen en diem delinqüents. Hi ha normes –que no lleis– de la moral i l’ètica que ajuden a l’home, no tan ha controlar-se si no, a progressar com a persona. Als individus que s’allunyen d’aquestes normes se’ls pot anomenar transgressors morals.

El que no s’entén és que un alcalde –suposat exemple d’esquerres, republicà i catalanista– es presti a canviar el destí dels bisbalencs i de la comarca depenent d’un cicle econòmic. Si un d’aquests cicles pot durar vuit anys (com a molt) aquest senyor hipoteca una part dels sol del Baix Penedès durant dècades i dècades.

Jordi Sánchez - 1a part

A l’altra banda i trobem al president del Consell Comarcal, Jordi Sánchez. Obrant en nom del Consell no desaprofita cap oportunitat per mostrar-se amic del CIM i lloar-ne les virtuts. Si el Consell Comarcal del Baix Penedès, els ajuntaments que el configuren, són en majoria contraris al polígon, que hi fa aquest senyor fent doctrina a favor? Moralment, no hauria de dimitir? Si tens un conflicte moral, pots viure COBRANT de les dues bandes? Es veu que, si ets polític, sí. Ara bé, hem tingut ocasió de veure com se l’ha intimidat públicament i de com se l’hi ha impedit realitzar actes relatius al Consell Comarcal. Sota quina bandera i sota quins ideals es pot menyspreà els drets dels altres? Permeteu-me dir que aquest tipus d’accions diuen ben poc a favor de qui les acompanya i de les raons sota les que, teòricament, s’emparen. He vist les imatges a Internet i, si no sabés de que va, les relacionaria amb qualsevol aldarull d’una república “bananera” o d’un típic llogarret de la Catània siciliana.

Jordi Sánchez - 2a part

En front l’actitud d’en Jordi Sánchez hi trobem la dels integrants del “No fem el CIM”, darrerament emparats en un ambient i comentaris bucòlics. Sabeu que passa? Que si els números no els fem servir amb rigor no serveixen per a res. Parlar de la mitjana de llocs de treball per hectàrea és ridícul si s’utilitza per dir que encara en tenim massa, de llocs de treball. Ai senyor! Algú ha provat a comparar-ho amb d'altres sectors perifèrics equidistants de Barcelona? Potser ens quedarem amb un pam de nas! En un altre apartat comuniquen que la Generalitat té prevista la construcció de 2.400 habitatges i que a 1 o 2 possibles treballadors per família ja donen els 3.600 llocs de treball que donaria el CIM. Ah, molt bé! Què voleu dir? Què si no es fa el CIM

no faran els 2.400 habitatges? Així, podem dir que no cal que facin habitatges protegits per que, en realitat, el que fan és augmentar l’atur de la comarca? De boixos!

Pau Batlle - 1a part

Articles, posts, comentaris, entrevistes, declaracions explicant el que no volem, poques propostes. Enrocats i a veure-les venir. Fa temps vaig fer una pregunta que encara ningú ha contestat: de debò ens pensem què, distant només 60 quilòmetres de Barcelona, no ens pot esquitxar res? No ens en dona cap idea la voràgine de l’estiu, dels cap de setmana?

Pau Batlle - 2a part

S’insisteix molt en evitar un barri metropolità perifèric. Si? Com? Si ja el tenim! La comarca del Baix Penedès, per a la majoria d’opinions que llegeixo, comença de Bellvei en amunt.

D’altres proposen crear un Pla Director Urbanístic abans del Pla Director d'Infraestructures com si el Baix Penedès fos un solar, sense res ni ningú, a punt per a col·locar-hi el "Mecano" i el "Playmobil". Es demana una moratòria; al país de l’especulació, una moratòria!

Els que s’il·lusionen amb preservar l’agricultura els suggeriria que donessin una ullada a la política agrària de la Comunitat Econòmica Europea. Creixen els latifundis com a únic mitja de subsistència empresarial, tendència a l’especialització i el monocultiu, podent arribar a l’arrencada de segons quin tipus de planta, arbre o arbust (amb subvenció o sense). Tot donat per l’efervescència dels països emergents i, és clar, la seva mà d’obra barata que esmicola els nostre preu final del producte. Va nois! Qui li vendrà el terreny al veí, baratet, sempre que ens juri i perjuri que serà per conrear-lo? Qui estarà a punt per anar a fer la pluriocupació si la collita no dona prou per mantenir la família? Qui arrencarà els ceps –si ho mana la CEE– i anirà canviant de cultiu depenent de la demanda?

La decisió no és gens fàcil, tots ho sabem. Però, sisplau, no ens pensem que tancant els ulls ja no estem en perill. Som on som; massa a la vora de la capital. Negociem un CIM a la baixa (ara ja n’hi haurà una part a La Bisbal) amb contraprestacions socials, assistencials i ambientals. Proposem una ruta de turisme rural (ara seria el moment d’exigir les subvencions) vinculat al mon del raïm, el vi i el cava. Bescanviem-ho per obtenir un paper preponderant i decisori en l’execució del Pla Director Urbanístic i del Pla Director d’Infraestructures viàries, ferroviàries i LOGÍSTIQUES, amb majoria d’agents socials propis.

Per molt que salteu, a l’interior, no veureu el mar i, a la costa, la majoria no saben de quin color són els pàmpols. Fem comarca d’una vegada per totes, cohesionem-nos, per un projecte comú on defensar les inquietuds de la majoria. Perdoneu que sigui tan franc però, si no fem un esforç per convertir-ho amb un repte per a tots els municipis del Baix Penedès és un cas perdut.

R.I.P.

P.D. Els títols i les imatges dels talls de veu són extrets de Youtube

Digui'm que li dec, que haig de marxar!

2008-09-02T06:38:00.000-07:00

Aquest comentari va en relació a l'escrit per en Toni Gallardo.

Garzón ha demanat un llistat dels enterrats a les diferents fosses procedents de la Guerra Civil. Un cop la tingui veurà si en fa alguna cosa, si emprèn accions. La revisió de la memòria històrica és un fet pruent doncs part de la gent a qui podria afectar encara és viva i els beneficis que van obtenir de la seva fidelitat i col·laboracionisme són als comptes corrents i registres de la propietat a nom dels seus hereus. No fos que les responsabilitats derivin a la via civil i els hi costi uns quants calerons.

El pacte de la transició podria definir-se, per qualsevol observador independent, com un xantatge encobert. El poder estava copat pels mateixos que tallaven el bacallà amb Franco. Van pactar el “canvi de règim sempre que ells pugessin menjar de tot”. Només cal que, avui, mireu els cognoms dels membres dels consells d'administració de les principals empreses espanyoles (i d'alguna multinacional) i veureu que sonen a "rancio abolengo". Si hi ha algun indecís podeu revisar l’article de la Constitució (que per cert, Joan Carles I encara no ha jurat) que diu que el cap de les forces armades és el rei. “Atado y bien atado...”

Als observadors polítics els hi preguntaria si, el recomanar de no posar-s’hi és per mandra o per justícia. M’explico: els humans tenim una esperança de vida d’uns 80 anys (ara per ara). Si pels motius que siguin no jutgem les conseqüències de segons quins actes, anem ven arreglats. Ja ens podem anar preparant per una pila de: “agafa la cartera i fuig”. Potser val la pena cometre qualsevol delicte –sempre que tinguem la paella pel mànec– si el fi és preservar el patrimoni familiar i mirar de fotre el del veí? Senyors, estem parlant d’un genocidi ideològic i cultural acompanyat d’una repressió persistent i cruel. Si girem la mirada cap una altra banda, no estem dient que pot tornar-se a fer sense cap problema? Als qui encara han sentit o senten, a casa seva, les carns de la família esqueixades pel franquisme, els hi diem que s’ho mereixien, que als seus morts no cal plorar-los? Que per a ells no hi ha justícia? O millor encara, que la justícia és per aplicar-la,només, a uns; per a d’altres no, doncs tenen i tindran “patent de cors”?

Es cert que la carrera judicial del jutge mediàtic per excel·lència ha fruit d’èxits notables i de derrotes doloroses, algunes d’elles per deixadesa administrativa. Malgrat això, la popularitat del jutge de l’Audiencia Nacional no se n’ha ressentit excepcionalment. Precisament Garzón ha acceptat de incoar diverses causes judicials contra dictadors (Xile) i botxins i torturadors (Argentina). Les protestes i comentaris dels sectors més reaccionaris dels països afectats ha estat sempre amortida pels nostres mitjans de comunicació: “Com és possible que, Espanya, es manifesti valedora dels drets humans i vulgui jutjar els nostres si encara no ho ha fet amb els seus?” Han passat 33 anys i no hi ha cap condemnat per la seva implicació en l’anterior règim. Déu n’hi do!

Escoltin! ...que ara fa poc van renyar un senyor gran per què es passejava per una sala del Congrés de Diputats amb una bandera republicana! Que fa només uns mesos que van aprovar la llei de memòria històrica! Que aquesta llei podríem anomenar-la de l’amnèsia històrica, si més no, parcial! Que encara hi ha símbols i museus franquistes (no d’informació, d’apologia) per a molts racons –fins i tot places– de la geografia espanyola! Que hi ha associacions franquistes rebent subvencions estatals!

De que hi ha por? Que potser iniciant una revisió del “per què de tot plegat” els sectors monàrquics tenen por de que la “moma” trontolli?

En fi, si volem, podem dir que hi ha coses més importants a les que dedicar els nostres esforços i diners. Potser sí però, sisplau, aleshores no ens queixem de manca de sentiment de país, de crisi de la solidaritat ni de falses unitats de no sé ben bé que collons s’ha d’unir. En aquests moments et ve de gust acabar-ho amb un: Sisplau, digui’m que li dec, que haig de marxar!

Garzón entra en la memòria històrica: quina por

2008-09-02T00:05:00.000-07:00

El jutge Baltasar Garzón ha entrat amb el seu estil en la memòria històrica. He estat a punt d'escriure que ho ha fet amb el seu inimitable estil, però el problema és que la "garzonitis" és una epidèmia més o menys escampada. El ressó mediàtic ja ha estat aconseguit per un personatge que ha convertit l'habilitat per sortir a les portades i obrir els informatius en un autèntic art. Que la cosa acabi en alguna cosa (ja no dic positiva, simplement en alguna cosa) ja és una altra qüestió.

Jo no crec que no s'hagi de judicialitzar la història i potser remo contra corrent, a la vista i a l'oïda del que aquest matí veig i sento en boca de la major part d'opinadors professionals. És evident que a la història li correspon el judici històric. I no oblidem que el pacte de l'oblit de la Transició es basava, entre no gaires temes més, en la no exigència de responsabilitats als botxins i torturadors. Si llavors, que era quan tocava, es va optar per girar full...

Però em direu que allò que planteja Garzón és donar una empenta a la recuperació de la memòria històrica, que, com és sabut, es troba amb un munt d'entrebancs. Hi estic d'acord. Hi ha coses que no caldria haver de discutir. Tanmateix, hi ha molta mala fe i molta gent, no únicament del PP, que semblen encantats de "preservar" la memòria franquista. Potser no del tot conscientment, però si d'una forma de facto molt eficaç. Fins i tot per part de gent jove (si més no relativament jove, considerant que parlem de fets de fa més de 70 anys) i d'un grau considerable de progressisme. És una mena de síndrome d'Estocolm absolutament incomprensible.

No. Si crec que n'hi ha per sentir-se preocupat és perquè l'enrenou que provocarà Garzón encendrà ànims (que si anem a mirar és el de menys) sense cap resultat pràctic. Garzón és un especialista de les "causes perdudes", tot i que seria més ajustat dir que és especialista dels titulars de premsa. Però els seus resultats pràctics són més aviat decebedors. Això no ocorre únicament perquè es posi en afers com aquest de la memòria històrica, que per molt bé que surtís sempre tindria efectes incomplert i parcial. És que Garzón és el jutge espanyol que més delinqüents internacionals, terroristes, mafiosos i similars ha detingut... i el que menys condemnes reals ha aconseguit.

Garzón és molt conegut per dominar els contactes amb els mitjans de comunicació i per instruir pèssimament les causes que li corresponen... o les que s'autoadjudica pel seu compte i risc. No voldria que un tema seriós com la memòria històrica acabés ni en mans incendiàries, ni en un simple titular ni en una idea lluminosa cobada durant el "panxing" de les vacances.

Alguns blocs i blocaires deplorables

2008-09-01T02:18:00.001-07:00

He aprofitat el mes d'agost (la primera meitat de vacances, la segona meitat de feina a mig gas) per posar-me al dia en matèria de blocs. Tenia una llista llarguíssima de llocs per visitar o revisitar. Ja saben, cases digitals de gent que només has pogut veure un moment i t'has proposat tornar-hi algun dia per una estada més llarga i amb un deteniment major. O cases digitals que no et motiven el suficient interès per anar-hi cada dia, però t'aporten alguna cosa que et fa entrar-hi de tant en tant. Com passa sempre en aquests casos, tant en uns com en els altres, al final se't va acumulant la feina i has d'aprofitar vacances o ponts llargs per donar-hi una empenta.

Tot això em passa, naturalment, perquè Internet és un vici que tinc. Un vici molest, ja ho sé, que s'ha agreujat amb els blocs. Però també és sabut que cadascú té els vicis que vol, o més ben dit els que pot, i escriure un bloc, parlant clar i fins i tot amb certa dosi de mala llet, no ho prohibeix ni el codi penal ni el catecisme. De moment.

Anem al gra. Aquesta exploració estiuenca de la blocosfera m'ha produït una considerable decepció. He constatat la proliferació de blocs d'un estil francament deplorable. Ja es poden imaginar que tots pertanyen a la categoria de blocs anònims. Però si els crec deplorables no és perquè siguin anònims, sinó per l'ús que fan de l'anonimat.

Sobre l'anonimat a Internet n'he parlat tantes vegades que no voldria cansar innecessàriament a la parròquia. No obstant, és imprescindible fer-ne un resum per situar al possible lector. A mi l'anonimat no em sembla malament..., per la senzilla raó que no és dolent per ell mateix. Permet, per exemple, que molta informació pugui veure la llum quan d'altra forma no podria. Què li han d'explicar a un que ha estat periodista la major part de la seva vida! Però no hauríem d'oblidar que l'anonimat també pot emparar les més grans rucades o les misèries més absolutes.

No obstant, que Internet sigui usat per fer-se palles mentals, per fer guerra bruta o per saldar comptes personals, tampoc és que sigui una novetat. Però també cal dir que s'ha de ser una autèntica ànima de càntir per no adonar-se'n de quan darrera d'un bloc hi ha una mà que tira la pedra. I que no es confongui ningú pensant que defenso els polítics que són freqüent blanc d'aquesta mena de maniobres. No, que va. Aquí mateix tinc escrit que, quan un polític se't queixi de l'anonimat a Internet, cal facilitar-li les adreces de les pàgines anònimes que manté el seu partit.

No. Tampoc em preocupen aquesta mena de misèries de tercera regional. El que em produeix cert disgust és veure com alguns dels anònims més lamentables es presenten, a més, com a poc menys que màrtirs de la llibertat d'expressió. També en alguna ocasió anterior he manifestat, i per tant no sonarà a nou, el meu menyspreu per certa mena de personatges que se les donen d'herois de la llibertat en règim de Juan Palomo. Només afegiré que no me'n fio gaire de qui va amb l'escala preparada sota el braç per poder-se enfilar a algun pedestal.

No obstant, la sevícia que he pogut detectar aquest agost en certs paratges digitals obliga a dir-ne alguna cosa més. El més lamentable no és que algú tingui d'ell mateix una opinió molt superior a l'objectivable. No. El més trist són les pel·lícules de ciència ficció amb què s'embolcallen alguns per autojustificar-se com a màrtirs o herois ningú sap ben bé de què.

He llegit a una bona mitja dotzena de blocs entrades escrites pels seus autors "denunciant" que són pressionats, perseguits i fins i tot amenaçats. Ningú no els pressiona, ningú no els persegueix i ningú no els amenaça i la millor prova que això no ocorre és que continuen publicant a diari ja no rucades sinó material que entra directament en l'àmbit del codi penal.

Tot això no vol dir que les pressions, les persecusions i les amenaces no existeixin. El poder no tolera fàcilment la discrepància i té moltes formes d'enviar avisos. Però en general els que en són víctimes no ho expliquen. Si més no, no ho expliquen amb tanta insistència. I, per descomptat, no tenen necessitat de "demostrar" la persecució, com els passa a alguns màrtirs d'ocasió.

Que algú se senti obligat a justificar-se quan ningú no li ho ha demanat és bastant indicatiu de per on van els trets. Però fins i tot això es podria fer sense caure en el ridícul. Com que el guió de la pel·lícula és bastant feble, els màrtirs recorren a fantàstiques explicacions tècniques. Explicacions que no tan sols són falses de tota falsedat, sinó que resulten patètiques.

Malgrat tot, fins aquí podríem ignorar completament a personatges tan nefastos i maliciosos. Certament, la seva actitud és una befa per als autèntics repressaliats o amenaçats per exercir la llibertat de dir el que pensen. Però tot plegat no ens ha de treure el son ni alterar-nos la digestió. El que resulta intolerable, no obstant, és que a sobre pretenguin donar lliçons, que també és el cas, i especialment que practiquin allò que denuncien.

Seria molt fàcil despatxar aquesta darrera qüestió esmentant que tals subjectes parlen sovint de les mitges veritats dels altres, quan ells són els primers a usar-ne. I una mitja veritat, que és una mitja mentida o una gran mentida com ells mateixos ens recorden, és mal assumpte vingui de qui vingui. I, en tot cas, això de les mitges veritats ja forma part de les misèries que es ventilen en aquests blocs. També seria molt fàcil fer memòria dels casos en què els màrtirs anònims critiquen l'anonimat dels altres o reclamen que les cantades de canya vagin signades amb nom i cognoms. L'acudit és sensacional i fa gràcia i tot.

No. Allò realment sagnant és que els màrtirs de la llibertat d'expressió, els perseguits, els censurats en definitiva, practiquen ells mateixos la censura amb una barra digna de millor causa. No m'ho han explicat, ho he vist amb els meus propis ulls. Tinc el lleig costum de llegir-me, de vegades, els comentaris que els lectors deixen a les entrades. I és curiós comprovar com són esborrats tots aquells que posen en evidència al màrtir de torn. De vegades, no cal ni això, ja que són comentaris que simplement porten una mica la contrària, sense entrar en gran polèmica. No sempre és constatable el fet, ja que els màrtirs semblen disposar de força temps per vigilar constantment el seu racó d'internet, però en ocasions s'obra el miracle.

Ja veuen com són les coses. Ja veuen la cridòria que fan els que més haurien de callar. I és una llàstima, perquè hi ha casos en què el que es diu als blocs està molt bé, però queda arruïnat per unes actituds tan deplorables i, en definitiva, puerils.

Hi ha una cosa en tot plegat que no aconsegueixo entendre: com persones que han patit problemes per dir el que pensen poden solidaritzar-se, i fins i tot confraternitzar, amb aquests usos tan matussers de la llibertat d'expressió. No ho entenc perquè també tinc la mania de pensar que ser demòcrata no és sinònim de parar l'altra galta.

Però de vegades l'afany de protagonisme fa adoptar curioses actituds, als pobles potser més que a les ciutats. I tampoc caldria confondre el proïsme amb la poca feina, que possiblement és la raó profunda de tot plegat.

P.S.– S'equivocarà greument qui pensi que aquesta entrada està dedicada al meu poble. És evident que a Calafell passen coses d'aquestes, potser més que a altres llocs pel peculiar folklore polític local. Però el mal està escampat per tot arreu i jo m'he volgut referir tothora a un problema general.

Algunes notes sobre la primera tragèdia mediàtica de la història ( i 2)

2008-08-30T11:24:00.001-07:00

Acabo en aquesta entrada les notes sobre l'assassinat de JFK com a primera tragèdia mediàtica de la història. Abans he comentat que les emissions televisives sobre catàstrofes segueixen encara el mateix patró. I és literalment cert. El migdia del 22 de novembre de 1963, les televisions van interrompre la programació en rebre els primers teletips d'agència, van llançar la notícia als quatre vents, però acte seguit es van plantejar què calia fer. Era el primer cop que s'enfrontaven a una situació d'aquestes característiques i no hi havia cap manual. Van improvisar i la solució que se'ls va acudir sobre la marxa va ser acudir als arxius i recuperar material gràfic i anar-lo emetent, si més no com a fons dels comentaris parlats que s'anaven fent.

També sobre la marxa van anar incorporant tertulians a l'estudi i connexions en directe, a mesura que les unitats mòbils podien arribar als escenaris de la notícia. En definitiva, es tractava d'omplir hores i hores de contingut intentant introduir-hi novetats, tot i que sovint la novetat era merament la cara que apareixia en pantalla (la cara, en particular, es limitava a repetir el mateix que havien dit un munt de cares anteriors).

Suposo que tot plegat els sonarà molt als espectadors actuals. 45 anys desprès les televisions continuen fent exactament el mateix. Fins i tot les que no es donen per al·ludides perquè la desgràcia ocorre quan estan emetent un programa de màxima audiència i grans ingressos publicitaris. El 22 de novembre de 1963, la CBS americana va continuar la emissió del seu colobrot de més èxit com si res no hagués passat. En realitat, la notícia va saltar a l'hora de dinar, quan els directius eren menjant fora, i cap subaltern va voler assumir la responsabilitat de tallar el programa més rentable de la cadena..., però això tampoc no és una disculpa.

En l'entrada anterior he comentat que molt possiblement és la repetició sistemàtica, sense noves aportacions, el que més angoixa a l'espectador. L'assassinat de Dallas va produir precisament i exacta aquest efecte. En les primeres hores no hi havia pràcticament ni novetats reals del cas ni imatges dels fets i l'ús de l'arxiu gràfic va ser intensíssim. Com hom es pot imaginar, eren imatges del president Kennedy en vida. Moltes biografies dels amics personals de JFK o dels membres del seu equip a la Casa Blanca coincideixen en un detall: l'assassinat els havia provocat un dolor profundíssim, però el que els aixafava de debó era "veure'l" i "escoltar-lo" sabent que era mort.

Amb això no vull dir que no s'hagi d'informar de les coses, és clar, però no renuncio a aportar idees com les del paràgraf anterior perquè crec que com a mínim mereixen l'honor de la discussió.

I per això també he recollit alguns dels arguments que es van escoltar en el seu moment en contra d'aquella cobertura televisiva. No és que n'hi hagués moltes, també s'ha dir. En realitat, fins i tot van abundar els elogis. Però també s'han de matisar un parell de coses: aquests elogis van ser més aviat autobombo de les cadenes i, a més, no és tan sols que fos el primer cop que passava una cosa semblant, que també, sinó que la gent va començar a reflexionar sobre totes les derivades del que havia passat un cop les emocions es van asserenar una mica.

Potser el més interessant és el criteri que va expressar l'expresident Eisenhower. Al seu parer, la interrupció de la programació ordinària era un senyal de respecte, però a la vegada pensava que un resum de cinc minuts cada hora sobre les novetats que s'anessin produint hauria estat suficient. Eisenhower pensava que la cobertura televisiva estava transtornant al poble americà i advocava per una "dieta televisiva" (l'expressió és seva) menys abassagadora.

La idea d'Eisenhower mereix, com deia abans, l'honor d'una mínima anàlisi. És una línia d'acció que no resulta fàcil de traslladar a la pràctica. Tothom pot estar d'acord que quan s'ha produït una gran desgràcia potser no és lògic continuar emetent "Gran Hermano" o "Dónde estás corazón". És bo garantir la màxima normalitat possible quan hi ha una gran commoció, ni que sigui a títol de prevenir un pànic nacional. És el que més preocupa al meu amic i company de fatigues digitals Jordi Voltà, que ho explica en aquesta entrada del seu bloc. Però també s'ha de dir que és millor que les emocions desfermades es canalitzin a través d'un procés de dol, que permetrà pair-les i superar-les raonablement. Millor que deixar-les en mans de mitja dotzena d'incendiaris que pensant-se que guanyaran un premi Pulitzer es dediquen a voler apagar el foc amb benzina, i millor fins i tot que no fer o dir res.

Continuo sense saber si aconsegueixo explicar-me i em sembla que parlo més de les emocions humanes que de la feina dels mitjans de comunicació. El que possiblement vull dir és que les manifestacions de tristesa davant d'una desgràcia tenen la possibilitat de ser dignes. I, per descomptat, de ser útils per generar la necessària catarsi. El millor funeral de la història, des d'aquest punt de vista, ha estat precisament el de JKF. Els Estats Units van viure quatre dies d'una angoixa que no els havien provocat ni les guerres ni les catàstrofes naturals; una angoixa que s'ha d'estudiar a fons en llibres d'història i en els estudis d'opinió de l'època per valorar en tota la seva amplitud. Però el funeral va complir a la perfecció el paper de fer servei als vius més que als morts. I gràcies a la televisió aquesta catarsi va arribar a tots els racons d'Estats Units, no ho oblidem.

Per anar acabant, ja dic que jo em veig incapaç de dir quin seria el terme mig ideal per cobrir la demanda d'informació d'una societat moderna, molt més altes que en el passat, sense generar dolor gratuït o alarma innecessària. Però crec que val la pena discutir-ho. Tots som conscients que qualsevol consens que arribéssim a assolir duraria just el temps que passés fins a una nova catàstrofe o desgràcia. Sembla que tenim una tendència a l'espectacle, tot i que això passa més en unes cultures que en altres. I la pela és la pela, és clar. En tot cas, encara que el resultat previsible sigui magre, crec que no hauríem de renunciar a fer-nos unes quantes preguntes i a contestar-nos-les amb sinceritat.

Aprofito per recomanar un llibre molt útil sobre aquestes qüestions. Es titula "Mort d'un president" i és obra de William Manchester, un historiador americà traspassat l'any 2004 i relativament poc estimat entre el gremi dels historiadors, però bastant més entre els lectors, si més no els nord-americans. Manchester es va fer famós per escriure biografies i narracions de fets històrics amb ganxo comercial i llenguatge planer. Per això les seves obres van ser molt populars. Se li critica sovint que explicava molts detalls i moltes anècdotes, sense aprofundir prou en la qüestió. És així certament, però si prescindim de les seves interpretacions i anàlisis (o de la seva mancança), el volum d'informació que obtenim és immens i, de vegades, absolutament insospitat.

"Mort d'un president" relata minuciosament l'assassinat de JFK des de quatre dies abans fins a quatre dies desprès. L'autor va tenir accès a la ingent quantitat d'informació que ens ofereix gràcies al fet de ser una narració autoritzada per la família Kennedy. Això li permetia accès a material que es negava a autors que punxaven. És més, el llibre peca de creure's al peu de la lletra la llavors versió oficial del magnicidi: ja saben, l'indaptat que un dia puja a l'últim pis i des del finestral es carrega, amb un fusell comprat per correspondència, a qui passa pel carrer, que resulta ser el president dels Estats Units. Avui ja sabem que això no va ser així. Però prescindint d'aquesta errada fonamental, la informació que ens facilita l'autor no és menyspreable i ens descobreix un munt de curiositats que ignorem.

Una part important de l'obra està dedicada a la gran commoció emocional que van viure els Estats Units i el paper que hi van tenir els mitjans de comunicació. El conjunt no mata, però la lectura resulta quelcom més que un simple entreteniment.

Algunes notes sobre la primera tragèdia mediàtica de la història

2008-08-30T11:22:00.000-07:00

Aquests dies s'ha discutit molt sobre la cobertura mediàtica de les catàstrofes. L'accident aeri de Barajas es presta a aquesta mena de debat, perquè una part de la colla periodística s'hi ha lluït especialment, en el sentit negatiu del terme. Aquí s'ha encetat una discussió sobre si els mitjans de comunicació no exageren les desgràcies, tot augmentant l'angoixa o la desconfiança de la gent. Jo mateix em vaig quedar a gust sobre la meva antiga professió en aquesta entrada.

No és fàcil trobar el punt de la justa mesura a l'hora d'informar davant d'una catàstrofe. Però una cosa és que no sigui fàcil trobar-lo i una altra que no es busqui. Que sigui difícil encertar-la no dóna dret a anar-se'n a l'altre extrem i a convertir una desgràcia en un espectacle. I els que es dediquen o ens hem dedicat al periodisme no hauríem d'oblidar que la llibertat d'informació té alguns límits. I que els que més ens saltem són els deontològics, que, paradoxalment, són els que nosaltres mateixos ens hem imposat. Que el mal estigui molt escampat no és cap consol. Com a molt, és una excusa d'ocasió.

Però com que insisteixo que la mesura és difícil de determinar, he volgut anar a la història per trobar precedents i veure què hi va ocórrer i com s'ho van manegar. La primera tragèdia mediàtica de la història és molt probablement l'assassinat del president nordamericà John Kennedy. Quan parlo de tragèdia mediàtica em refereixo a la primera gran desgràcia (un magnicidi en aquest cas) que va tenir una cobertura mediàtica de gran abast. I molt en particular, una cobertura televisiva massiva.

La televisió era encara un mitjà relativament nou als propis Estats Units i els fets del 22 de novembre de 1963 a Dallas van ser el seu bateig de foc en aquests "fregados". Sí que altres episodis anteriors, a partir sobretot de la guerra de Corea, havien tingut ja cobertures televisives remarcables. No obstant, cap d'aquests episodis és equirable, si més no qualitativament a l'assassinat de Kennedy, que va ser un cop en fred amb una càrrega psicològica afegida enorme, atés que la víctima no tan sols era molt popular, sinó que tenia una empatia superlativa.

Les televisions no tenien experiència en cops d'aquesta mena. Sí amb altra mena de crisis, però de durada més llarga i d'aparició menys sorpresiva, que semblen ser factors que poden atenuar una mica la intensitat de les reaccions emocionals davant de la desgràcia. Perquè s'entengui el que vull dir: en una guerra es reben cops molt dolorosos, però el clima general predisposa a esperar-los. O dit en el terreny personal, no és el mateix que se'ns mori un familiar sobtadament (en un accident o per una malaltia d'avui per demà), que desprès d'una malaltia llarga. No és que sigui menys lamentable la pèrdua, és que hem tingut temps de fer-nos-en el compte i, quan arriba, el cop és menys sec. Potser igual de fort, però menys sec, perquè la sorpresa és un factor fonamental en les reaccions emocionals.

El més curiós de repassar la història és que el magnicidi de Dallas ha acabat sentant una mena de paradigma de funcionament dels mitjans de comunicació quan la notícia és una catàstrofe i, a la vegada, de la discussió perpètua sobre si la informació atabala i angoixa. Els mitjans continuen reaccionant exactament igual 45 anys desprès, amb les mateixes fórmules que el dia de l'assassinat de Kennedy es van improvisar sobre la marxa. Els avenços tecnològics (per exemple, la major facilitat les per connexions en directe) han permès únicament accelerar la velocitat de les coses, però el repertori de recursos és idèntic: interrupció sobtada de la programació, repetició ad nauseam d'imatges i arguments, incorporació d'"experts" (que no sempre aporten res útil, però omplen) i més sovint entrada en escena d'opinadors universals, que com que s'hi dediquen professionalment, són més fàcils de localitzar urgentment.

Hom es podria preguntar si en gairebé mig segle ningú ha ideat alguna fórmula alternativa. Aviam, que els fets arribin sobtadament és disculpable, perquè les televisions han pogut arribar a decidir l'hora dels desembarcaments a la primera Guerra del Golf, però, com tothom, estan amb els pixats al ventre quan la desgràcia arriba sense avisar. La resta, potser ja no tant. I si parlo d'alternatives és perquè la discussió sobre la idoneïtat sobre les fórmules informatives en aquesta mena de situacions es refereix precisament al com i no al què.

No se senten veus que critiquin que s'informi de les coses, ni del fet que s'informi en calent, quan poca cosa més es pot oferir a banda de l'enunciat. I les crítiques als espectacles lamentables, estil periodistes d'investigació de proeses d'alcova que sobre la marxa es converteixen en experts en terrorisme o seguretat aèria, em sembla que provenen més del propi gremi periodístic que del públic. No. Les queixes principals venen de la fórmula consistent a dedicar hores i hores a anar repetint el mateix, bàsicament unes mateixes imatges, sense aportar res que sigui ben bé nou.

Aquests dies he llegit molt sobre el particular i he conclós que és això el que no acaba d'agradar, el que pot provocar angoixa. És a dir, et posen l'ai al cor i desprès no te'l deixen treure. Et posen en un tensió sense desenllaç a curt termini. Et carreguen els neulers amb la desgràcia sense permetre't el relatiu alliberament que podria significar anar sabent les novetats. No sé si aconsegueixo explicar-me, perquè tampoc sóc psicòleg i el que vull dir és complicat d'explicar.

Però tot plegat confirma que una de les emocions més angoixants dels humans és la incertesa. Assumir que quelcom pot passar ja és bastant mal assumpte, però qui més qui menys és capaç d'aprendre a conviure amb molts riscos. Tanmateix, els mitjans de comunicació contemporanis li han donat una volta de clau a la incertesa: ens permeten saber que la cosa ha passat de forma pràcticament immediata, però el fet de no saber com o perquè ha passat o a qui li ha passat, mentre ens van repetint constantment que ha passat, ens desconcerta i ens angoixa.

Una foto de Vandellòs 2 amb força sarcasme

2008-08-26T04:16:00.000-07:00

M'he permés manllevar aquesta foto de l'agència Efe, que he trobat publicada a l'edició digital del diari El Punt. És que la imatge no té pèrdua. Lògicament, això que la zona la zona està sota control es refereix a què es tracta d'un espai vigilat. Però considerant les constants i repetides avaries que pateix aquesta central nuclear, i la crisi de confiança que afecta aquesta mena d'instal·lacions, la senyal en qüestió té un sarcasme impressionant.

És un cartell brutal, equivalent a un que es pot trobar als punts fronterers de Melilla. És un rètol d'aquells que hi ha a les entrades de molts pobles i ciutats, amb la bandera europea i la llegenda "Municipi d'Europa". El de Melilla es va fer famós als anys vuitanta, quan es va viure una forta crisi a aquesta ciutat, una espècie d'intifada que al final va quedar en no res, però que va posar molt neguitós el govern espanyol durant unes setmanes. Recordo una portada de la revista "El Temps", que reproduïa el cartell a tota pàgina. No n'hi havia per a menys. Cal explicar-ne la contradicció conceptual?

La imatge de Vandellòs 2 dóna l'oportunitat, a més, de reflexionar sobre si els mitjans de comunicació exagerem notícies com aquesta, o si contribuim a crear més alarma entre la ciutadania. Al bloc La Marfanta s'ha iniciat una petita discussió al respecte, que em sembla molt oportuna, bàsicament per aclarir conceptes.

Els periodistes no sempre l'encertem i és possible que la necessitat de tenir titulars ens indueixi a exagerar una mica les coses. No ho nego. És més, en successos com el de l'accident d'un avió a l'aeroport de Barajas, comprovem que això de convertir en espectacle una desgràcia fa dir moltíssimes rucades, a més d'incrementar el dolor dels afectats d'una forma gratuïta i absolutament innecessària.

Però també s'ha de dir que la desconfiança que podem sentir cap a les nuclears no es deu a què els mitjans de comunicació en parlin més o menys. No. S'ho han guanyat a pols les elèctriques titulars de les centrals amb unes actuacions d'una iresponsabilitat que costa de qualificar. No ho dic tant per Vandellòs 2 com per l'increïble episodi de la fuita radioactiva d'Ascó, de la qual n'he escrit abastament aquí mateix.

Paguen justos per pecadors? És possible. És el que tenen les crisis de confiança. La mala pràctica d'un operador concret escampa l'ombra del dubte sobre tot el sector. Però la reiteració de les aixecades de camisa, no tant de les incidències per elles mateixes, consolida precisament la idea que a la indústria nuclear de justos n'hi ha pocs en els darrers temps.

Una multa mucho menos histórica de lo que parece ( y 2)

2008-08-24T06:57:00.000-07:00

El otro día comentamos que la multa propuesta para la nuclear de Ascó era, cifras en mano, literalmente la propina del café para los titulares de la central. Aunque la ley determina la cuantía de las sanciones, como no podía ser de otro modo, hay que preguntarse por qué no se aplica un castigo más ejemplar simplemente considerando los hechos como una falta muy grave, en lugar de hacerlo como falta grave. Es una pregunta que intentaremos responder a continuación.

Un lego puede preguntarse, con razón, que si lo ocurrido no fue gravísimo, qué más debería haber pasado entonces. Los sucesos en la nuclear de Ascó fueron alarmantes en grado extremo. Pero no tanto por la fuga de radiación en sí, que de todas formas no fue ninguna fruslería, como por el hecho de ocultar lo sucedido, al extremo incluso de mantener las visitas escolares.

La escena de los niños de una escuela de Girona pasando una revisión para comprobar que no se hubieran irradiado fue una imagen desvastadora, la peor campaña publicitaria posible para la energía nuclear. Pero lo mismo podría aplicarse a proveedores y a los mismos empleados, que no por trabajar en una instalación con riesgos potenciales deben acceptar películas de miedo. En definitiva, lo realmente grave no es que la nuclear de Ascó esté en manos de personas incompetentes, sinó que lo esté en manos de personas irresponsables.

Dada esta preocupante circunstancia, ¿basta con una multa, irrisoria por otra parte? El problema radica en que la sanción para las faltas muy graves consiste en la suspensión de la licencia de explotación, temporal o definitivamente. Lo que significa el cierre de la central. Y a tanto no se va a llegar. Existe un statu quo no escrito que lo impide.

En estos días, se han podido leer muchos comentarios relativos a si la severidad de la Administración puede estar condicionada por futuras expectactivas laborales de los técnicos y responsables encargados de controlar a las grandes industrias. Dichos comentarios no están necesariamente fundados, pero estamos ante un serio problema de confianza.

La central nuclear no guardó silencio por la convicción de que en realidad no había peligro, que, aunque difícil de creer, podría tener alguna disculpa. Lo hizo simplemente para ahorrarse las pérdidas económicas que se originarían al pararse la central, de acuerdo con los protocolos de seguridad. Y anteponer el beneficio a la seguridad mina cualquier credibilidad. Lo mismo puede decirse de la Administración. Si no detectó el problema, malo, y si colaboró en la ocultación, peor. Damos por supuesto que se trató del primer caso, pero se trata de un consuelo muy relativo.

Sin embargo, todo ello nos hace preguntarnos por qué la Administración, pese al afán justiciero con que trata de salvar la cara, no toma medidas más drásticas, que estarían más que merecidas. Pero cerrar una nuclear no tiene nadie que ver con que alguien se arruine un buen puesto en ese sector, sino con que, se esté de acuerdo con la energía nuclear o no, hoy por hoy no podemos prescindir de una central de la noche a la mañana.

No decimos esto porque la electricidad de origen nuclear sea más barata o su generación no emita CO2, como nos recuerdan quienes proponen construir nuevas centrales. No, es que simplemente nos falta mucho trecho para que las energías limpias y renovables puedan sustituir nuestras actuales fuentes principales, basadas en combustibles fósiles o nucleares. Basta con ver lo que ocurre cuando una central nuclear se para por alguna avería.

Ni la compra de electricidad a Francia es suficiente para cubrir el hueco y tenemos que recurrir a poner en marcha vetustas térmicas a fuel, que deberían estar desmanteladas hace años pero que se conservan como reserva de emergencia. La dependencia se ve agravada por la creciente antigüedad del parque nuclear español. Construidas inicialmente para una vida operativa de treinta años, que las novedades técnicas han permitido ampliar a cuarenta, la mayor parte ronda el cuarto de siglo. Y, lógicamente, las incidencias comienzan a multiplicarse y a hacerse insidiosas.

Por lo tanto, no es que el Consejo de Seguridad Nuclear o el ministerio de Industria estén conchabados con las eléctricas. Es que la mano dura acaba creando otro problema. Pero ello no debe ser óbice para que el Gobierno vigile más y mejor a un sector que no se gana la confianza que depositamos, a la fuerza, en él. Una vigilancia que en este suceso ha demostrado ser manifiestamente mejorable.

Quanta misèria acumulada en l'accident de Barajas

2008-08-22T15:05:00.001-07:00

Hauria volgut no dir res. Davant la mort, sobretot davant de la mort a gran escala en una catàstrofe, prefereixo contenir les emocions. No perquè no en senti, sinó perquè les lamentacions excessives i grandiloquents falten al respecte a les víctimes. També perquè un accident d'aviació pot ser molt complex tècnicament, com sembla ser que ha estat el cas de l'ocorregut a Barajas, i no se'n pot parlar amb frivolitat si a un no li agrada dir més rucades del compte.

Però és tal la nàusea que sento davant l'espectacle denigrant que, a tots nivells, s'està vivint, que no me'n puc estar. No és que rebentaria si no ho dic. És que quan la immoralitat assoleix tals nivells l'única reacció decent que existeix és parlar clar i dir les coses pel seu nom.

Sento fàstic, en primer lloc i perquè no sigui dit, de la meva professió. Què baix que ha arribat a caure el periodisme en aquest succés! No em refereixo als periodistes i mitjans que informen amb més o menys normalitat, tot i ser conscient que la informació és dolorosa per ella mateixa. Parlo dels programes televisius on l'equip de comentaristes habituals ha passat de practicar "periodisme d'investigació" sobre proeses d'alcova a "investigar" catàstrofes aèries.

Em refereixo també als diaris que han obert portada amb una foto de la morgue d'Ifema. Lògicament amb els morts aliniats i dins de les seves corresponents bosses de plàstic, perquè on estaria, si no, l'interès de la cosa... Una cosa és informar i l'altra causar dolor gratuït. Què aporten aquestes fotos que no sapiguem o ens puguem imaginar, sense necessitat de burxar en la desgràcia?

I parlo sobretot, amb un fàstic suprem, dels "periodistes" que s'han colat als hospitals o a les reunions d'afectats fent-se passar per familiars dels morts. No hi ha adjectius suficients per qualificar aquesta conducta.

Però n'hi ha més. De fet, n'hi ha per a tothom. Sento fàstic dels (i)responsables de Barajas, que, com si fos la central nuclear d'Ascó, van deixar que l'avís als serveis d'emergència arribés per trucades dels que van veure l'accident des de la carretera o des de casa seva.

Sento fàstic dels polítics que expressen dolor simplement perquè toca i per aquesta espècie de xantatge emocional, originat en els atemptats terroristes, segons el qual si actues amb una mínima compostura ets una mala persona. Però encara sento més fàstic dels oportunistes que si es posen al capdavant de la situació (bé, això de posar-se al capdavant és un dir) és perquè els morts són de la seva parròquia. O dels que expliquen fins i tot el que encara no es pot explicar, augmentat la confusió i el dolor, perquè havent demostrat que no tenen la situació controlada, volen salvar la cara sent més justiciers que ningú.

Sento fàstic de la justícia, que decideix no divulgar informació sense confirmar, no sense bon criteri, quan tots sabem què s'hi veu a les filmacions, perquè, sense arribar a veure-les (tot arribarà), ens les han explicades amb pèls i senyals.

Sento fàstic de la companyia aèria. Però no perquè no es pugui tenir un accident, sinó per reaccions que sóc incapaç d'entendre. Què hi guanya una aerolínia retardant l'entrega de la llista de passatgers en una situació així?

Sento fàstic de l'asseguradora de la companyia aèria, que el primer que ha fet no és posar-se a disposició dels afectats sinó comunicar a la Borsa que el pagament d'indemnitzacions no afectarà la seva liquidesa. La seva primera preocupació ha estat evitar una caiguda de la seva cotització, no atendre als seus propis clients, que li pagaven les corresponents pòlisses.

Quanta misèria acumulada, oi? Però el fàstic suprem i absolut me'l provoquen uns quants familiars dels morts i ferits. Els que van a la pela, o a l'euro. La bilis em puja fins a la gola quan llegeixo que, si la primera reunió dels familiars amb la companyia va durar un quart d'hora "perquè no ens donaven informació", va ser perquè en aquest breu interval no s'havia parlat de calers. No van ser tots, és veritat. Però la impresentable a la qual se li va escapar que s'havien aixecat perquè no es comentava res sobre les imdenitzacions, es mereix alguna cosa més que no cobrar. Lamentablement, aquesta mena d'immoralitat no està prevista en el codi penal.

Acabo per no ofegar-me amb la ràbia. Puc entendre (no justificar) als directius de l'aerolínia o als de l'asseguradora. Són mercenaris ben pagats i fan la seva feina. Conec el país en què visc i no puc sorprendre'm de constatar, un cop més, que és un país decoratiu. També sé el pa que s'hi dóna a la política. Estic curat de mal d'espant. Però no fins al punt d'empassar-me coll avall segons quines desvergonyes.

Tragèdia i drama...

2008-08-20T15:49:00.001-07:00

Avui s’ha produït una nova catàstrofe aèria. Més de 140 persones han perdut la vida a les proximitats de Barajas, a Madrid. Passades les 3 de la tarda la noticia s’ha estès pels mitjans de comunicació. Fins aquí, tot ha seguit el curs d’una notícia d’aquesta envergadura. A partir d’aleshores ha seguit uns esdeveniments que, si bé darrerament segueixen una línea habitual, no són ni de bon tros: normals, ètics, humans ni racionals.

Cadenes de ràdio i televisió substituint la seva emissió anunciada per a donar imatges i comentaris de l’accident. Repetició una vegada i una altra dels mateixos comentaris, les mateixes seqüències, els mateixos personatges: angoixats, desesperats, desinformats, sobrepassats per la tragèdia.

Desenes i desenes de “periodistes” en un intent patètic per conquerir l’entrevista amb el/la: espòs, esposa, fill, filla, mare, pare, avi, avia...parent que –totalment fora d’ell mateix– arriba als hospitals i punts d’informació amb un patetisme colpidor en no saber on han d’anar, que han de fer...que els espera.

De tant en tant –cada dues hores aproximadament– “alguna” notícia nova, un nou intent per mantenir la corda tensa. Mentrestant, hem patit una vegada i una altra, aquelles imatges inconsistents, moltes vegades sense cap informació, sense cap valor, ni informatiu ni documental.

Un intent penós de voler-te fer sentir, de qualsevol manera, un dolor que pots entendre però no pots plorar. A qualsevol de nosaltres se’ns posen els pels de punta en pensar una desgràcia per un dels nostres. No calen programes d’hores i hores veient voltors cercant la carronya sentimental d’unes persones que, desesperades, roden com a baldufes pendents del destí d’aquell esser proper. “Gurús”, informadors de plastilina buscant-te una vegada i una altre, provant d’induir-te a un sentimentalisme fàcil, mal·leable, suggestiu i banal.

Tota aquesta faràndula s’ha establert, darrerament, en qualsevol catàstrofe; sobre tot s’hi ha terrorisme pel mig (què no és el cas d’avui).

Sembla que a moltes cadenes els ha salvat aquesta tercera setmana d’agost on sempre costa d’omplir de contingut.

Casualment, he trobat a Internet que per setmana Santa del 2007 van morir en accidents de trànsit més de 100 persones. Més de 100 el 2006 i el 2007. Només el 2008 s’ha reduït a 63 morts en el mateix període. Malgrat tot, si conduïu per a qualsevol autopista els cartells informadors us faran saber que, al llarg d’aquest any, les persones que han perdut la vida –només a les carreteres catalanes– sobrepassa els 200 morts.

Sí nois, desgràcies en passen a tot arreu i a tot hora. Qui és l’il·luminat que decideix en què ens hem de preocupar i en què no cal. Aquesta manca aparent de criteri –de criteri induït– fa sospitar que, a la llarga, estarem immunitzats per a qualsevol contingència, com a soldats preparats per la guerra informativa de quatre desorganitzats mentals, incompetents i programadors frustrats.

Si més no, una abraçada sentida per a tots aquells que avui ploren per un motiu digne, reflex d’un sentiments, un dolor tot sovint inexplicable en notar un espai vuit on, fa unes hores, podies acariciar un esser volgut.

Començo un nou bloc, per si a algú li pot interessar

2008-08-20T10:38:00.000-07:00

He començat un nou bloc, que porta per títol No sugar baby i que podeu visitar clicant aquí. Disculpeu l'autopublicitat, però penjo aquesta notícia per si a algú li pot interessar el tema. Tot i la temàtica no té res a veure amb la que podeu trobar aquí, que crec que val la pena. Gràcies.

Una multa mucho menos histórica de lo que parece (1)

2008-08-20T06:39:00.001-07:00

En pleno mes de agosto, el Consejo de Seguridad Nuclear ha propuesto una multa para la central de Ascó por el grave incidente de la fuga radioactiva que se produjo en noviembre pasado y que fue ocultado por las eléctricas durante varios meses. Probablemente al calor de la supuesta escasez veraniega de noticias, se ha trompeteado la sanción como la más alta de la historia. Pero esta afirmación es mucho menos rotunda de lo que parece, ya que hay que matizarla prácticamente por tierra, mar y aire.

En primer lugar, no es la sanción más alta impuesta por la sencilla razón de que se trata de una propuesta. El ministerio de Industria decidirá finalmente y lo que sería histórico es que la sanción final, una vez agotados todos los recursos adminstrativos y judiciales, fuera realmente la más alta de cualquier ránquing sancionador que quisiéramos aplicar al caso.

La misma propuesta deja un margen amplísimo, ya que la posible sanción es por falta grave y, según la normativa, puede oscilar entre 9 y 22 millones de euros. El ministro de Industria, Miguel Sebastián, ha manifestado que la multa, sin precisar cifras, será “contundente”, por usar su adjetivo. Ello parece indicar que la cosa iría por la banda alta de la horquilla. Estamos de acuerdo en que el castigo a la nuclear de Ascó debe ser ejemplar, porque compartimos la opinión del ministro de que, se esté a favor o en contra de la energía nuclear, ésta debe ser segura. Y que eso comporta que no pueda haber ni manipulaciones ni ocultaciones, como fue el caso.

Un castizo podría resumir las buenas intenciones del ministro exclamando aquello de “Leña al mono”. Pero no debemos olvidar que la frasecilla acaba con una segunda parte que reza que el mono es de goma. Es decir, que ya le podemos dar palos que al bichejo le es igual, ya que encaja los trompazos sin inmuntarse. Las organizaciones ecologistas nos recuerdan que la multa, incluso aplicada en su grado máximo, equivale al beneficio que la central nuclear obtiene en unos pocos días de funcionamiento.

Y tienen razón, más allá de la autoridad que les da haber sido quienes descubrieron el tomate, que no fue detectado por ninguno de los mecanismos del Estado que ahora, para salvar la cara, se nos han vuelto justicieros. Lamentablemente, en un país decorativo como el nuestro hay que malfiar hasta de la mano dura.

Vale la pena entretenerse un momento en las cifras para valorar en su justa medida esa histórica sanción que no le va a hacer ni cosquillas a la industria nuclear. La Asociación Nuclear Ascó-Vandellòs II facturó en 2006 (último año consultable en el Registro Mercantil) 160 millones de euros. Puede que una multa de 22 millones fastidie bastante la cuenta de resultados. Pero si consideramos los beneficios de los socios de dicha Asociación, la cosa ya cambia bastante, al punto de volverse ridícula.

Iberdrola ha tenido durante el primer semestre de este año un beneficio neto (beneficio y neto, no facturación) de 1.959 millones de euros. A Endesa las cosas le van de una forma todavía más espectacular. Su beneficio neto durante este primer semestre ha llegado a 6.002 millones de euros. La multa más alta de la historia representa más o menos la mitad de lo que ganan ambas eléctricas en un solo día.

Den por supuesto que se resistirán al máximo, pero no porque les duela, sino para no sentar precedentes. O porque sus abogados les cuestan dinero, tanto si trabajan como si no. La multa, por sí misma, no les provocará ni una raspadura en la pintura.

He escrit aquest text per a un altre lloc, però he cregut que valia la pena penjar-lo també aquí, tot i ser repetitiu, en part, amb l'entrada anterior. Com veieu, tindrà una segona part.

La multa a Ascó: no n'hi ha per a tant

2008-08-18T15:57:00.000-07:00

El Consell de Seguretat Nuclear proposa sancionar la central d'Ascó amb una multa que pot arribar als 22 milions d'euros, per l'increïble episodi de la fuita radioactiva que s'hi va produir el novembre de l'any passat i l'ocultament subsegüent. Avui, quan he aterrat altra vegada per aquí, ha estat tot una engegar la ràdio i escoltar aquesta notícia a tothora, amb la cantarella afegida que és la sanció més alta de la història a una central nuclear espanyola. Aquesta afirmació tan rotunda necessita alguns aclariments, que gentilment ofereixo a qui li pugui interessar.

En primer lloc, no és la sanció más alta imposada per la senzilla raó que es tracta d'una proposta. El ministeri d'Indústria decidirà finalment i el que seria històric és que aquest departament es decantés per una sanció màxima, sobretot quan la pressió popular ja ha quedat molt enrera. En segon lloc, la possible sanció és per falta greu i, segons la normativa, pot anar de 9 a 22 milions d'euros. O sigui que el marge és moooooolt ample.

Ja veurem, en tot cas, en què queda tot plegat. Jo m'he quedat sorprés que la proposta de sanció qualifica els fets ocorreguts com a falta greu (fins a quatre faltes greus, a més de dues de lleus), en comptes de qualificar-los com a molt greus. Si l'episodi del passat novembre no va ser gravíssim, un no sap què hauria d'haver passat perquè el govern prengués mesures més dràstiques. Perquè aquella fuga no va demostrar exactament que la nuclear d'Ascó estigui en mans incompetents, sinó en mans de persones irresponsables, com vaig escriure en aquesta entrada.

Però la falta molt greu comporta la retirada de la llicència d'explotació, eufemisme que no vol dir altra cosa que el tancament de la central, amb caràcter temporal o definitiu. I a això sí que no hi arribarem. No és que hi hagi connivència entre l'administració i les empreses propietàries d'Ascó (Endesa i Iberdrola), però sí que hi ha un cert statu quo difícil de trencar. Segons aquest statu quo, l'empresa pagarà de gust la multa, si bé la rebaixarà tot el possible via recursos administratius i judicials, perquè això ja li entra en com té organitzat el negoci. I l'Administració podrà fer veure davant dels ciutadans que aplica mà dura, tot i que les coses continuaran més o menys com sempre.

Al final, com sempre passa en les multes, tot està en determinar si surt més a compte pagar-les que corregir els errors i defectes que les han originat. Recordo de quan treballava de periodista a Tarragona que una coneguda empresa del sector petroquímic preferia anar pagant multes per contaminar. Els filtres que haurien evitat les emissions valien 2.000 milions de pessetes de les de llavors. La multa màxima que li podien posar era de 5 milions. És a dir, podia permetre's el luxe de pagar fins a 400 multes abans que la broma deixés de sortir-li a compte. En realitat, la cosa es va resoldre quan els contribuents (via subvencions medioambientals) li vam pagar a aquesta companyia el 90% del cost de la solució del problema.

Per això he volgut veure si la multa és tan històrica i tan espectacular com ens han venut aquest dilluns els mitjans de comunicació. De veure-ho no en relació a un reglament administratiu, sinó en relació als comptes de l'empresa. Ja sé que això és tenir molt mala llet, però les xifres ratifiquen la meva malfiança innata. L'Associació Nuclear Ascó-Vandellòs II va tenir una facturació, l'any 2006 (l'últim que he trobat disponible al Registre Mercantil), de 160 milions d'euros. Potser una multa de 22 milions els fastidiarà bastant, però no tant si considerem els beneficis dels titulars d'aquesta associació.

Iberdrola ha tingut durant el primer semestre d'enguany un benefici net (un benefici i net, no una facturació) de 1.959 milions d'euros (punxeu aquí per veure la informació a la web de la pròpia empresa). A Endesa li van les coses d'una forma encara més espectacular. El seu benefici net durant el primer semestre ha estat de 6.002 milions d'euros (vegeu-ho aquí).

La veritat, 22 milions d'euros són una picossada (uns 3.660 milions de pessetes), però si les elèctriques faran el teatre de resistir-se tot el que puguin és per no sentar precedents. La multa, per ella mateixa, no els rascarà ni la pintura. Per tant, no n'hi ha per fer-ne tant soroll.

Pervez Musharraf i Internet

2008-08-18T09:33:00.000-07:00

Aquest matí, quan era a punt d'agafar l'avió per tornar a Catalunya, he vist la notícia de la dimissió del president del Paquistan, Pervez Musharraf. No he pogut evitar recordar una anècdota curiosíssima relacionada amb Internet, dels dies posteriors al cop d'Estat que va portar Musharraf al poder, l'any 1999. Tot i que l'ara dimitit va donar un cop d'Estat de la primera fins a l'última lletra, es van guardar unes certes formes pseudodemocràtiques per obtenir alguna mena de legitimitat o, si més no, de reconeixement internacional. Desprès, l'11-S i la geopolítica van donar al règim de Musharraf carta de naturalesa davant d'Occident. Com deia Kissinger referint-se a Pinochet: "és un fill de puta, sí, però és el nostre fill de puta".

Anem al gra. En aquells primers dies posteriors al canvi de règim, una de les tècniques per disfressar la situació va ser no implantar una censura excessivament severa i tolerar mínimament un cert grau de llibertat d'expressió. En aquestes qüestions, només es pot dir que n'hi ha o no n'hi ha i els termes mitjos no valen. Però la jugada els va sortir relativament bé.

Potser per ignorància, més que per càlcul, els colpistes no van "tocar" Internet. I es va produir la paradoxa que aquell cop d'Estat es va convertir en la mare de totes les discussions als fòrums de debat de la xarxa existents al Paquistan. El 99% de les intervencions posava "a caldo" el cop d'Estat i que això ho consentís el principal destinatari de les invectives (és a dir, el llavors nou president Musharraf) va aconseguir enganyar algunes ànimes de càntir. D'aquelles que es pensen que hi ha cops d'Estat en pro de la democràcia i del bé del país.

Però el moment en què la xarlotada va arribar al nivell del deliri va ser quan el propi fill de Musharraf va iniciar una guerra virtual en defensa del seu pare, tot participant en els esmentats fòrums amb una energia i uns horaris de dia i nit que fan dubtar que la cosa no tingués algun cop amagat. En definitiva, aquelles ànimes càndides que s'autoenganyen de la forma més innocent van arribar a pensar que molt males intencions no devia tenir el règim paquistanés si els seus contraris, en comptes de ser afusellats, gaudien de tanta llibertat...

Poc desprès, ja dins l'any 2000, es va produir un altre fet que, a mi, que sóc molt rebuscat, em va convèncer definitivament que Internet ja no tenia cap aturador. A les Illes Fiji, microestat remot d'Oceania, es va produir un altre cop d'Estat. De fet, va ser una moguda especialment pintoresca. No es va sublevar l'exèrcit, que podeu comptar quin devia ser. El moviment estava encapçalat per George Speight, un fill del país que havia emigrat a Estats Units, on havia fet fortuna. Per fer-se amo de les Fiji, Speight s'ha limitat a tirar de talonari per contractar un batalló de mercenaris.

Amb aquesta tropa va desembarcar una tarda per sorpresa a Suva, la capital. Inicialment, va semblar que els colpistes s'havien fet amb el control de la situació. Però la migradesa dels seus efectius només els va permetre controlar dos edificis importants: el Parlament i un edifici administratiu on "residia" físicament el servidor d'Internet del govern. Sobre la marxa es va originar un contracop encapçalat per un dels caps de les forces armades, que va derrotar els insurrectes originals en qüestió d'uns pocs dies.

Presumptament es va restablir la democràcia, però el líder dels segons colpistes va imposar un nou govern i es va convertir de facto en l'home fort del país. El 2006, tal individu va acabar donant un altre cop d'estat (contra els seus, si anem a mirar) i assumint el govern de forma directa. Hi ha hagut més altibaixos en una situació que ha tingut moments esperpèntics, però no era això el que volia comentar, sinó el fet que el cop d'Estat de les Illes Fiji va ser el primer de la història en què els sublevats no es van preocupar d'ocupar la televisió o els mitjans de comunicació clàssics, sinó de controlar Internet. En particular, la informació que el govern que volien derrocar pugués llençar al món mitjançant la seva web.

Si anem a mirar, l'objectiu no podia ser més estratètic. Si els colpistes volien aillar les Fiji de la resta del món, quina fòrmula millor podien usar, considerant la situació geogràfica del país?

Ja sé que considerar que una nova tecnologia està definitivament assentada a partir d'un "mal ús" no és gaire engrescador. Ho accepto. Però també estareu d'acord amb mi en què la confirmació, tot i que per un pèssim camí, es va produir de forma efectiva. El que són les coses...

El "pare" dels sous polítics, a Dublín

2008-08-14T16:11:00.001-07:00

He estat uns dies a Dublín i he anat a tombar, entre altres llocs, pel Trinity College. No si sé si els irlandesos s'ofendran pel que diré, però aquest centre universitari m'ha recordat els tradicionals campus britànics. A Dublín aquest campus està al cor de la ciutat. No és el campus que tenim conceptuat aquí, estil Bellaterra, és a dir emmig de ben bé no res. Tampoc és Cambridge o Oxford, que tampoc són campus sinó ciutats universitàries en sentit literal (tot i que Oxford cada dia menys perquè ha diversificat molt la seva activitat). Però els seus orígens són clarament britànics: va ser fundat durant l'ocupació britànica d'Irlanda i de les seves aules han sortit una colla de premis Nobel, la major part de Literatura, que escrivien del primer a l'últim en anglès.

El Trinity College té un prestigi de considerables dimensions (tant, que el nom contemporani d'Universitat de Dublín no ha acabat d'arrelar mai), fruït d'una llarga tradició històrica i del seu "palmarés" acadèmic. Molt sovint, s'associa aquest centre amb els estudis de lletres, tot oblidant que, ciència al marge, les aportacions al pensament polític que hi han sortit han estat també de primera línia.

A l'entrada per la qual he accedit al Trinity College m'he trobat una estàtua dedicada a Edmund Burke. És un personatge peculiar, format a aquesta universitat, un pensador del segle XVIII molt conservador a qui, no obstant, val la pena llegir per la seva defensa de l'individu davant la societat i dels costums davant les lleis positives. Això no vol dir que hi estigui d'acord, sinó que reconec que l'argumentació és consistent i que, malgrat tot, hi ha aportacions interessants.

És més, Burke no tenia la mateixa gràcia que Churchill o Oscar Wilde per parir frases rodones que arribessin a tothom i continuessin sent dites molts anys desprès, però algunes de les seves sentències admeten com a mínim l'honor de ser reproduïdes. "Els diners són el substitutiu tècnic de Déu" és una afirmació rotunda, que pot semblar frívola però que hauria d'obligar a pensar.

Hi ha dues sentències de Burke amb les quals em sento molt identificat. Una és la que resa que l'únic que es necessita perquè triomfi el mal és que els homes bons no facin res. L'altra diu que hi ha un límit en què la tolerància deixa de ser una virtut. Són, de fet, actituds vitals a les quals, tot i tenir molt poca confiança en el gènere humà, encara dono valor.

Però si he fet una foto a l'estàtua de Burke a Dublín i he començat a escriure aquesta entrada és perquè fa uns mesos, al meu bloc personal, en vaig escriure una altra sobre el mateix personatge per recordar que havia estat el principal "ideòleg" dels sous polítics. En aquesta entrada recordava que Burke s'havia posat en política per problemes econòmics i que aquesta paradoxa potser tenia a veure amb la mala premsa que sempre han arrossegat les retribucions dels càrrecs electes.

Aprofito per recordar que, tal com vaig dir llavors, estic a favor que els polítics cobrin. Ho prefereixo abans que acceptar que als càrrecs públics hi accedeixin només els rics, els que busquen algun interès o els que ja s’ho cobraran d’alguna altra forma. En aquell comentari, si de cas, opinava que potser els sous dels polítics han perdut vigència com a garantia de l'accès universal als càrrecs electius i que calia mesurar-los si més no en part pel retorn que n'obtenien els ciutadans, tot evitant també els abusos indecents que de vegades es produeixen.

En definitiva, un comentari que picava, però molt ponderat, que no han entés determinats polítics coneguts meus, els quals no s'han estat d'estirar-me repetidament les orelles. Bé, més aviat d'intentar-ho, perquè un servidor ja fa anys que no s'immuta per aquesta mena de comentaris. D'alguna cosa ha de servir col·leccionar anys i cabells blanc.

En tot cas aquestes reaccions m'han confirmat (i no era el primer cop) una sospita que tinc de fa molt de temps. Els polítics (individualment o com a organitzacions) no volen que la gent pensi. Ni tan sols que pensi com ells. Ni que pensin com ells? Ni això. Pensar és perillós. Bàsicament, pots canviar d'opinió.

M'assento una estona...

2008-07-27T04:47:00.001-07:00

Està molt bé que la gent puguem dir la nostra. Només faltaria. Ara tenim aquest mitjà magnífic que són els blocs; ràpids i fàcils d’utilitzar.

La diatriba de la segregació de Segur ha enganxat de seguida. Molts hi hem ficat cullerada. S’han donat opinions diverses i valentes i s’ha mantingut una correcció i un respecte lloables. El tema és d’una gran sensibilitat i en diverses vessants els sentiments estan a flor de pell.

Parlo per mi i expresso tan sols la meva opinió: no vull anar més lluny. Crec que, ara, no és el moment de donar ales a aquest debat. Si les reflexions que hem expressat prenen el camí dels mitjans de comunicació –sigui ràdio, setmanaris comarcals o d’altres– les conseqüències són imprevisibles. Pot dir-se que l’opinió de la ciutadania és sobirana, que el diàleg sempre afavoreix la convivència i que el que hagi de ser, serà, tard o d’hora. Tot enaltidor i molt maco.

Aquests comentaris que ENS dirigim, si es popularitzen, qui ELS acabarà dirigint?

Em sembla veure gent molt entusiasmada en una cosa que, cas de produir-se, no deixa de ser la confirmació d’un fracàs col·lectiu. Em sembla veure més curiositat en la consumació, en la justificació i en la viabilitat, que en el perquè s’ha produït. Deia el savi que “qui no aprèn de les situacions les tornarà a reviure”.

Potser els qui postulen per la segregació tenen tota la raó, és un encert i anticipen la solució ideal. De vegades, es dona voltes i voltes a un problema quan la resolució és evident.

Hi ha qui pot pensar que, aquest plantejament, comporta amagar el cap sota l’ala. Bé, buscar el moment de fer les coses també és important. Hem patit unes darreres legislatures municipals convulses i no són el millor marc per qüestionar el model de poble (com deien a l’”Un, dos, tres”: “hasta aquí puedo leer”).

No pretenc dir a ningú quan ha de parlar de quelcom, me’n guardaré prou. Si més no, puc deixar de contribuir-hi (tampoc no es notarà).

Segur, nucli o ajuntament

2008-07-23T13:13:00.000-07:00

Hi ha la calafellesfera remoguda per vents segregacionistes. És un dir. Diferents articles fan referència a les discriminacions –reals o suposades– que pateix el sector, barri o nucli de Segur. Com sempre que es toca un assumpte com aquest surten les balances fiscals (tan de moda), el deute històric, l’origen –tipus western– de la urbanització de Segur...

Per fer-vos-en una idea de les opinions, podeu llegir:

http://segurdecalafell.blogspot.com/2008/07/busca-las-77-diferencias.html

http://calafell2008.blogspot.com/2008/07/carta-al-director.html

http://xivarri.blogspot.com/2008/07/mha-fet-decidir-escriure-aquestes.html

Tot plegat dona a entendre que hi ha gent que no es troba còmode amb tal com s’estan fent les coses i, el pitjor de tot, que no creu que es puguin adreçar. Al primer dels links podeu observar-hi una enquesta on se’t pregunta que és el què més necessita Segur. L’opció més valorada és la d’”UN AJUNTAMENT PROPI”. Clar i català.

És curiós que en varis dels comentaris es fa esment què, aquest sentiment de menys tinença, és assumit per tots els nuclis: Platja, Poble i Segur. Tots es tenen per víctimes. Algú deu tenir raó...o potser la tenen tots. Ja hem vist el que ha costat que el Govern central hagi publicat les balances fiscal. Efectivament, la manca d’informació pot fer tan de mal com qualsevol campanya malintencionada.

Per qualsevol visitant –aliè a la controvèrsia– les obres del nou port i la remodelació de la C-31 són obres importants i que milloren en infraestructures i possibilitats el desenvolupament del sector de Segur. Malgrat tot, és obvi que no satisfà, ni de bon tros, les expectatives dels segurencs.

Cal dir que la principal xacra de Segur, no correspon als asfaltats, ni a les escombraries, ni les zones verdes, ni l’assistència sanitària, ni de la tercera edat, ni de tantes altres que poden ser tan o més pròximes com aquell veí del costat que potser no sabem ni com es diu. L’extensió residencial de Segur a afavorit un aïllament, no tan sols de sectors, si no d’individus. Senyors, Segur de Calafell no té una xarxa d’associacions culturals (ni d’orientació catalana ni de castellana) que canalitzin les necessitats, les ambicions, la veu –en definitiva– de l’afectat. Són 10.000 individualitats convivint en 1 Km². Els joves de Segur gaudeixen de punts de trobada però, aquests, són més a la vora de l’aspecte lúdic que al del cultural. Amb això, ja està tot dit.

Les persones de referència s’han erigit des de la política. Les eleccions municipals han esdevingut l’únic mitja per obtenir representació. Això a permès que s’hagi identificat erròniament les necessitats vitals, amb les socials i culturals.

En l’aspecte econòmic, podem plantejar alguns càlculs senzills que ens ajudaran a tenir una visió més aproximada:

a) Seria bo saber quina part dels ingressos es recapta a Segur per les taxes municipals. No en va, hi resideixen més de la meitat dels empadronats. Cal saber també, la quantitat, en concepte de serveis, que s’atenen. La relació entre les dues quantitats, que podem valorar com a percentatge, ens donaria una idea més clara de sí la segregació és possible o no.

b) Un altre factor que ens ajudaria a tenir-ne una opinió més precisa seria les quantitats ingressades per les activitats empresarials (comerços, empreses de serveis, industries, etc) i relacionar-ho amb la renda dels residents a Segur.

c) També caldria tenir a mà l’escalat d’edat del sector.

Amb el primer paràmetre coneixerem sí el manteniment dels serveis del sector s’ajusta a qualsevol dels municipis independents. El segon ens donarà una idea de si és sostenible en un futur pròxim i el tercer ens orientarà sobre el creixement que tindrem, les necessitats d’ensenyament, serveis assistencials i ocupació.

No crec, en absolut, que la suposada millora econòmica beneficiés una major convivència. Tampoc que una augment del registre d’associacions culturals a Segur (sí no m’erro, partint de “0”) produís un ingent entrada de recursos. Si més no, cal dir ben alt que un poble és quelcom més que un full de càlcul.

El congrés del PSC també s'obre als blocaires no militants

2008-07-17T13:36:00.000-07:00

El PSC celebra a partir de demà divendres el seu 11è congrés. I com ja va fer CDC el cap de setmana passat, els socialistes catalans han decidit obrir el seu congrés als blocaires que escrivim de política. Als blocaires no militants, com he volgut destacar en el titular, perquè quedés ben clar on estava el mèrit de la cosa.

Aquesta setmana, un amic que milita al PSC, i amb el qual parlava sobre aquesta iniciativa, no es va poder estar de dir que, tot i el decalatge de dades, segur que era Convergència qui s'havia copiat la iniciativa. Consti que jo no havia parlat en cap moment de plagi d'idees ni de res que se li pugués assemblar. Però els dirigents polítics tenen certa propensió a saltar a la més mínima quan es tracta de portar la contrària a l'adversari. És una mania que de vegades també s'encomana als militants d'"infanteria".

En realitat, diguem que copiar, el que es diu copiar, han copiat tots. D'Estats Units, que és d'on venen aquestes idees, ja que els americans són pioners en gairebé totes les innovacions en matèria d'acció política o electoral. Comentari afegit: quina llàstima d'inventiva quan es veuen segons quins resultats; per exemple, reelegir Bush, perquè el primer cop encara, però el segon ja no enganyava ningú. En tot cas, la història de com els blocaires polítics han passat a tenir un paper important en el seguiment de les campanyes americanes ja ho vaig escriure a propòsit del congrés convergent i si a algú li pot interessar pot llegir-ho clicant aquí.

És més, si Convergència ha pogut quedar com el primer partit que obria el seu conclave a gent que parla de política als blocs, ha estat possiblement fruït de la casualitat. Simplement, perquè el seu congrés era el cap de setmana abans. Quan un es posa en aquestes històries, descobreix que explicacions tan senzilles com aquestes són sovint les correctes.

Per tant, és de justícia dir que, malgrat el que la breu diferència en el calendari podria fer pensar, tot el que vaig dir a propòsit del congrés convergent ho reitero pel que fa al congrés socialista. Si no ho repeteixo textual i íntegrament és per no fer-me el pesat. A part, es pot llegir tirant una mica enrera: canvieu-li les sigles i serveix igual.

Això sí, celebro que la taca d'oli es vagi escampant. Com també vaig dir, en un sentit més crític, sobre el congrés convergent, tot plegat és més publicitat que una altra cosa. Però no és mala publicitat. I tot i que aquesta mena de passes que fan els partits són molt tímides, si més no són passes en la direcció correcta. El gran repte de tots els partits, però, és aconseguir anar més enllà dels gests. Aquest és un objectiu no assolit encara.

Convergència obre el seu congrés als blocaires

2008-07-10T10:51:00.000-07:00

Demà divendres a la tarda me'n vaig a Barcelona, per tal d'assistir a una jornada blocaire que Convergència Democràtica de Catalunya ha organitzat amb motiu del seu 15è congrés. En realitat, aquest acte és la primera part d'una iniciativa que crec que mereix una felicitació pública. CDC acreditarà blocaires que escriuen habitualment sobre política perquè segueixin in situ el congrés, durant tot aquest cap de setmana. La gràcia està en què no cal ser militant d'aquest partit per participar-hi.

Aquesta idea no és nova. En realitat, és una còpia. Però deixeu-me dir que és una bona còpia. Les eleccions presidencials americanes de 2004 van significar una gran victòria per l'Internet 2.0. Per primer cop a la història, els dos grans partits americans van acreditar blocaires que escrivien de política per assistir a les convencions i seguir, en general, la campanya. Hi ha qui va pensar que la victòria venia de l'"equiparació" entre blocs i mitjans de comunicació tradicionals. Tal com va anar la batalla, crec que l'autèntica victòria va ser que es reconeguessin realitats noves que la xarxa ha creat.

Perquè allò va ser una peripècia curiosa de debó. Quan alguns blocaires van demanar l'acreditació per seguir les campanyes, tots dos partits els la van negar. Els responsables de comunicació van comprovar les seves llistes de periodistes i de comentaristes i opinadors professionals diversos, van veure que els sol·licitants no hi sortien i aquí s'acabava tot. O això es pensaven.

Poc desprès, van descobrir que un dels blocs en qüestió rebia tres milions de visites diàries, un altre, dos milions... Evidentment, van dubtar molt que aquestes xifres fossin reals, tot i que a Estats Units, amb més de 300 milions d'habitants, no resulten disparatades. Però es van haver de rendir a l'evidència. Havien infravalorat la "potència" i la capacitat informativa dels blocs, però no pas per desconèixer la seva audiència, com podria semblar, sinó per un defecte de concepció.

Els responsables de la negativa inicial pensaven en opinadors de mitjà clàssic que, si de cas, s'havien obert un bloc com a un afegit. Els blocaires amb audiències mil·lionàries eren opinadors nous (bé, si més no ho eren aquell moment, desprès ja no) que s'havien fet un forat (quin forat, per cert) a base de dos factors que alguns no entenien. D'una banda, l'excepcional eficàcia del boca-orella en aquestes coses d'Internet. De l'altra, que els interessats deien coses que interessaven a la gent. És clar, l'eina ho fa possible, però sí el que es diu no fa trempar ningú...

Fins aquí l'explicació dels antecedents. Però si deia que la còpia era bona (de fet, és molt japonesa en aquest sentit) és perquè CDC ha fet una passa encara més endavant, a banda d'acollir-nos i donar-nos facilitats. El partit d'Artur Mas ha decidit que els blocaires acreditats podrem participar en una de les ponències del congrés, encara que no siguem militants. En concret a la ponència número 4, titulada "Regeneració i qualitat democràtica" i a la qual es pot accedir clicant aquí.

Aquesta ponència ha de debatre, segons CDC, aspectes relacionats amb les noves tecnologies i la participació, però també sobre el funcionament del partit o el dret a decidir de la ciutadania, segons diu el correu electrònic en què m'han confirmat l'acreditació.

Aviam, jo tinc tendència natural a pensar que en qüestions d'Internet els partits en general parlen molt i fan poc, bàsicament perquè no controlen la xarxa (afortunadament) i, a més, no l'entenen. I només hi ha una cosa que faci més por a un partit que allò que no domina: allò que no comprén.

Per tant, no sé si la ponència en qüestió portarà enlloc, però considero un símptoma positiu que una reunió en principi interna i no pública s'obri a persones de fora del partit. No és que sigui gran cosa, però sí molt més que el que han fet altres partits en els seus recents congressos.

Vull acabar fent una petita confessió, una mica maliciosa. Quan vaig pescar per Internet que existia aquesta possibilitat, em vaig apuntar pensant que seria una mera jugada de cara a la galeria, un bridis al sol... De fet, ja tenia mig composada mentalment una entrada posant-los verds i destacant la contradicció entre el que deien i el que feien, i tota la retòrica que podeu imaginar-vos. Bé, aquesta entrada ja no la faré. Tampoc donaré importància al fet perquè m'hagin convidat a mi, és clar. I en el fons la passa que fa CDC és més tímida del que sembla. Però en aquesta vida les coses es comencen per algun lloc. I la passa, per petita que sigui, es fa en la direcció correcta.

Al llarg del cap de setmana, que em passaré anant entre Calafell i Barcelona, aniré afegint algun altre comentari. A més, diumenge a la nit o dilluns miraré de fer un resum general de les impressions que en tregui de tot plegat.

Show a Can Barça...

2008-07-08T11:05:00.001-07:00

No hem direu que a Can Barça no estem distrets. Per si no en teníem prou –doncs fa 2 anys que no toquem calent- ara s’hi ajunta el show del president del club.

Els presidents de clubs de futbol estan fets d’una pasta especial: pasta folrada de calés, aires de notorietat, algun complex mal dissimulat i vocació de capità aranya.

Amb tots aquests requisits no és d’estranyar que una colla de fatxendes estiguin dirigint els clubs més coneguts del planeta.

No cal passar llista dels qui, darrerament, han presidit el Barça. Després d’Agustí Montal (el darrer mohicà de les filatures): Josep Lluís Núñez (Cal Cantonades), Joan Gaspar (l’hoteler de l’Opus que va aplicar-se el seu cilici particular rebent aquella esbroncada monumental a la llotja del Camp Nou) i...Joan Laporta (advocats i procuradors, al infern de dos en dos).

Semblava que l’estil de Laporta era més temperat, mes senyor, simpàtic i modern que el dels seus antecessors. Ha estat un miratge. Dues temporades sense èxits i els tics del “típic president de futbol” han aparegut. Tan criticar Núñez –recordem que va ser la cara visible de l’Elefant Blau– i ha acabat assemblant-se a la seva víctima com dues gotes d’aigua; fins i tot plora.

Havent-se guanyat tants amics el seu final és del tot previsible. A la primera ensopegada un munt de “perjudicats” s’han afanyat a cavar-ne la fosa i acabar de fer-lo caure dins. La guàrdia pretoriana de que s’ha encerclat s’ha dedicat a protegir-lo a ell, prescindint del que és el millor pel Barça. Al soci no se’l pot enganyar i se n’ha adonat.

Si el president de la comissió econòmica –el prestigiós Xavier Sala i Martín– hagués estat enemic seu no ho hagués fet millor per a liquidar-lo. Primer, va donar el seu parer sobre afers esportius desvelant que Ronaldinho i Deco estaven apartats de l’equip, no lesionats com es deia aleshores (automàticament, el seu valor al mercat va quedar reduït a la meitat). Segon, amenaça de no fer cap compra ni cap venda en el cas de que hagi de presidir el club si guanya l’opció de la moció de censura (amenaça amb bloquejar-lo, vaja). En fi, ha estat sortir als mitjans i fotre al club i la directiva en un compromís. Si no el coneixeu, Sala i Martín, gran economista, és un personatge que, de 100 minuts parlant, només 1 ho fa d’economia, amb el que es passa el 99% pixant fora de test. El dia que inverteixi els papers el Premi Nobel serà seu. En el que respecte al futbol les opinions de Sala i Martín van parells al seu gust per les americanes: donen color i ambient però no convencen a ningú.

Marc Ingla –a qui Laporta va posar de cap de l’àrea esportiva– ha resultat ser “el convidat de pedra”. Un veritable “Don Tancredo” que li ha passat tota una pel·lícula pel davant i no se n’ha adonat de res. Tinc un amic que diu que el temps que havia d’estar treballant pel club se l’ha passat davant del mirall, arreglant-se la barba. Perdoneu, tinc amics molt malpensat, però força eloqüents.

El seu entrenador predilecte, Rijkaard, va cobrir-se de glòria quan, després de cinc anys, afirmava que als jugadors, ell no els ha de dir com s’han d’entrenar, que ja són prou grans. A uns joves amb la butxaca plena i molt de temps lliure cal deixar-los fer. Va canviar el concepte d’entrenar pel d’entretenir. Una bona persona, vaja. Llàstima que cobrava. Ho dic per que, ja que era entrenador però no entrenava, tampoc calia que cobrés.

Resumint, s’ha comentat que Johan Cruyff ha assessorat Laporta en tota la faceta esportiva. Fins i tot un amic malpensat –d’aquests meus– diu que l’advocat és un titella de l’holandès. Sigui una cosa, l’altre, totes o cap, aparèixer diumenge passat de bracet per anar a votar va ser lamentable. Sense cap dubte, l’assessor d’imatge i planificació de l’actual president del Barça ho està de vacances o és, ni més ni menys, Carmen de Mairena.

I no es pot dir que l’època Laporta hagi estat realment dolenta. Però hi ha una cosa que el soci no permet: la mentida i la manca de títols (fins i tot us diria que no n’estic segur de l’ordre preferit).

Aquesta Junta Directiva, sobretot el seu president, se n’ha afartat de jugar amb mitges veritats i mitges mentides. Des del fitxatge de Beckham a les eleccions del 2003 fins la suposada malaltia de Ronaldinho i al futbol si la piloteta no entra ja cal que et posis a punt; surten totes les misèries.

Imitant la frase de Casablanca podem dir que: “sempre ens quedarà Ferran Soriano”.

I ara...què?

2008-07-04T08:36:00.001-07:00

La Bisbal acollirà un polígon de 56 hectàrees, la meitat de les quals es destinaran a una nau logística de distribució de El Corte Inglés.

Per molt que es parli d’unitat i d’interessos comuns aquesta decisió representa un torpede a la línea de flotació del “NO FEM EL CIM”.

Sembla ser que el que no era bo per l’Arboç, Banyeres i Sant Jaume sí que ho és per a La Bisbal. És fàcil calcular que les hectàrees ocupades –en un sol municipi– representen el 30% de les que es volen ocupar en la construcció del CIM. N’hi ha qui diu que, realment, ocuparà la meitat de superfície d’aquest.

Puigibet –alcalde de La Bisbal– que, fins ara, s’ha mostrat bel·ligerant amb el centre logístic impulsat per la Generalitat, manifesta que “s’ha de tocar de peus a terra. Estem en un moment de crisi i la responsabilitat dels ajuntaments és generar llocs de treball”.

Sempre que es produeix un canvi de parer sobtat s’edueix a les compensacions. En aquest cas, ràpidament, s’ha posat a la balança la creació de 500 a 700 llocs de treball i l’aportació de 750.000 euros per a la construcció d’una nova guarderia. Es parla d’un aval bancari, sense especificar-ne ni el import ni la finalitat.

La qüestió de fons, però, és més complicada: els principis tenen preu?

Sempre s’ha plantejat el tema del CIM com un tema de principis, de valors. El garbuix general que representaria (trànsit, contaminació, impacte paisatgístic, desestructuració del territori) no compensava en absolut els suposats factors positius d’una inversió d’aquesta mena. A banda, el Baix Penedès volia mantenir-se lliure de residus i concentracions logístiques i industrials.

Malgrat tot, una crisi econòmica que es percep cada vegada més propera ha desencadenat uns esdeveniments que, per molta imaginació que est tingués, ningú n’havia previst al guió comarcal.

De que serveix oposar-se –tan fermament com s’ha fet– a la construcció d’un polígon si l’únic que s’aconsegueix és traslladar-lo 5 quilòmetres enllà de la seva primera ubicació.

Ah! I no ha estat amb nocturnitat i traïdoria, com podia dir-se de l’actuació de la Generalitat l’any 2002/03; ha estat amb llum i taquígrafs, en un ple d’ajuntament. Un dels signants del manifest del CIM s’ha plegat a les suposades necessitats laborals del municipi o a la possibilitat de créixer més acceleradament del que la pròpia inèrcia de La Bisbal conduïa.

És fàcil, ara, dir: “ja us ho deia”. Sí més no, ja no són els articles i/o comentaris als blocs –aquestes converses de cafè cibernètiques–. És l’evidència de que la planificació comarcal és INEXISTENT. Aquí, podem trobar-nos –cada vegada que vulgueu– per firmar, sortir a les fotos, empaitar el president del Consell Comarcal, manifestar-se o pel que desitgeu. Els qui tallen el bacallà, ho tenen més clar que tots nosaltres...cadascú mira per ell.

No hi ha una estructura de decisió comarcal, ni ganes de crear-la, ni ganes de donar-li força, ni ganes de respectar-la. Així, cada batlle és el “senyoret” del seu territori. Fins al punt que, ara, ja juguen a enfrontar la gent del territori. Anireu a manifestar-vos a La Bisbal? La gent de La Bisbal (no els de fora) sortirà al carrer per exigir la derogació de l’acord municipal que permet la construcció del nou polígon? Permeteu-me que sigui força escèptic.

El temps donarà la raó als uns o als altres.

El Financial Times la clava sobre la crisi a Espanya

2008-07-03T11:03:00.001-07:00

Tinc la lletja mania de llegir la premsa internacional. Internet ho facilita, evidentment. I hi ha situacions en què no queda més remei, com quan l'11-M, que ens va portar als temps de Radio Pirenaica per poder saber el que passava realment. En el millor dels casos, es pot obtenir una perspectiva lleugerament diferent dels temes d'actualitat. La llunyania resta, certament, però també és capaç d'oferir una visió més desapassionada i imparcial de les coses.

Avui resulta molt recomanable llegir l'editorial que publica el Financial Times. És un retrat molt precís de l'actual situació econòmica espanyola. No tan sols està molt ben documentat, sinó que demostra una capacitat d'anàlisi més que notable. La premsa britànica, ja se sap, que té alguns dels millors diaris del món (al costat d'algunes capçaleres sensacionalistes que són gasòfia, també s'ha de dir).

Recomano vivament la lectura d'aquesta editorial. El nivell d'anglès és alt, però bastant accessible. En tot cas, el diari espanyol Expansión en publica una traducció. No és completa i alguna frase traduïda no és el súmmum de la literalitat, però ja s'entén.

Estepona, algo más que una segunda parte de Marbella (1)

2008-07-03T11:02:00.001-07:00

El nuevo escándalo económico-urbanístico destapado en el Ayuntamiento de Estepona es algo más que una mera segunda parte de lo ocurrido tiempo atrás en Marbella. Ya no podemos escudarnos tras la teoría que la corrupción es cosa de unos cuantos desaprensivos y sinvergüenzas que montan un partido de corte populista para saquear las arcas públicas si acompaña la suerte en las elecciones. Ahora comprobamos que la tentación de meter la mano es más bien transversal.

El alcalde de Estepona detenido por la policía era militante de uno de los grandes partidos nacionales. Damos por descontado que su partido ignoraba las andazas de su edil. Y alabamos su inmediata expulsión. Pero el daño ya está hecho. Estepona es la demostración empírica de que la corrupción puede anidar en todas partes, no sólo en inventos como fue en su día el GIL.

Que el Ayuntamiento implicado estuviera gobernado por el PSOE es lo de menos, si mucho nos apuran. En este momento, el PP puede buscarle la yugular al tema porque ciertamente hay dónde morder. No obstante, en estas cuestiones los populares no deberían olvidar que han tenido la suerte de que en la Costa del Sol nadie les saliera rana, y les corresponde por tanto un papel muy cómodo, pero que en otras partes han sufrido y sufren desgracias parecidas.

Es sabido que la corrupción provoca la quiebra de la confianza que los ciudadanos depositan en sus electos. Pero comparar las imágenes de un alcalde que sale esposado del Ayuntamiento con las de sus mítines, en los que se presentaba como un adalid de la honradez, resulta devastador para la democracia. No porque el edil sea o no un chorizo, sino por el efecto que produce el engaño.

No es que dicho efecto sea antipedagógico, por decirlo de forma elegante. Es que pervierte los conceptos hasta extremos que no pueden ser más paradójicos. Convendría no olvidar que el GIL llegó al poder en Marbella y otros municipios aprovechando las dudas que dejaba tras de sí la actuación de los partidos tradicionales. Es más, quienes acabaron montados a largo plazo en el carro de la corrupción fueron quienes previamente más la habían denunciado. Sólo nos queda la duda de si se hartaron de predicar en el desierto y prefieron trabajarse una jubilación de oro, o si sólo se trataba de un “quítate tú para ponerme yo”. Es difícil decidir cual es la peor.

No ayuda para nada que tropecemos repetidamente en la misma piedra. ¿Dónde están los buenos propósitos y las mejores intenciones que se formularon tras la Operación Malaya en Marbella? Dijimos entonces que no se requerían nuevas leyes ni medidas de excepción para atajar la corrupción. El caso de Marbella puso de manifiesto que bastaba con tomarse en serio los recursos legales ya existentes. El caso de Estepona lo ratifica.

Sin embargo, las victorias contra la corrupción nos dejan siempre un regusto amargo. Seguramente porque se trata de batallas individuales y aisladas de una guerra mucho más amplia. Pero no hay que cejar en el empeño. El tópico dice que la inmensa mayoría de electos son honrados. Y es un tópico que dice la verdad. Que un gobernante no nos guste, que se equivoque en sus decisiones o que creamos que se ha puesto un sueldo demasiado alto, no significa que sea una manzana podrida.

Por eso hay que separar el grano de la paja y expulsar de la vida pública a quienes no tienen reparo en ensuciarse las manos. No hay que olvidar que la deslegitimación de la democracia por la vía de la abstención, el populismo peligroso y hasta ciertos proyectos políticos basados en la xenofobia, acechan tras la proclama, infundada, de que todos son iguales.

La crisis del transporte no se debe sólo al precio del gasóleo

2008-06-17T13:52:00.001-07:00

Los transportistas, los pescadores y los agricultores tienen razón cuando se quejan de la subida de los combustibles, porque a nadie le gusta trabajar perdiendo dinero. Pero el problema no tiene fácil solución. El remedio tampoco va a encontrarse con huelgas duras, ya que poco apoyo popular van a conseguir unas movilizaciones que, por sus formas, que no por su fondo, pueden emparentarse, sin mucha dificultad, con las de otros colectivos profesionales.

Aun menos ayuda que este problema no tenga un factor único, por mucho que los huelguistas se empeñen en reducirlo al coste del gasóleo. Nos duele decir que una parte del problema radica en que estamos ante sectores posiblemente sobredimensionados. No tanto en la pesca, o en la agricultura, como en el transporte. Y nos duele, porque nuestras simpatías siempre estarán con los emprendedores que, un día, deciden iniciar su propio negocio.

Pero las cosas también son como son. Las tarifas del transporte están a niveles de muchos años atrás, con independencia del precio del combustible, porque la oferta existente permite a la demanda fijar precios. Todo arranca, además, de un proceso que se inició 25 años atrás, cuando las políticas de infraestructuras primaron la carretera en detrimento de la red ferroviaria, lo que también repercutió en el modelo de transporte. Esas decisiones se cobran ahora su tributo. Porque el problema del transporte por carretera no era sólo que resultara más contaminante que el ferroviario. Es que la dependencia del combustible era una debilidad intrínseca del modelo, como se acaba de comprobar.

Cada vez que se produce una crisis se constata, además, que hay situaciones que no ayudan. Otra debilidad, tal vez no intrínseca pero debilidad a fin de cuentas, es la atomización del sector. Si los grandes distribuidores imponen precios de saldo es porque tienen enfrente a pequeños autónomos, no a grandes empresas de transporte de su mismo nivel.

Finalmente, pero no en último lugar, lo que ocurre estos días es una consecuencia más de las ficiciones en que vive la economía. Es muy fácil decir que los problemas de los transportistas son una mera circunstancia de mercado. Pero es que el mercado, especialmente en el sector petrolero, hace tiempo que ha dejado de existir, sustituido por oligopolios que, por decirlo sin cargar la mano, van a su aire. Y con lo rentable que les sale...

Todo lo anterior pone en cuestión si existe alguna solución a unas circustancias mucho más complejas que las aparentes. Ese mercado ficticio no se alterará en lo más mínimo porque haya algunas colas en las autopistas o se produzca cierto grado de desabastecimiento, aunque sea en las gasolineras. Pero la atomización del sector si que tiene algún posible remedio. Existen experiencias cooperativas de transporte, de larga trayectoria y eficacia probada, que señalan un posible camino. No se trata de una panacea de efectos universales, pero no habría que despreciar sus posibilidades.

¿Es solución el gasóleo profesional? Por mucho que los transportistas cifren sus esperanzas en esta medida, creemos que tal cosa no pasaría de la categoría de paliativo temporal. Una rebaja fiscal para los afectados (mal llamada estos días “subvención) puede que algo arreglara de hoy para mañana. Pero a largo plazo se trata de la típica solución que agrava el problema existente o engendra nuevos problemas. En un contexto de alza descontrolada de los precios petroleros, la rebaja fiscal puede quedar anulada en 24 horas. ¿Qué haríamos entonces?

Es más, hay otros sectores económicos que podrían reclamar, con no menor derecho, un gasóleo profesional. Hay muchas empresas y autónomos que, sin tener dependencia absoluta del combustible, necesitan un alto grado de movilidad para ser viables. ¿Van a ser menos? La justicia tributaria, y la justicia a secas aunque sea a grados, tampoco debería ser olvidada.

La situación de crisis, aunque nos refiramos a ella con eufemismos y acrobacias verbales varias, tampoco ayuda, aunque ahí existen más excusas que realidades. ¿Si el Estado tiene margen para “regalarnos” 400 euros a cada contribuyente, lo tiene para tomar otras medidas que afectan a sectores sensibles de la economía? Bueno, nos dijeron que con los 400 euros se había agotado el margen de maniobra, lo que no ha obstado para hacer posteriores promesas. Al parecer, la caja fuerte del Banco de España revienta un día por los costuras y al otro está exhausta.

Haría bien el gobierno en no olvidar sus promesas y compromisos y en no refugiarse en esa crisis que no reconoce pero que le sirve de pretexto para todo. Pero harían tambien bien los transportistas en no pedir imposibles. Si bien el Estado es dueño y señor de bajar y subir los impuestos, es muy dudoso que pueda imponer una tarifa mínima, como le reclama una de las asociaciones del sector.

Otra cosa es que el Estado pueda aplicar la normativa de defensa de la competencia para aclarar el tupido entramado de intermediarios, que es tan responsable de las cuitas económicas de los pequeños transportistas como el precio del gasóleo.

El dret d'expressar-se

2008-06-17T13:31:00.000-07:00

S’ha organitzat un lleuger rebombori amb els escarafalls del president del Congrés, José Bono, davant l’exhibició d’una bandera republicana per un exprés franquista. Bono, suposadament, defensava la legalitat constitucional. O sigui, la vulneració de la Carta Magna amb la voleiada d’un estendard amb una combinació de colors incorrecte i, per tant, no admesa. Permeteu-me que ho expressi així, doncs –precisament per evitat suspicàcies– la Constitució no entra en el significat d’altres opcions que no siguin l'oficial.

No faré esment, ara, de les barbaritats que s’han arribat a dir al Congrés dels Diputats (lloc del que Bono volia preservar-ne una virginitat imaginària) en totes i cada una de les legislatures. Algunes d’elles –i només algunes– han transcendit a l’opinió pública i ens han fet enrojolar a tots: insults, amenaces, fatxenderies, frases gruixudes i cúmuls de despropòsits en defensar o acusar arguments que vorejaven la legalitat o, directament, la traspassaven una vegada i una altra. Recordem imatges del president de torn intentant posar ordre, tornant a lloc a “ses senyories” en un ambient més proper a un partit de futbol de regional que d’un lloc de confrontació dialèctica amb estilisme argumentari.

Si Bono es va queixar, doncs, hem de pensar que ho va fer pel significat que el portador de la bandera va voler donar-li passejant-la escales amunt i avall fins dipositar-la sobre la taula on va romandre, ara ja immòbil i tranquil·la.

Cal puntualitzar que el recriminat era un ex combatent d’un dels dos bàndols de la Guerra Civil. Concretament, dels que van perdre...

Potser només és una curiositat que la bandera republicana era la legítima i democràtica quan aquell senyor va deixar casa seva per anar a lluitar per uns ideals...

Potser només és una curiositat que, en acabar la guerra, tot el que semblava contrari al règim –a la legalitat establerta aleshores per la força– era perseguit, reprimit, empresonat i, si calia, eliminat...

Pot ser només és una curiositat que, ara, en aquest país es qüestiona si la transició –de la que se’n estava tan orgullós no fa gaire– no va seguir procediments correctes en no haver filtrat conceptes i personatges polítics predemocràtics...

Pot ser només és una curiositat que el ser demòcrata no vol dir deixar passar-ho tot: sense compensació, sense justícia, sense càstig. Aquí, tots ho sabem, han passat bous per besties grosses...

Potser només és una curiositat que Bono va repetint i repetint la lletania de que, ell, és fill de falangista. No cal que se’n amagui, cert; tampoc és per treure’n pit...

Potser només és una suposició que ho fa per justificar que d’un home “moralment dubtós” en por sortir un de “moralment honest” (si no, no s’entendria el comentari)...

Avui, amb la ciència i la medicina és pot fer casi de tot; només cal veure l’ovella Dolly. Ara bé, normalitzar quelcom que no és normal? Tard o d’hora, la genètica et delata. Per molts carnets socialistes que treguis de la cartera, un simple anàlisi d’ADN et demostra que no deixes de ser...”más de lo mismo”.

Com posar negre a Obama...

2008-06-05T17:48:00.001-07:00

La nominació demòcrata per a les eleccions a la Casa Blanca del proper novembre està decidida. De fet, ja fa dies que ho està; només l’obstinació de la senadora Clinton ha impedit que el partit demòcrata faci dies que treballi per a un sol candidat.

Com a curiositat podeu posar la paraula “obama” al Google i triar el primer link que se us ofereix. És el titulat “Welcome to Obama for America” que enllaça a la http://www.barakobama.com/. Encara hi sou a temps si premeu la pestanya “action” i l’apartat “donate” a fer una aportació econòmica a la campanya del senador d’Illinois que pot anar des dels 10 $ als 2.300 $, tot i que, si us sentiu generosos i teniu en compte l’apreciació de l’euro davant el dolar, podeu optar per l’opció “other”.

Hi havia el tòpic de que un home de raça negre no podia ser president dels Estats Units. També es treia la mateixa conclusió quan es tractava d’una dona. El partit demòcrata ha estat el primer en ajuntar les dues opcions que semblaven més inversemblants. No s’hi pot dir que no sigui una opció valenta.

Els nous aires de canvi que sembla que vulguin esventar reticències, perjudicis i tòpics han topat amb els mateixos protagonistes de la història. Semblava que al presentar-se un candidat de color la comunitat de raça negra hagués de inclinar-se cap a aquesta opció. També s’abonava la idea que una candidata podia quallar en el dominant sector femení. La veritat és que ni els uns ni els altres han acabat d’influir suficientment sobre els sectors que, a priori, eren els seus valedors. El resultat ha estat que, cadascun, ha lluitat per a cada pam de terreny, llegeixis comunitat, sector o estat. Tot i entendre el pes específic de la comunitat jueva en l’economia, societat i eleccions nord-americanes ha sobtat el plegament d’ambdós candidats a les directrius orientades per l’actual estat d’Israel buscant el recolzament d’aquest grup d’opinió quan en un principi només es tenia en compte per la seva influència als mitjans de comunicació. No ha sorprès pel fet, sinó pel moment; a darrera hora i per rematar la qüestió.

Les darreres notícies, però, no estan obeint el guió previsible. La Clinton no acaba de cedir. No parlo d’una derrota que només cal acceptar-la públicament. Parlo de posar els seus delegats a disposició del partit i en conseqüència, de Barak Obama. Tot podria semblar que és així, tret que la senadora se’n torna a Nova York. No accepta la vicepresidència ni treballar pel vencedor. Això podria sembla correcte pel fet de no posar dos galls en el mateix galliner però, d’altra banda, el pes específic d’un vicepresident als Estats Units és més simbòlic que a qualsevol altra lloc del planeta. Comptar amb tots dos enfortiria la candidatura i la faria casi invencible.

Digueu-me malpensat –doncs ho soc de mena– però sembla com si la Clinton no volgués oferir –potser hauríem de dir publicitar– la seva derrota en el ben entès de que, això, comportarà que no tots els vots que ella ha atresorat aniran a Obama. Això forçaria que el candidat demòcrata no obtingués el recolzament suficient a les eleccions presidencials dins ja del seu propi partit. Tothom té al republicà McCain com un home de pas a l’alta política (masses faldilles, i sinó, ja veurem la campanya per on anirà) però li permetria residí a la Casa Blanca durant quatre anys. Passat aquest temps, l’au fènix Hillary Clinton tornaria a l’avantguarda política per reprendre el repte de la presidència. Tot i això, cal tenir present que un despropòsit amb potes anomenat Bush va aconseguir la reelecció en plena guerra d’Irak (podeu triar el que vulgueu dels dos, pare o fill).

Apassionant aquesta pre-campanya americana que ens augura una campanya intensa i incerta. Estarem entretinguts. Un altre dia parlarem de les semblances de les primàries entre els diferents països. Avui, però, no toca...

Veles i Vents, un programa de ràdio

2008-06-05T15:49:00.000-07:00

Aquesta setmana neix el programa de ràdio Veles i Vents. Al 107.9 del dial hi trobareu Calafell Ràdio i cada dissabte, de 12 a 1 del migdia, provaré d'entretenir-vos amb unes quantes havaneres.

Aquest gènere se'l defineix com dels "d'anada i tornada". O sigui, dels que van viatjar amb un esquelet musical des d'Europa fins a les Antilles i que, quan va tornar –de boca de mariners, indians i soldats–, ja li havia canviat la fesomia. Després de les nombroses incursions espanyoles a Cuba els indígenes havien, pràcticament, desaparegut aniquilats. Feia falta mà d'obra i entraren en acció els vaixells negrers (que portaven negres de l'Àfrica com esclaus, vaja). El ritme dels africans –esdevinguts en el temps criolls– va proporcionar la matèria prima que mancava per concretar la composició. El clima caribeny, la geografia antillana, les mulates i el rom foren els alquimistes perfectes de composicions que arriben a nosaltres deformades pel temps i la transmissió oral de generació en generació.

A l'havanera li han sorgit un reguitzell de pares. No cal posar-se a fer proves d'ADN a aquestes alçades però és curiós que en llegir les diverses procedències dels articles –suposadament especialitzats– n'endevines un patriotisme desfermat. Si més no, en els diferents bressols (en el ben entès de que, com a mínim, l'han bressolat en llocs diferents i mares diferents) ha crescut amb salut però ressaltant amb característiques pròpies. Ja sabem que els gens de la mare tenen major preponderància que els del pare, sobretot en els trets externs.

Sembla ser –i només podem dir que ho sembla– l'entrada de l'havanera a la península va ser per Cadis. Recordeu que durant molt de temps varen tenir l'exclusiva en el tracte comercial amb Amèrica. A partir d'aquí i quan l'assumpte dels negocis es va regularitzar (que ens van treure la veda, vaja) els punts d'arribada de nous ritmes i sons va generalitzar-se. Els indians, fracassats o en fugida pels manbises (períodes d'inestabilitat militar per la guerra de guerrilles dels independentistes) varen portar al sarró algunes partitures de contradanses cubanes i danzones. La guerra de Cuba (a finals del segle XIX) va acabar d'igualar les oportunitats de conèixer el nou món doncs l'exèrcit va allistar indiscriminadament elements per mantenir la colònia.

En el primer programa hi apareixen algunes de les primeres havaneres. Sense autor conegut però que han sobreviscut, de taverna en taverna, per l'afició a cantar-les que hi havia. Aquelles peces que no són tan sentides o versionades pels grups però que potser rauen en un racó de la memòria deixat per un avi o una avia que ens la cantava per fer-nos venir la son.

El programa intenta cercar la proximitat de l'oïdor amb preguntes relacionades amb l'havanera i ofereix la possibilitat de dirigir qüestions o aclariments dels temes que el públic reclami. Per a qualsevol dubte poden adreçar-se al correu electrònic info@velesivents.com

Aprofitant la proximitat de la temporada i que, amb ella, se'ns acosta també la V Trobada d'Havaneres de la Costa Daurada a Calafell, entrevistarem als grups que la confeccionaran. Grups de primer ordre, com cada any, que acompanyen als nostres Veles i Vents.

Un intent per completar l'oferta del nostre patrimoni musical i tradicional. Tot i que m'estigui malament dir-ho: Que sigui per molts anys!

Lo que son las cosas: un poco de historia fiscal

2008-05-29T16:20:00.001-07:00

La patronal de los comerciantes anda soliviantada por el rumor de que Hacienda planea suprimir la tributación por módulos, a la que están acogidos dos millones de autónomos del sector. Lo que son las cosas, cuando se creó dicho sistema esas voces se alzaron en su contra. Pero no hila más fino Hacienda, que se inventó los módulos para prevenir el fraude y ahora rumia suprimirlos porque cree que lo fomenta.

Lo que son las cosas, ¿verdad? Cuando a principios de los años 90, Hacienda aprobó la fórmula de módulos, la mayor parte de los que ahora protestan lo rechazaron con un argumento que entonces parecía muy razonable. Argumentaban que los módulos constituían una tributación fija con independencia de la facturación o el beneficio de la actividad. Que podía darse el caso, como seguro ocurrió, de que alguien tributara por encima de lo que le hubiera correspondido sin módulos de por medio.

Paradojas de la vida, ahora los contribuyentes afectados defienden los módulos con los mismos argumentos con que Hacienda los “vendió” en su día. Bueno, en realidad sólo citan uno, el de la simplificación de la tributación. Pero queda bastante claro que tampoco le hacen asco al otro: es decir, el de que con módulos se sabe por anticipado lo que se va a tributar en el ejercicio y que ello permite planificar mejor la tesorería de la actividad.

Quién lo iba a decir, pero quien lo iba a decir también de Hacienda, que en los años transcurridos ha cambiado radicalmente de opinión. Al parecer, la aplicación de una baremación objetivable ya no srive, como al principio, para atajar el fraude. Ahora, todo lo contrario, lo encubre y hasta lo fomenta.

Y no es que a Hacienda le falte del todo la razón, ya que si a uno le da por ser un desaprensivo, una tributación fija por módulos da para camuflar hasta ingresos no directamente relacionados con la actividad. ¿Por qué creen que hay empresarios que emiten facturas por importe superior al del servicio o producto vendido, para complacer a algunos clientes? Pues porque tributan por módulos y la cifra de facturación les resulta indiferente a efectos fiscales.

Naturalmente estamos simplificando mucho la cuestión, para que la paradoja pueda percerbirse en su globalidad. No debe tratarse de un mal muy extendido, pero sí en la medida suficiente para que Hacienda esté interesada en aumentar su carga de trabajo.

El dret a decidir i la por a decidir

2008-05-20T04:44:00.001-07:00

Avui s’han trobat Zapatero i Ibarretxe. És el que se’n pot dir, que s’han trobat, com quan ho fem amb un veí de l’escala:

- Bon dia, que vagi bé. Records a la senyora.

Els més agosarats diuen que “han parlat”. Veient-ne el resultat, del tot previsible, potser sí que han parlat, però no s’han escoltat. Un diàleg de sords lligats d’esquena l’un amb l’altre. Comunicació impossible.

Sabent el que s’havien de dir, les posicions de cadascun i les expectatives d’ambdós es pot deduir que, tot plegat, és fruit de la “realpolitik”. Aquest terme, ha pres una renovada força per substituir el més popular de “gat per llebre”.

Els birmans pateixen un règim dictatorial (no el meteorològic que els assota inclement, si no el polític que els assota inclement) que ha fet més víctimes que el cicló Nargis. Tranquils, la “realpolitik” ens diu que cal col·laborar amb la Junta Militar i doblegar-se a la màfia que dirigeix l’ajuda humanitària (quin macabre eufemisme) des de les altes instàncies.

Els xinesos pateixen un règim dictatorial (en aquest cas, sísmic i polític) però, tranquils, la “realpolitik” ens aconsella concedir-los la celebració dels Jocs Olímpics, no sigui que s’enfadin dons són molts milions de xinesos. Si milloren econòmicament (la millora democràtica, se’ns en fot) seran una pila a consumir productes occidentals, mani qui mani. Com a molt, ens saltem la cerimònia inaugural que sempre fa molta mandra de lo llarga que es fa.

Alguns italians demostren trets xenòfobs esperonats per polítics de baixa estofa (dirigents als qui hauríem de catalogar com a delinqüents morals). La vicepresidenta espanyola posa el crit al cel de com és tracta els gitanos a Nàpols. Tranquils, la “realpolitik” aconsegueix que De la Vega es posi la llengua al cul en un temps record. Sisplau, s’ha de ser respectuós amb un soci de la CEE.

Tots anem molt esvarats amb el tema de les mines antipersones. Se’n fa ressò tota la premsa i l’opinió pública es sensibilitza. Tranquils, la “realpolitik” aconsella deixar passar el temps, que tot ho cura (menys als pobres amputats). Si el govern espanyol es guanya tan bé la vida fabricant aquestes mines, només cal muntar industries ortopèdiques de pròtesis i tanquem el cercle comercial.

Si senyors, visca la “realpolitik”. Aquesta semi ciència que et dona arguments per fer el contrari del que s’hauria de fer. Busques un motiu comercial, econòmic, financer...d’interès general, vaja, i ja estàs salvat. Pots fotre el que et surti d’allà. Això sí, sobre tot, la gent. Respectar el que la gent vol, sempre que canalitzi les seves voluntats (o hauríem de dir suggerències) per les vies oficials que, evidentment, resten sota control governamental. En el cas d’Ibarretxe, un dels arguments (o hauria de dir excuses) es defensa per no convocar un referèndum mentre ETA estigui activa. Mira tu. Com si no s’haguessin convocat eleccions al País Basc havent-hi atemptats, assassinats i kale barroca. No he sentit que ningú en qüestioni la legitimitat.

La negació del dret a decidir hauria de representar l’excomulgació política d’un demòcrata. Pensant-ho bé, potser ja ho és. Ara, només cal trobar els demòcrates.

La crisi econòmica i la d'idees

2008-05-19T08:46:00.001-07:00

Interessant article l’escrit per Miquel Casellas al Diari del Baix Penedès en l’edició del passat 16 de maig (podeu llegir-lo integrament al seu bloc: miquelcasellas.blogspot.com). En ell hi desgrana les repercussions immediates de la crisi actual i la manera en que, aquesta, és fa evident. És l’efecte de la taca d’oli què, de mica en mica, s’escampa pel voltant d’on ha caigut amenaçant amb arribar a tot arreu.

Analitza el moment actual del comerç del Vendrell i en desprèn la mala temporada que ha patit. Reflexiona que qualsevol desgavell econòmic arriba primer als més desafavorits i que les conseqüències són cruels amb les persones i les seves famílies, sobretot en el cas dels immigrants. En arribar a aquest punt, cal preguntar-se per l’evolució de PxC fins al nivell que ha assolit actualment. I ho ha aconseguit en temps de bonança econòmica. Caldrà veure ara, que toquen vaques magres, com es desenvolupa aquest fenomen.

Sembla un criteri encertat l’aposta per la “concentració intel·ligent” del comerç i l’especialització. Dues assignatures que, en el millor dels casos, no superen l’aprovat justet. A la resta caldria recuperar aquells conceptes qualificatius escolars que parlaven d’”insuficient” i de “molt deficient”.

Posteriorment, albira el punt i final de l’escalada consumista amb el pany i forrellat de les facilitats creditícies. S’han acabat els préstecs fàcils i les vises elàstiques. Tornem a la cotilla.

Casellas diu: “Tot això passa en una comarca sense gairebé indústria. Suportant un creixement demogràfic espectacular en els darrers anys, que ha intentat fer del turisme una de les seves fonts d’ingressos principals”.

Aquest factor s’evidencia, especialment, al cordó de la costa doncs en ell s’hi concentren les principals tensions del territori: infraestructures obsoletes (sanitat i educació saturades), massificació urbanística y residencial (urbanística pel creixement salvatge que s’ha permès a nivell d’edificacions i residencial en la captació d’un nombre ingent de primeres residències sense cap previsió assistencial), desestructuració social...

Respecte al turisme, fa molt de temps que ha baixat el seu nivell. Emparar-se en l’actual variat i florit ventall d’ofertes i els preus competitius no deixaria de resultar l’amagar el cap sota l’ala. Una de les mancances ètiques comarcals és l’autocrítica, inexistent, capgirada a la complaença i el sentit d’incomprensió. Veient d’altres indrets, destins que avui encara conserven un reclam turístic, hem d’admetre que –durant una pila d’anys- ens hem adormit a la palla.

Casellas posa el dit a la nafra quan proposa: “Aprofitem que tenim el Meridien RA i apostem per un turisme de qualitat que vagi pels cellers a veure com madura els caldos de la nostra vinya. Si fa falta que un matí de diumenge vaig a caminar pel Montmell descobrint els secrets de la natura. Una indústria a l’interior de la comarca que ompli els polígons industrials que ja tenim quasi buits. El motor de tot això han de ser les administracions i les empreses que són els que han de moure per intentar portar tot això dins un model consensuat i fora de les rivalitats polítiques a les que estem tan acostumats dins la comarca”.

Encara avui, a les fires turístiques que es fan a nivell de “Costa Daurada” o similars, funcionen amb un deix municipalista. Efectivament, sota un estand comú cada ajuntament o patronat de turisme fa la seva promoció individualment: els seus atractius orogràfics, els seus llocs d’interès, els seus hotels i restaurants, els seus...La col·lectivitat només s’evidencia a nivell de repartiment de costos i poca cosa més. És dur i, si algú ho creu convenient, pot matisar-ho però la competència –mal entesa, és clar- arriba fins aquest punt.

Parlar d’omplir els polígons industrials buits irrita l’engonal dels crítics socials de cullereta de cafè però és una opció intel·ligent, moderna i que crea valor afegit; concepte que, de tant parlar-ne, ha perdut el seu veritable significat.

Casellas proposa: “Ara és el moment per tornar a dissenyar la comarca, perquè realment ja necessita un grup de persones que creguin en les seves potencialitats i els seus recursos. No ens podem permetre més luxes de fer projectes només per omplir calaixos que per cert tampoc ens sobren gaires perquè ja els tenim bastant plens de tot plegat i al final ho haurem de portar a reciclar. Fem fires per potenciar el nostre comerç i no només per omplir les parades a qualsevol preu. Ara ens tocar crear el model que ens correspon fruit d’una evolució natural de la societat. El que encara fem servir ja fa dies que ha quedat totalment obsolet”.

Aquest recull de projectes -del que fa esment- no han servit de res doncs no hi ha una estructura comarcal definida, ni reconeguda, ni respectada públicament. No tenim un centre de poder que vinculi les propostes, el seu compliment i execució. El Consell Comarcal ha esdevingut un centre administratiu exempt d’ofertes d’interès comú, reduint l’àmbit polític al control del poder a nivell de partits.

Un model “obsolet” que demana a crits que els agents socials es posin a treballar. Potser són manies meves però em sembla que el personal, joves inclosos, no estan per l’”evolució natural”. Per fer-la cal rumiar, parlar, consensuar, pactar i...cedir (encara que només sigui el necessari). Tots vivim des de la nostra raó particular que roman tancada en nosaltres i, en ocasions, ancorada al immobilisme alliçonat per l’egoisme pur i dur. Caldrà preguntar-se si estem disposats a construir comarca o només ens interessa l’afectació del corralet de casa nostra. Malgrat tot, compte a la dita: “el qui viu d’esperances, mor dejú”.

La política inventa un nuevo diccionario

2008-05-07T23:14:00.001-07:00

Las dos crisis que están actualmente sobre la mesa, la de la sequía en Cataluña y la económica general en todas partes, han propiciado la invención de un nuevo diccionario terminológico. Los trasvases ya no son trasvases. Las crisis, tampoco. Era sabido que los políticos recurrían a todo tipo de subterfugios lingüístico a la hora de dar malas noticias. Pero lo ocurrido en las últimas semanas rebasa el límite de lo razonable.

La solución al abastecimiento de agua del área metropolitana de Barcelona es un trasvase al pie de la letra, de acuerdo con la totalidad de diccionarios conocidos hasta la fecha Sin embargo, el gobierno de la Generalitat ha recurrido a todo tipo de acrobacias dialécticas para evitar la palabra maldita. Seguramente, porque hizo mucha sangre en su día, desde la oposición, sobre los trasvases.

En esta cruzada ha destacado el consejero de Medio Ambiente, Francesc Baltasar, quien llegó a afirmar que si el diccionario no incluía su personal definición sobre el tema, entonces había que cambiar el diccionario. Se trata de un disparate, pero de un disparate plenamente coherente con la actuación de un gobierno que, desbordado por la situación, encargó rezarle a la Virgen hasta a sus miembros ateos o agnósticos.

Sin embargo, dicha obstinación es “pecata minuta” si la comparamos la terquedad manifestada por Zapatero para no pronunciar la palabra “crisis”. El presidente del Gobierno estuvo el otro día en un programa de televisión donde se intentó por tierra, mar y aire que pronunciara el vocablo maldito. Pero no hubo forma. Que si transtorno pasajero, que si desaceleración, que si ya vislumbra en el horizonte la recuperación, que si con el PP era todavía peor... No fue sólo el repertorio clásico que cabe esperar en dicho tipo de intervenciones. Es que Zapatero le puso una imaginación que mejor destino tendría para buscar soluciones a esa situación de crisis que no quiso denominar como tal.

Cualquier persona sabe que a los políticos no les gustan ni las situaciones difíciles ni las medidas impopulares. Y que aplican su labia, cuyo dominio no se les puede negar, para intentar torear unas y otras. El problema radica, como cabe imaginar, en que el mundo se no arregla únicamente con palabras. Porque no hay que olvidar que los problemas más difíciles de resolver son los que no son tomados como tales.

Una de tres...?

2008-04-21T03:01:00.001-07:00

Una facilitat de les moltes que ens ofereixen els blocs és la de penjar-hi enquestes. Cert que la fiabilitat de les mateixes és més aviat dubtosa doncs el control sobre qui vota i quantes vegades ho fa no està del tot controlat. És evident, però, que sempre marca una tendència i que paga la pena tenir-ho present.

La Comissió de Festes Majors de Calafell –de la que en soc membre– al seu bloc calafellesfesta.blogspot.com n’exposa una d’interessant, que pot esdevenir apassionant i que intenta –a part del seu efecte pràctic i lògic– obrir un debat, en positiu, de l’efecte sectorial en que viu Calafell des de fa dècades.

Ni més ni menys, ens demana el parer sobre unificar les tres Festes Majors que s’hi celebren: Poble, La Platja i Segur, en una de sola. La idea no és fer-ne desaparèixer cap. Si més no, quedarien reduïdes sensiblement per potenciar la gran festa resultant.

L’enquesta fa uns dies que està disponible i ja marca preferència. El sistema facilita la participació del grup més “informatitzat” que, per definició, hauria de recaure en la franja d’edat entre els 12 i 45 anys.

Més endavant, serà imprescindible que els pares de la idea informem de l’abast de la proposta i el mecanisme que hem pensat. També serà necessari buscar nous espais de consulta per què el resultat sigui fiable i representatiu del màxim de ciutadans. Finalment, caldrà veure si els polítics estan per la labor, tan amants ells de servir cafè per tothom.

L'últim de Paul Preston s'ha de llegir

2008-04-21T00:57:00.001-07:00

Aquests dies surt al carrer l'últim llibre de Paul Preston, "El gran manipulador". Està dedicat a Franco i als mètodes que va fer servir per sobreviure 40 anys contra tot, inclòs el seu propi bàndol. Des de mentir i enganyar amb habilitat i desimboltura dignes de millor causa, a tolerar la corrupció, tant per tenir contents i distrets als seus com per a implicar-los en el règim amb totes les conseqüències: és allò d'embrutar-se les mans per tancar-se totes les portes i no tenir cap lloc més on anar.

No m'estaré de dir que, sense haver-lo llegit, el llibre probablement no aporti novetats espectaculars. I que, com en anteriors llibres, molt material provingui, reciclat i actualitzat, de l'excepcional biografia de Franco que Preston va publicar el 1994. No obstant això, penso que "El gran manipulador" serà un llibre molt recomanable. De fet, considero que les obres de Preston sobre la guerra civil i el franquisme tenen tres mèrits principals:

–el relat de moltíssims episodis, poc coneguts o ocultats, però no per sí mateixos, sinó perquè donen claus i pistes per entendre el quadre general. Quan es fa el llançament d'una obra de caràcter històric, és cosa de màrqueting promocionar-la dient que aporta noves revelacions. I per tant se n'ha de fer un cas relatiu. En el cas de Preston estic tranquil, perquè les "novetats" que aporta no són meres anècdotes que facin gràcia, sinó fets significatius que ajuden molt a entendre la història.

–el plantejament original i la capacitat d'interpretar les coses si no tal com són, sí de forma diferent a les interpretacions tradicionals. Per no referir-me sempre als mateix títols, citaré el cas de "Las tres Españas de 1936". La polèmica que susciten aquests plantejaments no ve tant perquè les vergonyes del franquisme quedin a l'aire, com perquè de passada queda fet miques algun mite de l'esquerra sense gaire base o fonament.

–la interpretació de la conducta de Franco a partir de claus psicològiques. La biografia publicada el 1994 ens va descobrir no tant el complex d'Edip que Franco tenia amb la seva mare, com la seva profunditat. O, per exemple, perquè el dictador va autoidealitzar tant la seva figura com el seu currículum militar, pel "trauma" que li va suposar que el seu pare fos general, però d'Intendència, la rama menys "heroïca" i més mal considerada socialment de l'exèrcit. O perquè, ja convertit en Caudillo, es vestia sempre que podia d'almirall, tot i ser ell general de terra: perquè va suspendre l'examen d'ingrés a l'acadèmia naval i va acabar a infanteria de rebot.

Acabaré afegint que, molt sovint, aquesta mena d'anècdotes expliquen molt sobre les persones. No dic que serveixin per interpretar els fets històrics en la seva globalitat, però sí per entendre perquè es feien certes coses o es prenien certes decisions que, si no, no tenen gaire explicació raonable.

I una reflexió final, al final també de la psicologia "torturada" de personatges com Franco o el propi Hitler: òbviament no justifica les seves barbaritats, però un no pot deixar de preguntar-se què hauria passat, o què no hauria passat, si persones com aquestes haguessin tingut una infantesa normal i, en general, que haguessin estat persones felices. Ho diré de forma poc acadèmica: potser no s'haurien sentit impulsats a donar tant pel sac.

Capitán, mande firmes

2008-04-15T00:11:00.000-07:00

Suposo que heu vist les imatges del primer acte de Carme Chacón com a ministra de Defensa. Acostumats a veure-la amb somriures d'aquells que llueixen tota la dentadura, ahir feia francament mala cara. A risc que algú m'acusi de masclista (la crítica és merament política, però quan et poses en aquests territoris no se sap mai), se m'acuden unes possibles explicacions:

–És la cara que Carme Chacón fa quan no li fan retrats. Poc probable, ja que no és que hi abundessin les càmeres, sinó que era "la" foto del dia.

–Li van dir que havia de posar cara de mala llet, atés de què anava el tema. Mala senyal de bon començament.

–Els nervis per la novetat. Si és el cas, que es vagi acostumant, perquè no visitarà caserna ni base on no la rebin amb això que anomenen "honors d'ordenança". I en visitarà unes quantes dotzenes.

–L'emoció. És possible. Quan acabava el discurs amb allò de "Capitán, mande firmes", semblava que estaven a punt de saltar-li les llàgrimes.

–El dur xoc amb la realitat. Bono s'hi trobava molt còmode, però és normal que les formes "guais" de fer política es trobin desubicades, al menys al principi, a l'hora de dir "Firmes, ar".

Em sap greu haver-ho de dir, perquè estic d'acord amb què la designació d'una dona com a ministra de Defensa. En un món normal, no caldria alegrar-se de fets així. Però com el que món no és normal, cal anar donant exemple i fent pedagogia i sobretot trencant certes barreres.

A mi fins i tot m'agradava la imatge d'una dona passant revista a la tropa amb l'embaràs ben a la vista, tot i que vaig criticar en el seu moment l'ús electoral del tal embaràs. Ja sé que és una mera foto, fins i tot amb data de caducitat. Però al menys permetia que una dona amb poder es presenti com a dona amb tots els ets i uts. Que de dones que han creat un tercer gènere (ni el masculí ni el femení, sinó el del poder), ja n'hem cobert la quota amb Margaret Tatcher o amb Condoleeza Rice i altres dones de ferro.

Com que ahir ho deien conspícues feministes, crec poder-ho reproduir jo i restar sa i estalvi. Ara a Chacón només li queda aprendre a dir "Capitán, mande firmes", amb un somriure. Ho reprodueixo sense estar-hi del tot d'acord. Perquè ja m'està bé que sigui seriosa. El que no desitjo és que vulgui tenir més pebrots i virilitat que la tropa que mana. No havíem quedat que posar una dona a Defensa era precisament per trencar aquesta mena de dinàmiques?

Zapatero 2.1

2008-04-14T02:23:00.000-07:00

El nuevo Gobierno ha nacido cargado de simbolismos positivos, con los que estamos de acuerdo: que haya mayoría de mujeres, que haya mujeres en carteras de peso (más importante incluso que lo anterior), y que haya personas jóvenes. Dado las políticas anunciadas por Zapatero, bien está que se predique con el ejemplo.

Naturalmente, ahora están por ver los resultados. Zapatero ha demostrado tener una habilidad especial para lo bonito, pero sus resultados no siempre han sido indiscutibles. Lo importante no es que haya ministras, aunque el simbolismo no está mal, sino que haya ministras eficaces. Y lo decimos sabiendo que una mujer acaba teniendo que demostrar más que los hombres, o que las ministras con reputación de buenas gestoras son también las valoradas como “discretas”. Si lo primero es injusto, lo segundo es una cuestión de visibilidad que roza la categoría de versión blanda de la burka.

Lo mismo podría decirse de la juventud. Ya es hora de que la renovación generacional deje de ser un argumento vacío. Si se cree en las personas jóvenes, hay que darles juego efectivo y real. ¿No tienen experiencia? Es posible, pero todos hemos comenzado alguna vez en la vida, y en ese caso lo que cabe esperar, incluso exigir, es capacidad, preparación, entusiasmo y compromiso.

La juventud y la condición de mujer tienen ventajas objetivas. Hay que ponerlas al servicio público, no usarlas para conseguir una foto. En defensa del nuevo Ejecutivo, también hay que decir que Zapatero ha conseguido un grado de equilibrio notable, aunque, por definición, resalta lo nuevo. Sólo el tiempo dirá, sin embargo, si las apuestas de Zapatero eran para conseguir un Gobierno mejor o por estética.

Hay otros elementos cuando menos curiosos de la composición del nuevo Gobierno. Zapatero señaló, en su rueda de prensa en La Moncloa, que primero era el programa presentado en la investidura y que, tanto la estructura del Ejecutivo como los nombramientos, respondían a las políticas anunciadas. El enunciado es correctísimo, pero es obligatorio hacerse algunas preguntas elementales, dado que Zapatero ha prescindido de ministros de eficacia probada como Caldera, y a la vez ha mantenido al frente de Fomento a la responsable del desastre de Cercanías. O vistos los rifirrafes entre Solbes y Sebastián, que se produjeron antes incluso de la toma de posesión.

Al final, podría resultar que la foto tan laboriosamente conseguida no fuera más que un apaño territorial, aliñado con compromisos personales del presidente. Pero también hay que decir que haya una mujer ministra que sea un desastre sin precedentes forma parte de la normalidad que Zapatero dice buscar. En esa situación normal, a la que todavía no hemos llegado, no habrá tan sólo ministras de Defensa, sino que una mujer tendrá la oportunidad real de ser presidenta del Gobierno. Y hasta se podrá poner a un hombre al frente del ministerio de Igualdad sin que pase nada.

On sou, republicans?

2008-04-13T17:28:00.001-07:00

Avui es celebra (per alguns) l’aniversari de la proclamació de la Segona República Espanyola. Quan s’anava acostant el dia, se’m va ocorrer escriure aquest article i vaig entendre que ho havia de fer pel començament. Quin concepte, característiques o fonaments inclou la paraula “república”:

VIQUIPÈDIA

En una definició àmplia, una república és un estat o un país dirigit per persones que basen el seu poder polític en la voluntat democràtica del poble en què el ciutadans tenen el dret al vot la qual cosa dóna al govern el fonament de legitimitat i sobirania. Sovint, les monarquies i les repúbliques es descriuen com a conceptes mútuament exclusius. En aquest sentit les monarquies constitucionals, encara que amb sistemes electorals democràtics no són repúbliques, atès que el màxim sobirà executiu, amb poders limitats o merament cerimonials, no hi és elegit democràticament pel poble. De vegades les dictadures s'han anomenat "repúbliques" només per designar que el poder no recau sobre un monarca.

ENCICLOPEDIA CATALANA

Forma de govern representativa, en la qual el càrrec de cap d'estat no és hereditari ni vitalici, sinó resultat d'una elecció popular, directa o indirecta. En aquest sentit s'oposa a monarquia. En un sentit més ampli, però, designa la formació social en el seu conjunt i, per tant, és sinònim d'estat. La durada del mandat presidencial, les seves funcions i les relacions amb el poder legislatiu són determinades per la constitució. Segons la natura d'aquestes relacions, la república pot ésser presidencialista o parlamentària. Segons la seva estructuració política, pot ésser unitària o federal. Malgrat que hagin estat trobats precedents en les democràcies grega i romana i en les ciutats italianes de l'edat mitjana i la moderna, la idea republicana neix amb el concepte de sobirania nacional i té les primeres realitzacions en la independència nord-americana i la Revolució Francesa. La forma de govern republicana ha esdevingut majoritària a escala mundial, sobretot a partir de la independència llatinoamericana al s XIX i del procés descolonitzador africà i asiàtic al s XX.

REAL ACADEMIA ESPAÑOLA DE LA LENGUA

(Del lat. respublĭca).

1. f. Organización del Estado cuya máxima autoridad es elegida por los ciudadanos o por el Parlamento para un período determinado.

2. f. En algunos países, régimen no monárquico.

3. f. Estado que posee este tipo de organización o de denominación.

4. f. Cuerpo político de una sociedad.

5. f. Causa pública, el común o su utilidad.

6. f. irón. Lugar donde reina el desorden.

DICCIONARI DESCRIPTIU DE LA LLENGUA CATALANA

1.- [Nincompt] Forma de govern en què el cap d'estat és escollit pel poble o pels seus representants per a un període de temps determinat. ~ democràtica, ~ socialista, ~ popular // proclamar la ~, constituir una ~. Nosaltres proclamem una República legalment —accentuà— per mitjà del sufragi universal. [Foix (1942): 32, p. 68].

ENCYCLOPAEDIA BRITANNICA

Form of government in which a state is ruled by representatives elected by its populace. The term was originally applied to a form of government in which the leader is periodically appointed under a constitution; it was contrasted with governments in which leadership is hereditary. A republic may also be distinguished from direct democracy, though modern representative democracies are by and large republics.

ENCYCLOPEDIE DE DIDEROT-ALEMBERT

S. f. (Gouvern. polit.) forme de gouvernement, dans lequel le peuple en corps ou seulement une partie du peuple, a la souveraine puissance. Reipublicae forma laudari faciliùs quàm evenire, & si evenit, haud diuturna esse potest, dit Tacite, annal. 4.Lorsque dans la république le peuple en corps a la souveraine puissance, c'est une démocratie. Lorsque la souveraine puissance est entre les mains d'une partie du peuple, c'est une aristocratie.Lorsque plusieurs corps politiques se réunissent ensemble pour devenir citoyens d'un état plus grand qu'ils veulent former, c'est une république fédérative.Les républiques anciennes les plus célebres sont la république d'Athènes, celle de Lacédémone, & la république romaine.

Fins i tot la classista “britannica” és més explícita que la insípida “Real Academia Española”. Per què serà? Permeteu-me anar a l’origen...

LA REPÚBLICA SEGONS PLATÓ

La República és un tractat de política escrit pel filòsof Plató. L'obra està estructurada en 10 llibres on Plató parla per boca del seu mestre Sòcrates.En els quatre primers llibres estan exposades les quatre teories principals sobre l’origen de la Polis i el concepte de Justícia: Les mitòlogiques tradicionals, les dels sofistes realistes (la justicia no és altra cosa que aquell ordre imposat per qui té la força de fer-se obeir), la teoria contraactualista (contraposen llei i naturalesa i la justicia és una convenció humana). Aquí es quan Sócrates, en realitat Plató, exposa la seva teoria de l’estat entès com organisme on la justicia és una harmonia conscient i vivent i la societat un fet natural.Prossegueix l’obra com una contínua reflexió sobre la política i les relacions entre els governants i els ciutadans. Dóna gran importància a l’educació dels ciutadans (incloses les dones). Filosofa sobre la idea del bé. Exposa la seva teoria de les quatre fases del coneixement que acaben amb la definitiva contemplació de l’ésser suprem. Presenta el famós Mite de la caverna que explica les relacions entre els dos mons, el sensible (la caverna) i l’exterior (les idees). Compara els sistemes polítics de l’època: timocràcia espartana, oligarquia, democràcia i tirania.En l’últim llibre intenta preveure les conseqüències de la implantació de l’estat just que propugna i finalment analitza les diferències entre poesia i filosofia tot i afirmant la preponderància d’aquesta última."La República" és, a més d’una utopia social, un tractat de política i una reflexió sobre l’ésser humà. La influència d’aquesta obra ha estat contínua en el pensament polític d'occident al llarg del temps.

Ja que se celebra, citem-ne ni que sigui les disposicions generals del títol preliminar d’aquesta...

CONSTITUCIÓ DE LA IIª REPÚBLICA

Artículo 1º.España es una República democrática de trabajadores de toda clase, que se organiza en régimen de Libertad y de Justicia. Los poderes de todos sus órganos emanan del pueblo. La República constituye un Estado integral, compatible con la autonomía de los Municipios y las Regiones. La bandera de la República Española es roja, amarilla y morada.

Artículo 2º.Todos los españoles son iguales ante la ley.

Artículo 3º. El Estado español no tiene religión oficial.

Artículo 4º. El castellano es el idioma oficial de la República. Todo español tiene obligación de saberlo y derecho de usarlo, sin perjuicio de los derechos que las leyes del Estado reconozcan a las lenguas de las provincias o regiones. Salvo lo que se disponga en leyes especiales, a nadie se le podrá exigir el conocimiento ni el uso de ninguna lengua regional.

Artículo 5º. La capitalidad de la República se fija en Madrid.

Artículo 6º. España renuncia a la guerra como instrumento de política nacional.

Artículo 7º. El Estado español acatará las normas universales del Derecho internacional, incorporándolas a su derecho positivo.

En Victor Alba, en un article publicat al diari Avui el 14 d’abril de 2001 deia...

"El problema de la República fou, des dels seus inicis, que no hi havia republicans amb prestigi, que el nou règim caigué a les mans dels antics monàrquics, fastiguejats amb Alfons XIII però no amb la societat que hi havia. No volien, és clar, fer la Revolució Francesa, obra de la burgesia francesa, i la burgesia del país -començant per la catalana- no volia canviar les coses, sinó només les figures (i encara, sovint ni això). Els que volien un canvi de societat eren els de la base, els obrers, els pagesos, els artesans, els petits botiguers del poble i de barri, que venien a fiat als veïns que feien vaga, però aquests reclamaven una revolució socialista o anarquista, però no burgesa. Joaquim Maurín, que poc abans havia fundat el Bloc Obrer i Camperol, deia que ja que la burgesia del país no era capaç de fer la seva revolució, l'havien de fer els obrers, per passar després al socialisme (i encara sort que no era el socialisme del PCE, que el 14 d'abril, calcant una consigna de Moscou, reclamava a la Puerta del Sol todo el poder a los soviets, en un país on pocs sabien què era un soviet i on, és clar, no n'hi havia cap)."

Doncs, que voleu que us digui, quants n’hi ha de partits suposadament republicans que giren el cap a una altra banda? Que fàcil és acomodar-se en un despatx de Madrid a veure-les venir, oi? I els joves, l’esperit republicà, que? De vacances? O potser cal no fer soroll per veure si heretem el despatx? Potser sí que s’han tornat monàrquics d’escó i despatx!

La frase de sempre: Si Plató, Voltaire, Rousseau, Montesquieu, Macià i/o Largo Caballero aixequessin el cap, es deprimirien per la minsa lluita pels ideals que hi ha avui en dia. Homes i dones de veritat defensant principis amb la vida, si convenia. Aquí i ara, ho arreglem amb quatre floretes al cementiri. Em recorda la llonganissa sense pebre, sense sal, sense gluten, sense grassa...no hi queda ni tan sols el fil per penjar-la. Ara si, l’etiqueta “majestuosa” i clarivident ens informa: LLONGANISSA AUTENTICA ARTESANAL.

Zapatero 2.0

2008-04-11T04:44:00.001-07:00

La reelección como presidente del Gobierno de José Luis Rodríguez Zapatero ha cumplido esta semana el trámite de la investidura en el Congreso. La necesidad de una segunda votación, aunque tiene una cierta lectura, no ha sido más que un mero detalle técnico, ya que la reelección estaba más que asegurada. Por eso, los contenidos de la investidura han pasado a primer plano, lo que era muy necesario dada la situación de crisis general que vivimos y que no puede ocultarse ya por más tiempo.

Lo de la segunda votación no tiene ninguna trascendencia práctica, aunque constata que Zapatero no ha sido capaz de concitar otros apoyos para su Gobierno. En realidad, es incluso dudoso que el presidente del Gobierno los quisiera. Como dijimos aquí tras las elecciones, Zapatero no pretendía otro gabinete que no fuera uno monocolor de su partido. Y que pese a manifestar querencia por pactos estables, preferiría ir trampeando durante toda la legislatura que asumir acuerdos a alto precio.

Además, hace cuatro años a Zapatero le votaron “gratis” casi todos los grupos minoritarios, bajo el efecto psicológico del 11-M y de la desastrosa gestión, por llamarla de alguna forma, que hizo el PP de aquella horrible crisis. Afortunadamente, las elecciones de hace un mes fueron, pese a la profusión de insultos, mucho más normales. Y la legislatura que comienza, aunque ello está por ver, apunta un clima ligeramente más sosegado.

El discurso de investidura, por su parte, fue bastante vago, aunque se anunciaran medidas de choque para paliar la crisis económica. Para ser honrados hay que decir que la falta de precisión es un defecto connatural a un tipo de discurso que debe tocar muchísimos temas sin durar tres días seguidos. Pero también hay una diferencia entre esto y no decir nada.

De la intervención de Zapatero, en este sentido, casi solo se salva el reconocimiento fáctico de que hay una crisis. No lo dijo exactamente así, e incluso intentó inyectar optimismo, o al menos camuflar las peores cifras. Pero cuando Zapatero hablaba de medidas de choque, se le entendía a la perfección. ¿Serían necesarias medidas de este tipo si estuviéramos atando a los perros con longanizas?

Un mérito hay que reconocerle al Gobierno saliente. Su prudente gestión económica durante los últimos cuatro años ha creado un superávit que ahora va a permitir encajar la crisis sin subidas de impuestos y sin tocar el gasto. Esto no es un mérito excepcional, ya que cualquier otro gobierno habría conseguido resultados parecidos, ya las políticas económicas de unos y otros tienen diferencias cosméticas. Pero tampoco ha sido obra del Espíritu Santo.

Otra cosa es que dé la sensación de que tirar de las reservas es una solución de emergencia, de aquellas que ponen un parche provisional sin ir al fondo de los problemas. Es probable que así sea, aunque algunas medidas de las propuestas por Zapatero sean populistas o tengan enunciados brillantísimos (sin mucho contenido real que digamos).

Como mínimo, hay que reconocer que Zapatero ha acabado diciendo las cosas y reconociendo, más o menos abiertamente (menos que más) que tenemos un problema. Que después cumpla... El presidente del Gobierno tiene fama, justificada en parte, de no cumplir sus promesas. Y lo que dijo en la investidura no tiene porque corresponder luego con la realidad. No sería la primera vez. Pero algo es algo.

También hay que reconocerle al líder socialista que quiera tomar medidas amparadas en el diálogo social. Se acercan tiempos difíciles y es mejor pactar los sacrificios que haya que pedir. Pero que no se corte el Gobierno si los acuerdos con sindicatos y empresarios no avanzan. Las medidas a tomar son urgentes y, en el peor de los casos, gobernar significa la exacta definición de la palabra.

Una celebració unitària

2008-04-03T10:01:00.000-07:00

El dia 14 es commemoren 77 anys de la proclamació de la II República Espanyola. A veure si som capaços de celebrar un acte únic dels diferents partits. Al cementiri del Vendrell cada partit va a fer el seu homenatge en particular. La foto i ja està. A veure si som valents i fem una cosa més seria on tots hi tinguin cabuda. Si seguim aquest individualisme el nostre futur és molt magre. Hem d'unir esforços per tirar aquest vaixell endavant entre tots. Si fos una cosa comarcal, ja seria la reòstia.

El CIM, ni sí, ni no, tot el contrari (II)

2008-04-03T08:34:00.001-07:00

Aquest escrit és una contesta a un dels comentaris d'en Josep LLPDS en l'article "El CIM, ni sí, ni no, tot el contrari" editat al meu bloc "un piset amb vistes" i al "Penedès en xarxa". Crec que pot ser una eina de debat:

Tal com dius, el CIM no és més que un cas que, tot i la seva importància i excepcionalitat, demostra un rerefons molt més profund.

Hi ha aspectes que no són exclusivament penedesencs però que demostren els nous tarannàs de la nostra societat. Poques coses estimulen la protesta airada de la gent. Enrere queda l'època de la transició, curulla de manifestacions, vagues i piquets. Una etapa en que la gent tenia necessitat de sortir al carrer i fer sentir la veu. Una de les puntes de llança, si més no, la més expeditiva, era la vessant estudiantil. Els universitaris es sentien portaveus de una societat que despertava i altaveus de reclamar un lloc transcendent en les decisions que es prenien. Molts d'aquells agitadors socials van esdevenir representants polítics. Una altra font de la política fou la capçalera de les associacions. Així, molts membres de juntes associatives, d'entitats i grups foren reclutats indiscriminadament com a regidors, consellers, diputats o senadors. Aquest fet afavorir l'arrencada de la maquinària política, inexistent fins aleshores. Per altra banda, buidà de contingut directiu i ideològic un munt de societats socials.

És evident que el món associatiu encara no s'ha refet de la fugida dels seus dirigents. A finals del 2007 vaig tenir el plaer de coincidir amb el president de Cors de Clavé, Antoni Carné en un debat – col·loqui sobre les Caramelles. En Carné va fer palès que, potser seria hora de que, totes les cessions de recursos humans que van oferir les associacions, tornessin als seus orígens. O sigui, que els polítics convertits es "reciclessin" una altra vegada a les entitats. Això, donaria una vigor inaudit al món associatiu i, per afegitó, al món REIVINDICATIU.

Si acceptem que aquest fet ha succeït ens serà més fàcil d'entendre com certs moviments socials no obtenen el ressò que, per la seva importància, haurien de tenir.

Les entitats, totes, necessiten una xarxa pròpia de contacte i comunicació. Encara no parlo de col·laboració que seria el pas següent.

Dins d'aquests contactes s'ha d'establir espais comuns, amb interessos comuns i problemes comuns.

S'han d'establir estudis, projectes, prioritats i plans d'actuació. Consensuar-los i debatre'ls. Veure la vegueria o la comarca com un espai sencer i propi de tots els habitants (perdoneu, però en molts comentaris m'ha semblat entendre-hi un egoisme inacceptable).

Efectuar la pressió necessària (amb tota la amplitud que conté aquesta paraula) davant les institucions polítiques per atendre les diverses sol·licituds i respectar la representació de les entitats demandants en els òrgans de decisió corresponents.

Acceptar i promoure les consultes populars que es considerin oportunes en temes puntuals. Garantir la vinculació de les mateixes en l'actuació de tots els representats polítics del territori.

La nostra democràcia, tot i el que ens pensem, encara es jove. Tots aquests moviments d'anada i tornada dels nostres líders socials encara està en ple trasbals. Per això tenim la sensació de que el nostre univers s'acaba, només, uns metres més enllà del nostre llogarret. Cal que prenguem posició i visió de grup, responsabilitat i cohesió. Podem debatre de l'humà i lo diví. Siguem conscients, però, que tots haurem de cedir (un xic) per que les decisions ens vinculin a tots. I, sobretot, quan sigui la decisió de tots, tots a defensar-la.

Algunes dades per entendre els "canvis" a Cuba

2008-04-02T08:49:00.001-07:00

Una amistat avesada a la realitat cubana em matisa la informació anterior sobre els sous a Cuba. Els trenta euros mensuals són salari d'enginyer aeronàutic. Els salaris d'obrer, per anomenar-los d'alguna fora, estan sobre els 15 i fins i tot sobre els 10 euros mensuals. Jo ja havia dit que la meva xifra era per a llocs de treball qualificats i "arreglats", però no creia que la cosa fos tan apurada. Quan em parlen de sou d'enginyer aeronàutic és en el sentit literal de l'expressió, no una forma de parlar per a referir-se metafòricament a una feina ben pagada.

L'amistat també em recorda que aquestes quantitats són comptades en CUC, la divisa convertible cubana. Allà funcionen dues monedes. El peso és la que es porta a carretades plenes per anar a comprar el pa, per entendre'ns. La CUC, que equival aproximadament a 70 cèntims d'euro, és la moneda més o menys de debó. Com els rubles o els rubles certificats que, en la seva època, funcionaven a la Unió Soviètica.

La CUC dóna accès a molts béns i serveis que només es poden comprar amb la divisa convertible. Però és mera teoria, perquè els sous són d'allà, però els preus d'aquí. Un litre d'oli de cuinar (tal com ho diuen, calculo que no serà un extra verge DO Siurana) costa dos CUC. Quan se'n cobren 10 o 15 al mes, és per no menjar res fregit. Més ben dit, es dóna el cas que els veïns de tota una escala es posen d'acord per comprar-ne plegats un litre per a tot el mes. Molt es deu haver d'estirar.

Un telèfon mòbil, tots d'idèntic model oferts per la telefònica estatal, costa 150 CUC. Per això dèiem que la liberalització era un brindis al sol perquè no s'ho podria pagar ningú. Però hi ha truc. El secret està en els diners que els cubans rebin dels seus familiars residents a l'estranger. Avui a TV3 ja sortien imatges dels primers DVD venuts amb el manà arribat de l'exili.

S'ha de reconèixer que els del Partit Comunista Cubà se la saben llarga. Ho venen com a liberalització i obertura, que sempre queda bé, quan és un mer tema de diners. Com aquí Franco, que va aconseguir finançar el desenvolupament dels anys seixanta, gràcies al qual va poder aguantar vint anys més al poder, per les remeses que enviaven des d'Alemanya o Suïssa els emigrants espanyols. Per cert, us n'adoneu que prop estan de tocar-se els extrems?

Un piset amb vistes: El CIM, si, no o tot el contrari.

2008-04-01T07:57:00.000-07:00

Un piset amb vistes: El CIM, si, no o tot el contrari.

El microones és una conquesta social?

2008-03-31T00:37:00.000-07:00

Podríem continuar el post anterior sobre les pallassades de les dictadures referint-nos a les primeres mesures de "liberalització" del nou president de Cuba, Raúl Castro. Alguns comentaristes les han definit de "tímides". Jo les qualificaria de còmiques, si no directament de befa. Vegem-ho.

El primer gran què va ser autoritzar els cubans a poder comprar ordinadors, telèfons mòbils i microones. El segon, permetre els autòctons d'allotjar-se als hotels reservats fins ara als turistes estrangers. No nego que a Cuba hi hagi demanda de béns i serveis com els aquí enunciats. Però si prou ridícul era considerar un microones com una arma de l'enemic imperialista, la pretesa llibertat ara concedida és esperpèntica.

Telèfons, ordinadors, hotels i microones estan del tot fora del poder adquisitiu de la immensa majoria de cubans. En realitat, el preu de qualsevol d'aquests aparells o d'una nit d'hotel superarà el sou mig mensual, que en feines bones i qualificades ronda més o menys l'equivalent a trenta euros.

Perquè ens entenguem: és com si aquí el govern decidís que tothom podrà comprar-se un Ferrari, un pis de 1.000 metres quadrats al Passeig de Gràcia o un helicòpter privat. Què bonic, no? Però qui s'ho pot pagar? Això sí, per decret hauríem ingressat en la categoria dels països que lliguen els gossos amb llonganissa. O aquells on la inflació no "existeix" perquè ha estat prohibida.

És més, l'apertura dels hotels als cubans té un esperpent afegit. Perquè és una mesura que fomentarà molt directament la prostitució i el turisme sexual. Qui no ho sàpigue, que s'informi, però aquí podem avançar que la possibilitat d'emportar-se nois o noies autòctons a l'habitació era una demanda molt insistent de certa mena de turistes que arriben a l'illa caribenya. En realitat, la prohibició havia creat una indústria paral·lela d'allotjaments on es pot anar acompanyat o acompanyada sense cap dificultat.

Però fins i tot en això el règim castrista no ha pogut evitar històricament la cua de palla còmica. Motius moralistes? És possible. Però jo em quedo amb una entrevista sensacional que fa una vintena d'anys li va fer "La Vanguardia" a Fidel Castro. El titular reflectia la frase més al·lucinant de les moltes xarlotades que hi sortien: "Nuestros jóvenes no se prostituyen por necesidad, lo hacen por la alegría natural del cubano". Ni per gana, ni per lliure ús del propi cos, ni per altres històries pseudoprogres: prostitució per alegria natural. Calen més comentaris?

Les pallassades de les dictadures

2008-03-30T15:39:00.001-07:00

Fa tres o quatre anys em vaig delectar amb una lectura sensacional. L'historiador britànic Hugh Trevor-Roper plantejava, en una de les seves obres de referència sobre el nazisme, una reflexió intel·ligentíssima sobre les dictadures.

Suggeria Trevor-Roper que no ens hem de fixar en com acaben la major part, sinó en com comencen, perquè aquí està l'autèntic perill que es repeteixin certs episodis històrics. Apuntava que, al principi, alguns règims autoritaris poden resultar molt eficaços i fins i tot arribar a representar, en un moment donat, la voluntat popular. Personalment, discrepo bastant.

El propi Trevor-Roper acabava concloent que les dictadures tenien una naturalesa intrinsicament ineficaç i que aquesta ineficàcia estava en la mateixa arrel de la seva caiguda. Jo afegiria, si se'm permet la immodèstia, que les eficàcies que no tenen en compte com s'arriba als resultats no sempre són desitjables. I que moltes vegades és millor fruir d'una mica menys de benestar i estalviar-se la vergonya.

Pel que fa a la "representativitat" d'una dictadura, he de reconèixer que es pot donar el cas, per mera llei de probabilitats, que n'hi hagi alguna que realment representi el sentiment o la voluntat popular. Però considero que l'única forma de mesurar si un govern representa la voluntat del poble és mitjançant unes eleccions democràtiques. Perquè, és clar, una cosa és dir-ho i una de molt diferent, demostrar-ho. No és un mètode perfecte, però sí el menys dolent, com ja sabrà qualsevol lector.

He recordat aquestes idees aquest cap de setmana, mentre llegia alguns reportatges sobre les eleccions a Zimbabwe. No ho dic perquè sigui un exemple de manual de com una dictadura mata la intel·ligència política (concepte també de Trevor-Roper) fins al punt de portar a la misèria un país ric en recursos naturals. Ho dic per algunes pallassades del règim de Robert Mugabe, que farien riure si no fossin tan greus.

Sembla que algunes dictadures (potser totes, en realitat?) tenen una derivada cap a l'esperpent. El súmmum del règim de Zimbabwe ha estat decretar la prohibició de la inflació. Això és com votar per majoria que Déu no existeix. Entre altres motius, perquè Zimbabwe té una inflació del 100.000% anual. Hi ha dies que els preus es multipliquen per deu o per cent del matí a la tarda. El bitllet més petit és de 10.000 milions de dòlars de Zimbabwe, per no parlar d'un atur del 80% o la caiguda de l'esperança de vida fins als 37 anys...

Tot plegat, recorda aquelles escenes de l'Alemanya dels anys vint en què s'havia de portar un carretó ple a vessar de de bitllets per comprar una barra de pa. Però al país africà no passa ni això, perquè l'economia ha fet tal col·lapse i és tal la distància entre la realitat i la versió oficial, que les botigues estan literalment buïdes. Això sí, per al govern la inflació no existeix. Està prohibida. Que vigili la inflació, no sigui que l'afusellin un dia d'aquests.

Però cap règim autoritari té l'exclusiva d'aquesta mena de pallassades. No fa gaire, l'inefable Hugo Chávez va decidir que l'hora a Veneçuela s'havia d'avançar o retardar trenta minuts, no per hores completes. Poc importava el sistema horari internacional. Es tracta de crear un horari bolivarià. El propi Chávez va fer marxa enrera del despropòsit alguna estona que devia tenir el cap clar.

M'imagino que si ens hi posem, la llista de "xarlotades" comeses per dictadors no s'acabaria mai. Si els lectors ho desitgen poden deixar comentaris explicant les que coneguin.

2008-03-22T05:02:00.000-07:00

Economia, economia i economia

2008-03-20T06:39:00.000-07:00

La tranquil·litat que el PSOE i Zapatero han aconseguit a les eleccions hauria de servir perquè el Gobern oferís majors resultats que fins ara. Encara que el PP torni a aixecar el cap en el sentit de la passada legislatura, l'extrema crispació no pot constituir-se en excusa. I, a més, l'economia hauria de convertr-se en la primera prioritat.

Ja no val recitar de memòria estadístiques positives. Ni contestar les entrevistes televisives amb una ganyota perquè l'entrevistador no es rendeix d'admiració davant de "les millors xifres de la història". Entre altres raons perquè ja ni els beneïts percentatges dissimulen que hi ha crisi.

Cal aclarir un parell de coses. Estem vivint una crisi que, en gran part, és més psicològica que una altra cosa: com totes les crisis, per cert, però aquesta potser per damunt del promig. D'altra banda, conservem el record de com van ser algunes crisis passades i ens consta reconèixer que les xifres, malgrat el freqüent maquillatge que se'n fa, són dolentes, però no pèssimes.

Però d'aquí a pensar que estem al paradís, o alguna cosa semblant, hi ha un bon tros. Tampoc serveixen de pretext la conjuntura internacional o la cada cop menor autonomia econòmica dels estats (ja se sap que a Brussel·les només se li fa cas quan interessa, però és una gran excusa). Quan els indicadors apunten reiteradament una tendència negativa, s'ha d'agafar el toro per les banyes i començar a prendre mesures.

El canvi de cicle era inevitable i només persones il·luses podien creure que la bonança duraria sempre. No és tan sols perquè l'economia no funciona així. És també, i sobretot, perqueles bases del creixement dels darrers anys eren febles. L'Esetat espanyol ha seguit una política econòmica bastant afortunada. No ha corregit els problemes de fons (poca competitivitat i productivitat, la dependència de la totxana...), però l'estabilitat ha donat un marge per encaixar la trompada.

Però aquest marge no és ilimitat. Com més es trigui a reaccionar, més empinada serà la costa cap amunt.

avís important

2008-03-20T04:32:00.000-07:00

Una amiga em fa arribar aquest e-mail. Potser ja l'haureu rebut.
Millor que sigui una falça alarma. Però mai hi ha prous precaucions amb aquesta mena de bèsties immundes.

Asunto: ES MOLT IMPORTANT.> ES MOLT IMPORTANT. L'HAN PASSAT DE LA DIRECCION GENERAL DE LA POLICIA, IDEL MINISTERIO DEL INTERIOR.>>

NO RECOLLIU CAP MÒBIL QUE TROBEU I LLEGIU AQUEST MISSATGE ATENTAMENT :> PER DETERMINADES CIUTATS ESPANYOLES, INCLOENT MADRID, BARCELONA IVALÈNCIA, S'ESTAN PREPARAN ATEMPTATS INDISCRIMINATS AMBELS DETONADORS ROBATS RECENTMENT A 'GRENOBLE' PER E.T.A.> EL 'MODUS OPERANDI' ES ACOMPANYAR-LOS D'UNS GRAMS DE DINAMITA E INSERTAREN ELS TELÈFONS MÒBILS, CLAUERS, ETC... QUEDESPRÈS S'ABANDONEN PELS CARRERS. TENEN POTÈNCIA SUFICIENT COM PER ARRANCARUNA MA.> ALERTEU AL MAJOR NÚMERO DE PERSONES QUE PUGUEU.>>

Algunas reflexiones postelectorales

2008-03-14T00:54:00.000-07:00

Zapatero volverá a ser presidente del Gobierno, tras la victoria socialista en las elecciones del pasado domingo. Fue una victoria clara, pero no rotunda. Ello nos lleva a hacer algunas consideraciones sobre el resultado y sobre el escenario político que se abre a partir de ahora.

–El triunfo socialista se ha debido más a una hábil campaña sobre el peligro de la derecha que al balance de gobierno, que no siendo pobre tampoco daba para muchas alegrías.

–Recurrir a asustar a la gente tiene mucho de injusto y hasta de demagógico. Pero el PP debería preguntarse qué ha puesto de su parte para que este tipo de campaña haya tenido éxito.

–El PP ha demostrado que tiene suelo electoral, pero que no va a pasar de ahí si no cambian mucho las cosas. Las primeras cabezas que han comenzado a rodar parecen indicar que el principal partido de la oposición ha comprendido que debe soltar ciertas amarras con el pasado reciente

–Sólo el tiempo dirá si se trata sólo de un gesto de cara a la galería y si el PP ha asumido realmente que el resentimiento y el mal perder son malos consejeros.

–Zapatero tiene cuatro años por delante de relativa tranquilidad, sobre todo si el PP abandona la estrategia de tensión extrema de la pasada legislatura. Puede que así se le vean más frutos a la gestión del Gobierno socialista.

–Zapatero puede gobernar perfectamente en minoría, con pactos puntuales para cuestiones concretas. El resultado le da para ello. Sin embargo, tras la agitación de los últimos cuatro años, parece querer blindarse mínimamente la tranquilidad.

–Ello no significa necesariamente que entren otros partidos en el Gobierno. Zapatero, que durante la campaña proclamó por activa y por pasiva que quería un ejecutivo monocolor, parece querer únicamente un apoyo externo que no deba negociar en cada ocasión.

–Pero puede optar por la menor si el precio a pagar resulta demasiado alto. A fin de cuentas, los acuerdos con los pequeños partidos del Congreso pueden serle más asumibles y cómodos que ciertas ententes con repercusiones en otras instituciones, leáse Catalunya.

–CiU debe aclarse sobre si pretende entrar el Gobierno o influir desde fuera. Y no dejarse llevar por la abstinencia de poder, que también es mala consejera.

–Zapatero no va a complicarse la vida “entregando” la Generalitat de Catalunya a quien pudiera convenir. Pero no por consideración hacia el PSC, al que sacrificaría sin dudar si de ello dependiera su reelección, sino porque no lo necesita. Tiene alternativas más sencillas.

–El PSC, no obstante, se está poniendo la venda antes que la herida. No lo hace, ciertamente, porque su espectacular resultado haga difícil plantearle ciertas exgiencias. Lo hace porque el traspié de ERC crea un escenario en el que no es disparatado imaginar un adelanto electoral en Catalunya.

–Esas hipotéticas elecciones, que no llegarían como mínimo hasta después del verano, podrían proporcionar encajes que por ahora parecen inviables. De ahí las alarmas despertadas en el sento del tripartito.

–Del resto del resultado poco puede comentarse aparte la cuasi-desaparición de Izquierda Unida del panorama político español. Estamos ante una fuerza que resulta perjudicada objetivamente por el bipartidismo y por la fórmula proporcional vigente. Pero que tampoco ofrece una alternativa al voto útil.

l'ombra de Rajoy

2008-03-11T03:51:00.001-07:00

No us hi capfiqueu

Vaig a fer la meva valoració personal i transferible dels resultats electoral del diumenge passat. M'ha agradat sempre, ficar cullerada.

Serà una modesta gota en mig de la torrevisca que s’ha despenjat després del triomf del PSOE o, per dir-ho d’una forma més adient, de Zapatero.
Parlant d’anar per casa, com sempre solc fer jo, he de dir que la cosa estava cantada.
A Zapatero li ha regalat la presidència en Mariano Rajoy, o sigui, el PP.

Aquest tsunami, en versió molt encertada d’algun candidat malferit (Herrera, potser), que ha sembrat el desastre polític arreu, no l’ha provocat ningú més que el PP.
Mireu les dades. Zapatero ha guanyat gràcies a Catalunya. Sense els vots catalans, s’ho enduia Rajoy.

L'equip Zapatero, ha aprofitat el pastís del PP, servit amb safata.

Una de les eines clau que ha emprat el PSC-PSOE a casa nostra, es conclou en la consigna de la campanya: “Si tu no hi vas ells tornen”, emulant a Tarantino (Reservoir dogs). Aquest és l’eslògan que implanta definitivament el bipartidisme a Espanya. Si bé té connotacions nostàlgiques ( amb tuf de “A las barricadas”), pel què fa a contundència publicitària, es per treure’ns el barret.

“O blanc o negre”
“O el llop o la caputxeta”
“O el ying o el yang”
“O Zapatero o Rajoy”.
“O el cel o l’Infern”

Vaig comentar amb el meu lloro eclèctic el debat de TV3, amb les cinc forces polítiques de Catalunya. El meu lloro Met em va dir: “Has sentit la Chacón?
No has vist com els ha acollonit amb el perill del “Llop”?
Aquesta serà la clau, el desllorigador d’aquestes eleccions, no t’hi capfiquis més”
Com sempre, vaig haver de donar la raó al lloro.
El dia abans del debat, alguns mitjans de comunicació escrita, van assenyalar “En el debat de demà, tots contra la Chacón”. Però la Chacón i els seus, que no són tontos de quatre dies, que ho són de cent anys, portaven la lliçó apresa. Allí tots es van esplaiar contra el PSC-PSOE, com era d’esperar. Alliçonats pel PP: que si rodalies,amb la ministra “rota y torcia”,que si l’Estatut, que si l’AVE, que si el terrorisme, que si la balança fiscal, que si el català....Ella va defensar-se amb els tòpics de sempre però, al final, com diuen en tauromàquia, els va endinyar una estocada “en todo lo alto”. Els va passar l’eslògan pels morros.
“Senyors, tot això que dieu està molt bé però, abans de res, hem d’evitar que el dia 10 ho hagueu d’explicar tot al Sr. Rajoy. Aleshores sí que ho teniu clar. Aquí no hi ha només que un dilema: Zapatero o Raloy”.
I els catalans ho vam tenir clar: Malgrat l’AVE, el retall de l’estatut, els papers de Salamanca, la negativa de les balances fiscals, les mancances de la joventut, l’immigració, i tantes “coses mal fetes”, en Zapatero va arrasar i, amb la seva embranzida, va ventilar els mini- partits associats, com si fossin un munt de fullaraca: ERC va perdre cinc regidors (Puigcercós a la cuneta, crisi d’ERC) i en Llamazares, extremunciat (Només calia veure la cara de l’Herrera).
Si Zapatero ha estat “el malo de la peli” en aquesta legislatura, imagineu-vos si hagués estat el “bueno”.
I com he dit al principi, al veïnat ens feia molta por el PP, amb la seva política anticatalana, casposa i agressiva. Molta por.
La única defensa era Zapatero “del mal el menos”. I ho van pagar els “petits”, encara que CIU, malgrat el seu diputat de més, tampoc ha quedat en una situació massa optimista, per molts coets que aviin.
Això, i ja acabo, ens fa pensar (al meu lloro i a mi) que, quan torni la calma de la vida parlamentària, els partits derrotats, s’aniran refent. Segur que sí. Aquesta només haurà estat una crisi conjuntural, de circumstàncies. El que sí que ho té més magre, és el PP, perquè anava de guanyador. I en una final, el subcampió, ningú el recorda.

Abans d’anar-me’n, destacar una sorpresa que he patit al consultar els resultats a
Calafell.

PSC........4844
PP...........2110
CIU........1799

Mare, mare, mare, mare.....

Josep Mèlich, Març 2008

Seguiment de la jornada electoral per Twitter

2008-03-08T23:28:00.001-08:00

Ja sé que el Twitter és instantani i breu i que, per tant, permet penjar-hi cosetes tothora. Suposo que jo, que sóc d'escrit llarg més de tant en tant, m'hi ha d'acabar d'acostumar. Però em sembla que això del Twitter també és una bona eina per comentar, bastant punt per punt, algun esdeveniment d'actualitat.

L'altre dia, vaig acabar comentant per Twitter el segon debat Zapatero-Rajoy (o Rajoy-Zapatero pels primmirats). La cosa va sorgir gairebé sobre la marxa, però l'experiència va resultar molt satisfactòria. Avui faré el mateix amb el desenvolupament de la jornada electoral. Suposo que la majoria de comentaris sorgiran cap al vespre. De fet, ara mateix marxo a fer un tomb pels col·legis electorals de Calafell i no tornaré ben bé fins al migdia. És un encàrrec professional: la web de l'Ajuntament farà un seguiment del desenvolupament de les eleccions al municipi.

No obstant, ara mateix deixo el primer comentari i si, durant el matí, tinc un moment per alliberar-me de la feina, intentaré dir alguna cosa més.

Ja sabeu, podeu llegir les entrades clicant aquí.

ETA, fins quan?

2008-03-08T13:44:00.000-08:00

Infeliç

No entendrà mai que Visca! Vol dir viure
és ignorant i a més és assassí
diu que ho fa en nom d’una terra més lliure,
i “lliure”, no sap ni el que vol dir

Ja només té la sang per poder escriure
La pobre història d’un galdós destí
Quan quedi sol assajarà un somriure
Serà el seu rictus i ja es podrà morir.

Heroi de què? heroi d’un cementiri
Quina bestreta li deixarà a l’hereu?
Que quan vegi quin ha estat el seu deliri

per merèixer aquest feixista mausoleu,
no li retrà ni la minsa llum d’un ciri.
Tanta mort per un tros de conreu.

Vull terra lliure però no a aquest preu!

Josep Mèlich

Es veia a venir

2008-03-07T08:44:00.002-08:00

ETA ha apostat per rebentar la campanya en el darrer moment. Un ja fa temps que ha renunciat a entendre quines "estratègies" poden existir darrera de les accions dels grups terroristes. Matar avui a un exregidor basc no porta enlloc i l'única explicació (que no justificació) que admet aquest fet és la dels que pensen que "cuanto peor, mejor".

El problema és que alguna salvatjada com aquesta, comesa en el darrer moment, es veia a venir de feia dies. Algunes informacions que apareixien a publicacions confidencials apuntaven, però, a que l'objectiu podia ser la gent del PP, però sense negar la major. És a dir, que no era improbable que ETA ho intentés.

En realitat, tan se val cap on es disparin els trets. L'important és enterbolir l'ambient, remoure la merda, liar-la tot el que es pugui. Si avui s'han carregat un exregidor és perquè era un atemptat "bueno, bonito y barato", i ho dic sense cap mena de frivolitat: una persona ja retirada de la política, que no portava escorta i que ves què havia de témer.

Tanmateix, no ens confoguem en una cosa. Agafar una pistola i matar algú no requereix més esforç que les ganes de fer-ho i quan es fa en les circumstàcies d'avui resulta molt fàcil. Però que el blanc elegit fos fàcil no vol dir que ETA no sigui capaç de fer una altra cosa. Des que fa uns anys ETA va començar a assassinar regidors, al principi indefensos, vaig tenir una cosa molt clara: matar persones normals i corrents fa molta més por. Terrorisme deriva de terror, no ho oblidem.

ETA, meating "final de campanya"

2008-03-07T08:13:00.000-08:00

ETA ha assassinat avui a Isaías Carrasco, ex-regidor del PSE a l’Ajuntament de Mondragón. S’ha de ser un desgraciat per matar una persona voluntàriament, sigui qui sigui. Dona la coincidència, però, de que es tracta d’un treballador que anava a la feina. Quina fal·làcia, una organització terrorista que s’omple la boca de secessió i socialisme matant un obrer. Quin fàstic de gent!

No hi ha cap excusa, evidentment. Sembla estrany, si més no, com encara poden reclutar –entre els joves i els no tan joves– nous elements a afegir a aquesta cursa de disbarats. Es comenta que l’atur, les drogues, ambients radicals i de l’entorn de la banda nodreixen les baixes que, cada vegada més sovint, mermen ETA. Els tribunals internacionals no es fan ressò de les queixes dels familiars d’etarres referent a les tortures i a l’allunyament deliberat del govern espanyol als empresonats. Les demandes –sembla que no mancades de raó– no prosperen. Això afavoreix difondre un ambient victimista sobre les famílies dels presos i intenta justificar el modus operandi dels terroristes. Encara hi ha qui “lamenten” però no “condemnen”. Amics, hi dormen cada dia! De quina pasta deuen estar fets?

Se t’encongeix el cor al pensar que, als terroristes, els hi és igual la vida d’en Carrasco, la seva família, el poble de Mondragón i Euskadi. No en trauran res de la mort d’aquest home. Ell, no li feia cap mal a ningú i demà, passat demà, l’altre o d’aquí 100 anys, ningú n’haurà tret res de la seva mort.

L’intent, doncs, és tan sols per afectar el transcurs de la campanya. Des de Catalunya –tot i que encara es pot respirar un cert oasi polític– costa d’entendre el interès dels terroristes. Quina intenció amaga l’atemptat? El succés podria semblar que mobilitza els votants cap al PP, però el difunt és un militant socialista. Quina perversió!

Influirà l’assassinat en la campanya? Es podrà apreciar, mes o menys, en les enquestes que tot i estar prohibides es difonen per Internet. Seria lamentable que aquesta raça de gent portes la batuta de les eleccions, però, es clar, el poble no és de pedra. Recordeu fa quatre anys? Les circumstàncies no són, ni de bon tros, les mateixes però algun moviment es reflectirà, suposo.

Reitero la impotència quan te n’adones que no servirà ABSOLUTAMENT PER RES! Això sí, una família plora, un poble està de dol i la gent de bé té el rau-rau de tenir-ne els collons plens.

Jordi Voltà
Calafell (Baix Penedès)

Periodisme avui: realitat o ficció (III)

2008-03-06T16:34:00.001-08:00

La Universitat Pompeu Fabra ofereix als interessats en estudiar la llicenciatura de Periodisme una presentació que “ofereix, en règim de segon cicle, preparar professionals per a la premsa, la ràdio, la televisió, els mitjans telemàtics, les agències informatives i els gabinets de comunicació d'empreses i d'institucions”.

“Els estudiants reben un ensenyament molt professional, experimental, tècnic i pràctic, que es conjumina amb una preparació teòrica rigorosa, sobretot pel que fa als aspectes culturals i deontològics de l'exercici del periodisme”.

“El model educatiu dels Estudis de Periodisme de la UPF enllaça amb les fórmules més acreditades d'arreu d'Europa i dels Estats Units, però continua sent una novetat a Espanya. Es basa en un pla d'estudis de segon cicle (llicenciatura) al qual es pot accedir des de qualsevol altre títol superior o des de qualsevol primer cicle o diplomatura”.

És una oferta seriosa i disposada a deixar els estudiants en perfecta posició en la línea de sortida, laboralment parlant. Tanmateix, hem de suposar que no difereix gaire de qualsevol de les altres opcions –llegeixis universitats– del territori espanyol.

Dels estudiants es demana “capacitat per a l'anàlisi, capacitat de síntesi i bona expressió escrita i oral”.

No són demandes exagerades a la matèria prima (estudiants).

Ja tenim, doncs, la matèria prima amb unes certes característiques favorables i el motllo amb unes condicions òptimes. Al cap d’uns anys, tot i que surt el producte resultant nou de trinca, hem de verificar les revisions per mantenir-lo sempre a punt.

Si més no, al nostre país, els tindrem afiliats al CPC. “El Col·legi de Periodistes de Catalunya i el Col·legi de Periodistes de Galícia són els dos únics Col·legis de periodistes existents a Espanya. El CPC manté relacions institucionals amb la FAPE (Federació d'Associacions de Premsa d'Espanya), amb qui té signat un conveni de col·laboració, alhora que està integrat en la Federació Internacional de Periodistes (FIP). El Col·legi de Periodistes de Catalunya té 3.500 associats”.

El codi deontològic del CPC consta de 12 criteris i 4 annexes. No patiu, només en citaré 4 dels criteris:

1er – “Observar sempre una clara distinció entre els fets i opinions o interpretacions, evitant tota confusió o distorsió deliberada d'ambdues coses, així com la difusió de conjectures i rumors com si es tractés de fets”.

2on – “Difondre únicament informacions fonamentades, evitant en tot cas afirmacions o dades imprecises i sense base suficient que puguin lesionar o menysprear la dignitat de les persones i provocar dany o descrèdit injustificat a institucions i entitats públiques i privades, així com la utilització d'expressions o qualificatius injuriosos”.

7è – “...no s'ha de simultaniejar l'exercici de l'activitat periodística amb altres activitats professionals incompatibles amb la deontologia de la informació, com la publicitat, les relacions públiques i les assessories d'imatge, ja sigui en l'àmbit de les institucions o organismes públics, com en entitats privades”.

12è – “Actuar amb especial responsabilitat i rigor en el cas d'informacions o opinions amb continguts que puguin suscitar discriminacions per raons de sexe, raça, creences, extracció social i cultural i malaltia, així com incitar a l'ús de la violència, evitant expressions o testimonis vexatoris o lesius per a la condició personal dels individus i la seva integritat física i moral”.

Mare de Déu, Senyor! Si la matèria prima es bona, el motllo perfecte, l’anem revisant i tot. De on han sortit el Federico J. Losantos, el César Vidal, la de Telemadrid, el Pedro J. Ramírez –l’Anson si que ho sabem: dins una gorra del “Frente de Juventudes”–.

Al primer món, els codis deontològics són, teòricament, normes d’obligat compliment. N’hi ha en l’exercici del periodisme, del dret, de la medicina... Hi ha sentències judicials exemplars respecte del dret i la medecina. Les de periodisme, però, acostumen a ser més simbòliques que exemplars. La llibertat d’expressió –el periodisme n’és l’estendard– hi fa molt.

Al món occidental es tracta com un dret inalienable. Malgrat tot, en molts països del món és inexistent i s’acompanya sempre de règims dictatorials, repressió, assetjament, presó, tortura i mort de periodistes. No cal anar gaire lluny; observem Rússia, un exemple de suposada democràcia que assassina o fa desaparèixer els periodistes dissidents. Diaris, emissores de ràdio i cadenes de televisió es sortegen entre les màfies amb el beneplàcit del govern, que no deixa de mostrar-se com un tentacle d’aquestes associacions delictives.

Vist el panorama, diríem allò del fervorós creient descregut: “Virgencita, Virgencita, que me quede como estoy”. Quina solució tenim? Cal que, cadascun, vagi renovant el filtre –tal com fem amb el de l’aire i el de l’oli amb els cotxes– no sigui que una ventada ens faci trontollar el criteri. Ah! I no perdem de vista els mentiders compulsius.

Tanmateix, en nom d’aquest gran dret –la llibertat d’expressió– s’han conquerit grans èxits i s’han escampat grans disbarats. Tots els polítics , de tots els temps, han entès l’oportunitat que els brindaven els mitjans de comunicació com a vehicle per arribar a les masses i per manipular-les a la seva conveniència. Una cita lapidària de Joseph Goebels, ministre de propaganda (ull amb el nom, propaganda!) de l’Alemanya nazi, és repetida, avui en dia, amb profusió: “una mentida repetida mil vegades es converteix amb una veritat”.

Quantes veritats –que tenim assumides– no són res més que mentides reiterades?

Jordi Voltà
Calafell (Baix Penedès)

Una mica d'humor, si em permeteu

2008-03-05T21:53:00.000-08:00

Proposo una estona "de pati". Un relaxament general per donar pas a l'humor. Després de tanta crònica seriosa, de tant debat enllaunat, de tanta correcció política, assajar una rialla no va malament. Mentre juguem una mica a la "xarranca" o al "pam i pet " (Joc de patacons), us demano una rialla distesa:

Campanya a baix consum

El meu bon amic Miquel Casellas, en el seu blog, proposava, fa uns dies, amb la bonhomia que el caracteritza, un us moderat de les despeses de campanya electoral. Cosa molt assenyada en aquests temps de restriccions i de vaques magres.Fa uns quants anys, quan va arribar de nou la democràcia i es van reinstaurar les eleccions, se'm va ocòrrer escriure un sonet en clau d'humor, en veure la paperassa que es penjava pels carrers amb els slogans dels partits polítics. Amb el temps, la cosa ha anat a més. Crec que ara ve a tomb recordar-lo.

Llegim el comentari del Miquel Casellas i seguidament, el meu malgirbat sonet.

(Miquel, amb el teu permís)

Per una propaganda electoral limitada

El dia 21 de febrer a la nit comença la campanya electoral per a les properes eleccions legislatives. Una de tantes ocasions que es menystenen molts diners amb unes finalitats més que qüestionables, si més no d'utilitat i rendibilitat dubtosa. Jo proposo que a cada municipi, en especial els grans, es posesin tres o quatre vies importants per posar la propaganda electoral. A partir d'aquí, que es faci la repartició entre els partits, però que deixin la resta del municipi lliure. Estem sobre informats per terra, mar i aire. No cal tantes pancartes que al final no serveixen per res. Amb els diners que sobre es poden dedicar a benestar social que bona falta que fan i més ara que sembla que no passem per uns bons moments. Ja ho sabeu. És un proposta. A veure si algun dia es pot fer realitat.

Miquel Casellas

I seguidament el sonet d'un sonat

Paperassa

Aviat ens cridaran a Sometent
i omplirem de vots la guardiola
amb els noms dels aspirants a la cassola
del congrés o de l’Ajuntament.

Abans haurem sofert el patiment
de contemplar rostres sorgits com la verola,
empastifant el poble amb manta banderola
i eslògans que demà s’endurà el vent.

No t’hi capfiquis, amic meu i mira enlaire
Veus que bonic el paperam multicolor?
Tu fes com jo i no t’encaparris gaire

perquè les coses agafen aquest caire.
A mi em consola imaginar el favor
que fan a les impremtes o al drapaire.

J. Mèlich

Algunes reflexions preelectorals (2)

2008-03-05T16:59:00.000-08:00

Entrem ja en matèria. Un no ha recomanat mai el vot per cap conducte. Sí que ha intentat interpretar el que estava en joc en cada cas, analitzant els balanços i les noves propostes. Des d'aquest punt de vista, un es pot permetre el luxe de dir que aquesta vegada, com en altres d'anteriors, la campanya ha estat pobra i el pronòstic, encara que les enquestes apunten en general a una nova victòria socialista, és relativament incert.

Si alguna novetat ha ofert aquesta campanya és la tensió. No la tensió per ella mateixa, ja que la política té un component intrínsec de polèmica i confrontació, que s'esvalota en època electoral. De fet, potser seria més ajustat a la realitat dir que la política és "follonera" per naturalesa. El que aquesta vegada hem pogut constatar és l'ús deliberat de la tensió no com a quelcom accessori o fins i tot connatural, sinó com a l'estratègia principal.

Tot plegat té el seu origen en el fet que, en realitat, aquestes eleccions són una mena de segona volta de les de fa quatre anys. Consti que a mi sempre m'ha disgustat aquest plantejament, però si l'introdueixo no és perquè els principals aspirants a presidir el govern d'Espanya s'hagin llençat l'11-M pel cap, amb esmerç digne de millor causa. És que en aquestes qüestions electorals, mal que ens pesi, quan es confirma si una cosa és una tendència de fons o simplement flor d'un dia, és a les següents eleccions. Sobretot si les eleccions que hi hagi pogut haver pel mig no han ajudat a aclarir-ho mentrestant.

Fa quatre anys, la gestió de la crisi dels atemptats duta a terme per l'anterior govern del PP va indignar un nombre de ciutadans en quantia suficient per empènyer Zapatero a la presidència del Govern. Es va discutir molt en el seu moment si el PSOE havia retallat ja molta distància amb el PP en els dies previs als atemptats i si, per tant, aquella onada va ser més imaginària que real. Però serà ara quan es comprovi si el resultat de 2004 s'ha assentat o si, efectivament, va ser producte d'unes circumstàncies molt concretes i especials.

La sociologia electoral espanyola fa la resta. El PP té una bse de vots molt ferma, que ho aguanta tot. L'11-M ho va demostrar amb rotunda claredat. Aquests 10 milions de vots no són fàcils de superar. I per això el PSOE crida a derrotar a la dreta i, en general, a presentar-la com un perill públic. Per a fer por? És clar. Per fer por i mobilitzar molts votants que, motu propio, es quedarien a casa.

Aquesta és una altra característica de la sociologia electoral espanyola que condiciona aquesta campanya i aquestes elecciones. Com que els comportaments electorals ja estan molt assentats, ara no es tracta de robar-li vots a l'adversari sinó de mobilitzar els votants potencials que s'abstenen. Es tracta de convocar els electors més desenganyats. Per això s'ha de pujar el to i fer sonar la campana d'incendis o de cridar a somatent. Ve la dreta? Sí, però no ve sola. A més d'Acebes i Zaplana, ve acompanyada per la COPE, els bisbes..., i no es posen bíblics perquè seria un contrasentit conceptual, però si no apel·len a les set plagues d'Egipte és perquè no se'ls ha acudit. S'entén el que vull dir?

Però el mateix es pot dir del PP. Espanya es trenca? Algú que regeixi es creu que a Catalunya es persegueix la llengua castellana? Els indicadors econòmics no serien més o menys els mateixos amb un govern que amb l'altre, considerant que les respectives polítiques econòmiques són pràcticament clòniques? Si Zapatero menteix sobre ETA, menteix més o menys que el PP quan l'11-M? Qui la diu més grossa sobre immigració?

Bona part d'aquestes estratègies basades en el retret i l'acusació gruixuda es deuen també a l'estretor del marge existent entre els dos partits principals. S'han d'esgarrapar dècimes de punt, perquè la diferència és de de poquíssims punts (de vegades, la diferència es menor que el marge d'error de les enquestes). Com deia fa uns dies aquí mateix, és com quan a la Fòrmula 1 s'inventen el que calgui per fer una volta en dues dècimes de segon menys. Quan els temps es mesuren en mil·lèssimes, dues dècimes son la diferència entre guanyar i arribar l'últim. D'aquí a desitjar que el dia de les eleccions plogui o faci fred (o a plantejar debats a vida o mort), hi ha una passa.

Naturalment, tot això pot tenir efectes negatius sobre l'ànim dels votants. Quan es tiba tan la corda, fins i tot la formulació de propostes, que és quelcom que sempre reclamem els electors, esdevé també una arma llencívola contra l'adversari. En el millor dels casos sembla una subhasta, de vegades indecent. És més, tanta crispació pot ser que allunyi més votants de les urnes dels que pugui convocar-hi.

Algunes reflexions preelectorals (1)

2008-03-05T16:49:00.000-08:00

M'agradaria dir alguna cosa davant les eleccions de diumenge. No es tracta de recomanar el vot. Cadascú és ben lliure de fer el que vulgui i jo, potser pel meu passat com a periodista, me'n guardo prou d'explicar-ho quan pretenc fer comentaris d'actualitat.

De fet, n'hi hauria prou amb ser honrat. I si estiguéssim a Estats Units, l'honradesa estaria en explicar què voto jo i a continuació comentar el que fos. Així tothom podria posar en perspectiva allò que afirmés i en cap cas podria fer-ho passar com a veritat de fe. Ja saben, allò del bou i la bèstia grossa. Però el factor cultural no és menyspreable. Aquí, dir què voto m'encasellaria automàticament i les meves protestes d'honradesa no les escoltaria ningú. Deu ser que allò que, a banda d'honrat s'ho ha de semblar, ve de la nostra cultura mare.

Si d'alguna cosa serveix, només puc al·legar en la meva defensa que el meu esperit crític es manifesta més que mai en les meves creences (o en la seva falta, altrament anomenada escepticisme). Si algú es pren la molèstia de repassar els textos d'aquest bloc, ja haurà observat que tinc relativament poques manies. No obstant, suposo que les persones que ens embarquem en aquestes qüestions ja tenim assumides un seguit de coses. I si no, pitjor per a nosaltres.

Escric sovint sobre política perquè m'agrada i perquè sospito que trobo a faltar escriure-hi als diaris. Tot i que en una etapa de la meva vida com a periodista vaig arribar a avorrir la informació política, ara he retrobar el gust per la cosa. Però gràcies a que Internet em permet la possibilitat de dir el que penso de cada cosa, sense cap altre límit que el que em vulgui posar jo. No saben vostès la felicitat que això representa. I com deia fa un parell de dies, com que no visc d'aquest bloc, m'importa l'alegria que em dóna esciure'l i no l'audiència que pugui tenir.

La introducció és llarga, però valia la pena fer-la. També és una forma de posar en perspectiva el que diré en la segona part d'aquest post.

Vicenç Papiol, un personatge de Calafell

2008-03-04T15:47:00.000-08:00

La vida del Vicenç s’ha apagat. Ja feia dies que era com una espelma que qualsevol brisa podia donar un ensurt. El Vicenç ha estat mirant al mar tota la seva vida i això que jo no li conec tota, ni molt menys.

Jo he conegut al Vicenç als futbolins del carrer Montserrat. Els divendres, cap allà a les 7 de la tarda, es trobaven dos vells amics (Gabriel Mestre i Vicenç Papiol) per fer una partida de billar. En aquell temps –en que tothom pitjava les boles de qualsevol manera– en Vicenç i en Gabriel donaven la seva lliçó particular. No us penseu, era seriós, congregaven un bon rotllo d’afeccionats car el seu nivell superava amb escreix el de tots els observadors. En aquell temps, era un orgull poder jugar una partida amb qualsevol dels dos. Si tenien temps, no tenien un no per ningú. El primer que et sobtava, era la senzillesa amb que t’alliçonaven. Si, després de 30 anys encara hi ha algú que ho recorda és que els enyorem.

Posteriorment, vam coincidir en diversos actes relacionats amb la Confraria doncs tenia, com diu l'havanera: "les venes salades".

Va ser un honor –parlo en nom de tot el grup de Veles i Vents– participar en l’homenatge que se li va oferir a la III Trobada d’Havaneres. Si reconèixer la tasca dels qui tan han fet és un gest d’honestedat, en el cas del Vicenç dona una satisfacció especial. Ell és qui estava sempre atent a qualsevol necessitat a les trobades i l’eficient encarregat d’obrir i vetllar pel local de la Confraria que servia de vestidor i lloc d’assaig als grups participants. Pot semblar una feina no gaire enrevessada però us puc assegurar que, si al cap davant, hi ha una persona –amb totes les lletres– la cosa esdevé entranyable i agraïda d’allò més.

Entre els futbolins i la Trobada d’Havaneres hem coincidit en moltíssimes ocasions. Cap mal moment (tot i trobar-se malalt), sempre un somriure, sempre el detall de preocupar-se de com estàs tu i la família.

El sentit condol a l’esposa Rafi (cantant del Cor-Orfeó Calafellenc) i la seva filla Mercè.

A la Va Trobada d’Havaneres, a celebrar el proper 1 i 2 d’agost, el grup d’havaneres de Calafell oferirà les cançons a la seva memòria.

Descansi en pau...

Jordi Voltà
Calafell (Baix Penedès)

Vostè és un mentider - 2a part

2008-03-03T15:21:00.000-08:00

El debat –o hauríem de dir discussió– d’avui entre Zapatero i Rajoy m’ha generat un seguit de preguntes:

a) Què hi guanyen volen demostrar, una vegada i una altra, que l’adversari és un mentider?

b) Perquè utilitzen dades de milions i milions d’euros si el ciutadà no les pot assimilar?

c) Perquè s’ha posat nerviós Zapatero en alguns moments del debat? Perquè li costava agafar el fil?

d) Perquè s’ha posat nerviós Rajoy en algunes fases? Perquè parla tan accelerat?

e) Perquè no es contesten les preguntes de l’un a l’altre?

f) Perquè ensenyen els gràfics si els posen torts i no es veu res?

g) On desviava la mirada –un cop i un altre– Rajoy?

h) Sisplau, algú no afiliat hem pot dir, de veritat, quina va ser la primera pregunta de Rajoy a Zapatero en aquesta legislatura? (bé, ara que hi penso, tan me fa)

i) Qui ha sigut l’il.luminat que ha assessorat a Rajoy parlar de la guerra d’Irak?

j) Qui és l’ignorant que ha enviat al Rajoy la comunicació de la multa de 400 € pel rètol en castellà? Que no ho sap que hi ha rètols per menys de 400 €?

k) L’assessor d’imatge de Zapatero en el tema de les celles, vota al PP?

l) Perquè surt sempre el nen que no pot estudiar en castellà? (pobret)

m) Perquè hem desitja “bona sort” Zapatero? La necessitaré?

n) Jo tinc dos nens, podran acollir-se als avantatges de “la nena de Rajoy”?

o) Recordo un altre cas en que un home tenia una nena al cap: James Mason interpretant el professor Humber Humbert a “Lolita”; havent-se mort Kuprick ,qui dirigirà la versió de Rajoy pel 2008?

Nosaltres, els que voldrem, anirem a votar el proper diumenge. Votem el que votem, Déu hi faci més que nosaltres.

“Jo soc ateu, gracies a Déu” (Luis Buñuel)

Jordi Voltà
Calafell (Baix Penedès)

Una experiència fantàstica amb el Twitter

2008-03-03T15:10:00.000-08:00

He començat sense proposar-m'ho. De fet, fins que un amic no m'ha instat per sms a continuar, els comentaris que anava fent a Twitter, reproduïts al meu bloc, no pretenien ser res més que les impressions que m'anava causant el debat electoral. Vull dir que probablement no n'hagués fet més de quatre o cinc.

Però al final m'he animat i els comentaris han passat de la dotzena. Els podeu llegir aquí. He de dir que ha estat una experiència fantàstica. Jo m'he incorporat molt recentment a Twitter. Si heu llegit el meu bloc haureu vist que jo sóc de text llarg publicat amb certa separació en el temps. Però la prova amb aquest sistema de comentaris brevíssims i instantanis ha estat fascinant.

Naturalment, la gràcia no està en els comentaris concrets, que reflecteixen impressions del moment, sense anàlisis més aprofundides. La gràcia autèntica està en la possibilitat que qualsevol persona pugui fer un seguiment al minut de qualsevol cosa i tingui la possibilitat de "publicar-la" de franc i sense cap mena de dificultat tècnica.

Coses com aquestes estaven reservades fins fa molt poc a uns quants. Gràcies a Internet, avui és a l'abast de tothom. Poca audiència, diuen? Jo no visc del meu bloc. L'escric per l'alegria que em dóna. Avui me n'ha donat molta.

Periodisme d'avui: realitat o ficció (II)

2008-03-02T12:56:00.000-08:00

Una de les opcions per entendre el periodisme d’avui en dia es fer-ne un seguiment fins als nostres dies.

Anem a repassar. Primer trobem la ja referida ”Acta diurna” que Juli César manava col.locar al fòrum romà (segle I aC). A la baixa Edat Mitjana, els fulls escrits amb notícies comercials i econòmiques eren molt comuns en els bulliciosos carrers de les ciutats burgeses. A Venècia, s’hi venien fulls al preu d’una “gazzetta” (moneda utilitzada a Venècia el segle XVI), d’on provenen els noms de molts diaris publicats en l’Era Moderna i la Contemporànea. Els segles XVIII i XIX, els líders polítics prengueren consciència del gran poder que podien tenir les gasetes per influir en la població i proliferaren els diaris de faccions i partits polítics. Cap a finals del segle XIX, els empresaris descobriren el potencial comercial del periodisme i sorgiren les primeres publicacions semblants als diaris actuals. Als Estats Units, Joseph Pulitzer i William Randolph Hearst crearen grans diaris destinats a la venda massiva. Nous invents, com ara el telègraf, van facilitar l’obtenció de notícies. Ja al segle XX, sorgiren empreses dedicades a la colecció d’informacions sobre actualitat que eren venudes als diaris. Aquestes empreses foren conegudes com agències periodístiques o agències de premsa. La fotografia es va comença a utilitzar en la premsa diària el 1880. Alemània fou el primer país que produí revistes gràfiques ilustrades amb fotografies.

A la dècada dels 20 del segle XX van nèixer les primeres emissores de ràdio, que prengueren gran part del protagonisme als diaris en el seguiment pas a pas de l’actualitat. Les primeres emissions de televisió es feren als Estats Units als anys 30 i, ja als anys 50, la televisió competia amb la ràdio en la possibilitat de transmetre instantàneament la informació, amb el seductor agregat de la imatge.

Convertit en el "quart poder" de les grans democràcies occidentals, el periodisme oscil.la actualment entre la imatge romàntica d’àrbitre social i portaveu de l’"opinió pública", i la d’empresa comercial sense escrúpols que recorre a qualsevol mitjà per cridar l’atenció i multiplicar les seves vendes, sobre tot, la intrusió a les vides privades (amb permís i sense), l’exagerada dimensió que atorga a notícies escandaloses i fets policials. El cert és que el periodisme s’ha convertit en un component fonamental de la vida contemporànea i sembla inseparable dels sistemes polítics democràtics. El periodisme creà, per les necessitats de ràpida lectura, comprensió i suposada neutralitat, un estil de redacció que ha nodrit a nombrosos escriptors, que formen part dels seus plantés i que han destacat i destaquen en llurs columnes.

La història del periodisme és, doncs, plena de noms de gran prestigi, de figures que han esdevingut referents de la independència, l'objectivitat, la claredat expositiva, la comprensió dels fets, l'erudició..., no sols per als periodistes, sinó per a tothom en general. Nogensmenys, passa a vegades que la faceta periodística d'alguns personatges és eclipsada per una altra en què han tingut més relleu públic. Un exemple: Sir Winston Churchill, un dels polítics més importants del segle XX, el primer ministre que va empènyer i capitanejar la resistència britànica durant la Segona Guerra Mundial (1939-1945); doncs bé, molt abans d'esdevenir símbol de la lluita contra el nazisme, Churchill havia fet de corresponsal de guerra a Cuba i a Sud-àfrica, on fou empresonat però aconseguí de fugir-ne.

Igual es pot dir de molts escriptors, més coneguts per l'activitat, diguem-ne, estrictament literària que no pas periodística: Charles Dickens, George Orwell, Ernest Hemingway...; encara que també hi ha casos com el d'Émile Zola, escriptor cèlebre per les seves novel·les, però, també, per la carta “J'Accuse...” (“Jo acuso”), que va aparèixer a la premsa arran de l'afer Dreyfus.

Vull fer, però, especial esment en tres figures internacionals del periodisme i l’adjectiu que cascuna d’elles a pres com a estandart : Indro Montanelli, Walter Cronkite i Ryszard Kapuściński.

Independència periodística

Indro Montanelli (1909-2001) és tingut per un model d'independència periodística. De figura i esperit quixotescs, tenia la llibertat en molta estima, i per això els poders no el van fer arronsar mai. La seva trajectòria periodística va ser tosca i lligada, en gran part, al gran diari milanès Corriere della Sera, tot i que el 1974 va fundar Il Giornale, que va deixar per desavinences amb l'editor, Silvio Berlusconi, que volia entrar en política, cosa que va acabar fent, com ja sabem. Home de gran cultura, va publicar una pila de llibres d'història, entre els quals “Història dels grecs” i “Història de Roma”, instructius i amens.

Credibilitat

El nord-americà Walter Cronkite és una llegenda viva del periodisme televisiu. Nat el 1916, Cronkite, corresponsal a Europa durant la Segona Guerra Mundial (1939-1945), va presentar durant una vintena d'anys, del 1962 al 1981, les notícies vespertines de la cadena CBS, en què va atènyer moltíssima credibilitat, fins a ésser considerat l'home més creïble de la vida pública americana, la figura que inspirava més confiança, honor que s'adeia amb l'expressió que tancava el noticiari: 'And that's the way it is' ('Les coses són com són').

Compromís

Ryszard Kapuściński (1932-2007) ha estat considerat un dels millors reporters del món, un home que ha sabut retratar vívidament la realitat de molts indrets de l'Àfrica, l'Àsia i l'Amèrica Llatina. Aquests periodista polonès, ha fet de la gent corrent els protagonistes de reportatges i llibres, testimonis d'un periodisme audaç, compromès, que defuig les comoditats per penetrar al fons de les coses. Destaquem-ne “L'emperador”, “El xa o la desmesura del poder”, “L'imperi”, “La guerra del futbol” i “Els cínics no serveixen per a aquest ofici”

Podem trobar, avui, periodistes amb independència, credibilitat i compromís?

Fons: Viquipèdia, Vilaweb i Youtube.

Jordi Voltà

Calafell, Baix Penedès

Periodisme d'avui: realitat o ficció (I)

2008-03-01T17:31:00.001-08:00

“Havia agafat el diari de la bústia, res d’important, tret de les coses que els periodistes havien decidit que havíem de saber, estar-ne al corrent, o prendre una decisió al respecte.”

És un fragment llegit a la pàg. 72 de l’obra de Paulo Coelho, “La bruixa de Portobello”. L’exemplar correspon a la 1a edició Proa feta per Enciclopèdia Catalana en la seva traducció al català de M. Dolors Ventós.

Aquest comentari aïllat no té res a veure amb el transcurs de l’argument però, recordo, que vaig subratllar-lo, doncs va fer-me pensar en un cert element transgressor amagat en el concepte que exposava. Convertia la suposada asèpsia de la informació en la voluntat d’un individu, de nom: periodista. Ràpidament, l’associació d’idees em portà a informar-me sobre l’anomenat “quart poder”.

Les primeres publicacions em porten a Juli César que va fer circular una llista d’esdeveniments dita “Acta Diurna” (esdeveniments del dia), en la República Romana de l’any 59 aC, i va haver-hi una publicació del govern imperial xinés l’any 713 dC que es va dir Noticies Barrejades.

El primer que hem de saber, però, és que si ha arribat al quart lloc, és perquè Charles-Louis de Secondat Senyor de la Brède i Baró de Montesquieu, cronista i polític francès de la Il·lustració (segle XVIII) va proclamar i deslligar els tres primers poders de la democràcia: legislatiu, executiu i judicial. Montesquieu, va ressaltar –sense donar-li encara cap lloc en l’escalafó– a la premsa, en al·lusió a l’extraordinària influència que aquesta exercia als anys previs a la Revolució Francesa.

Malgrat això, ens diu l’enciclopèdia virtual Vikipèdia (...) que la seva creació es atribuïda a l’escriptor, orador i polític anglo-irlandès, Edmund Burke (1729-1797), molt famós i influent a la seva època.

Per deixar les coses al seu lloc, Vikipèdia ens aclareix que “és el més poderós de tots perquè dona la seva pròpia opinió, sigui correcte o no ho sigui. La premsa pot fer-nos creure que és cert el que diu”. Afegeix: “no es limita a reflexar l’opinió pública en la que suposadament es basa tota democràcia, si no que pot crear aquesta mateixa opinió pública, proporcionant la quasi totalitat de la informació amb la que aquesta compta en qualsevol moment”.

Vaig cercar a l’enciclopèdia de la Real Academia Española: “quart poder”; no hi és. Però com que tan me fa que sigui el quart com el quinzè vaig provar amb “poder”:

1a accepció - Dominio, imperio, facultad y jurisdicción que alguien tiene para mandar o ejecutar algo.
5a accepció - Fuerza, vigor, capacidad, posibilidad, poderío.

L’Enciclopèdia Catalana –que tampoc reconeix el “quart poder”– ens diu del mot “poder”:

Domini legal o efectiu que hom té sobre algú o sobre alguna cosa.
Tenir el dret, l'autorització, la llibertat (de fer o de dir quelcom).

Ronald Reagan, en un dels pocs actes de lucidesa va reconèixer que: “la política se suposa que és la segona professió més antiga. Amb el temps, he arribat a la conclusió que manté moltes similituds amb la primera”.
Veient les polaritzacions dels mitjans de comunicació, en general, en vers les diverses opcions polítiques cal pensar que, el periodisme d’avui, pot disputar-li lloc i similituds a les dues professions més antigues, segons Reagan.

Jordi Voltà
Calafell (Baix Penedès)

CIM, ni si, ni no, tot el contrari?

2008-02-29T15:20:00.000-08:00

Una de les polèmiques de referència a la nostra comarca és la construcció del CIM (Centre Integral de Mercaderies) en terrenys dels municipis de l’Arboç i Banyeres. Per informar-se sobre l’assumpte –si feu anar el Google– hi ha 188.000 possibles entrades, si bé la que us donarà més informació és la www.nofemelcim.org.

En ella hi podem llegir:

"La Plataforma "NO FEM EL CIM" és va crear l'any 2003 arrel de la sospita que la Generalitat volia construir un Centre d'Intercanvi de Mercaderies que en un principi ocupava 220 ha. Aquest projecte s'estava portant d'amagat i en aquell moment ni Generalitat ni Ajuntaments oferien informació als veïns que la sol·licitaven"

Efectivament, per aquelles dates, la Generalitat va gestionar l’adquisició d’una gran quantitat de sòl. Al contrari del que diu la Plataforma, si més no, la cosa fou més que evident. Sobre tot quan hi ha algú que paga els terrenys per sobre del preu de mercat La informació corre que se las pela; la informació que interessa, és clar. La de que hi havia algú comprant massivament, corregué com la pólvora. Hi hagué diversos propietaris –que disposaven d’una gran quantitat de sòl– que esperaren fins el darrer moment per donar el si. El preu que n’obtenir-en fou, si fa o no fa, el mateix que els qui van vendre primer. N’hi ha que van assessorar-se del fet de voler-se plantar i no vendre (no se sap si per interès o per interès) i, segons sembla, la resposta dels professionals del dret va ser que acceptessin, doncs, a males, els expropiarien i aplicarien el "preu just". O sigui, en diners, el mateix. La fal.lera per saber que s’hi faria venia donada per albirar si se’n podia treure alguna cosa de tenir, al costat, ...un parc logístic. Els veïns que van adreçar-se als ajuntaments –posem un cas, el de l’Arboç– eren informats que s’hi faria un centre de mercaderies. Per tant, no és del tot cert que l’afer fou tractat amb més nocturnitat i traïdoria que qualsevol altre compra de sòl de les que, habitualment, tots coneixem del municipi de cadascun.

Si esbrinem els regidors d’aleshores, els que s'han afegit a la Plataforma i els que manen actualment, es donen coincidències que et fan venir el riure.

També, la pàgina web de la Plataforma, ofereix la possibilitat de adherir-se:

"A la Plataforma “NO FEM EL CIM”, amb l’objectiu d’unificar els esforços de les entitats i persones que treballen per tal de reivindicar la protecció i ordenació dels espais de la nostra comarca, amenaçats per actuacions urbanístiques com aquesta"

Bé, observant com s’ha “protegit i ordenat els espais de la nostra comarca, amenaçats per actuacions urbanístiques” en els darrers 50 anys, ja n’hi ha per començar a córrer cap a les armeries i formar piquets per a cavar barricades.

La Plataforma es declara apolítica. El capítol d’adhesions, però, s’encapçala, després de “les signatures recollides que es compten per milers” –anònimes–, pels “Ajuntaments i Polítics contra el CIM” (ull amb les majúscules d’ajuntaments i de polítics) on hi figuren els dos consells comarcals del Penedès i una relació d’ajuntaments. Només comentaré que no hi són (pot ser per oblit, omissió o vocació) els de: Albinyana, Bonastre, Calafell, Cunit, Masllorenç, El Montmell i Santa Oliva, tots ells del Baix Penedès (50% dels municipis). Respecte a l’Alt Penedès hi ha 3 adherits de 27 existents (l’11%); del Garraf, 1 de 6 (el 16%).

En un altre apartat, “NO FEM EL CIM” ens informa de que:

"El CIM Penedès (Centre Integral de Mercaderies) és un projecte que pretén convertir 186 hectàrees entre els municipis de Banyeres, l'Arboç i Sant Jaume en un MACRO Polígon Industrial. Aquesta superfície de ciment, equivalent a uns 250 camps de futbol i 4 vegades més gran que el CIM Vallès, convertirà aquesta zona en un parc logístic sense valor afegit i generarà un tràfic diari de més de 10.000 vehicles. La construcció del CIM suposarà el col·lapse de carreteres, l'augment de la contaminació, la falta d'aigua, l'increment desmesurat de la població, la saturació dels serveis sanitaris i la pèrdua de la identitat pròpia de cadascun dels nostres pobles i de tot el Penedès"

Del projecte, efectivament, es pot dir que: és faraònic (:)), ocupa un lloc excessiu i crearà tensions d’infraestructures. Ara bé, dir que el parc no tindrà valor afegit...no entenc com es pot fer caber, en el mateix paràgref, amb “l’increment desmesurat de la població”. Vaja, que els nous habitants no menjaran, no es vestiran, no gaudiran, no viuran, ni conviuran. A part, només cal mirar el cordó de la costa (també punts de l’interior de la comarca) a l’estiu i caps de setmana per adonar-se de que hi ha col·lapse de carreteres, augment de la contaminació i saturació dels serveis sanitaris. La manca d’aigua, per desgràcia, està tan generalitzada, que ja no se sap per on posar-hi ma. A la “pèrdua de la identitat pròpia de cadascun dels pobles” no hi veig cap problema, en observar com –tots ells– han solucionat amb un èxit total els problemes de la immigració (la dels anys 50, la dels 90 i la d’ara).

Si fem una foto d’ara, doncs, els problemes no són gaire diferents dels que ens plantejaria el CIM.

Malgrat el període estival, la nostra comarca està mancada del nivell industrial d’altres. Lògicament, també és inferior el seu percentatge en empreses de serveis, una cosa porta a l’altre. Només cal veure les andanes de les estacions de tren i els nusos de carreteres de la comarca a certes hores del matí per adonar-se que la majoria de la nostra gent ha de desplaçar-se a comarques veïnes per a treballar. Podem defensar que això es deu als nouvinguts de Barcelona i rodalies. El cert és, però, que una gran part dels nostres fills han de trobar feina lluny del Penedès. Un símptoma no gens favorable.

La que, tot sovint, anomenem “societat del benestar” es basa en un equilibri tan delicat com macabre. Generem una quantitat ingent de necessitats que comporten una gran quantitat de residus i noves necessitats. Dels darrers, la nostra comarca en pateix a l’estiu. Hem d’afegir-hi les vies de comunicació (carretera i ferrocarril) que parteixen en dos el territori...

Fins fa dos anys, les úniques comarques de Catalunya que no disposaven d’hospital comarcal eren Les Garrigues i el Baix Penedès. Ells encara no en disposen. Critiquem, amb tota la raó del món, la poca descentralització; però la volem interessadament. Ens interessa la de la sanitat, l’educativa, la que ens afavoreix. No volem la que porti conflictes o tensions. Semblem la sogra que deia: Qui els hi fa el nas, que els porti al braç! Malgrat que el qui posa el braç i el qui puja al braç hauran de pagar-li a la sogra la pensió de jubilació, la despesa sanitària i si cal, integrar-la a la llei de dependència. N’hi ha d’altres que diuen que, ells, ja paguen els seus impostos per què els hi solucionin. Que feliç viure enganyat. I perillós. Per altra banda, la voluntat de la gent és important, organitzar-la és positiu. Prou difícil és posar-nos d’acord uns quants com per no donar-li embranzida i representativitat.

Senyors, no sé com ni de quina manera però, tard o d’hora, haurem d’entrar al club de la vessant negativa de la cooperació. Igual ho fem, ara, amb el CIM o més tard amb no sabem què. El número de loteria el tenim a la butxaca i als jocs d’atzar, a la llarga, sempre si perd. No voldria caure en la demagògia d’aventurar que el que vindrà, si no es fa el CIM, serà pitjor. Si més no, renego dels altres demagogs que postulen en el sentit d’oposar-se a tot i fer pensar (ells no ho pensen) de que sempre es podrà sortir incòlume del “progrés”, tal com aquest s’entén en els nostres dies.

Ni sogres, ni innocents, ni demagogs. Si més no, sempre queden les armeries. Formar piquets, al preu que va la ma d’obra, és insostenible.

Jordi Voltà
Calafell, Baix Penedès (no adherit).

Debats, campanyes i Fórmula 1

2008-02-29T09:47:00.001-08:00

Aquests dies s'ha plantejat perquè serveixen els debats electorals. El de dilluns passat va tenir una audiència televisiva espectacular (més que un Barça-Madrid, que és el paradigma en aquestes qüestions), tot i ser molt fluix com a espectacle. Però no tot el que mata engreixa. I considerant que els debats, com les pròpies campanyes, no s'usen per explicar propostes, ens hem de preguntar si al menys serveixen per fer canviar la gent de vot. O més ben dit, per mobilitzar els potencials votants situats en l'abstenció, que és el que es porta en èpoques en què els comportaments electorals estan assentadíssims.

L'evidència, no sé si trista o positiva, és que un debat com el de dilluns passat entre Zapatero i Rajoy no té una traslació pràctica en el resultat electoral més enllà d'un punt percentual, dos sent generosos. Es pot discutir si aquesta minsa diferència se suma a la que pugui produir la campanya globalment considerada, o si hi queda subsumida. Amb aquests marges tan petits, importa poc. O si més no és el que sembla.

Lògicament, hom es pot plantejar perquè cal fer campanyes com les actuals si ben just tenen cap incidència en el resultat. Però aquí és on entra l'al·lusió a la Fórmula 1 que feia en el titular. Un punt o dos de diferència són vitals quan les distàncies són de tres punts. És com tots els invents i provatures que es fan a un monoplaça de Fórmula 1 per aconseguir que faci una volta dues dècimes de segon més ràpid. Quan els temps es mesuren en mil·lèssimes, dues dècimes són una diferència decisiva.

Després del debat de dilluns, Zapatero ha obert forat en relació a Rajoy en les enquestes. Entre un punt i mig i dos punts, per ser precisos. Si això es confirmés el dia 9, aquest mínim canvi pot decidir les coses. No és necessàriament la diferència entre una majoria relativa i una eventual, tot i que poc probable, majoria absoluta. És la diferència entre que a uns els surtin els números per governar si cal en minoria o els altres no puguin sumar ni a trets.

Les campanyes actuals a tot drap podran ser molt qüestionables. Més encara si valorem els mitjans emprats en relació als limitats objectius que poden assolir. Però si els partits van a per totes és perquè el que es juguen s'ho juguen en un marge molt estret. Altra cosa és que els partits es juguin molt més que poder portar a la pràctica, des del govern, el seu programa. Aquest és un dels efectes colaterals de la professionalització de la política.

PSOE-PP "El yugo y las flechas"

2008-02-26T03:11:00.000-08:00

De batre.

A mi, “ni fu ni fa”.
Està bé que es debati cara a cara. I que ho facin els dos líders de la política espanyola. Està bé. I els demés que es fotin. Es veu que és en la única cosa que s’han posat d’acord, en fer un debat.
A mi, particularment, se me’n fot. Vaig aguantar davant la tele fins que ja en vaig tenir prou. No em van aportar cap novetat, res que no sabés o intuís. La mateixa cançó de l’enfadós: Les desqualificacions. El meu interès per aquest ball de gestos, corbates, mirades, to de paraula, no anava més enllà d’això, una posada en escena políticament perfecta, enllaunada, asèptica com un llençol d’hospital. Un bon exercici pels especialistes en semiòtica com l’admirat Sebastià Serrano. L’escena: Un moderador de cartró pedra, amb un cronòmetre a la mà i unes regles de joc sense concessions a cap mena de voluptuositat dialèctica. Ah! I amb publicitat inclosa. Qui paga mana. Un parell d’actors (?) amb monòlegs rovellats que tornen més que la ceba. Un espectacle pesat, repetitiu i somnífer.
Em va fer l’efecte que veia un debat tant llunyà que abans d’acabar me’ls vaig deixar xerrant. Finalment, des del llit em vaig anar endormiscant amb la cadena SER i la seva “nana” de comentaris i enquestes.
Desinterès? Sí. I diré el perquè: Perquè no van parlar de mi. Ni de mi ni de molts catalans com jo. Naturalment ells viuen a Espanya. I si es van posar Catalunya a la boca, només va ser per escopir-se retrets l’un a l’altre sobre la nostra nació i a la nostra esquena. La seva Catalunya, a molts catalans com jo, ni ens va ni ens ve. Amb aquests senyors em passa com amb l’església catòlica. Com que no partim dels mateixos postulats, no m’interessen.
Ja sé que em direu que, mal que em pesi, el meu viure, depèn inexorablement d’ells. Ja ho sé; fa anys que ho sé i mai ho he pogut evitar. He votat contra ells des del dia en que em van deixar fer-ho. Ells segueixen. Això m’ha convençut de que em moriré sense poder foragitar-los de casa. No m’ho dec merèixer. Potser són ells els qui tenen la raó. Malgrat tot, seguiré somniant i lluitant per l’utopia.
I per aquest motiu, perquè els hauré d’aguantar tota la vida, sigui el PP , sigui el PSOE, mentre en el meu DNI digui “Nacionalidad:espanyol”, les seves consignes no me les escoltaré. Ja en tinc prou amb patir-les.
Dit això, he d’afegir, si vull ser coherent amb la meva ideologia d’esquerres, que prefereixo el triomf de Zapatero, al d’aquesta dreta rància pudenta de naftalina; com prefereixo el triomfs dels socialistes francesos, alemanys o dels laboristes anglesos. I per descomptat, dels independentistes de Kosovo. Però això és un altre tema.

I, per acabar, una curiositat ben remarcable. Vaig sentir unes declaracions molt curioses d’en Gaspar LLamazares, rebotat, com la majoria de militants dels partits minoritaris. Va dir que li pesava l’exclusió de les altres veus del Parlament en el debat i aquest camí emprès, irremissiblement, cap al bipartidisme. El seu partit es veu que no té res a dir o no li deixen dir res. Tot està dat i beneït. I quan li van demanar que fes una valoració del debat, va saltar: “Sí hombre, encima de que nos excluyen, aún me pedís que les ponga nota...Anda ya, que se la pongan ellos”.
I ja, per arrodonir la collonada, el dilluns que ve, més ceba.

Josep Mèlich

Font de l'imatge CDC (Google)

Blocs electorals, cor dividit

2008-02-23T12:51:00.001-08:00

Aquests dies de campanya tornem a veure a les televisions i ràdios públiques els blocs d'informació electoral. I la queixa dels seus professionals, expressada en no signar aquestes informacions. Es queixen de no poder explicar la campanya amb criteris informatius i no a partir d'espais de durada taxada per la junta electoral.

Jo, personalment, tinc el cor dividit davant d'aquesta qüestió. D'una banda, em sembla fantàstic que la informació electoral sigui realitzada per professionals seriosos i rigorosos. I que els criteris siguin periodístics i no els que vulgui donar per bons la junta electoral. De l'altra, tinc els meus dubtes que els mitjans públics, que depenen dels governs, puguin garantir ja no la seriositat i el rigor, que se'ls hauria de donar per suposats, sinó l'equanimitat que els correspon pel fet de ser públics.

Quan feia de periodista, vaig treballar tant a mitjans públics com a mitjans privats. I els puc assegurar que els privats no són cap model de neutralitat informativa. La diferència és que els primers els paguem els contribuents i això crea algunes obligacions afegides. Que no es compleixen pràcticament mai, per cert.

Hi ha exemples més que suficients, passats i presents, de control governamental sobre els mitjans públics: podríem dir manipulació i intoxicació, però deixem-ho en control; s'entén prou. I la temptació és encara més gran en època electoral. Podem confiar en la neutralitat d'un govern que es juga la reelecció?

I no ho dic pels governs actuals, de la Generalitat o de l'Estat, sinó com a reflexió general. La temptació d'usar la televisió pública com a instrument de propaganda és bastant transversal. No tots els governs són iguals, és veritat. Alguns no tenen manies. Altres ho fan amb prou dissímul i fins i tot és possible que sigui per una resta de mala consciència. Per mera llei de probabilitats, algú deu anar pel món amb el lliri a la mà, pensant-se que la BBC no és un canal de bodes, bateigs i comunicacions, sinó un model a seguir. En tot cas, les garanties d'una societat democràtica estan també per prevenir certa mena de temptacions.

I ja que esmentem la BBC, sovint posada com a paradigma universal, cal no oblidar que no és només una qüestió de model formal, sinó de la cultura política que hi ha darrera del model.

A casa nostra acabem de veure-ho recentment. Hem reformat els mitjans públics de la Generalitat, amb la idea de confiar la seva administració a un consell professionalitzat. La cosa, però, ha acabat com era de preveure: amb els partits repartint-se els seients del consell per quotes de partit i col·locant-hi, per part de tothom, tota mena de compromisos. Incloses jubilacions de luxe per a militants de llarga trajectòria.

La BBC és la BBC perquè la cultura política que hi ha al darrera del model és molt diferent. No obstant, no cal quedar-se només amb l'exemple britànic. Anem, si voleu, a Israel. Sabeu qui va "aixecar" la informació sobre assetjament sexual que li va costar el càrrec a l'anterior president del país? La televisió pública. En una situació de guerra pràcticament permanent, que permetria argumentar la censura, la televisió pública no és que sigui lliure. És que pot informar tan lliurement que és capaç de fer caure el cap de l'Estat. Us imagineu una situació semblant a casa nostra?

Però anem també a Estats Units. Al paradís de la comunicació privada, descobrirem que hi existeix una televisió pública. I que, passada la sorpresa que pot produir aquest descobriment, resulta ser un model molt vàlid i interessant. Creada en l'època de Kennedy i del seu successor, Lyndon B. Johnson, ha resistit els intents d'asfíxia econòmica promoguts pels posteriors presidents del Partit Republicà. Avui és una referència de televisió al servei de l'educació i d'equanimitat informativa. La cobertura que ha fet de la guerra d'Iraq explica perquè Bush s'ha esforçat tant a aconseguir que no la vegi ningú.

Però tot i així, ens adonem que el govern nord-americà no pot fer altra cosa amb la seva televisió pública que tancar-li l'aixeta pressupostària. Però considerant que, llei en mà, la podrien militaritzar i tot, em meravella que a la Casa Blanca no decideixin amb què s'obren cada dia els telenotícies.

Potser amb un model i amb una cultura política diferents, podrien fer-se les coses com d'altra banda és lògic que es facin.

Una bona iniciativa

2008-02-22T16:15:00.001-08:00

Les noves tecnologies permeten crear punts de trobava dins l’extensa xarxa, espais on el debat i la reflexió són una constant. La meva inquietud entorn el món que m’envolta i les ganes de dir quelcom respecte aquells fets que ocorren en el si de les nostres complexes societats em va fer obrir una petita finestra dins d’enigmàtic món virtual.

Des d’aquelles primeres passes fins avui en dia en faig una valoració molt positiva, ja que a través del blog s’estableix un espai on els lectors poden trobar les reflexions personals, introspectives combinades amb l’opinió o les anàlisis més diverses. A més, a través dels comentaris es permet a les persones que visiten l’espai dir la seva. D’aquesta manera es crea un espai de comunicació profundament interessant entre l’autor del blog i aquells que el visiten.

Tanmateix, els espais comunicatius no han d’esdevenir centres concèntrics i tancats perquè arriba un moment que la força centrífuga genera uns moviments constants i lineals que redueixen el ritme i la intensitat. Precisament aquest espai, camina en la direcció d’evitar que aquest fenomen tingui lloc i obre la porta a totes les persones que desitgin opinar sobre aquells temes o aspectes que considerin oportuns. A més, aquest blog col·laboratiu centra la mirada vers aquells blocs polítics i/o d'opinió perquè es sumin a un projecte que s'inicia com un experiment, posant totes les facilitats però ara cal que les persones responguin adherint-se aquest projecte.

Personalment, no m’ho he pensat dues vegades quan m’han proposat formar-ne part i aquest és el primer text que publico en aquest espai. Ara ens trobem en una època un xic agitada pels partits polítics, en plena campanya electoral, però em sembla un moment encertat per engegar un projecte que esperem que es prolongui en el temps durant molts anys.

Procuraré escriure de tant en tant amb una certa assiduïtat, esperant que ben aviat s’animin moltes persones afavorint la creació d'un bonic garabuix d’opinió. En definitiva, un espai plural i divers, fidel reflex de la nostra societat.

Acte de campanya d'ERC de Calafell

2008-02-22T11:09:00.000-08:00

ERC de Calafell ens ha fet arribar informació sobre l'acte de campanya que celebraran demà al vespre, amb el prec de la seva difusió

L’acte s’iniciarà a les 8 de la tarda, a la sala d’actes de les dependències municipals de la Platja (carrer Sant Pere 29-31). L’acte serà obert pel regidor d’ERC a l’Ajuntament de Calafell, Carles Rión. Hi prendrà la paraula el cap de llista al Congrés per la circumscripció de Tarragona, Lluís Aragonès. També intervindrà Marina Llansana, diputada al Parlament de Catalunya i portaveu del partit.

Com està evolucionant tot plegat

2008-02-21T07:00:00.000-08:00

La cosa comença a córrer, encara que aquí no se'n vegi el resultat. Hem començat a contactar amb els partits i amb blocaires polítics. Hem fet també una nota de premsa per fer la bola grossa. Comptem que és qüestió d'uns pocs dies més que les forces polítiques comencin a penjar coses. De moment, la idea sembla que agrada.

Algunes persones a les quals ha arribat la informació sobre l'existència d'aquest bloc, han demanat de col·laborar-hi a títol personal. No ens sembla malament, però tenim dubtes sobre les col·laboracions anònimes. No perquè perquè autors anònims no puguin fer aportacions valuoses, sinó perquè es poden induir dinàmiques molt negatives que s'han acabat carregant més d'un bloc. Sent com és aquest un espai de discussió política, que de natural tendeix a la polèmica, no voldríem equivocar-nos amb un risc tan a la vista.

Per no decebre tampoc les expectatives d'algunes persones, proposem fer una enquesta oberta. La trobareu a la dreta d'aquí. Aprofitem per dir que passem del centenar de lectors (en un parell de dies) i que ens agradaria que els partits i els blocaires polítics fessin el pas de donar-se d'alta per poder començar a publicar. Recordeu que només cal tenir una adreça de gmail i fer-nos-la saber al telèfon 685 121 610 o al correu info@consultoralocal.com

Com participar en aquest bloc

2008-02-20T02:32:00.000-08:00

El mecanisme de funcionament és molt senzill. Per accedir als blocs blogspot és imprescindible disposar d'una adreça de correu de gmail. Un cop s'obté (és gratuïta i molt fàcil d'aconseguir), cal comunicar-la a l'administrador del bloc. Amb aquesta adreça es dóna d'alta l'usuari i aquest ja pot començar a publicar.

Fem saber que aquest serà un bloc moderat. La intenció és aplicar el principi de mínima intervenció possible. Però cal un mínim, que no és altre que el de la legislació vigent. Afegim que ens agradaria, tot i que sabem que és molt esperar, que l'experiment no esdevingués un galliner. Per descomptat, que fos un espai d'intercanvi d'opinions i de discussió seriosa, no el simple pim-pam-pum a què ens tenen acostumats els polítics. En tot cas, també depén d'ells que això funcioni raonablement.

Si voleu més informació sobre com donar-vos d'alta i començar a participar, podeu enviar un correu electrònic a info@consultoralocal.com o trucar al telèfon 685 121 610, preguntant per Toni Gallardo.

Quelcom més que un experiment

2008-02-19T15:22:00.000-08:00

Aquest nou bloc té un component d'experiment. Posarem a prova la idea d'un bloc col·laboratiu, una de les noves eines de l'Internet 2.0. Farem l'assaig en un terreny, el polític, especialment propici per als blocs. I si comencem en època electoral és perquè sabem que tindrem als partits especialment disposats a col·laborar.

Però aquest invent voldria ser alguna cosa més que un simple experiment. No som tan il·lusos per pensar que d'aquí puguin sorgir enteses polítiques àmplies o projectes conjunts. És esperar molt. I en un període electoral encara més.

Sabem perfectament que la confrontació és connatural a l'activitat política. Fins i tot, la mera confrontació, en el sentit d'acarament públic, d'idees i propostes.

No obstant, aquest bloc pot ser una eina útil. Hi ha experiències prèvies que demostren que un bloc d'aquestes característiques, restringit voluntàriament a l'àmbit local i comarcal, serveix per difondre informació que difícilment arribaria a la ciutadania mitjançant els mitjans de comunicació tradicionals. De vegades, ni tan sols a través dels mitjans locals i comarcals.

Quan diem que voldríem que això fos més que un experiment, ens referim al nostre desig d'aconseguir un bloc que sigui capaç d'anar més enllà del 9 de març. Seríem molt feliços si aquest projecte esdevingués si no un punt de trobada de les diferents opinions polítiques, sí un fórum de discussió.

El Penedès, la regió on veu la llum aquest bloc, està immers en molts debats creuats, que confiem que enriqueixen el debat. Un debat que serà del tot lliure amb una única i necessària condició: l'acceptació de la pluralitat, que no és una mera teoria, sinó que exigeix el respecte a les opinions alienes, sobretot quan no coincideixen amb les pròpies.

Dependrà de tots. Especialment, és clar, dels que hi vulguin participar. La plataforma que ho fa possible és aquí. I és ben senzilla per tots.